un llibre 7 - els promesos

Fa temps que volia parlar de Manzoni i de la seva extraordinària novel·la I promessi sposi (Els promesos). L'any 1962 el professor Jordi Nadal, catedràtic d’Història Econòmica d’Espanya a la Facultat de Ciències Econòmiques de la UB, en un dels primers dies de classe ens va recomanar llegir aquest llibre. Jo vaig quedar un xic sorprès: ¿què té a veure un llibre de literatura sobre uns nuvis amb l’economia? Van passar uns mesos i no se’m va ocórrer llegir-lo. Van passar anys i tampoc. Me’n vaig oblidar, encara que de tant en tant em ressonava per la clepsa la frase del Dr. Nadal: “Han de llegir I promessi sposi!”. Va passar un munt d’anys i tampoc l’havia llegit.

Fa uns mesos el Papa Francesc en la catequesi sobre la família va parlar del nuviatge i va citar I promessi sposi. Va dir: Vosaltres italians, teniu una obra mestra literària sobre el festeig I promessi sposi. Cal que els joves la coneguin, que la llegeixin; és una obra mestra on s'explica la història dels nuvis que van patir molt, van recórrer un camí amb moltes dificultats fins arribar al final, al matrimoni. Llegiu-la i veureu la bellesa, el sofriment, però també la fidelitat dels nuvis.

Vaig decidir llegir-la. Al cap de pocs dies, tot cercant una edició de la Divina Comèdia traduïda per en Sagarra en una llibreria de llibre vell, el botiguer dubtava si la tenia o no i jo li vaig assenyalar el llom d’un llibre de color verd, en un prestatge de la llibreria, que em semblava que era el que jo cercava… El va mirar i em va dir: “No, és Els promesos de Manzoni”. No m’ho podia creure! “Me l’emporto!”. Era el meu kairós! Vaig començar a llegir-la… i en dos dies la vaig acabar. No podia parar. T’enganxa.

Alessandro Manzoni

Alessandro Francesco Tommaso Manzoni (1785-1873) va néixer a Milà. Fill d’una relació adulterina de la seva mare, va ser educat en col·legis religiosos on va adquirir una bona formació clàssica i gust literari, malgrat li costés acceptar l’ambient disciplinari de l’escola i el marqués durant un llarg temps com anticlerical. Quan té set anys els pares es separen i ell va a viure amb la seva mare, primer a Londres i després a París. Als 18 anys torna a Milà i viu amb el seu pare en un ambient frívol dintre l’aristocràcia i la burgesia milanesa.

Aquí començarà la seva experiència com a poeta neoclàssic inspirat per Horaci i Virgili. Als 20 torna un parell d’anys amb la seva mare a França. Coneix Claude Fauriel que li dóna a conèixer Voltaire i s’impregna de la cultura francesa en l’art i la filosofia i coneix l’evolució del racionalisme vers el romanticisme. Aquí apareix oficialment com a poeta amb Urania.

Novament a Milà, el 1808 es casa amb Henriette Blondel, calvinista. El 1810 s’estableixen a París i allí coneix un sacerdot jansenista que fa que ell retorni a la pràctica religiosa i ella es converteixi al catolicisme. Aquest retorn a la fe va ser per Manzoni la conseqüència lògica de la dissolució del mite de la raó, concebuda aleshores com a font de judici perennement vàlida i certa. El 1833 mor la seva esposa i, en pocs anys, també moren, prematurament, alguns dels seus fills. Quatre anys més tard es torna a casar.

Autor de poesies, tragèdies, assaigs i escrits sobre diferents temes, la seva obra més famosa i coneguda és I promessi sposi (Els promesos), novel·la històrica, primer exponent de la novel·la italiana moderna i un intent renovador de la narrativa italiana de l’època. La Divina Comèdia del Dante i I promessi sposi són una referència bàsica dins la literatura italiana i són les obres de literatura més importants i estudiades a Itàlia.   

Coverta de la segona
edició, de 1840

La novel·la passa a l’Itàlia de principis del segle XVII, durant l’època del govern espanyol. Manzoni aprofita per atacar a Àustria, que aleshores controlava la regió, i relata, d’una manera magníficament explicada, la pesta milanesa de 1630. Els promesos està ambientada al nord d’Itàlia, a la Llombardia, a l’encantadora regió del llac Como, zona que Manzoni coneix a la perfecció i que les seves impressions li han quedat gravades profundament des de la infància la qual cosa fa que el poeta descrigui els llocs amb gran claredat i riquesa de detalls.  Els promesos és un llibre meravellós i divertit, és una bella història d’aventures, amor, passions, odis, patiments i fidelitat. Renzo i Lucía, dos joves camperols promesos, a punt de casar, es veuen forçats a separar-se víctimes de la maquinació criminal de don Rodrigo, un dels “senyors” del poble i que, després de diferents aventures –un avalot a Milà, la pesta, assassinats, bandolerisme, la intervenció del poder eclesiàstic…– es retroben i es casen.

Renzo

Lucía

Manzoni va començar aquesta obra amb el títol de Fermo e Lucía, i la va acabar el 1822. Però la llengua utilitzada era una barreja de llombard, toscà, francès i llatí i entre 1824 i 1827 la revisa amb els seus amics i en fa una nova versió: Els promesos, història milanesa del segle XVII. Però encara no en va quedar del tot satisfet ja que la llengua emprada era massa vinculada als seus orígens llombards i el 1827 va a Florència per tal d’aprendre la llengua florentina –més culta i característica d'Itàlia que la llengua llombarda i que el portarà a escriure el 1868 Dell'unità della lingua– i sotmetre la seva obra a una revisió lingüística profunda inspirada en el model florentí. Com diu ell mateix, va anar a Florència per la risciacquatura in Arno, a “rentar la roba a les aigües de l’Arno”, el riu de Florència, la terra del Dante. En va fer una revisió lingüística profunda i en va canviar capítols i episodis i el 1842 va aparèixer la versió definitiva que és la que comentem: I promessi sposi. Goethe va dir que “la novel·la de Manzoni supera, de llarg, totes les obres d’aquest tipus que puguem conèixer”.

Segons el crític literari Attilio Momigliano el protagonista real de la novel·la és la Divina Providència, és una «epopeia de la providència». Al final del llibre Manzoni diu: Després de debatre llargament i buscar junts, van concloure que els problemes sovint vénen, sí, perquè els donem motiu per a això; però que la conducta més cauta i innocent no és suficient per mantenir-los lluny; i que quan vénen, amb culpa o sense, la confiança en Déu els endolceix, i els fa útils per a una vida millor. Aquesta conclusió, encara que la troba la gent pobra, ens ha semblat tan justa, que hem pensat en posar-la aquí, com el suc de tota aquesta història…

persones 3 - magallanes ll - vida

Fernando de Magallanes

Fernão de Magalhães va néixer a Porto, el 1480. Era fill de Rui de Magalhães i d'Inês Vaz Moutinho. Rui va ser cavaller gentilhome de la casa de D. Afonso, comte de Faro, senyor i alcalde d’Aveiro i Estremoz, i a Porto va ser jutge, procurador de cambra i regidor.

Fernão va entrar a servir com a patge a la cort de la reina Elionor, consort de Joan II de Portugal, quan només tenia deu anys. Poques coses més sabem de la seva vida si no fos perquè el mes de març de 1505 (ja descoberta Amèrica), als 25 anys, sabem que s’embarca en la gran flota guerrera portuguesa que surt del Tajo cap a la conquesta del món sencer: va comandada per Francisco d’Almeida, militar i explorador, i està composta per vint-i-dos poderosos vaixells de vela de tres i quatre pals amb mil cinc-cents soldats armats, centenars de mariners, dos centenars de granaders, així com fusters i tota mena d’artesans per traballar un cop arribin a destí.

L’expedició té dues finalitats: primera, establir guarnicions i fortificacions a tots els punts podsibles de l’Àfrica i l’Índia, bloquejar tots els estrets des de Gibraltar a Singapur per tal de fer-se els amos del tràfic comercial i no deixar que cap vaixell no portugués trafiqui per la zona; segona, l’expansió del cristianisme, per la qual cosa té l’aire de Creuada.

Entre els mil cinc-cents soldats hi ha Fernão de Magalhães, “fidalgo de cota de armas”, un soldat més, un soldat qualsevol, un soldat desconegut d’entre els milers que van a la conquesta de terres ignotes i llunyanes.

Magalhães, a l’Índia, visità Goa, Cochin i Quiloa. Va participar en totes les accions militars i navals portugueses per la conquesta d’aquelles dures terres i també en la difícil batalla naval de Cannanore (avui Kannur), el 1506, on hi va haver vuitanta morts i dos-cents ferits, un dels quale era Magalhães.

L’envien a Àfrica perquè es recuperi i aquí es perd el rastre. Però com que la seva pàtria és l’aventura el 1509 se’l localitza novament a Lisboa a punt d’embarcar-se en la primera expedició que va a la conquesta de la riquesa que s’amaga a Malaca, a la descoberta de l’Illa de l’Especieria, a la península de Malasia, l’actual Singapur, el Gibraltar de l’Orient.

Un cop allà són víctimes d’una conspiració en la que Magalhães juga un paper important avisant de la conspiració i salvant Francisco Serrão, un parent i bon amic seu. Aquesta acció el va fer sortir de l’anonimat i ser reconegut, honorat i promocionat.

Escultura d'Enric de Malaca
al Museu Marítim de Malaca 

Al cap de dos anys, el 1511, els militars decideixen una nova acció per la colonització de Malasia i Indonèsia. Hi participen Serrão i Magalhães i d’aquesta aventura Magalhães en treu un bon botí i compra un noi jove com esclau i se l’emporta amb ell. Se’l conei com Enric de Malaca o Enric el Negre i l’acompanyarà la resta de la seva vida en totes les seves expedicions. Serrão es queda a Malasia i pren part en la primera expedició a les Illes de l’Especieria, les Moluques, es casa amb una dona nadiua i es converteix en conseller militar del sultà de Ternate.

El 1512 Magalhães torna a Portugal. Aquí poc se’l reconeix i ell, que s’ha jugat la pell i la salut per Portugal, que va ser ferit a Cannanore, que va ser el salvador a Malaca de l’esquadra portuguesa… es queda sense un càrrec digne i sense res que asseguri la seva existència. Es queda com moço fidalgo, amb una misèria de pensió que no li dóna dret a res.

El 1514 pren part en la campanya portuguesa per la conquesta del nord del Marroc. Va ser acusat per fer negoci amb els moros en contra de Portugal. Va a Lisboa i demana audiència al rey per tal d’aclarir els fets. Manuel I de Portugal, l’Afortunat (1469-1521) el tracta com un desertor i el fa tornar a l’Àfrica.

Manuel I, l'Afortunat

El 1515 torna del Marroc i es dedica a estudiar les cartes marítimes de les terres descobertes que li ensenya el cosmògraf i astrònom Rui Faleyro. Si bé aquest no ha posat mai un peu en un vaixell, coneix perfectament els camins del cel per les estrelles, els de la terra i del mar pels mapes portulans i oceanogràfics, coneix l’astrolabi i tota la resta d’instruments utilitzats aleshores per navegar. És la primera autoritat en aquests temes i ha inventat un sistema que medeix les longituds de l’esfera terrestre. Els dos comencen a sospitar que hi pugui haver un pas cap al Pacífic per la zona sud de l’Atlàntic i investiguen la recerca d’aquesta ruta per i arribar a les Moluques.

Les dades intuïtives del pràctic Magalhães les concreta el teòric Faleiro. Coneixen totes les expedicions de nord a sud i es comprometen a guardar secret de tot el que fan. Al final Magalhães concreta la seva afirmació: “Hi ha un pas de l'oceà Atlàntic al Pacífic. Ho sé; conec el lloc. Doneu-me una esquadra i, en benefici vostre,  arribaré a ell; i, d'Est a Oest, donaré la volta a tota la terra”.

L’amistat entre Magalhães i Serrão no s’havia esvait. Es cartegen, s’expliquen què fa cada un. Serrão escriu: “Aquí he trobat un nou món més ric i gran que l´Índia de Vasco da Gama” i li facilita informació sobre els principals llocs productors d’espècies. Magalhães contesta: “aviat aniré a Ternate, si no ho faig des de Portugal ho faré per un altre camí.”

Amb 35 anys Magalhães es troba cansat. La seva mirada amagava un secret que ningú sabia quin era i això el feia estrany a uns i altres. Però té algunes virtuts que cultiva com la tenacitat, la valentia, el saber callar, la fe, el tracte amb la gent… que alimenten aquesta idea fixa que, des d’aleshores, li dóna vida. No para de pensar que la muralla de terra i pedra, incommovible, que tots els exploradors trobaven de nord a sud en la terra que va descobrir Colom i que impedia anar de l’Atlàntic al Pacífic, tenia un pas pel sud, més al sud, abans del Pol Antàrtic. Decideix tornar anar a veure el rei Manuel I per exposar-li el “secret” que li ronda pel cap. No l’acompanya ningú. Hi va de dret i decidit.

L’audiència va ser a la mateixa sala que Joan II havia despatxat a Colom. Magalhães exposa el “secret” al rei i li ofereix la voluntat de posar tota la seva sang i la seva existència al servei de Portugal. El rei ho refusa i aleshores Magalhães li demana si pot oferir els seus serveis a un altre país on pugui ser atès d’una manera millor. El rei accepta i Magalhães surt, refusat i decebut. S’ha acabat el temps de l’espera. Anirà a Espanya, l´únic regne que aleshores el podia escoltar. Abandona la pàtria, el nom (des d’ara serà Hernando de Magallanes), els títols, la pensió…

Carles I d'Espanya

Magallanes arriba a Sevilla el 1517 en companyia del seu esclau Enric de Malaca. Regna aleshores a Espanya el rei Carles I (Carles V d’Alemanya), fill dels reis catòlics, de 18 anys. Calculador i pacient, Magallanes cerca relacions i recomanacions per tal que la gestió sigui fructífera, ja que hi ha arribat com a refugiat. Allà coneix Diego Barbosa, alcaide, un portugués passat també a Espanya, amb el que farà amistat i que serà el seu fiador. Es casa amb la seva filla Bàrbara i així es converteix en “veí de Sevilla”.  El 1518 li neix el seu fill Rodrigo.

Va a la Casa de Contratación a exposar el seu projecte i el refusen.  Però el director, Juan de Aranda, s’interessa pel tema i decideix finançar-lo. Concerten una reunió amb l’emperador Carles I i exposen el pla de l’expedició. Mentre esperen resposta un comerciant hol·landès, Cristóbal de Haro, decideix finançar l’expedició. Quan el Consejo de la Corona se n’assabenta pensa que pot ser un bon negoci i per por de quedar-se sense res decideix finançar el projecte i assegurar-se els guanys.

El 1518 el rei firma les Capitulacions a favor de Magallanes i Ruy Faleiro per les que els cedeix el dret preferent i exclussiu d’aquells mars, ordena que ningú pugui organitzar una expedició cap allà en un període de deu anys, els dos cobraran una vintena part de tot el que arribi d’allà, tindran dret sobre dues illes i seran nomenats governadors de totes les terres i illes.

El 10 agost de 1519 surt de Sevilla l’expedició, comandada per Fernando de Magallanes: cinc vaixells i 265 homes. Fa parada a Sanlúcar de Barrameda, on fan les darreres provisions –per un viatge del qual s’ignora la seva durada– i el darrer acomiadament a l’església de Santa Maria de la Victòria: missa i comunió per a tots els aventurers. El 20 de setembre surt de Sanlúcar de Barrameda cap a les Canàries. Fan escala a Tenerife per fer el darrer repostament i el 26 de setembre de 1519 salpen a la recerca de l’incògnit.

Abans d’iniciar l’aventura Magallanes fa testament, un testament que val la pena llegir perquè ho té tot pensat: “Quan aquesta vida terrenal se m’acabi i comenci l’eterna…”. Ho té tot previst sabent que, ni ell mateix sap quan tornarà, si és que torna, ni els béns que tindrà quan mori. Preveu el lloc del seu enterrament tant si la seva mort és a Espanya com si passa durant el viatge, el lloc on l’han d’enterrar, les misses que li han de dir, la llibertat del seu esclau Enric i la pensió que ha de rebre, la conservació del nom de l’estirp i l’escut per als seus descendents, i els diners que deixa a la dona i fills… Res d’això aribarà a fer-se realitat.

Un cop a alta mar, el mateix any 1519, neix el segon fill, Carlos, que mor al néixer. El gener de 1521 mor el fill Rodrigo i el març del mateix any, mor la seva esposa Beatriz. El 27 d’abril de 1521 morirà Magallanes en el combat que hi va haver a l’illa de Mactán a les Filipines. No va poder acabar la seva “idea, el seu secret”, però  es va convertir en el navegant més gran de la Història i va deixar per a la posteritat una estela i unes marques inesborrables: l’aventura més atrevida de la història de la Humanitat.

Mapa del viatge

*          *          *

El 6 de setembre de 1522, gairebé tres anys després de la sortida, entra pel Guadalquivir l’únic vaixell que tornava de l’aventura amb només 18 homes supervivents i que havien donat la primera volta al món. Menys Juan Sebastián Elcano, tots ells seran ignorats.

Els reis i cortesans –abellots de palau– que mai s’han mogut per cap aventura, s’aprofiten de les riqueses aportades pels descobridors, tracten aquests com escòria i són anomenats avançats, governadors o virreis de les noves províncies d’ultramar. La vida no canvia.

“L’home dóna el millor de si mateix amb un exemple i això és el que va fer Magallanes. El seu exemple, contra tot oblit, ha traspassat i seguirà traspassant els segles per donar testimoni que quan una idea vola amb les ales del geni, quan es porta endavant bravament i amb passió, és més forta que tots els elements de la Natura, i que està destinat sempre a l'home únic –a un individu amb una vida minvada i fugaç– el poder convertir en realitat i en veritat perdurable el que ha estat un desig somiat durant les cent generacions que el van precedir”.

persones 3 – magallanes I – os lusíadas

Qui de nosaltres no sap qui és Magallanes? Em refereixo a gent de la nostra edat, perquè dels joves més d’un no sap ni que existís. ¿Qui era Magallanes? ¿Què va fer Magallanes? ¿Per què va ser tan important?

Dues petites referències del Papa Francesc sobre Magallanes, en un col·loqui amb joves i en el seu viatge a Sri Lanka i Filipines, i dues referències anteriors de sant Joan Pau II a Filipines i Xile em va re-despertar la curiositat sobre Magallanes.

Va dir el Papa Francesc:

Recordo com va canviar la concepció, la cosmovisió del món, des de Magallanes en endavant, o sigui una cosa era veure el món des de Madrid, o Lisboa, i una altra cosa era veure’l des d’allà, des de l’estret de Magallanes. Quan un es tanca en el seu petit món de la parròquia, de la Cúria… no es capta la veritat. La veritat es capta millor des de la perifèria.

I Joan Pau II:

Des del moment mateix en què Magallanes va plantar la creu a Cebú, fa gairebé 500 anys, Les Filipines ha estat un poble fidel a la fe cristiana.

A Xile, el 1520, el Senyor va fer la seva entrada per la majestuosa i imponent porta de l'estret de Magallanes. En tan bell escenari es va celebrar per primera vegada la Santa Missa i el mateix Déu viu per sempre en el cor dels xilens.

*      *      *

Refrescarem una mica la memòria:
Des que els romans introduiren les espècies i les drogues índiques –com el pebre i el gingebre– i la vanitat femenina exigia aromes com l’almesc i l’àmbar, i olis d’Aràbia i teixits de seda i perles per lluir, va néixer el negoci més lucratiu de l’Edat Mitjana. Tot passava per Síria, Egipte i el Gran Canal. Cap comerciant que no fos turc o àrab podia passar per aquestes terres ni cap vaixell cristià podia navegar pel Mar Roig. El món de les espècies era tan important que “es pagaven hisendes, dots i drets amb… grans de pebre!”.

*      *      *

Portada de la primera edició
d'Os Lusíadas 

Padrão dos Descobrimentos
a Belém, Lisboa

L’època coneguda com l’Era dels Descobriments (1414-1557) va fer que Portugal es convertís en la primera potència mundial gràcies als descubridors, un grapat d’aventurers i visionaris que van decidir deixar la seva pàtria per anar a l’encontre de les terres que produïen les espècies per un camí marítim que no fes necessari passar per terres de turcs i àrabs, per tal d'accedir directament a les fonts del negoci, deliniar el mapa del món i debilitar la reraguarda islàmica amb l'esperit de croada. Les gestes d'aquests aventurers estan cantades en el poema èpic de Luis Vaz de Camões, Os Lusíadas, "els fills de Luso", conquistador del territori de la Lusitània que després serà Portugal.

Portugal

El 1143 Portugal neix com a nació independent, però no serà fins el 1385, quan es consolida la dinastia del rei Joan I de Portugal. Portugal és una terra allunyada de tot i de tots, erma, petita, sense entrada al Mediterrani i flanquejada a l’est per Castella i a l’oest per l’Atlàntic, un desert d’aigua infinit, infranquejable i impracticable per navegar… Així Portugal apareixia com la terra més desavantatjada entre les nacions marítimes europees.

Però hi va haver algú que va pensar en capgirar aquesta suposada impossibilitat: “¿Qui sap si aquest oceà, que ens deixa a les platges trossos de rares fustes, que han d'haver crescut en algun lloc, lluny de ser infinit, seria el camí cap a terres noves desconegudes…? ¿Qui sap si l'Àfrica és habitable més enllà del Tròpic i Ptolomeu es va equivocar en pretendre que el continent no es pot envoltar navegant, i que no hi ha cap camí que porti a la mar de l'Índia?”. Si això fos així, l’oceà no seria una barrera sinó un estret.

Infante D. Henrique

Aquestes eren les idees de l’Infante D. Henrique de Portugal, conegut com Enric el Navegant (1394-1460), fill del rei Joan I de Portugal. Malgrat mai no va arribar a regnar (mai no ho va voler) ni mai va pujar a cap vaixell, va ser el principal protagonista de la política d’expansió portuguesa del segle XV. Acadèmicament se sabia que la terra era esfèrica, però el que es desconeixia era la seva configuració, la distribució de terres i mars, les dimensions de continents i oceans… La navegació costanera començava a quedar petita i els oceans eren impenetrables.

La vocació marinera de Portugal va néixer quan les rutes comercials van fer de Portugal lloc d’escala de les flotes i Lisboa era el punt de trobada. Aquesta situació i l’esperit de negoci va fer que tant reis com cavallers, nobles i burgesos, a més dels comerciants, financiessin expedicions a la recerca d’una ruta alternativa a les Índies per a fer el negoci directament.

Mentre les grans potències europees d’aleshores es barallaven en guerres insensates, Enric el Navegant impulsà la primera “quixotada”: aconseguir trobar l’extrem sud del continent africà per tal de poder establir una ruta alternativa a les índies i així poder comerciar amb espècies i teixits sense haver de passar per terres de turcs, àrabs i venecians, que dominaven les rutes terrestres.

Gil Eanes

El 1415 comencen els descobriments amb la conquesta de Ceuta. Després continuen les aventures per les illes ja conegudes de Canàries, Açores i Madeira. Des de Canàries comencen les incursions cap a la costa africana i arriben fins el Cap Bojador. Ningú no s’atreveix a passar d’aquí. Però el 1434 Gil Eanes el sobrepassa. Per tal de poder treballar millor en el seu projecte l’Infant Enric funda el 1438 un centre d’investigació nàutica, únic en el món, a Sagres, prop del Cap San Vicente. Allí hi van els millors savis i entesos en temes de navegació, cartografia, astronomia. Això sumat als coneixements dels propis navegants va fer progressar la ciència de la navegació a una velocitat insospitada.

Aquest visionari portugués va esmerçar tota la seva vida i la seva fortuna a la navegació i als nevegants, va fer possible la realització de gestes futures, va encomanar la creació de cartes de navegació, va fer estudiar la construcció de noves naus que puguessin salpar a mar obert i van aparèixer les “carabel·les”, aquestes embarcacions amples, de més de vuitanta tones, comandades per un “mestre en Astronomia”, capaces de soportar la climatologia adversa a alta mar i de transportar una cinquantena d’homes.

L’Infant Enric aconseguí del rei de Portugal el monopoli de les exploracions per les costes africanes i les illes de l’Atlàntic i el monopoli de les teles de llana. El Papa Nicolau V li atorgà una butlla per la qual “totes les terres, mars, illes que es descobrissin més enllà de Bojador serien de pertenència única de Portugal, així com el monopli del comerç  per tota aquesta zona”. D’aquesta manera l’Infant Enric es feia l’amo de l’encara incògnit Orient i de tots els “nous mons” per descobrir. Un cop passat Bojador les descobertes són continues: 1441 Cap Blanc, 1443 badia de Arguin, 1444 arxipièlag de Cap Verd, 1446 Guinea, 1460 Sierra Leona…

Bartolomeu Dias
 Ciutat del Cap

Aquest mateix any morí l’Infant Enric abans de poder veure cap dels grans descobriments que immortalitzaren la seva pàtria en la història del descobriment del món i en la gesta contra el mare incognitum. Les expedicions continuaren: 1472 Terranova, 1473 passen l’Equador, 1483 riu Congo, 1486 Nigèria… El 1488 Bartolomé Díaz (1450-1500) després d'explorar més de 2.000 km passa la punta sud d’Àfrica pel Cabo das Tormentas (després anomenat de Boa Esperança ) però no pot continuar l’expedició i torna.

El 1492 Colom fa la seva gesta per arribar a l’Índia per l’oest, però arriba… al Nou Continent. Això fa que el rei de Portugal tremoli doncs intueix que Castella ha arribat a l’Índia abans que ell.

Vasco da Gama

El 1498 Vasco da Gama arribarà a Calicut (actual Kozhikode), a l’Índia: han passat 83 anys des de la primera incursió a Ceuta! Ara només li falta arribar a les Illes de l’Especieria, a l’Aurea Chersonesus, a l’estret de Singapur, abans que Castella. El control d’aquesta ruta va permetre a Portugal l'establiment de nombrosos llocs comercials, factories i fortaleses… des de l'Índia fins el sud-est asiàtic, la Xina i el Japó. Va ampliar el seu imperi de forma considerable. En el seu moment de major poder, Portugal controlava completament els oceans Atlàntic i Índic.

Castella i Aragó

Amb aquest enorme resum d’aconteixements no podem oblidar el paper que aleshores jugaven també els regnes de Castella i Aragó. Els dos regnes, units pel matrimoni (1469) d’Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó formaran el Regne d’Hispània.

El 1485 Cristòbal Colom –un personatge genovès afincat a Lisboa, casat amb una portuguesa, navegant de professió i que havia participat en expedicions a Gènova, Irlanda i Anglaterra– sol·licita audiència al rei Joan II de Portugal i li ofereix el projecte d’arribar a les costes del Japó i l’India navegant cap a occident “per trobar el Llevant pel Ponent”.

Joan II, que feia setanta anys estava ficat en empreses de descobertes a la costa d’Àfrica, i amb la idea posada a arribar a l’Índia vorejant el sud del continent, no s’aterveix a financiar-li l’aventura. Colom deixa la cort portuguesa i va a viure a la cort castellana, establint-se a la zona de Moguer i La Ràbida. Parla amb uns monjos d’aquella zona i presenta el projecte al Consell Reial que el desaprova. El 1486 es rebut per la reina Isabel I a qui agrada el projecte i el fa estudiar per “un consejo de doctos varones” per tal que emeti un dictamen sobre la viabilitat del projecte. Al cap d’uns anys el “consejo” emet un comunicat dient que és impossible el que diu Colom. La reina no desisteix i espera que s’acabi la conquesta de Granada. Reprèn la idea de Colom i l’aprova.

El mes de maig de 1492 Cristòbal Colom surt de Palos de Moguer en direcció a occident per arribar a l’orient. El mes d’octubre arriba a les Illes Bahames i es pensa que ja és a l’India. No sap que acaba d’arribar a un nou continent, desconegut per tots fins aleshores.

Pels portuguesos això és un cop de pedra i temen que després de l’aventura de Colom Espanya arribi a l’Índia abans que ells. Per tal que no entrin en conflicte les dues potències el Papa intervé amb una solució salomònica: el 1493 agafa la bola del món i, com si fos una poma, la divideix en dues parts amb el ganivet imaginari d’una butlla. Allò que queda a l’occident d’aquesta línia serà per Espanya, allò que quedi a l’est serà per Portugal. Portugal té alguns dubtes i demana que la línia se situï una mica més a l’occident. Es signa així el 1494 el tractat de Tordesillas pel qual gairebé la totalitat del món queda repartit entre Espanya i Portugal sense tenir en compte la resta de nacions. Portugal es queda amb Àfrica, Índia i Brasil, i Espanya amb la resta d’Amèrica.

Europa

Les odissees de Portugal i la venturosa aventura de Castella fan que Europa quedi amb un pam de nas. Davant d’això Europa tremola: del no res Portugal i Espanya eixamplen els seus dominis a una dimensió desconeguda. Espanya ja és una potència, però Portugal és la nació més petita i la primera potència marítima del món amb el domini de noves terres. ¿Qui la podrà parar? Portugal arribarà a tenir una extensió que no tenia l’Imperi romà en l’època de la seva major expansió.

A partir d’aquí tothom es dedica a viatjar cap a l’incògnit amb unes ànsies de descoberta com mai: en tres decenis es descobreix més món que tota la Humanitat sencera ho havia fet fins aleshores: l’Índia, Terranova, Brasil, península del Labrador, Rio de Plata, Madagascar, Mauricio, Malaca, Florida… i l’Oceà Pacífic. En cent anys la navegació ha superat en mil la seva activitat i la figura del món es transforma i s’amplia d’any en any, “la Geografia i la Cartografia del Cosmos porten un ritme molt accelerat i fixen la forma i l’extensió de la Terra des que els homes viuen, respiren i pensen”.

*      *      *

Només quedava una aventura per cumplir: donar la volta a la Terra en barco i comprovar i evidenciar la forma esfèrica del nostre planeta contra les teories del passat: aquesta serà la idea fixa del portugués Fernão de Magalhães.

no soc ningú…

Avui no ets ningú… si no portes un tatoo, si no saps els gols que va fer el Messi quan era a la Masia, si no et penges un piercing, si no saps els anys que fa que no pedregava al Montseny, si no ets al facebook, si no saps quans anys fa que l’Alonso no guanya la F1, si no t’has fet un selfie, si no t’has comprat un pal per fer-te’l, si no saps que en motos GP el nen Màrquez ha fet un altre rècord, si no tens watsapp, si no recicles, si no has estat trending topic mundial alguna vegada, si no ets del Barça, si no veus Polònia, si no tens mans lliures al cotxe, si no tens un smartphone d’última generació, si fa més de 2 anys que tens el mateix cotxe, si no compres res al dutty free encara que no ho necessitis, si no saps on són els isquiotibials o el sartori, si no et compres uns pantalons estripats i descolorits, si no saps què és un hectopascal, si no estas apuntat a un gimnàs per donar culte al cos, si no saps els taps, els rebots i els bàskets que han fet els germans Gasol, si no has vist la gala dels òscars… i tantes coses més que has de saber per no passar per indocumentat!

I en un altre ordre de coses –molt més important!– continues essent ningú, i a més ets un retògard, si… no defenses l’avortament i l’eutanàssia, si no estàs a favor del divorci, si no defenses el viure en parella en comptes del matrimoni, si no estàs a favor de les unions homosexuals, si no defenses les lleis sobre LGTBI, si no col·labores amb cap ONG (encara que no sàpigues ni què apoien ni què ataquen), si no critiques l’Església en comptes de defensar-la, si no…

Avui podem veure com molta gent, jove i no tan jove, gran i no tan gran, mares i pares de família… funcionen d’una manera que ens sorprèn. Ja sabem que “l’hàbit no fa el monjo” però hi ha maneres i maneres d’anar pel món. D’acord que, des de sempre, també en els anys de la nostra joventut, hi havia persones originals, que vestien o feien o defensaven les coses d’una manera que cridava l’atenció, però el que està passant ara –amb aquest delit d’aparentar, amb aquest voler “estar al dia”, amb aquest no “poder” ignorar res del que passa, amb aquesta dèria per saber-ho tot de tot i de tothom, amb aquest defensar l’indefensable, amb aquest funcionar sense criteri propi…–, sembla que no té parió.

Tots els presentadors de notícies de totes les cadenes, tots els comentaristes radiofònics o de diaris, de paper o digitals, ens bombardegen amb un reguitzell de dades ja siguin polítiques, socials, esportives o climàtiques –que els facilita les bases de dades i la informàtica– que hem de memoritzar i repetir vingui o no vingui a tomb per tal de no quedar en ridícul quan algú les cita: –Sí, sí…, oh i tant! hem de dir, perquè si poses cara de pomes agres, de pòker o de no saber de què va el tema et diuen: –¿ Com, no saps que el 1994…? i aquí t’endinyen la frase apresa del telenotícies d’ahir o de qualsevol diari. Frase que l’endemà canvien per una altra que dóna la volta al món –penjada a facebook o twitter– i que repeteixen amb puntual religiositat. Són museus ambulants.

Aquestes maneres de fer i aquestes actituts, aquest necessitar “estar al dia”, aquesta aparent “utilitat” de la gran quantitat d’informació que tenim a l’abast, fa que et sentis petit, un no res, un despenjat, un alien, un tio que viu en un altre món si no segueixes a la mateixa roda.

La utilitat de l’inútil és el darrer llibre del pensador italià Nuccio Ordine (1958), professor a la Universitat de Calàbria, i que ens diu que “amb aquesta contradicció del títol he volgut posar al centre de les meves reflexions la idea d'utilitat d'aquells sabers el valor essencial dels quals és del tot aliè a qualsevol finalitat utilitarista. Avui es consideren inútils els sabers humanístics i, més en general, tots els sabers que no produeixen beneficis”. Amb aquesta mentalitat s’ha fomentat el menyspreu a les capacitats creatives de pensadors, escriptors, artistes, lingüistes, historiadors…, en tant que les seves aportacions no produeixen beneficis econòmics. I per aquest motiu, persones dedicades al cultiu de les ciències humanes cedeixen davant les pressions del mercat i adapten les seves obres, per sobreviure, a les exigències de l'èxit comercial imposat pels empresaris.

Si bé el professor fa referència, sobre tot, al saber intel·lectual, als coneixements humanístics, a tot el ventall de disciplines que s’han de cultivar a la Universitat, al llegir-ho m’ha vingut al cap que al carrer està passant exactament el mateix que en el món intel·lectual: la deconstrucció de la societat (quin joc d’eufemismes fem servir avui!: de l’enderroc en diem deconstrucció) basada en fer allò perquè “tothom ho fa” en comptes de fer allò que cal encara que ha faci poca gent.

Cal agrair al professor Ordine aquest manifest en defensa dels sabers tradicionalment considerats “inútils” i també que ens recordi que els sabers humanístics són més útils que els suposats sabers econòmics, tal com argumenten, des de sempre, pensadors i escriptors, ja siguin del Món Antic, de l’Edat Mitjana, del Renaixement o de l’actualitat. També defensa la importància de seguir tutelant, en la universitat, l’afany de saber i d’investigar, sense objectius pràctics immediats, sense ànsies d’eficiència, amb la sola dignitat pròpia de l’home.

No tot és perfecte en aquest manifest. Quan parla de l’amor i la veritat relativitza aquests conceptes i nega que puguin existir d’una manera absoluta i els considera una amenaça contra la llibertat de pensament (sic!).

Ordine continua dient: “Si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l'inútil, si escoltem únicament el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, només serem capaços de produir una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I en aquest moment, quan la desertificació de l'esperit ens hagi ja agostat, serà en veritat difícil imaginar que l'ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat”.

No hi calen més comentaris. Si no sabem desfer-nos d'aquest modus operandi tan estès, de voler saber tot a l'instant: ¡ja!, i no volem aparèixer com ignorants davant els ulls dels altres, seguirem defensant que l'útil és tot allò que no serveix per a res però "mou" la vida i dóna beneficis, i l’inútil és allò que algú vol fer estudiar i aprendre a la jovenalla i que pensa que “no serveix per a res”. I continuarem col·laborant –conscient o inconscientment– en aquesta “deconstrucció-enderroc” de la societat.