persones 1 - Dante Alighieri lll - Commedia

La gran obra del Dant és la Commedia. Dins del sistema medieval dels gèneres, comèdia indica una narració que comença amb una situació dolenta i s’acaba de manera feliç. Així, Commedia, l’anomena Dant en el propi text. I serà batejada, pocs anys més tard, com divina per Boccacio que en serà el seu primer editor. És una de les creacions més altes de l’esperit humà, una de les obres bàsiques de la literatura universal, un poema narratiu escrit en tres llibres en el qual el Dant –l’home– entra al reialme dels morts. De la mà de Virgili –la raó humana, la filosofia– es passeja per l’Infern i el Purgatori, i de la mà de Beatriu –la fe, la gràcia, la teologia– pel Paradís.

La Commedia és el llegat d’una aventura interior, individual, d’horror, de salvació, de mort i de vida, que ens ha deixat el Dant. És un poema sacre, un viatge per descobrir i ordenar el món sencer i la pròpia vida. Un llibre com no n’hi ha d’altre comparable. És una obra important i absoluta. Escrita en llengua vernacle, no en llatí, i influit per poetes de la Provença, de la Toscana i de Sicília.

La gran empresa ligüística del Dant va ser convertir les llengües “vulgars”, la que es parlava a cada territori de la península, diversa, fruit de la fragmentació dialectal d’una llengua parlada sense fixacio literària, en una llengua literària i que fos la llengua d’Itàlia. Va construir un monument de veritable humanisme amb arquitectura medieval i posà les bases de l’italià modern. La seva gran capacitat creadora va aconseguir, encara que hagués escrit en vulgar, el grau de poeta summe per la seva “inventiva, expressió pura i bella, i gran saviesa”.

La seva Commedia no deixaria de ser una crònica del segle si el seu geni poètic no l’hagués transfigurat, si la seva inspiració no l’hagués elevat a l’alçada de sublim creació. Als 18 anys Dant ja és un gran poeta, és l’encarnació de la poesia. La multitud de personatges que omple la Commedia conserven la seva humanitat: terrible, purificada, angelical, però humana. Poeta de les ombres i dels morts, la mort no surt per enlloc. No es veu la mort física, la putrefacció dels cossos. Els morts del Dant posseeixen un cos sòlid, sencer, s’assemblen en gairebé tot als vius: parlen, recorden, ploren el passat, profetitzen, ensenyen… Dant tracta tots els morts com si fossin vius.

La Commedia consta de 100 cants, un d’introducció i 33 per cada un dels regnes dels morts, Infern, Purgatori i Paradís. Ni el 100, ni el 3, ni el 33, ni el 9 són arbitraris: el cent és perfecte i conclús, el tres és símbol de la Trinitat, el nou múltiple de tres. Tres són els personatges principals, tres els càntics, tres els versos de cada estrofa, tres les rimes de cada estrofa. Nou són els cercles de l’Infern, nou els cercles del Purgatori i nou els cels del Paradís… En total poc més de 14200 versos en tercines encadenades –versos inventats pel Dant– més o menys enigmàtiques i que si no t’expliquen alguna cosa pots quedar sense entendre res de la història de la Roma antiga, de la Florència i dels estats de la península italiana del segle XIII, del món de la filosofia de l’Antiguitat clàssica, dels principis del cristianisme, de la mitologia, o de la ciència i la cosmologia de l’època.

La paraula “estrelles” acaba el darrer cant de cada regne. El Dant i Virgili surten de l’Infern per un forat, per tornar a la claredat del món, “per on sortírem a reveure les estrelles”. Del Purgatori, quan Virgili ja l’ha deixat, el Dant en surt renovat i purificat per pujar al cel, “net i a punt d’enlairar-me a les estrelles”. Al Cel, després de ser ferit per un llamp que li deixa veure de manera clara la unió hipostàtica, ens diu que el seu desig i la seva voluntat giren com una roda per “l’Amor que mou el sol i les estrelles”.

Aquest gran llegat del Dant va ser recordat per l'Església en l'encíclica In Præclara Summorum que li dedicà el Papa Benet XV en ocasió del VIè centenari de la seva mort el 1921.

*         *         *

INFERN (1304-1307)

El Cant primer és un proemi, una introducció de l’obra, en la qual el Dant insinua el que passarà. Amb els tres primers versos del poema:

Nel mezzo del cammin di nostra vita

mi rotrovai per una selva oscura,

ché la diritta via era smarrita

el Dant ens situa pels volts de l’any 1300, quan té 35 anys i ja està exiliat, i ens diu que la seva vida està en una selva obscura. Sembla ser que aquest estat d’ànim es degué a l’adonar-se de la corrupció i misèria de l’època que commogueren els seus sentiments pietosos i el dugueren a canviar la seva vida.

L’infern el visita de nit i és una terra sofrent, desesperançada. Comença el viatge ultramundà enmig d’un bosc espès i sense llum, entre el pecat i l’error. El to que fa servir el Dant a l'Infern és realista i moral i el llenguatge és vulgar. L’Infern és un profund abisme en forma d'embut, sota l'hemisferi septentrional, únic habitat de l'esfera terrestre. Quan es troba aquí Dant vol fugir però no pot, i quan recula se li apareix Virgili, el poeta més gran entre els antics, el punt d’intersecció de la cultura cristiana i la pagana. A ell el Dant dedica els millors elogis: tu duca, tu segnore, e tu maestro… Tu ets el meu mestre i el meu autor / i és de tu sol que he tret a almostes plenes / el bell estil que m’ha vestit d’honor, i l’anomenarà savi famós.

Travessant un vestíbul, on hi ha els indiferents o neutrals que no han fet mai res ni malament ni bé, i cap als que manifesta el poeta el seu màxim menyspreu, Virgili i el Dant arriben plegats a la porta de l’infern que té esculpida aquesta inscripció, amb lletres capitals en gairebé totes les edicions, dirigida als condemnats que la travessen:

Per mi aniràs a la ciutat sofrent

per mi aniràs cap a l’etern dolor,

per mi aniràs amb la perduda gent.

La justícia mogué el meu alt factor:

va fer-me la Divina Potestat,

la Summa Saviesa, el Primer Amor.

Abans de Mi res no va ser creat

que etern no fos, i duro eternament.

Deixeu tota esperança els que heu entrat!

Ànima portada a l'Infern (G Doré)

Virgili diu al Dant que a l’Infern “veuràs generacions recloses que varen perdre el bé de la raó”, el bé de la raó és la Veritat, la visió de Déu. Aquí hi viuen els que han caigut en els set pecats capitals: luxuria, gola, supèrbia, peresa, ira, enveja, avars, a més de pròdigs, violents, heretges, lliure-pensadors, materialistes, fraudulents i traïdors. És natural que les mesures físiques i morals de l'ésser humà es perdin o deformin sovint en l'Infern. Per això apareix la infrahumanitat fastigosa i nauseabunda, la monstruositat, la bestialitat, la metamorfosi i la hibridesa. En aquests casos el lector sent la tremenda eficàcia de les paraules del poeta, sense pudors ni vels intermedis. Llegit l’Infern s’entén perfectament l’adjectiu dantesc.

L'Escola d'Atenes (Rafael)

Al primer cercle de l'Infern, abans dels turments infernals, hi ha els llimbs, lloc de serena i malenconiosa meditació, on es troben els grans poetes i personatges de l'Antiguitat, no batejats però virtuosos: “La nostra pena és no poder veure Déu”. Allà s’hi troben Aristòtil, “el mestre de tot el saber”, Sòcrates, Plató, Demòcrit, Diògenes, Anaxàgoras, Thales, Heràclit, Zenó, Dioscòrides, Orfeu, Euclides, Ciceró, Sèneca, Ptolomeu, Hipòcrates, Avicenna, Galè, Averrois… (Dos-cents anys després, en ple Renaixement, quan Rafael pinta l’Escola d’Atenes, hi trobem gairebé els mateixos personatges). Virgili i el Dant surten dels llimbs i entren “a l’imperi de la fosca.”

PURGATORI (1308-1313)

El Purgatori el visita a l’alba i té un paisatge d’esperança, de terra de llibertat, és un lloc de nostàlgia terrenal i anhel paradisíac, on s’hi manifesten els afectes normals i el plaer de l’amistat. El to del Purgatori és al·legòric, és de l’ànima i la raó, de la cosmologia, de l’astronomia i de la ciència i en ell la filosofia s’hi ageganta. El text del Purgatori és ple de cites bíbliques.

El Purgatori és una muntanya plana, amb vessants escalonades, rodones, simètriques a l’Infern però en direcció inversa, en forma de turó troncocònic, que es troba a l’hemisferi sud terrestre (que en aquella època es creia sota les aigües). Entre la muntanya i el mar hi ha una platja i aquesta i la base de la muntanya constitueixen l’Antepurgatori, dividit al seu torn en dos replans: el primer per als excomunicats, que seguiran aquí 30 vegades el temps que van estar fora de l'Església, i el segon per als negligents o tardans en penedir-se, que s’hi quedaran el temps que van viure. Entre les ànimes purgants trobarà el poeta als seus millors amics. 

Visió de Beatriu al Purgatori (G Doré)

El Purgatori pròpiament dit es troba dividit en set cercles, d'acord amb els pecats capitals, disminuint la gravetat, des de la supèrbia a la luxúria, però els que són aquí estan contents perquè posseeixen l’esperança d’arribar al Paradís. Dant aprofita aquest viatge per purificar-se dels seus pecats ja que un àngel li ha marcat set “P” al front i en cada nivell un àngel n’hi esborra una. A la setena cornisa han de travessar un mur de foc, després del qual hi ha una escala per la que s'entra al Paradís Terrenal. El Dant es mostra espantat i és confortat per Virgili. Allà, on van viure Adam i Eva, abans del primer pecat, Virgili i el Dant han d’acomiadar-se, perquè el poeta llatí no és digne de conduir-lo pel Paradís. Els últims cants descriuen una processó simbòlica que representa la història de l'Església, amb trossos de gran valor poètic i emocional.

PARADÍS (1314-1321)

Al Paradis hi arriba al migdia i té un paisatge d’eternitat, immortal, poètic, ple de llum i de salvació. Allí s’hi troben els que han viscut les virtuts teologals i morals: fe, esperança, caritat, prudència, justícia, fortalesa i temperança. El to que trobem al Paradís va in crescendo. Beatriu, que substitueix Virgili en acompanyar al Dant pel Paradís, és teologia pura, i el portarà per un món espectral il·luminat pels sants, els escollits i la glòria de Déu. El text del Paradís està ple d’himnes i cants litúrgics.

Des d’un punt de vista poètic el Paradís és el gran descobriment de la crítica del segle XX. La creació lingüística i metafòrica necessària per parlar del misteri diví arriben a un clímax que cap altre poeta ha estat capaç d’aconseguir. Ja a l’inici, el poeta recomana al lector que si no sap ciència teològica i filosòfica més val que no el segueixi per tal de no perdre el temps: “no us endinseu en ones que podrien esgarriar-vos”, doncs mai ningú, abans d’ell, ho ha fet com ell ho pensa fer: “mai les rutes que faig no es recorrien”.
En la concepció dantesca, el Paradís es troba fora de l'esfera terrestre, al voltant de la qual, segons la doctrina ptolemaica, giren nou cels concèntrics, els set primers regits pels planetes, des de la Lluna a Saturn, el vuitè amb les estrelles fixes i el novè el del primer mòbil. Però, a més, el Dant en posa un altre que abraça els anteriors i que és el tabernacle de Déu i dels benaurats, és a dir, l’Empiri.

Dante i Beatriu al Paradís (G Doré)

A mesura que Dant puja pels diferents cels, va trobant diversos personatges amb una gradació de benaurança, benaurats que no tenen rostre que els defineixi. Només la major lluminositat, transparència i bellesa de Beatriu indicaran al poeta que ha pujat d'un cel a un altre. La més alta expressió poètica correspon a l’Empiri, en el qual, després d'una anticipada visió d'un riu de llum, amb espurnes i fulgors, entre ribes amb flors d'or i robins, s'arriba a la immensa rosa blanca dels benaurats. Allà, sant Bernat demanarà a la Verge que el Dant pugui contemplar Déu i el poeta s'esforça a transmetre les seves tres intuïcions de l'essència divina: la Unitat, la Trinitat i l'Encarnació.

El Dant, que veu tot això, no pot expressar-ho en paraules, se sent transformat, més, se sent transhumanat, més que humà, amb una sensació de volar amunt. Per Beatriu aquesta ascensió és la mostra de l’ordre universal al que tendeixen tots els éssers. El viatge acaba quan el poeta arriba, en carn mortal, a la presència de Déu.

Traduccions al català

Josep M de Sagarra

Hi ha set traduccions al català: Mossèn Andreu Febrer (1429, segueix l’estrofa, mètrica i rítmica de l'original i hi abunden els italianismes i els provençalismes, per això se l’ha criticat molt, però Martí de Riquer n’és un acèrrim defensor i diu que “l’ha traduït d’una manera francament meravellosa, malgrat recorri a italianismes”), Antoni Espona i de Nuix (primeria del segle XX), Antoni Bulbena i Tusell (a. Antoni Tallander, 1908), Narcís Verdaguer i Callís (1921), Llorenç de Balanzó i Pons, Marquès de Balanzó (en vers i en prosa, 1923-24), Josep Maria de Sagarra i Castellarnau (1947-52, amb el mecenatge de Francesc Cambó, amb uns comentaris que situen personatges, llocs i situacions que fan molt intel·ligibles els versos del poeta) i Joan F. Mira i Casterà (2000).