 |
| La muntanya de Montserrat |
Cada mes d’abril celebrem amb goig la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la "verge bruna", la "moreneta", la patrona de Catalunya. Avui publico aquest escrit per tal de tenir-la present i demanar-li ajut en l'actual singladura del nostre món.
EL MONESTIR
Conta la llegenda que l’any 881 uns nois que pastorejaven ramat per la muntanya van veure una llum intensa i, dins d’una cova, van trobar una imatge de la Mare de Déu. El bisbe ordenà la construcció d’una ermita en aquell mateix lloc, l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir. El primer document que parla de les esglésies de Montserrat data del 888, en temps de Guifré de Barcelona, quan fa donació de l’església de Montserrat al monestir de Ripoll. Això vol dir que l’església ja existia, però no forçosament tenia una imatge de la Verge que es venerés. Això va venir més tard, i aleshores es quan neix la llegenda que n’explica els orígens i la fa famosa pels seus miracles.
El 1025 l’abat Oliva, abat de Ripoll i bisbe de Vic, fundà un monestir al costat de l’ermita de Santa Maria i molt aviat hi van començar a anar molts pelegrins els quals donen a conèixer els miracles que hi obrava la Mare de Déu.
L’any 1409 Montserrat es converteix en monestir independent. Des d’aquesta època fins mitjans del segle XIX Montserrat és un centre cultural important, amb una escola de música, i és una època de creixement i esplendor. L’any 1592 va ser consagrada com a Basílica i així va funcionar, amb alts i baixos, fins el sXIX.
LA IMATGE
La imatge original va desaparèixer. L’actual és una talla romànica d’una gran bellesa, policromada, del segle XII, de fusta d’àlber i faig amb les parts de la pell de color negre. Aquest color negre de cara i mans, malgrat hi hagi diferents teories, no se’n sap ben bé l’origen.
La figura és el model conegut com a Mare de Déu en majestat, és a dir, asseguda, mirant al front, amb el nen Jesús assegut a la falda, també al centre i mirant al front. Tant la mare com el fill porten incorporada una corona. La Mare de Déu estén la má dreta en la qual té una esfera –símbol de la creació, del cosmos, de la volta celestial–, i l’esquerra la posa sobre l’espatlla del Nen, tot indicant que és el seu fill. El Nen amb la mà dreta beneeix, i a l’esquerra porta una pinya, signe de fecunditat i vida perenne.
La forma i fesomia del rostre de la madona són admirables i "provoquen una impressió alhora majestuosa i afable que corprèn per la dolça serenitat que traspua". La indumentària de la Senyora és reial: còfia, túnica i mantell daurats, sanefa al coll amb fermall circular, tot això decorat amb estrelles daurades, rombes vermells i creu daurada. Però aquesta imatge no és la que s’ha venerat sempre. Hi ha reproduccions –fins i tot el record de 1881 de la coronació– d’una factura ben diferent.
La llegenda - L’any 881 uns pastors que vetllaven el ramat veieren al cel uns senyals admirables que apuntaven cap a un indret de la muntanya: era la Mare de Déu que sortia a l’encontre dels fills més humils de l’Església. Ho contaren al rector i al bisbe i tots plegats anaren al lloc i allí trobaren la imatge. Com que allò era molt feréstec decidiren portar-la a Manresa, però en travessar el torrent es feu immóbil i no la pogueren moure d’allí: entengueren que la Mare de Déu escollia aquell lloc per ser-hi venerada.
L’església segueix així fins aproximadament el 1030, quan l’abat Oliva, de Ripoll, la converteix en monestir habitat per monjos i s’edifica una nova església de factura romànica suficient per la comunitat que hi vivia. En tots els documents de donacions i sufragis que es fan al monestir queda palès que es fan o al prior i al seu convent, o a Santa Maria de Montserrat o a l’altar de Santa Maria, però en cap d’ells se cita la imatge de la Mare de Déu.
 |
Llàntia votiva
|
Les llànties - A les darreries del sXII apareixen documents on s’expliquen fets inusitats que passen a l’altar de l’església de Santa Maria. Per aquest motiu, el 1176 es fan dotacions perquè cremi una llàntia, dia i nit, davant l’altar de Santa Maria. El 1192 apareix la primera llàntia perpètua, com totes les altres que seguiran fins avui. El 1218 hi havia vuit llànties. El 1255 n’hi ha dinou. El 1680 ja n'hi ha 90.
 |
| Pàgina del Llibre Vermell |
El Llibre Vermell de Montserrat és un codex montserratí del segle XIV. En aquest llibre –enquadernat originàriament en vellut vermell– hi ha un recompte de devocions i miracles.
Els miracles - El sXIV, durant una festa que es celebrava la nit de la festa de la Passió, els pelegrins que feien vetlla, cap a mitjanit van veure baixar una llum que resplandia sense cremar, sobre la corona de la Mare de Déu i allà es dividí en tres raigs diferents que abraçaren la imatge sencera. Els tres raigs es reduiren a un de sol i desaparegué. En aquest relat ja es manifesta una veneració a la Mare de Déu també per la seva materialitat: diu que la imatge de la Mare de Déu era considerarda un prodigi, “no feta per mà d’home”.
Altres miracles comporten l’aparició de la Mare de Déu. "Però el mes gran prodigi de la Mare de Déu de Montserrat ha estat la constant i incessant corrua de pelegrins que s’ha succeït al llarg dels segles per confiar-se a la seva maternal protecció. La imatge de la Mare de Déu continua suscitant la fe i l’amor de les actuals generacions que continuen confiant-se a la maternal protecció de santa Maria".
El Libro de la historia y milagros hechos a invocación de nuestra señora de Montserrat, del sXVI, és on es parla per primera vegada del color de la imatge de la Verge i que anava vestida: la hermosura de su rostro es admirable (…), el color es moreno y los ojos muy viuos y hermosos (…), los monjes a cuyo cargo está el vestirla, apenas osan leuantar los ojos a mirarla (…). Las facciones y rostro del glorioso niño Jesús son del color y reuerencia de su sagrada madre.
 |
Mare de Déu de Montserrat
Habillada amb la corona rica
Pintura de Juan Andrés Ricci (1639) |
L'aixovar - És una època en la qual reis, nobles i prohoms regalaven a la madona mantos, sayas, collares, mantillas, sartales, rosarios, joyeles, corales cruces, Agnus, sortijas, rosas, piñas de ámbar, medallas, perlas piedra…
Al sXVII hi havia quatre corones de la Mare de Déu. Dues eren d'or i diamants i cada una pesava uns 15k. Les altres dues eren de plata daurada amb pedreria. I tres corones de l’Infant Jesús –dues d’or i una de plata–. Com element curiós el nen Jesús porta una serra a la mà. També als voltants d’aquesta època la Mare de Déu apareix amb un lliri a la mà o bé col·locat de manera que surt del capdamunt de la bola del món.
 |
Corona d'argent i or amb
pedreria fina, ofrenada per
subscripció popular - 1881 |
La descripció que en fa el llibre que es venia als pelegrins deia: Está la sagrada imagen sentada en su silla y representa una mediana edad. El color es moreno. Los ojos muy vivos y hermosos. Tiene a su Santísimo hijo sentado sobre sus rodilla o su regazo; y la santísima Madre le tiene puesta la mano izquierda sobre su hombro izquierdo, como en ademán de detenerle el brazo de la justicia; y saca la mano derecha por el costado derecho, tanto que el Niño puede verla. Tiene la palma abierta hacia arriba, y en ella un globo, que representa el Mundo, y el precioso Niño, levantando su mano, le da con los dedos la bendición. El Hijo tiene en su mano izquierda una como piña pequeña. El color y facciones del Niño Jesús son una misma cosa con el color y facciones de su Santísima Madre.
MONESTIR I IMATGE
La devoció a la Mare de Déu va lligada, a partir d'ara, al monestir. Les guerres i trifulques que s'originaren al llarg dels sXIX i XX no permeten separar la història del monestir i de la imatge.
 |
Estampa de la
Mare de Déu - 1910 |
La guerra del francès (1808-1814) - L’exèrcit francès s’apoderà del monestir i es lliurà al pillatge: mataren el monjo, cremaren el retaule, el cor i tota l’església, trobaren la caixa i lligaren una corda al coll de la imatge i la penjaren d’un arbre. Quan els monjos tornaren al monestir trobaren la imatge de la Mare de Déu a la intempèrie i deteriorada, per la qual cosa van decidir restaurar-la. El març de 1812 es reprèn el culte a Montserrat amb la imatge restaurada, però el juliol els francesos tornen a Montserrat, cremen tot allò que no havien cramat abans i fan volar tots els edificis: Montserrat es convertí en un mar de ruïnes. Els monjos havien fugit amb la imatge. Tornà el 1813.
El trienni liberal (1820-1823) - Amb el trienni liberal tornen les desgràcies i el 1822 tornen a expoliar les joies de la imatge i aquesta la traslladen a Barcelona. En aquesta data és quan té lloc la profunda “remodelació” de la imatge: “s’elimina la figura de l’Infant Jesús que estava molt deteriorada i es substitueix per una talla nova copia exacte de l’anterior; les mans de la Mare de Déu foren renovades; la imatge posada dins d’una peanya; les encarnadures i els ulls ara són totalment negres i és policromada de nou”.
L’Absolutisme (1823-1833) - El 1823 amb el canvi de govern es prepara el regrés de la imatge a Montserrat. L’Ajuntament de Barcelona li regala una corona de metall platejat amb pedres de vidre de colors i aquesta corona serà la que figurarà en totes les reproducions de l’època. El 1824 la imatge torna al monestir. El 1828 comencen les obres de restauració del temple. El 1830 la imatge es trasllada al seu antic cambril.
 |
Mare de Déu de Montserrat
de l'any del "Milenar"
Porta la corona de l'Ajuntament
Pintura de S. Ribó - 1880 |
Isabel II (1833-1868) - El 1834 ja es parla d’una nova desamortització i abans aquesta no sigui efectiva –el 1836– la comunitat es dispersa i amaguen la imatge al Bruc. El 1844 es restaura la vida monàstica i la imatge torna al monestir. Ara la iconografia –i durant la primera meitat del sXIX– és la d’imatge vestida, amb una indumentària molt rica, corona i ceptre.
Del Govern provisional a la II República (1868-1931) - El 1880 es celebren les festes del “Milenar” per commemorar el mil·leni de la troballa de la imatge. El 1881 el Papa Lleó XIII ordena la coronació canònica de de la Mare de Déu de Montserrat i la proclama patrona de les diòcesis de Catalunya. El 1920, amb molta recança, se li treuen els vestits i es pot venerar “sense els vestits postissos i en sa escultura original”. La imatge apareix tal com la coneixem avui.
 |
Relleu de bronze platejat
|
Nous dies tràgics: II República / Guerra Civil (1931-1939) - El mateix dia de la proclamació de la República la imatge es retira del cambril i es substitueix per una còpia. Quan a Madrid hi ha la primera crema de convents l’abat Marcet fa traslladar la imatge, en secret, a la casa que els monjos tenien a Escaldes d’Andorra, únic lloc on hi havia camins de sortida garantits cap a la llibertat. Andorra es va convertir en terra d’acollida, en país de refugi, en una nova terra promesa per a moltes persones víctimes de l’odi i de la intolerància. I els monjos van haver d’anar a Escaldes on hi havien edificat una casa àmplia en previsió de refugi.
 |
| La imatge al cambril |
La Generalitat s’incautà del monestir i aquest es convertí en Hospital de Sang. Quan s’acostaven les tropes “nacionals” els encarregats del santuari agafaren la imatge (la còpia, que creien que era l’autèntica) i altres objectes de valor i fugiren cap a França. No ho aconseguiren. Els monjos tornen al santuari però ningú no sabia on era la imatge. Al final la trobaren i la imatge tornà indemne al cambril, "però vint-i-tres monjos, fills seus, havien mort per fidelitat a la seva fe". Per primera vegada els devots veien i veneraven l’autèntica Mare de Déu sense postissos.
El 1946 l’abat Escarré i la comunitat aproven construir un tron d’argent. El 1947 hi ha l’entronització. El 1948 queda definitivament col·locada on és ara i on la venerem. La imatge de la Mare de Déu de Montserrat continua atraient multitud de persones que hi veiem el misteri de Maria: la Mare de Jesús i nostra que ens mostra el seu fill i que del cel estant continua intercedint maternalment per nosaltres.
 |
Nigra sum sed formosa
Sóc negre, pero bonica, filles de Jerusalem.
Per això m’ha estimat el rei
i m’ha introduit a les seves estances,
i m’ha dit: ”Aixeca’t, amiga meva, bonica meva, i vine!
Perquè l’hivern, ho veus?, ja ha pasat,
esclaten les flors per la contrada,
el temps d’esbrotar és arribat”
(Càntic dels Càntics)
|
Benvolguts Ramon i Anna Maria:
ResponEliminaSempre llegeixo amb gran interès el vostre esplèndid blog i aquesta entrada m 'ha agradat, també, molt.
Hi ha una dada molt curiosa que suposo us resultarà interessant i que jo desconeixia fins fa poc, que m´atreveixo a afegir a continuació.
Rebeu una afectuosa abraçada.
Asun
"Los Reyes Católicos visitaron Montserrat en 1492 y se espantaron por la decadencia del cenobio, en estado de abandono. Le pidieron al Papa Alejandro VI que lo afiliara al monasterio de San Benito el Real de Valladolid, y en 1493 una docena de monjes vallisoletanos llegaron a Montserrat para refundarlo. Sólo en el siglo XIX Montserrat se desligó de Valladolid. Así lo cuenta un eminente medievalista:
“Probablemente fue en Valladolid en donde el humanismo, aplicado a la religión, alcanzó su más decisiva dimensión. Un abad benedictino, García Jiménez de Cisneros (…) viajó a Roma para conseguir de Alejandro VI autorización y respaldo a esas tesis. (…) Al retorno, desembarcando en Barcelona, halló una carta del rey Fernando que era un ruego, casi una orden. Montserrat, hasta entonces anulado por ser una renta del cardenal Giuliano della Rovere, luego papa Julio II, había sido rescatado por el monarca, que solicitaba ahora que una comunidad se instalara en aquella cumbre santa (…) Y Cisneros lo hizo”.
En 1493 el rey Fernando el Católico envió al monasterio 14 monjes procedentes de Valladolid y Montserrat pasó a depender de la congregación de esta ciudad castellana. Durante los siglos siguientes se sucedieron los abades tanto de la Corona de Aragón como de otras zonas de España. Ese mismo año de 1493, el fraile mínimo Bernat Boïl, antes ermitaño de Montserrat, acompañó a Cristóbal Colón en uno de sus viajes a América, lo que propició la expansión del culto a la virgen de Montserrat en ese continente, hecho plasmado en el nombre dado a una de las islas Antillas: Montserrat. En 1592 fue consagrada la actual iglesia."
(Luis Suárez: En los orígenes de España, 2011, p.386).