* * *
París, març de 1997
Setmana Santa amb tota la família a París.
La Setmana Santa del 1997 vam fer una sortida, tota la família, a París. Hi vam estar cinc dies. Érem catorze persones de tres generacions i vam fer un grapat de coses i visites. Les "obligatòries" -Tour Eiffel, Louvre, Sacre Coeur, Notre Dame…- i d'altres. Tot ho vam fer en metro, bus, furgoneta i a peu. No va ser fàcil, però, gràcies a Déu, va ser una bona experiència. Un dels motius d'aquesta estada va ser el poder assistir als oficis de la Setmana Santa.
Dijous sant. Dia de feina a París. Missa a Saint Gervais. Ple de gom a gom i de gent jove, de vint anys a trenta i escaig. Gent que va entrant i que dóna la sensació que ho fa quan surt de la feina. Nois i noies amb casc de moto. La funció és llarga, més de dues hores. S’acaba, la gent no té pressa per sortir i es queda a la vetlla al Santíssim. Després de sopar pujem al Sacre Coeur. Un monument al Santíssim preciós: un altre lloc ple de gom a gom de gent jove fent vetlla. Gairebé ni podem entrar.
Divendres Sant. Dia de feina a París. Via Crucis pels carrers de París: ple de gent. Oficis a Notre Dame. Plena a vessar, un cop més de gent jove. Oficia el cardenal Lustiger. Funció llarga ja que a més de les lectures i oracions hi ha la veneració de la relíquia de la Santa Creu i la distribució de la Comunió, la qual cosa fa que tots els fidels hagin de passar dues vegades. S’acaba. La gent no té pressa per sortir.
Dissabte Sant. Missa de mitja nit. Ens quedem a la Parròquia d’Issy. Església petita però plena a vessar i la gent participant amb devoció.
La devoció que vam veure aquests dies va ser espectacular, res a veure en el que vivim a casa nostra.
* * *
París, setembre 2008
Benet XVI visita Lourdes i París. Érem a París i vam veure com el jovent es va mobilitzar, hi va haver vetlles d’oració amb cants a la Mare de Déu a totes les esglésies, sobre tot al barri llatí: Saint Séverin, Saint Julien le Pauvre…
Un record inesborrable: el poema de Santa Teresa cantat en castellà a Saint Germain des Près per un grup d’escoltes: Nada te turbe, / nada te espante, / todo se pasa, / Dios no se muda; / la paciencia todo lo alcanza; / quien a Dios tiene / nada le falta: / solo Dios basta… Encara se’m posa la pell de gallina…
La processó amb llumenetes des de Notre Dame fins l’esplanada dels Invàlids, per la rive gauche, plena a vessar on no podies moure’t amb massa facilitat però amb una devoció espectacular. Una experiència difícil d’explicar si no fos perquè les imatges en donen fe.
L'endemà al matí trobada a l'esplanada dels Invàlids. Tota plena a vessar. Rue Saint-Dominique, Rue de l'Université, Quai d'Orsay, pont Alexandre III creuant el Sena fins els Jardins del Petit Palais. No m'ho creia! Copio unes reflexions del Papa de l’homilia a Notre Dame.“Estem a l'Església Mare de la Diòcesi de París, la catedral de Notre Dame, que s'alça al cor de la cité com un signe viu de la presència de Déu enmig dels homes. Alexandre III va posar la primera pedra, Pius VII i Joan Pau II la van honrar amb la seva visita, i estic feliç de seguir les seves petjades. És difícil no donar gràcies a Aquell que ha creat tant la matèria com l'esperit, per la bellesa de l'edifici que ens acull.
“La fe de l'Edat Mitjana va edificar catedrals, i els vostres avantpassats van venir aquí per lloar Déu. Grans esdeveniments religiosos i civils es van desenvolupar en aquest santuari de la Mare de Déu, Patrona d'aquestes terres. Teatre de conversions poc conegudes, però no menys reals; càtedra de grans predicadors; depositària de relíquies del Lignum Crucis i de la Corona d'Espines, Notre Dame roman com un dels monuments més cèlebres del patrimoni del vostre país.
“Notre Dame és un himne viu de pedra i de llum a lloança d'aquest acte únic de la història humana: la Paraula eterna de Déu entrant en la història dels homes. En Notre Dame, tenim el més bell exemple de fidelitat a la Paraula divina. Podem dir-li amb serenitat: Santa Maria, Mare de Déu, Mare nostra, ensenya'ns a creure, esperar i estimar amb tu. Indica'ns el camí cap al seu regne”.
* * *
París, abril de 2019
“Crema Notre Dame”. “La història crema a París”. Però, ¿què va passar als carrers? Heus aquí el testimoni d’un jove que va sortir al carrer:
“Estava a casa, vaig sentir soroll de sirenes, vaig obrir la finestra i vaig veure una enorme columna de fum. Vaig sortir i en vint minuts estava davant Notre Dame, a l'altre costat del Sena. Vaig veure l'incendi. Només em movia la curiositat. No imaginava el que anava a passar…
“Hi va haver gent que va començar a cantar l'Ave Maria en francès: Je vous salue Marie. Em vaig quedar allà. Anava arribant gent fins que hi va haver centenars de persones cantant i resant. Uns amb estampes, altres de genolls, altres amb el rosari…
“Tota aquesta gent eren joves com jo, entre vint i trenta anys. Nois i noies. I famílies amb nens. Europeus, indis, xinesos, africans, marroquins… L'oració era constant, sense pausa. Hi havia homes corpulents plorant com nens. No eren els únics.
“Es va resar el Parenostre, l'oració a santa Genoveva, patrona de París, l'oració de Joan Pau II a Notre Dame, la pregària de sant Francesc, un fragment de Charles Péguy sobre la Verge, la Salve Regina i l'himne Nous Te saluons, Marie…També es va resar pels bombers.
“Una parella de joves amb violins i un violoncel·lista van acompanyar amb música els cants. Sonaven moltes campanes. Quan jo marxava una jove periodista se'm va acostar per preguntar-me per la "cançó" Je vous salue. Li vaig explicar el que era.
“Als carrers del voltant també hi havia molta gent cantant. Havia succeït el mateix en tots els carrers, ponts i places. Milers de persones cantant pels carrers durant hores. Era una "revolució" pacífica, espiritual.
“Tot es va organitzar espontàniament. Ningú havia convocat a tots aquests joves, ni capellans, ni bisbes. Ningú dirigia res. Va ser un moviment espontani, ordenat i respectuós. Eren com pedres d’una Església jove, real i viva que es mostrava a si mateixa. Ningú s'esperava l'incendi. Però tampoc ningú s'esperava una reacció d'aquest tipus.
“Va ser un esdeveniment, diferent a qualsevol altra cosa que poguéssim imaginar. La gent no plorava per la pèrdua d'una obra d'art o un símbol de la nació francesa, la gent era allà plorant i resant a Notre Dame, a la Mare de Déu”.
Això és la manifestació de la fe que molta gent, espontàniament, va realitzar: uns de genolls, d’altres amb rosaris, uns plorant i dedicant les seves pregàries… tot això mentre els bombers combatien el foc i el món sencer veia caure l’agulla i cremar-se Notre Dame.
El Papa Francesc envià les seves condolències al poble francès:
“Aquesta catàstrofe hadanyat greument un edifici històric i també ha afectat un símbol nacional molt estimat pels parisencs i pels francesos siguin quines siguin les seves creences. Notre Dame és la joia arquitectònica d'una memòria col·lectiva, el lloc de trobada de molts esdeveniments importants, el testimoni de la fe i de l'oració dels catòlics en el si de la ciutat.
“Expresso els meus millors vots perquè la catedral de Notre Dame torni a convertir-se en aquest bell tresor al cor de la ciutat, signe de la fe dels qui la van edificar, església mare de la seva diòcesi, patrimoni arquitectònic i espiritual de París, de França i de la humanitat”.
* * *
El maig de 1980 Joan Pau II va visitar París. No hi érem, però copio unes reflexions seves de l’homilia a Notre Dame sobre la fe de França, Terra de Sants, i els francesos.
“Aquí, a Notre Dame, trobem el geni de França, el geni que va quedar expressat en l'arquitectura d'aquest temple fa vuit segles i que segueix sempre aquí, per testimoni de l'home. L'Església ha perseverat des de Jerusalem a Antioquia, a Roma, i també aquí dels: a Marsella, Lió, París.
“Pere s’emporta amb ell la pregunta: M’estimes? allà on va a través dels segles i de les generacions. D'altres la porten també amb ell: Pau, Joan, Jaume, Andreu, Ireneu de Lió, Benet de Núrsia, Martí de Tours, Bernat de Claravall, Francesc d'Assís, Joana d'Arc, Francesc de Sales, Joana Francesca de Chantal, Vicenç de Paül, Joan Maria Vianney, Teresa de Lisieux.
“Jo vinc aquí seguint les seves petjades. Notre Dame, aquesta esplèndida construcció, tresor de l'art gòtic, els vostres avis la van consagrar a la Mare de Déu, a qui va donar la resposta més perfecta a la pregunta: M'estimes? A Ella també li demano per a l'Església a França, per a l'home i per al món contemporani”.
* * *
A la vista d'aquestes manifestacions de pietat viscudes als carrers de París penso que aquestes reflexions ens han de fer pensar en que hem de ser capaços de viure la fe a casa nostra amb l'esperit que ens demanen els Papes:
“Santa Maria, Mare de Déu, Mare nostra, ensenya'ns a creure, esperar i estimar amb tu”.
“A Ella li demano que la seva intercessió sigui útil i fructuosa per a l'Església a França, per a l'home i per al món contemporani”.
“Que Notre Dame torni a convertir-se en el testimoni de la fe i de l'oració dels catòlics en el si de la ciutat”.
* * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada