universitas ll

T.S. Eliot (1888-1965), premi Nobel de Literatura el 1948 per la seva poesia, ja donava aquest toc profètic d’atenció: “Per a la majoria de persones, avui, l’educació vol dir instrucció. I la propera iniciativa consistirà en inculcar els principis polítics del partit en el poder”. La tasca universitària està compromesa amb la veritat i com que aquesta no accepta tripijocs amb allò que està establert, és un bé incòmode i la primera cosa que vol controlar tot govern corrupte és l’educació: això ja és una realitat.

Avui la Universitat s’ha tornat utilitarista, com tots nosaltres. En una societat del benestar on importa més el plaer que la veritat, ha desaparegut l’anhel de transmetre la recerca de la veritat de la persona humana i s’ha convertit en una fàbrica de títols amb la presumpció que aquests capacitin tècnicament i satisfacin la demanda laboral del país: gran error! Avui vol ser una productora d’obrers qualificats, un basar, un hotel o pensió, un lloc on trobem resposta al ¿per a què serveix això?, o ¿quines sortides té? promogudes per l’actual triomf del tenir sobre el ser, un lloc d’adquisició de destreses, una promoció per al món del treball, un lloc de relacions amb empreses del qual surtis col·locat.

Sobren alumnes, sobren universitats, hi ha carència d’objectius, s’ha convertit el saber en un mercat, en un burdell, en un centre d’erudició on el que menys importa és la veritat i sí la conveniència econòmica o cultural, on desapareix l’exigència i l’esforç i neixen objectius mínims. El model universitari actual no pot ser ni un lloc deslligat de les necessitats socials ni un centre qualificat de formació professional. Desgraciadament Universitas és un nom que avui ja no significa res.

                                             *         *         *

Jordi Lovet, catedràtic de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona i que ha deixat la Universitat pel seu estat actual ruinós, en el llibre Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats fa una una duríssima i argumentada crítica a l'abandonament del projecte il·lustrat i humanista per part de la Universitat.

A La Vanguàrdia li van fer una entrevista que ni es pot reproduir per seva longitud ni es pot resumir en quatre ratlles. Val la pena llegir-la i per això us en poso l’enllaç. Però no em resisteixo a copiar unes frases:

“És una reflexió sobre l'estat d'humiliació, decadència i indignitat en què han caigut les facultats d'humanitats”.

“No conec cap empresa privada en què es donin actituds tan vergonyoses com a la universitat”.

“En aquests moments les humanitats estan molt desprestigiades però l'humanisme i els clàssics sempre tornen. És qüestió d'esperar. L'únic que li preocupa al Pla Bolonya és incardinar rendiblement la universitat amb el mercat”.

“Les noves tecnologies han convertit l'ensenyament, en general, en una llarga sessió d'animació infantil i enlluernament”.

“Els Instituts d'Ensenyament Mitjà estan plens de professors carregats de bona fe, de virtut i de saber, però també plens de passejants, indolents i amics del funcionariat, una de les grans xacres tant de l'ensenyament mitjà com de l'ensenyament superior”.

“La pitjor conseqüència de formar professionals en les branques més especialitzades imaginables i no homes, en el sentit ple de la paraula, comportarà una minva dels fonaments mateixos de la democràcia: no es pot edificar una democràcia sòlida, ni aquí ni enlloc, sense una població sobirana des del punt de vista intel·ectual”.

“Una societat no pot prescindir d'una elit culta, i les elits cultes dels països occidentals són avui molt menys cultes que fa, posem per cas, cinquanta o cent anys. Posseir cultura (de l'alta, s'entén) està avui completament desacreditat: sembla una superxeria i un acte de supèrbia. Els que estan molt acreditats són els futbolistes i Belén Esteban: ja em dirà”.

Aquesta elit que demana Jordi Llovet passa per tenir clar que la Universitat és aristocràtica. Deixeu que ho expliqui: no perquè només hi puguin accedir els fills de rics i poderosos, no es tracta ni de diners ni de sang, no. És aristocràtica perquè el seu objecte és la veritat que no és el fruit de la decisió de les majories, ni dels vots de molts, ni de de les conveniències de grups de pressió, ni de la moda…, sinó d’una actitud, d’un modus de ser pel tarannà de les persones que la formen: lliures, independents, senyors de si mateixos. La universitat no és per a tots, sinó per aquells que la puguin comprendre.

Cal lluitar per tal que torni la Universitas i no deixar que tot segueixi tal com està.

lhttp://www.lavanguardia.com/libros/20110404/54135919952/llovet-la-alta-cultura-esta-desacreditada-a-favor-de-los-futbolistas-y-belen-esteban.html

universitas l

La universitat actual està en quarentena. Moltes veus s’han aixecat per fer-ne alguna crítica, però com que avui gairebé totes les coses estan polititzades, segons què no es pot dir ja que no és políticament correcte. Però hi ha gent que ho diu i val la pena escoltar-los. Parlo de la Universitat en general, no d’una de concreta.

La Universitat neix, tal com la coneixem avui –lloc on s’estudien disciplines acadèmiques– el sXI, encara que el nom d’universitat no se’ls dona fins el sXIV. Alfons X en parla a les Siete Partidas com un “ayuntamiento de maestros et de escolares que es fecho en algún logar con voluntat et con entendimiento de aprender los saberes”.

Aquest és el tema important que no podem perdre de vista quan parlem de la Universitat, de la Universitas: amb afany d’aprendre! Quan neix, neix amb el desig, com indica el seu nom, d’abastar la totalitat d’una cosa, de cercar la veritat en totes les disciplines. Quan de la Universitat desapareix la veritat, desapareix la unitat de coneixements i intencions, ja no hi ha la comunitat de saber, desapareix l’alma mater i es converteix en una multitud d’individus sense un objectiu comú, en una parcel·lació d’opcions acadèmiques, en el desconcert de “descobrir” que no hi ha saviesa, que tot són respostes de conveniència.

I no s’ha de ser cap geni per tal d’adonar-se que la veritat l’hem fet desaparèixer del mapa universitari. Benet XVI diu: “és cert que la veritat sempre estarà més enllà del nostre abast, que podem buscar-la i apropar-nos-hi, però no la podem posseir del tot: més aviat, és ella la que ens posseeix a nosaltres i la que ens motiva. En l'exercici intel·lectual i docent, la humilitat és també una virtut indispensable, que protegeix de la vanitat que tanca l'accés a la veritat”. En els àmbits científic i didàctic s’ha de donar aquest peculiar servei a la Veritat per tal de no perdre el fràgil tresor de la Llibertat i exposar-se a la violència de les passions i els condicionaments que mouen el cor humà.

La persona formada en la Universitat és una persona que llegeix molt, està documentada, és sensible, aprecia l’art, entèn alguna cosa del món, de la seva història i dels seus problemes, és tolerant, té simpaties, s’interessa pels problemes de la societat, és una persona amb la qual val la pena parlar. L’universitari és una persona que ha après que en aquest lloc el temps (el gran absent d’avui!) s’esmerça amb els companys parlant del que es llegeix, del que es fa, de l’estudi, del que es recerca…

A la nostra època universitària –parlo de mitjans els anys 60 i que ens va agafar el 68– teníem clar que no estudiàvem una carrera per obtenir un títol. Teníem clar que el principal era la realització d’una vocació. La Universitat és el lloc on es madura el pensament, es forma l’intel·lecte, es forja la personalitat; és el lloc on s’adquireix el nostre tarannà obert, alegre, auster, ambiciós; és el lloc on es va a la recerca de l’excel·lència amb els demés, on s’aprèn a ser magnànim, on es dibuixa el nostre estil, el nostre nostre modus de ser i conviure; és el lloc on es descobreix a pensar i actuar per un mateix, on l’esperit obre espai a la veritat i a la bellesa. La Universitat és el gresol d’un modus de vida enfortit amb les virtuts, on hom es forma com a persona, amb interessos que transcendeixen el valor immediat d’una nota, d’un problema o d’una circumstància, per tal que siguin persones amb iniciativa, amb veu pròpia, amb passió per la veritat, amb projectes, amb esperança. La Universitat és el lloc on es pot gaudir de la intensitat de l’estudi, el lloc més escaient per a l’exercici de la llibertat, el lloc per exel·lència del cultiu de l’amistat, enfortida amb el temps i edificada amb il·lusió sobre béns preciosos: l’art, la lectura, la música, el cinema, l’esport…

El pas per la universitat ha estat un dels moments forts de la vida: ens ha forjat, ha fet que siguem on som, encara més: sense els anys universitaris no seríem qui som. Llegir Sòcrates, Plató, Aristòtil, Cervantes, Unamuno, Ramon Llull, Riba, d’Ors, Dante, Balzac, Kieragaard, Mann, Rilke, Milton, Kant… forja!. Tenir de professors Riquer, Seco, Vilanova, Sacristán, Linés, Nadal, Vilà, Maluquer, Guerrero, Alsina, Blecua, Romano, Vernet, Millàs… forja!

la virtut ll

Ja se sap que avui les virtuts no estan massa de moda, però és un tema al qual els pares hi hem de dedicar temps, les hem de practicar i hem de fer que els fills les visquin. Les virtuts humanes són fruit d’una actitut ferma, estable i habitual de l'enteniment i de la voluntat que regula els nostres actes, les nostres passions i la nostra conducta.

S’adquireixen mitjançant l’educació, amb actes deliberats i amb perseverança i es mantenen amb l’esforç. Forgen el caràcter i faciliten la pràctica del bé. L’home virtuós és feliç quan les viu i quan s’han adquirit, ja no es perden.

Entre les virtuts humanes –anomenades també morals– n’hi ha quatre que s’anomenen cardinals, perquè totes les altres s’apleguen al seu voltant. Són la prudència, la justícia, la fortalesa i la temprança.

La prudència, anomenada mare de les virtuts i conductora dels hàbits bons, és la virtut que disposa la raó a discernir el nostre veritable bé i a escollir els mitjans justos per aconseguir-lo. Facilita una reflexió adequada abans de judicar cada situació i ajuda a prendre una decisió encertada. L’hiperactivitat actual dificulta aquesta reflexió però no ens hem de deixar portar per la imprudència (precipitació al prendre la decisió) o la negligència (omissió voluntària de prendre la decisió).

La justícia és la virtut que consisteix en la voluntat ferma i constant de donar al proïsme allò que li pertoca. Fa que respectem els drets dels demés i que cumplim amb els nostres deures. Sempre fa referència a una altra persona i hem de reconèixer que li devem alguna cosa. No suposa fer actes aïllats, sinó actuar constantment segons la justícia. Segons les edats, els fills la viuran d’una manera diferent: el petit agafarà una cosa que li agrada perquè la vol; quan un ja té una mica de raó buscarà una justificació per fer allò que li agrada. Els pares hem d’aprendre que la justícia passa per tractar de manera diferent cada un dels fills.

La fortalesa és la virtut que assegura, en les dificultats, la fermesa i la constància a cercar el bé i disposa a anar fins on calgui per defensar una causa justa. És la gran virtut: la dels enamorats, la dels que s’arrisquen, la dels que són capaços de donar la vida per un ideal. Malgrat la vida tingui moltes misèries i sembli que té poc valor, hem de saber que la vida té un sentit i tots tenim una missió: estimar Déu i els demés i lluitar per ser millors cada dia. I no ens podem deixar portar per la indiferència (actitut passiva o mandrosa), l’osadia (despreci de la prudència) o el temor infundat (no fer res per no saber què passarà).

La temprança és la virtut que modera l’atractiu dels plaers, procura l’equilibri en l’ús dels béns creats i assegura el domini de la voluntat sobre els instints. Aquesta tendència natural cap al plaer (en el menjar, el beure o el delit sexual) és bona en si mateixa, perquè actua per la pròpia conservació, però pot ser destructora si es deixa dur per l’apassionament. No podem caure en la insensibilitat (no tenir sentiments) ni en la intemperança (viure sense mesura).

La típica afirmació in medio virtus vol dir que la virtut consisteix en un equilibri entre un defecte i un excés. Però mai s’ha d’entendre com una crida a la mediocritat, o com la mitjana entre dos o més vicis.

un llibre 2 - P.G. Wodehouse

Si algú vol parlar d’humor en la literatura ha de parlar forçosament, entre d’altres, de P.G. Wodehouse. Sir Pelham Grenville Wodehouse (1881-1975) va néixer al comtat de Surrey, Anglaterra i va morir a Nova York. Fill de pare jutge que ho va ser a Hong Kong, habitant dels internats durant la infància, presoner a Alemanya durant la ll Guerra Mundial… és un autor prolífic que va escriure més de cent novel·les, obres de teatre i cançons per comèdies musicals amb Cole Porter, George Gershwin i Irving Berlin.

Avui, 130 anys després del seu naixement i 36 de la seva mort, encara se’l recorda com l’humorista britànic més conegut arreu del món amb una fina ironia, un extraordinari domini de la paròdia literària i un optimisme fora mida. Wodehouse és un escriptor amb unes dots extraordinàries per al relat curt amb intrigues complexes, situacions còmiques inigualables i descripcions plenes de detalls.

Personatges com Psmith, la tia Àgatha, Bertie Wooster, Jeeves, lord Emsworth, Paulina, Stanley Ukridge, o els Blandings i el seu castell i el fantàstic Drones Club són inigualables. I això ho aconsegueix gràcies al domini de l’expressió i el llenguatge amb unes descripcions que, juntament amb la trama i els personatges són la clau de l’èxit. Traduir Wodehouse no és fàcil ja que el seu llenguatge va de l’escriptura al paper i del paper al lector. Com deia Oscar Wilde, referint-se a un altre tema: “només que el toquis una mica ja perd frescor”.

El món de Wodehouse és un món de tietes riques menyspreables, oncles impacients, majordoms severs i aguantadors d’espelmes, joves eternament adolescents i sempre empolainats que es posen nerviosos davant una noia, noies amb aspecte esportiu, angèlic, sever, mig homenots amb idees excèntriques… però que mai són un perill per la pau que ofereix als joves l’estat de la solteria.

Un altre aspecte a destacar en els escrits de Wodehouse és que qualsevol personatge pot estar sense tenir ni cinc cèntims perquè el pare o la tieta no volen afluixar la bossa i els amics no estan disposats a ajudar ningú, però amb misèria i privacions incloses continua la diversió. 

Nascut de la imaginació de Wodehouse el Drones Club, o Club dels Abellots –mascle de les abelles que ni treballa ni s’escarrassa per a fer-ho a diferència de l’abella obrera que treballa sense parar– reuneix un grapat de joves que formen el grup més divertit i prescindible de l'alta societat londinenca postvictoriana. Tots ells depenen completament de les assignacions dels seus folrats oncles i “la mitjana d'intel·ligència dels socis és clarament inferior a la d'una cloïssa girada a l'inrevés; una cloïssa, tot s'ha de dir, que hagués estat colpejada al cap durant la seva infància”. Un dels pocs membres folrats del club, el més amable de tots, és Bertram Wilberforce Wooster que és qui té empleat Jeeves com a criat personal.

Bertie i Jeeves són dos dels personatges més lograts de Wodehouse. Bertie és molt més que un beneit o el “fill de papà” que sembla ser. Bertie és lleial, amable, cavallerós, resolt i d’un caràcter bondadós. Jeeves és imperturbable, omniscient, serè, grandiloqüent, infalible quan fa una cita, un guia, un filòsof, un amic… És perfecte.

L’enllaç que us ofereixo us donarà vàries possibilitats, però no llegiu cap antologia. Agafeu una novel·la, qualsevol i riureu a dojo

Llibres de P.G. Wodehouse

la veritat

Quid es veritas? Aquesta pregunta –que va fer l’escèptic i pragmàtic Pilat a Jesús i que va marxar sense esperar la resposta– és la que tots nosaltres ens fem en un moment o altre de la nostra vida. Què és la veritat? On és la veritat? Hi ha una veritat objectiva i absoluta? La resposta és que sí, que existeix una veritat, “la veritat” que dóna resposta a tot, al marge de que es cregui o es pugui demostrar. És tan seriosa la pregunta com la resposta, ja que d’ella depèn, com diu Benet XVI, el destí de la humanitat.

La resposta a les preguntes mil·lenàries sobre la nostre existència –qui soc?, d’on vinc?, quina és la raó de la meva existència?, què és el bé?, què és el mal?– no l’ha donat mai la ciència, ni la d’abans ni la moderna, perquè no la pot donar. S’ha descobert, sí, el codi genètic, però aquest només ens dóna una veritat funcional sobre l’ésser humà, no la raó de la seva existència. Molta gent no vol respondre a aquesta qüestió, la deixa per insoluble encara que la seva consciència li digui que ha d’existir una veritat… potser sí inabastable, però raonable i coherent. Però no la vol cercar. Com diu Julián Marías, en la nostra època la veritat té molt poc prestigi i es viu contra la veritat. La veritat es descobreix mirant-la, deixant que la realitat penetri en la ment.

Quid es veritas? Aquesta pregunta continua molestant avui. El món ha avançat tant, es diu, que no és possible defensar una veritat absoluta. L'existència d'una veritat heterònoma –una veritat més enllà de la pròpia apreciació però que lliurement l’accepto– aterra l'home modern que només és capaç de creure i acceptar la veritat autònoma, aquella que ell mateix fabrica. Així es converteix en botxí del qui lliurement creu una d’aquestes veritats, destrueix la llibertat humana i fa realitat l’homo homini lupus.

La “força” de la veritat és que no és agressiva i això provoca irritació i l’únic argument contra ella és la violència (Joan Pau II, defensor de la veritat, va patir un terrible atemptat). Creure's l’amo de la veritat seria pretensiós ja que cadascú pot pensar i actuar com li vingui de gust, de manera que l’existència d’una veritat absoluta equivaldria a imposar uns paràmetres de conducta o de pensament, contraris a l’esperit que informa el sistema democràtic.

Quid es veritas? Sense la veritat la vida de l’home no té sentit. Si la veritat no existís, si no la pugéssim copsar, si fos irreconeixible, la vida de l’home quedaria a mans dels més forts, dels qui ostenten el poder, de la “seva” veritat que imposarien –com a veritat absoluta– a la resta de mortals. Aquesta fòbia per les veritats absolutes i per qüestions “no negociables” ha arribat al punt que es vol fer creure a tothom que no existeix “la veritat” i, per tant, tampoc la mentida. No val la pena cercar la veritat ja que tot és relatiu i n’hi ha moltes de veritats: la teva, la meva… El que avui és realment important, el que avui mana, és el regne de l’opinió: jo opino…, jo penso…, a mi em sembla…

La filosofia ens diu que veritat és la realitat mateixa de les coses, la conformitat del pensament que un té d’una cosa amb la cosa mateixa. Hi ha la veritat ontològica, aquella que el pensament s’adequa a la realitat i la veritat lògica és la que m’apareix davant els ulls, però que pot ser diferent de la realitat. Una veritat ontològica és que hi ha vida des del moment de la concepció. Però abans no es descobrís això es pensava que no n’hi havia fins al cap d’unes setmanes. Com diu Étienne Gilson, una veritat nova reemplaça vells errors, no velles veritats.

Quid es veritas? Si un es posa a pensar i fa funcionar la raó –l’ojecte de la qual és la veritat– arribarà a descobrir el quid de la veritas, arribarà a descobrir aquesta veritat… inabarcable, però raonable i coherent, arribarà a descobrir que aquesta veritat absoluta –l’única veritat, la que dóna resposta a totes les qüestions– és Jesucrist, fill de Déu encarnat i ressuscitat. Ell és qui dóna a la persona humana el sentit de la vida, de la seva dignitat i la llibertat per actuar com li sembli.

Les seves paraules: Jo sóc el camí, la veritat i la vida, comporten un canvi radical de l’existència. I quan se’n copsa el veritable sentit és quan molts prefereixen no aprofundir i seguir el corrent de la majoria: en comptes de viure com penso, prefereixo pensar com visc. Qui no està disposat a fer aquest canvi continua fent com Pilat: se’n va sense esperar la resposta.

Quan Benet XVI ens diu que la veritat és una qüestió tan seriosa que d’ella depèn, efectivamente, el destí de la humanitat, no ho diu perquè sí.