habemus papam l

Després d’aquesta bona notícia no m’he pogut aguantar sense escriure quatre ratlles sobre aquest aconteixement. Els camins del Senyor són inescrutables! Ha quedat palès després de l’elecció del nou Papa Francesc. Primer de tot la sorpresa de tothom, sobre tot dels periodistes –massa “savis” de vegades– ja que en tota la llarga llista que van fer per veure si n’encertaven algun aquest no hi era. ¿Com podia ser que sortís una persona que “ells” no l’havien previst? La història es repeteix. No és la primera vegada que passa: darrerament va passar amb Joan XXIII, amb Joan Pau I i Joan Pau II. Pau VI i Benet XVI sí eren a les llistes.

“Bergoglio es va oposar a Ratzinger al passat conclave”, ha dit algú. Dir això és no saber què és l’Església i més si ho diu un “vaticanista”, un que està avesat a fer retransmissions des del Vaticà. Jutgen l’Església com si fos un partit polític, com si fos l’elecció d’un president de partit, d’un goven o d’un estat i l’Església no funciona així. Als conclaves ningú s’enfronta a ningú per ser elegit, ja que ningú s’autopresenta, com en unes eleccions de qualsevol altra entitat.

El candidat a Papa és proposat pels mateixos cardenals electors i a ben segur que ningú vol ser l’escollit ja que sabedor del pes que li cau al damunt (governar l’Església tal com Crist vol que sigui governada) i que ha de ser servum servorum Dei (el servent dels servents de Déu) no hi ha persona que desitgi aquest càrrec. El mateix Papa Francesc ha dit als cardenals que l’han escollit: “Que Déu us perdoni això que heu fet”. L’arquebisbe de Quebec davant la possibilitat d’ésser escollit va dir: “Seria un gran malson”. I val la pena recordar les paraules de Benet XVI quan explicava la seva elecció: “Quan vaig veure que l’espasa de Damocles planava damunt meu, vaig dir «Senyor, no em facis això»”. Ningú no vol ser Papa, encara que ho accepten per veure la voluntat de Déu en la tria que fan els cardenals i sabedors que l’Esperit Sant els ajudarà.

“Per fi els jesuïtes aconsegueixen la màxima autoritat a l’Església”. Una altra afirmació que demostra de quina manera hi ha gent que pretén traslladar el poder temporal a l’Església. Cap orde religiós preten assolir la màxima autoritat en l’Església fent que un dels seus membres arribi al papat. Hi ha hagut 34 papes de diferents ordes religioses: 17 benedictins, 6 agustins, 4 franciscans, 4 dominics, 2 cistercencs i 1 jesuïta (l’actual). Mai cap d’aquests papes ha fet servir el càrrec per afavorir la seva orde. Pensar això és ser molt curt de mires.

Les primeres paraules del Papa Francesc en la curta homilia de la missa de cloenda del conclave ens volen situar al bell mig de la tasca de l’Església (la dels cardenals, a qui anava dirigida l’homilia, i la nostra): caminar, edificar, confessar Crist crucificat, pregar, la creu, el dimoni, la mundanitat…: Caminar sempre, davant el Senyor; edificar l'Església sobre la pedra angular que és el mateix Senyor, confessar Jesucrist per no acabar sent una ONG assistencial... «Qui no prega el Senyor, prega al diable», ha dit citant Leon Bloy. Quan no es camina, quan no s'edifica sobre pedres, quan no es confessa a Jesucrist crucificat... es confessa la mundanitat del diable. Quan confessem un Crist sense creu, no som deixebles del Senyor: som mundans, som bisbes, sacerdots, cardenals, papes, però no deixebles del Senyor…

El nou Papa –com tots els papes, assistit per l’Esperit Sant– no es deixarà portar per les pressions que la “mundanitat” a la que ha fet referència –el secularisme galopant, el laïcisme, el relativisme, el nou paganisme…– li anirà preparant amb declaracions i manifestacions. Sempre ha estat així. La “mundanitat” vol que l’Església es doblegui als seus propòsits, vol que el Papa diguin el que a “ella” li agrada, vol que rebaixi les exigències morals en tots els camps, vol que no parli de la veritat de Crist… ja que fer això és recordar-li continuament que va errada. Però l’Església no pot fer res més que el que ha dit el Papa Francesc: predicar Crist crucificat.

I això molesta, i molt, a la “mundanitat”. Li passa allò que el llibre de la Saviesa diu de la persona justa: “Els malvats, encegats per la malícia, deien entre ells: «Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei i que no som fidels a l'educació rebuda. Assegura que té coneixement de Déu i es dóna el nom de fill del Senyor. És una crítica vivent de les nostres idees, només de veure'l, ja se'ns fa insuportable, perquè la seva vida és diferent de la dels altres i té un comportament estrany. Ens té per moneda falsa i s'allunya dels nostres camins com si fossin empestats. (…) Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal; condemnem-lo a una mort vergonyosa. Segons diu ell, Déu ja el protegirà». Així pensen, però van errats. La dolenteria els encega. Desconeixen els plans de Déu; no esperen que la santedat tingui una paga, ni que Déu recompensi les ànimes irreprensibles”.

Cada vegada que veig la plaça sant Pere plena de gom a gom, amb tanta gent que ve a escoltar el Sant Pare, sigui quin sigui, em ve al cap aquell relat dels Actes dels apòstols el dia de la Pentacosta. I es veu clarament que això és així des del mateix començament de l’Església. Qui dimarts passat victorejava el Papa Francesc des de la plaça o els qui ho contemplàvem des de casa, érem ciutadans de tot el món, de tota procedència, de tots colors, de totes llengües, de totes races, de tots els països… Els mateixos que hi havia a Jerusalem per la Pentacosta: “s'aplegà la multitud i hi havia jueus, homes piadosos de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel (…). Parts, medes i elamites, els qui habiten la Mesopotàmia, la Judea i la Capadòcia, el Pont i l'Àsia, la Frígia i la Pamfília, l'Egipte i les contrades de la Líbia de prop de Cirena, i els vinguts de Roma, jueus i prosèlits, cretencs i àrabs, els sentíem proclamar en les nostres llengües les grandeses de Déu”.

El Papa Francesc té un grapat de discursos i documents que haurem de llegir. El temes són: la vocació, l’evangelització, l’any de la fe, la família, el divorci, l’avortament, l’individualisme, parelles gay, relativisme i poder, justícia social, el tràfec de persones, la mundanitat, el servei, escàndols, la cúria romana… I una dotzena de llibres publicats dels que en dono dos títols El verdadero poder es el servicio (2007) i Mente abierta, corazón creyente (2012).

laïcitat i laïcisme II

El laïcisme intransigent no accepta la bona nova del cristianisme: la valoració de la dignitat de la persona i el rebuig a tot allò que és degradant, vil, antinatural i violent en la manera d’enfocar l’origen, la transmissió i la custòdia de la vida, l’educació de l’home i el progrés humà. Aquests valors han de ser eliminats perquè no són ni lucratius economicament, ni politicament correctes, ni socialment populars. 

S’ataca el matrimoni i la família, s’aplaudeixen unions i formes aberrants de convivència, a les quals se les dóna el mateix rang jurídic i social, es dóna un exagerat culte al cos, s’exalça la sexualitat sense compromís ni responsabilitat, es fomenten les fecundaciions de mares soles… L’eros degradat a pur sexe esdevé mercaderia: un objecte que es pot comprar i vendre, i el mateix home acaba convertit en mercaderia.

El laïcista exclou del seu vocabulari paraules com: Déu, manaments, ètica, moral, ànima, amor, valor, consciència, virtut, deure, fidelitat… són paraules prohibides, però introdueix la moda de nous vocables per tal de desvirtuar el pes moral de les accions implicades. S’inventen eufemismes com: salut reproductiva per anticoncepció, interrupció de l’embaràs per avortament, mort digna per eutanàsia, preembrió per l’embrió humà, es reinventa la noció de gènere (i fan aparèixer una constel·lació de conceptes: masculí, femení, bisexual, homosesual, lesbià, transsexual…), i dónen carta de ciutadania a la promiscuïtat i a la degradació sexual.

El laïcista, pensa que Déu és competidor de l’home, enemic de la seva felicitat i que sense Ell tot li aniria millor. Aquesta situació afecta la vida del cristià de tal manera que el fa dubtar que l’observança dels manaments li pugui proporcionar felicitat i s’omple de buidor. D’aquí ve l’apatia de nombrosos batejats i l’automarginació que han fet del món de la política, de l’econonia i de la cultura.

Moltes persones pretenen omplir aquesta buidor amb els nous imaginaris culturals, substituts de la religió i de la fe, que fa que –amb el gran ajut de les tècniques del màrqueting i la televisió– s’incrementin  els sabers esotèrics, el neochamanisme, el tarot i els rituals que amb el nom de vibracions, sessions catàrtiques, astrologia, nova era, curanderisme, pràctiques supersticioses i pseudomístiques…  els porta a confondre la llibertat de creences amb la banalitat i l’engany.

Quan ens adonem d’aquesta concepció laïcista –que genera aquesta visió a-religiosa de la vida on no hi ha lloc ni per Déu, ni per res que transcendeixi la pura raó, ni per una llei moral per a tots i per sempre– és quan podem mesurar els problemes que comporta el terme laïcisme, convertit en l’emblema fonamental de la posmodernitat, sobre tot de la moderna democràcia.

El laïcisme estableix les normes morals mitjançant un pacte social: per consens ciutadà, pel vot de la majoria o per la utilitat del moment. Així estén, il·legítimament, les regles de la democràcia al camp de la moral i de la conducta humana i permet, als governants, cometre els majors crims de la història. Els valors democràtics enfonsen les seves arrels en el sistema de valors del cristianisme que defensa que l’autèntica democràcia només és possible en un estat de dret i sobre la base de la recta concepció de la persona humana. Com deia Tocqueville: la democràcia només és possible entre persones virtuoses.

Per posar remei a aquests mals socials val la pena recordar que l’Església va començar –enmig de conjuntures socials i morals semblants o pitjors que les que travessem ara– amb l'afany de canviar l'atmosfera del decadent imperi romà, i ho va aconseguir: així hem de treballar els cristians de sempre. Avui ens toca elaborar un concepte de sana laïcitat en dos fronts:

• un, reconèixer el lloc que Déu i la llei moral –Crist i l’Església– corresponen a la vida humana, individual i social, i
• dos, respectar l’autonomia de les realitats temporals i descobrir-ne les seves pròpies lleis i valors a la llum de la raó, però tenint clar que aquesta autonomia no és absoluta, per tant no tot el que és possible fer, està permès de fer. Som administradors de la vida, no amos i senyors.

En aquesta comesa juguem un paper insubstituïble els pares i les mares de família: el nostre afany per imprimir un to profundament cristià a casa i en l'educació dels fills, farà que les famílies siguem un focus de conducta cristiana, un redós d'aigües netes que influirà en molts matrimonis, facilitant que brollin  noves llars lluminoses i alegres. Les famílies amb fills en edat escolar tenen, a més, la responsabilitat de l'elecció –i fins i tot, si cal, la promoció– de les escoles per als seus fills i filles, intervenint activament en la marxa dels centres escolars.

Els pares i mares de família hem d’endegar, a més, una àmplia gamma de manifestacions que ens portarà a associar-nos a d’altres famílies amb situacions similars, per afrontar l'ús del temps lliure, l’esplai, la diversió, els viatges i la promoció de llocs adequats, com clubs juvenils, per tal que les filles i els fills vagin madurant humana i espiritualment… 

laïcitat i laïcisme I

Avui vivim una comèdia d’equivocacions per tal com s’entenen alguns termes i expressions, amb significats distints i fins i tot contraris com: bé comú, laic, laïcitat, laïcisme, política, estat laic, democràcia, relativisme… A aquesta confusió s’hi ha arribat per l’adoctrinament secular del racionalisme de la Il·lustració, que té per base el positivisme jurídic, i que ha envaït els camps del dret i de la moral fins arribar al retorn al més pur paganisme on el el cristià és vist no sols amb recel, sinó com el seu enemic a destruir. Això que ara vivim és una batalla més entre el bé i el mal, entre la mort i la vida, entre la benedicció i la maledicció.

Joan Maragall en un article de l’any 1901 titulat L’“isme” comenta de quina manera canvia una paraula quan s’hi afegeix la força activa d’aquestes quatre lletres: Quan s’afegeix isme a una paraula serena, pacífica i tranquil·la, tot s’agita i s’apassiona. La màgia d’aquest sufixe, d’aquestes quatre lletres, que per elles soles no volen dir res, afegides oportunament a qualsevol paraula inert representa l’adveniment d’una nova força al món, que arrossega multituds, treballa cervells, fa palpitar cors, crea i destrueix, arrossega tot allò que troba al seu davant fins haver acomplert la seva obra transformadora.

Així neixen els termes sociaisme, comunisme, individualisme, egoïsme, racionalisme, laïcisme… i la llista és inacabable.

Començarem per definir alguns conceptes:

Laic: aquesta paraula té l’origen en la paraula grega laos –poble– i d’aquí es forma laikós –algú del poble– i en un context cristià s’usa per indicar els fidels (batejats) que dediquen la seva vida ficats al mig del món, a les realitats seculars, a l’ordre temporal, a la professió o ofici, a la família…

Laïcitat: fa referència a la independència entra les jerarquies eclesiàstiques de qualsevol confessió religiosa i la societat civil –l’Estat sobre tot– que s’obliga a respectar totes les creences i garanteix el lliure exercici de les activitats de culte, espirituals, culturals i caritatives de les comunitats de creients.

Laïcisme: basant-se en aquesta independència, el laïcisme atribueix a la laïcitat una accepció ideològica –oposada a la que tenia en el seu origen– i assumeix l’exclusió de la religió i els seus símbols de la vida pública mitjançant el seu confinament a la vida privada i a la consciència individual.

Relativisme: ve de relatiu, no absolut, discutible, que es pot qüestionar. El relativisme defensa que no hi pot haver cap veritat absoluta, universal i necessària, llevat que sigui fruit del càlcul o l’experimentació. La seva única certesa és el dubte: dubte de tot, excepte de la pròpia dubitació! Així, deconstrueix la veritat i proclama –dogmàticament!, com a darrera i definitiva veritat– la dictadura del relativisme. La veritat està en funció del que pensi o cregui cada u. Hi ha tantes veritats com individus. 

Les dues ciutats de sant Agustí que van bastir dos amors –l’Amor de Déu fins el menypreu de si mateix i l’amor de si mateix fins el menspreu de Déu– continuen vigents. Les llavors d’animadversió sembrades arreu contra l’Església han generat un gran nombre de perseguidors que tots els catòlics patim i ho patim, en molts casos, amb persecució violenta. Però, a més dels perseguidors que es veuen, n’hi ha altres que no es veuen, pitjors i molt més nombrosos, sorgits d’una actitud intransigent i discriminadora: el laïcisme, el relativisme i el secularisme.

La fe dels cristians, tal com el sant Pare ens ha recordat, no és una abstracció: és un camí que comença en el baptisme i arriba a l’eternitat, un camí que hem de llaurar cada dia, un camí que no l’ancorem a la terra sinó al cel, però la nostra responsabilitat respecte el present està al lloc i al temps que ens ha tocat viure: el d’ara, el segle XXl, amb les seves llums i les seves ombres, en el qual hem de viure com a bons cristians, immersos en la doctrina de l’Església i les actuals ideologies que imperen en el món. Els millors temps per viure nosaltres són aquests, que són els que vivim, els altres –els d’abans o els que vindran– no són els nostres.

Nietzsche va dir que els preceptes i prohibicions de l’Església van convertir en amarga la cosa més bella de la vida, posant cartells de prohibició on l’alegria ens fa pregustar quelcom diví. El paganisme exalçava tot allò que l’home necessita per ser feliç: el poder, la salut, la força, la bellesa, el cos, el plaer (igual que avui) i l’Església va a repèl d’aquests valors que l’home necessita per ser feliç. No cregueu als qui parlen d’esperances supraterrenals, són enverinadors… Cal superar l’home feble del cristianisme amb el superhome terrenal. Nietzsche rebutja l’ètica natural, fomenta la degradació de l’ésser humà i defensa la desintegració social.

Aquesta proposta satànica va tenir el seu fruit en el nacionalsocialisme i la seva plasmació a Auschwitz. El nazisme pretenia eliminar la Llei divina per tal d’erigir-se en amo i sobirà del món. La fe jueva i cristiana es substituïa per la fe en l’home autosuficient i superb que dicta i imposa a plaer les seves lleis. D’aquesta concepció neix l’intel·lectual laïcista i desacralitzat que propuga el laïcisme, el nou dogma de fe universal. Considera el cristianisme com una malaltia incurable, per tant el remei serà fer-lo desaparèixer de la vida pública i social: no es pot educar en la fe cristiana i les pràctiques religioses s’han de cloure dins la llar.

nadal

Nativitat - Galleria Nazionale di Arte Moderna - Roma

Fa uns dies vaig veure el final de la pel·lícula Els deu manaments, de Cecil B. DeMille. Feia temps que no la veia. Un film èpic-bíblic de 1956, un mite del cinema, un oscar als efectes especials, amb la famosa escena de Moisès (Charlton Heston) obrint el pas del mar Roig. Quan el faraó Ramsés (Yul Brynner) torna al palau després de la desfeta del seu exèrcit, sepultat sota les aigües del mar, i la seva esposa i reina Nefertari (Anne Baxter) l’increpa per no haver sabut desfer-se de Moisès, Ramsés li contesta amb aquella frase lapidària: el déu de Moisès, és Déu!

Per Nadal val la pena que –en l’ambient de l’Any de la fe promogut per Benet XVI– recordem aquest «desig de Déu» inscrit en el cor de l'home i que només en Déu podrem trobar la veritat i la felicitat que busquem sense parar. Aquest «desig» no ha desaparegut del tot i continua traient el cap, de moltes maneres, al cor de l'home.

Aquesta afirmació podria semblar una provocació en l'àmbit de la cultura occidental secularitzada ja que molts contemporanis objecten que no s’adverteix de cap manera un desig tal de Déu; en realitat Ell ja no és l'esperat, el desitjat, sinó més aviat una realitat que deixa indiferent, davant la qual no s'ha de fer ni tan sols l'esforç de pronunciar-se.

El desig humà tendeix a aconseguir determinats béns concrets, però es troba davant un gran interrogant: ¿què és, de veritat, "el" bé, això que és diferent de mi mateix, que jo no puc construir, però que he de reconèixer i que em pot sadollar de veritat? L'home coneix bé allò que no el sacia, però no pot imaginar o definir què li faria experimentar la nostàlgia de felicitat que porta al cor.

Hi ha satisfaccions que deixen un rastre positiu, pacifiquen l'ànima, ens fan més actius i generosos… D'altres, després de la llum inicial, deceben les expectatives que havien suscitat i deixen al seu pas amargor, insatisfacció, sensació de buit. Cal assaborir les alegries veritables per tal lluitar contra la banalització i l'aplanament de la vida actual.

Com deia un amic meu, avui el jovent ja s’aixeca cansat. I la nostra societat també està cansada… de pensar. És que pensar és molt complicat. Si penso, no puc fer qualsevol cosa, no puc: anar a viure amb una noia sense casar-me, casar-me sense voler tenir fills, divorciar-me, dir amén a qualsevol plantejament per tal de no discutir o manifestar el meu punt de vista (no políticament correcte)… Com l’altre dia en una tertúlia frívola d’aquestes que surten cada dia per la tele, una noia de les que hi participava, comentant el twitter del Sant Pare va dir: no me’l penso pas ni mirar, que si no he de desmuntar tot el que tinc muntat a casa. Efectivament, si un pensa ha de desmuntar unes coses i muntar-ne unes altres, perquè si no, en comptes de viure com penso, acabo pensant com visc. 

Per això és millor no pensar. Però si penso… he de respondre a les qüestions plantejades abans sobre el bé. Els ulls reconeixen els objectes quan la llum els il·lumina. D'aquí que aquesta és la llum que hem de cercar per assolir el bé i arribar a la fe. Però, ¿què és la fe? ¿Té sentit la fe en un món on ciència i tècnica han obert horitzons fins fa poc impensables? ¿Què significa creure avui? Ens cal una renovada educació en la fe, un coneixement de les seves veritats, dels esdeveniments de la salvació.

Progrés i benestar mostren avui també les seves ombres: l'home no sembla que sigui ni més lliure ni més humà, persisteixen moltes formes d’explotació i cert tipus de cultura ens ha educat en creure només en allò que es veu i es toca amb les pròpies mans. Per això un acaba per creure en qualsevol cosa. I tornen a aparèixer aquelles preguntes fonamentals: ¿quin sentit té viure?, ¿hi ha un futur per a l'home?, ¿en quina direcció he d’actuar per aconseguir un resultat bo i feliç de la vida?, ¿què hi ha darrera el llindar de la mort? Necessitem amor, esperança, un fonament segur, un terreny sòlid que ens ajudi a viure enmig de les crisis, les dificultats, les obscuritats i els problemes quotidians.

La fe ens dóna tot això: aquest confiat lliurar-se a Déu em dóna una certesa diferent, però no menys sòlida, que la que m'arriba del càlcul exacte o de la ciència. La fe no és un simple assentiment intel·lectual de l'home sobre Déu, és un acte amb el qual em confio lliurement a un Déu que és Pare i m'estima, que neix a Betlem, que m’ha mostrat el seu rostre i s'ha fet proper a cadascun de nosaltres.

La fe és un do de la gràcia de Déu, però és també un acte autèntic i profundament lliure i humà. La fe no és contrària ni a la llibertat ni a la intel·ligència: les implica i exalça. La fe és un sortir d'un mateix, de les pròpies seguretats, dels propis esquemes mentals, per confiar en l'acció de Déu i aconseguir la veritable llibertat, la identitat humana, l’alegria del cor, la pau amb tots. La fe és fiar-se del projecte providencial de Déu sobre la història. La fe és un assentiment amb el qual la nostra ment i el nostre cor diuen «sí» a Déu, confessant que Jesús és el Senyor; i així aquest «sí» ens transforma la vida, ens la fa nova, rica d'alegria i esperança, ens obre el camí cap a la plenitud.

En aquest Any de la fe que ha convocat el sant Pare fóra bo que cada u de nosaltres pensem com el podem viure par tal que creixi la nostra fe en el Déu veritable i arribem a estimar els demés sense mesura.

Bon Nadal!

les virtuts ll: la paciència

No podem parlar de la virtut de la paciència sense relacionar-la amb el temps, ja que està intrínsecament relacionada amb ell. Doncs haurem de començar per parlar del temps, no l’atmosfèric, és clar. Però, ¿què és el temps? El temps és una mesura per la qual establim una successió de fets, aconteixements o variacions, l’un darrera l’altre, perceptibles per un observador. Així quan plou o fa sol, quan es juga una competició o quan una criatura creix, el temps passa i per això podem establir un present, un passat i un esdevenidor.

Els grecs tenien dos conceptes del temps: un concepte quantitatiu, el cronos, el temps del rellotge, el que mesura el pas de les hores, minuts i segons; i un concepte qualitatiu, el kairós, un temps acronològic i que fa referència a un moment oportú, a allò que estàvem esperant i ara ens arriba, a allò que ho faig ara o no ho podré fer, ja que no tornarà a passar: el temps no torna, sempre va endavant.

Precisament perquè el temps no té marxa enrera, moltes vegades pensem en ell com un enemic, com un aspecte de la vida que ens atemoreix perquè ens acosta al punt final, a la mort, a la incertesa del més enllà, a la finitut del méu ésser. L’home és un ésser temporal i viure en el temps vol dir acceptar la meva realitat personal, vol dir acceptar que la intemporalitat i la immortalitat –aquest desig d’eternitat que tots tenim– ens arribaran després de la mort.

Hem d’estimar el temps amb les seves cadències: amb les seves lentituds, amb els canvis sobtats i inesperats, no podem angoixar-lo, ni enverinar-lo, ni plorar-lo, no l’hem de témer, ni cremar, ni matar. Hem de viure el temps tal com passa (sempre passa igual, encara que no ens ho sembli i diguem: avui m’ha passat el dia volant!). Serem el que hem de ser si aprenem a viure en el temps, si som pacients.

Inicis…

…estat actual…

…acabada!

En el temps em veig obligat a escollir, a prendre decisions, a reaccionar, a adaptar-me a les situacions, persones i aconteixements enmig de la corrent d’un onatge que sempre m’empeny endavant, però mai d’una manera rectilínia ni d’acord amb les meves previsions, sempre en progrés, sempre esperant, sempre madurant i sempre… disponible. Som obra del temps, el temps ens modela, ens fa únics, ens fa persones… Al bressol som un munt de potencialitats i quan jeurem al llit de la mort allà hi haurà un home singular, inconfusible, irreemplaçable, un exemplar únic plasmat pel temps.

I tot això ¿què té a veure amb la paciència? Doncs la paciència és l’art del patir, del saber esperar, de deixar passar el temps soportant dificultats i contratemps per tal d’aconseguir un bé. La paciència és una actitut contrària a l’activisme desaforat d’avui que ens porta a no tenir temps per a res i a confondre-la amb un retard improductiu. La paciència exigeix una vida concentrada, vigilant, infadigable.

No creixem de cop, no estimem en un dia. El nostre cor és lent, necessita temps per sortir de la infantesa, arribar a la maduresa de l’adult i afrontar la realitat de la vida. La paciència ens ajuda a fer tot això en una espera esperançada. La paciència és contrària a la pressa i qui la té està impedit per viure i disfrutar del present, de cada instant de la vida. Només la paciència ens descobreix el gust del moment fugisser ja que és ella la que estima la veritat del temps i s’aplega a ell com els grans d’un brot de raïm. François Rabelais deia: Tot arriba al seu temps per al que sap esperar.

La paciència és més que una virtut, és una actitut existen- cial de la per- sona, una capa- citat mental que ens permet con- trolar els impulsos. Qui és pacient, és just, és fidel, conserva el domini sobre si mateix. La paciència no és passivitat, no és aguantar-se, és fortalesa per acceptar amb serenitat tots els viaranys pels que ens porti la vida i que ens ajuden a créixer: una malaltia, un seriós obstacle, una tasca difícil, un error d’un altre, contrarietats…

La paciència dóna a l’amor tot el temps que necessita per passar les rosades, les llàgrimes, els somriures, les hores obscures, les febleses i perdons mutus. Això no s’adquireix ni amb presses ni amb defalliments vers les profunditats de la riquesa vital de l’altre. S’adquireix pensant en l’altre abans que en mi mateix i essent conscient que també jo puc ser insoprtable per a l’altre.

Aconseguir el bé és arribar al darrer replà de la llarga i estreta escala de la vida. I ho farem si –fruit de la paciència: com més se’n gasta, més se’n té va dir el gran bisbe Torras i Bages– som capaços de pujar esglaó rera esglaó, sense angoixes, sense aclaparaments… Si sabem esperar, si sabem callar, si no ens precipitem, si no contestem d’una manera irada a qui ens impacienta, si sé deixar per demà això que ara faria enfadat, si sabem treballar somrients, si se estar-me d’un caprici… i si prenem una cullerada de paciència cada dia, viurem, de veritat, la virtut de la paciència.