persones 5 - sant ignasi de loiola lll: manresa

Tres ciutats van marcar profundament la vida de Sant Ignasi: Manresa, París i Roma. A Manresa, el 1522, va tenir un “rapte espiritual” i una “exímia il·lustració” que li van marcar el camí. I hi va escriure el Llibre dels Exercicis Espirituals. A París, Íñigo i els seus companys, el 1535, feren la prometença a Montmartre. A Roma, el Papa Pau III va aprovar la Companyia el 1540.

Manresa

Entrada actual a Manresa un capvespre
A primer terme el Pont Vell, a l'esquerra La Seu i a la dreta La Cova de Sant Ignasi

Hi ha tanta informació sobre Sant Ignasi i Manresa que és impossible reproduir-la tota aquí. Qui tingui interès en coneixer més dades que kliki aquests dos enllaços i hi trobarà una informació exhaustiva.

http://arquitecturamedieval-jespi.blogspot.com.es/2011/10/ignasi-de-loyola-manresa.html

http://arquitecturamedieval-jespi.blogspot.com.es/2014/04/ignasi-de-loiola-ribadeneira-i-creixell.html

*          *           *         

Íñigo surt de Montserrat i arriba a Manresa el 25 de març de 1522. A Manresa hi havia convents de carmelites, de dominics, de clarisses i del císter. La basílica de la Seu era –és!–  l’emblema de la ciutat. En aquest entorn visqué Íñigo gairebé un any. Per accedir a la ciutat havia de creuar el Pont Vell i allà mateix hi havia una creu de terme i l’ermita de la Mare de Déu de la Guia, patrona dels viatgers. Segons la tradició en aquest punt Íñigo va tenir una aparició de la  Mare de Déu que el va encoratjar a continuar la vida penitent que havia iniciat a Loiola i Montserrat. La Guia va ser un punt de devoció freqüentat per Íñigo.

L’arribada a Manresa la va fer acompanyat d’una dona, Agnès Pascual, i del seu fill que es van trobar abans d’arribar a la ciutat. Ella l’adreçà a l’Hospital de Santa Llúcia per tal que es pogués refer de la ferida i descansar. Els hospitals d’abans no eren centres sanitaris com els entenem avui, eren llocs d’acolliment i aixopluc de pelegrins, forasters, indigents, rodamóns, malalts mentals, nens orfes… En aquest ambient vivia Íñigo: menjava poc, alimentava els pobres, tenia cura dels malalts i pelegrinava per tota la ciutat… mentre cercava un lloc per estar sol.

La precària salut d’Íñigo va fer que l’estada a Manresa fos possible gràcies a l’ajut de diferents famílies i dones devotes –conegudes com Íñigues– que el van acollir i auxiliar mentre feia vida de penitent i quan estava malalt. L’Hospital no li permetia a Íñigo la solitud que cercava. Va estar uns dies al convent dels dominics, però aquí només s’hi va estar cinc dies, encara que hi tornà un parell de temporades i «s’estava en una cambra on seguia fent les set hores d’oració agenollat, llevant-se sempre a mitja nit, i tots els altres exercicis esmentats».

Íñigo atès per la família Amigant: Andreu, Àngela,
la seva muller, dos fills seus i tres Íñigues:
Brianda, Miquela i Agnès

Després provà als baixos d’una casa al carrer de Sobrerroca, a casa de Miquela Canyelles, on dormia a l’entrada, a tocar de l’escala. Tampoc va ser un lloc que el satisfés. Una altra família que el va acollir en dos moments que va estar malalt va ser la família Amigant, que acostumava acollir malalts i cuidar-los fins que es posaven bons en un espai que anomenaven l’Hospitalet, prop de l’antiga església del Carme. La matriarca de la família, Àngela Seguí el va ajudar en repetides ocasions.

"La Coveta", balma on Íñigo es resguardava per estar
sol i on va començar a escriure els Exercicis
Espirituals. Avui es troba dintre el Santuari i és la
Capella del Santíssim.

El lloc adequat per estar sol i meditar el va trobar en una balma situada sota l’ermita de Sant Bartomeu, a tocar del Pont Vell, de cara el riu Cardener, resguardada del vent fred del nord, amagada entre esbarzers i des d’on veia la santa muntanya de Montserrat, on va començar el seu desprendiment. Aquesta cova no fou un lloc permanent d’estada, però sí que hi va trobar la soledat que cercava per fer oració i penitència. Avui es poden veure unes creus, suposadament gravades a la pedra pel propi Íñigo, en el lloc on pregava i on va començar a escriure els Exercicis Espirituals.

Íñigo  sortia d’aquí per anar a veure persones que li podien donar consell i atenció espiritual. Així ho feu amb Joan Bocotavi, canonge de la basílica de La Seu, «home que li digué un dia que escrivís tot el que podia recordar»; amb Galceran Perelló, pare dominic, i amb Alfonso de Agurreta, prior del monestir cistercenc de Sant Pau, «home molt espiritual». Altres llocs de pregària eren les ermites, les esglésies, les creus de terme les imatges de la Verge que hi havia pels camins…

Enecus era el nom basc del qual,
amb el temps, va derivar Íñigo

Íñigo portava a sobre una creu de fusta amb una inscripció llatina que deia: Eneco de Loiola portava aquesta creu. 1522. Aquesta relíquia es va descobrir el 1710 a l’església de Sant Domènec. Més tard es va guardar al convent de Santa Clara i durant les desgràcies del juliol de 1936 va desaparèixer.

A la primeria la seva imatge de captaire, que demanava almoina i un tros de pa per a ell i per als de l’hospital, d’home deixat, brut, desgrenyat, mal calçat i amb un sac per capa li va valdre el malnom de “l’home del sac”. La gent se’l treia de sobre, li feien la riota, els nens li tiraven pedres… Però ell no s’immutava: l’antic militar només obre els llavis per beneir Déu. Amb el temps es va calmar aquesta tempesta i la seva vida de penitent no escapava als ulls de la gent que es va adonar que tenia un cor que estimava: els seus parracs de captaire amagaven un cor misericordiós ja que dedicava hores a visitar i atendre malalts, servia als pobres de l’hospital en allò més repugnant, ensenyava catecisme als nens… i del despreci arribaren a l’admiració. L”home del sac” no era un captaire com els altres, ni un dement, sinó un home de virtut, un sant. Qui el va titllar d’hipòcrita, mentider i farsant ara se li agenollava als peus.

La seva estada a Manresa pot dividir-se en tres períodes: un primer període –des que va arribar el 25 de març de 1522 fins mitjans de juliol–de calma, gairebé en un mateix estat interior; un segon –que durà fins el mes d’octubre– de malalties i terribles lluites interiors, dubtes i escrúpols sobre coses passades; i un tercer –des d’octubre de 1522 fins el febrer de 1523 que va marxar– de llums, consolacions i il·lustracions divines, que van tenir per objecte el misteri de l'Eucaristia i la Santíssima Trinitat. En aquest periode és quan té el Rapte i l’Exímia il·lustració.

Capella de l'Hospital de Santa Llúcia
on Íñigo va tenir el Rapte.
El juliol del 36 va ser cremada.

El 13 de desembre de 1522, a l’hospital de Santa Llúcia, mentre era a la capella, va sofrir un “rapte espiritual” i va estar vuit dies i vuit nits, fins el 21 de desembre, immóbil a terra. Sembla ser que aquí va rebre la revelació de la futura orde. La capella se la va conèixer com la “Capella del Rapte”.  Per efecte d'aquestes llums va arribar a dir que «encara que no hi hagués la Sagrada Escriptura, ell creuria en els articles de la fe només per la llum que havia rebut a Manresa».  La vida de penitència i contemplació que va portar a Manresa van fer que Déu «m’instruís com un mestre d’escola…, em feia veure Déu en totes les coses…, em feia contemplatiu en l’acció». Una placa ho recorda: "San Ignacio orando en esta capilla quedó arrebatado, cayó el cuerpo en el suelo sobre los mismos ladrillos que hoy se ven y adoran. Subió el espiritu al cielo y vió la gran Religion que habia de fundar, bajo el nombre de Jesus, su blasón, su instituto, su propagacion en los dos mundos, sus empresas, conquistas y victorias; sus letras y santidad, y martirios. Ocho días duró la vision. Lugar memorable por el rapto de san Ignacio, y por la revelacion de la Compañia de Jesus".

La més extraordinària d'aquestes gràcies va ser la que sol anomenar-se "Eximia Il·lustració", que va rebre a la vora del riu Cardener, una de les vegades que es dirigia al monestir de Sant Pau a veure el prior Alfonso de Agurreta.  Conta que «se li van obrir els ulls de l’enteniment, no que tingués una visió, sinó que va entendre i conèixer moltes coses, i amb una il·lustració tan gran que tot li semblava nou i amb una gran claredat d’enteniment». Des d'aquell moment Íñigo era un altre, «semblava com si fos un altre home i tingués un intel·lecte distint del que tenia abans».

El 1555, un any abans de morir, deia que «si ajuntés totes les ajudes que havia rebut de Déu fins llavors, no em sembla haver aconseguit tant com d'aquella sola vegada a Manresa». I quan se li preguntava per algunes coses introduïdes a la Companyia, feia referència a «un negoci que va passar per mi a Manresa». El que allí va veure, probablement, va ser el nou rumb que havia d'imprimir a la seva vida: canviar l'ideal del pelegrí solitari pel de treballar en bé de les ànimes, amb companys que volguessin seguir-lo en l'empresa. En aquest sentit s'han d'entendre les Meditacions del Regne i de les Banderes, dels Exercicis. Diego Laínez diu que en aquest temps de Manresa es va coure «com la substància» dels Exercicis Espirituals, que ell va practicar abans d'escriure'ls.

Aquest esbós són retalls de l’estada de Íñigo a Manresa, ja que el que li va passar de veritat només ell ho sap i poques coses va dir que ens hagin arribat. Però el que va marcar l’espiritualitat d’Íñigo, dels seus primers seguidors i de multitut de persones arreu del món han estat els Exercicis Espitituals.

*      *      *

El llibre dels Exercicis Espirituals

Portada del Llibre
dels Exercicis Espirituals

Els Exercicis Espirituals escrits per Íñigo tenen el seu origen en les experiències viscudes mentre va estar convalescent a Loiola i durant la seva pernoctació a Montserrat i la seva estada a Manresa, entre el març de 1522 i el febrer de 1523. Probablement les principals meditacions van ser delineades a Manresa, i això va ser el que va començar a ensenyar a uns altres. En el procés de 1527, a Salamanca, es parla del llibre per primera vegada, anomenant-lo el "Llibre d'Exercicis". El text existent més antic és de l'any 1541.

Els Exercicis Espirituals són una manera d'examinar la consciència, de meditar, de raonar, de contemplar; tota manera de preparar i disposar l'ànima, per treure totes les afeccions desordenades amb la finalitat de buscar i trobar la voluntat divina. Bàsicament es un programa d’aprenentatge o manual d’usuari –per dir-ho en terminologia actual–  per aprendre a resar, es a dir, per obtenir més profit de l’oració. Un llibre fet dels èxits i fracassos d'Iñigo en el període convuls que va viure Manresa.

Document històric: Manuscrit
restaurat dels Exercicis
amb anotacions de Sant Ignasi

Aquest text no va estar exempt de polèmica, ja ho vam comentar en el primer escrit, i els mateixos jutges de la Rota, a Roma, també el van examinar i en van dir el següent: "…como el dicho Bienaventurado Padre escrivió los Exercicios en tiempo que era idiota, y sin letras, nos vemos necesitados a confesar que la luz, con que los escrivió, no fue naturalmente adquirida, sino sobrenaturalmente infusa." (S’ha de dir que la expressió idiota no tenia la mateixa connotació fa 500 anys que avui).

*     *     *

Llocs de devoció Ignasiana

Creu i ermita de la Guia

Es trobaven al peu del camí que arribava de Montserrat, a tocar del Pont Vell, just abans d’entrar a la ciutat. La gent hi pregava abans de fer camí. Íñigo, com hem dit al l’inici, hi va tenir una visió de la Mare de Déu i va ser un lloc que freqüentà per a fer-hi pregària.

Antiga balma del Puig de Sant Bartomeu i actual edifici de La Cova

Balma on va estar Sant Ignasi
(avui hi ha l'edifici de La Cova)

Era un lloc on durant el segle XVI hi vivien ermitans i en una d’elles s’hi recollia Íñigo per pregar sense ser vist i molestat i des d’on veia la muntanya de Montserrat. Aquí va iniciar la redacció els Exercicis Espirituals. El 1750 s’inicien les obres del que ara és el Santuari de La Cova

Hospital de Santa Llúcia

Lloc on va viure Íñigo durant un temps i on tingé el “rapte espirtual” que li durà vuit dies. Més endavant es va fer una escultura jacent de Sant Ignasi per recordar aquest moment. Als anys 50, al mateix lloc i aprofitant part de les runes, es va reconstruir la Capella de Santa Llúcia i s’hi va posar l’escultura jacent de Sant Ignasi.

Antic Col·legi de Sant Ignasi (avui Museu Comarcal)

Al costat de l’Hospital de Santa Llúcia s’hi edificà un Col·legi, el segon dels jesuïtes a Catalunya, i que tenia molt de prestigi. (El pare de l’escriptor i poeta Josep Maria de Sagarra en fou alumne). Problemes polítics generals i municipals de tota mena van fer que els jesuïtes, cansats, marxessin. Era el 1892 i se’l quedà l’Ajuntament.  El 1899, davant les despeses que tenien,  el van cedir els Maristes per 30 anys, però tampoc va reeixir i als deu anys van marxar. En aquestes dependències avui hi ha la Capella del Rapte i el Museu Comarcal.

Creu del Tort

Era una creu de terme prop de la Finca del Tort, tocant al camí ral de Barcelona pel Pont de Vilumara. Íñigo hi venia a resar sovint i hi va tenir diferents visions. Al marxar de Manresa a aquesta casa va deixar el bol de fusta que feia servir per a menjar. Avui es conserva a la Cova. La creu es va malmetre, però el medalló, on hi ha una imatge del Sant Crist, es va portar a la Cova per guardar-lo. L’any 1627, l’esposa d’un notari va anar a resar a la “coveta” davant el medalló i es va adonar que de les llagues de la imatge i de la corona d’espines li rajava sang. Es va instruir un procés eclesiàstic per esbrinar el què havia passat.

Esglésies, ermites i convents on anava a pregar

La Seu, Convent de Santa Clara, Convent dels pares dominics, Convent de Sant Pau, Creu i Ermita de la Mare de Déu de la Guia, Capella de la Mare de Déu del Pòpul, Ermita de la Salut de Viladordis, Creu del Tort, Creu del Pla de Cal Gravat, Creu de la Culla, Imatge de la Immaculada al carrer de santa Llúcia…

La Salut de Viladordis

A l’ermita de la Salut hi anava sovint i allí hi va deixar Íñigo el cinyell que duia per cenyir-se el vestit. Avui es conserva a La Cova.

Casa Amigant

Aquest lloc és avui un espai de culte: la Capella de Sant Ignasi Malalt, s’ha restaurat i a l’interior hi ha una pintura de la família Amigant cuidant el pelegrí.

Pou de la gallina

Després que Íñigo deixés Manresa la devoció popular estava mol extesa i es començaven a recollir dades per a la canonització. El 1602, 80 anys després, va passar el fet que a una nena li va caure una gallina en un pou que hi havia al carrer de Sobrerroca i se li va ofegar. La nena, per por de ser renyada, es va encomanar a Íñigo i la gallina va sortir viva.

Porta de l'acollida

Es un monument nou situat a la plaça de Fius i Palà, on hi havia l'antiga església dels predicadors. De fet l'obra està dedicada a les Íñigues, les dones manresanes que d'una manera o altra varen acollir Ignasi. A la porta hi podem veure el bol on menjava, agafat per unes quantes mans, i una reproducció del seu cinyell. La textura rugosa de la porta ve a representar la indumentaria que duia Íñigo i que va donar lloc a ésser conegut com "l'home del sac”.

europa lll - quo vadis europa?

L'Europa d'avui

Feia temps que volia tornar a parlar d’Europa, de l'Europa somiada pels  quatre "pares fundadors": Konrad Adenauer, Jean Monnet, Robert Schuman i Alcide de Gasperi –aquests dos amb el procés de beatificació iniciat–, una Europa d'inspiració cristiana, amb voluntat d'atendre i resoldre problemes de la gent. Però toca parlar d'una altra Europa, de l'Europa actual, d'una Europa envellida, descreguda, orgullosa, plena de corrupció, individualista, incapaç d’atendre i resoldre les necessitats pròpies i les dels que se’ns atancen. Un cicle de conferències de la Fundació Joan Maragall sobre Política i religió en els fonaments de la construcció europea, el Discurs del Papa Francesc al rebre el premi Carlemany, i l’article El retorn de Carlemany de López-Burniol a LV (l’he ressuscitat del 1994), m’han estalviat de pensar com enfocar el tema.

El premi Carlemany va ser instituït el 1950 a la ciutat d’Aquisgran pel comerciant Kurt Pfeiffer i la seva finalitat és tot un programa ple de bones intencions però que molt poques són efectives:

“El premi actua cap al futur i comporta un deure de contingut summament ètic. Es dirigeix, regenerat per una nova força, a la unificació dels pobles europeus per defensar els més alts valors humans: la llibertat, la humanitat i la pau, per ajudar els pobles oprimits i marginats, i per assegurar el futur dels fills i dels néts”.

L'Imperi Carolingi

Avui cal que ens preguntem seriosament: ¿què és Europa? ¿Quina Europa volem els europeus i quina Europa ens proposen els polítics?: ¿l’Imperi Carolingi dels francs de Carlemany?, ¿un quart Reich, fill del Sacre Imperi Romanogermànic que generen els saxons amb Otó I i Otó II el sanguinari? ¿O la poc coneguda Europa d’Otó III? Val la pena estudiar els curts anys del regnat d’aquest emperador, que va ser erigit a la mort del seu pare, quan tenia només 3 anys. Fins els 15 anys, que va ser coronat, van fer de regents primer la seva mare Teofania –princesa bizantina– i després la seva àvia, Adelaida de Borgonya.

¿Què té de particular Otó III? Doncs a mi em recorda el papa Francesc quan parla de les perifèries. Francs i saxons, de Carlemany a Otó II,  consideraven els pobles veïns, els de l’est, perifèrics, sense drets, amb l’objectiu de conquistar militarment el seu territori. Ells, els saxons, eren el centre i els que tenien drets sobre tots els altres, sobre els veïns, sobre les perifèries.

Otó III, emperador del
Sacre Imperi Romanogermànic

Otó III vol canviar això, vol reformar la idea de l’imperi i per això cerca l’ajuda de Gerbert d’Aurillac, futur papa Silvestre II, i d'Adalbert de Praga, bisbe que missionarà les terres de l'est. Vol retornar a l’esplendor de l’Imperi romà. Per a ell l’imperi és tota la cristiandat. L’imperi és qui ha d’enviar missioners al pobles veïns per tal que difonguin la idea cristiana entre els pagans, perquè l’imperi ha de ser per l’acceptació d’un model de civilització, el model cristià, però sense forçar ningú.

Aquest tarannà fa que alguns prínceps veïns desitgin acostar-se al món civilitzat medieval i obrin les fronteres a missioners cristians. Otó III enviarà Adalbert als països de l’est i així evangelitzarà Bohèmia, Polònia Hongria i Prússia. Constituïa regnes independents i sobirans i generava una dinastia a cada terra nova: Sant Esteve d’Hongria n’és un exemple.

Per Otó III Europa és una unitat cohesionada per una manera de ser, no és territorial, no és estatal, és una unitat de civilització moral, de cultura, de la mateixa escala de valors, però tothom té la seva autonomia. Tot era centralitat, no hi havia perifèries! La seva mort prematura no va deixar continuar aquesta tasca ja que el seu successor, Enric II (germà del seu avi Otó I), desconnecta d’això i torna a les pràctiques saxonianes. Fins avui!

La Unió Europea, l’Europa d’avui, ¿quin model cerca? ¿Imposar el model franco-alemany, amb drets de sang, oblidant les perifèries i constituint sentiments de xenofòbia? ¿O ser terra d’acollida de tota la gent que s’acosti i acceptar i respectar –mútuament– les diferències culturals com a motor de desenvolupament?

*           *           *

Lliurament del Premi Carlemany al papa Francesc
a la Sala Règia del Palau Apostòlic del Vaticà

El Papa no ha anat a rebre el premi a la Sala de la Coronació de l’Ajuntament d’Aquisgran, sinó que ha fet venir tots els polítics al Vaticà, i els ha reunit a la Sala Règia del Palau Apostòlic, des de l’alcalde d’Aquisgran, Marcel Philipp, el president de la Fundació Carlemany, Jürgen Linden i el Cor de la Catedral d'Aquisgran, fins els factotum europeus Merkel, Junkers, Schulz i Tusk. El papa Francesc ha fet com el papa Lleó III amb Carlemany l’any 800: s’erigeix amb protagonista i els diu –en clau de somnis– què han de fer i què no han de fer per Europa.

Repassem alguns retalls del seu discurs. 

¿Què t'ha passat Europa humanista, defensora dels drets humans, de la democràcia i de la llibertat? ¿Què t'ha passat Europa, terra de poetes, filòsofs, artistes, músics, escriptors? ¿Què t'ha passat Europa, mare de pobles i nacions, mare de grans homes i dones que van ser capaços de defensar i donar la vida per la dignitat dels seus germans?

Les arrels dels nostres pobles, les arrels d' Europa es van anar consolidant en el transcurs de la seva història, aprenent a integrar en síntesi sempre noves les cultures més diverses i sense relació aparent entre elles. La identitat europea és, i sempre ha estat, una identitat dinàmica i multicultural.

Davant la situació desesperada i desesperançada que viu Europa  el Papa  recorda les paraules de Robert Schuman:

«Europa no es farà d'una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes, que crein en primer lloc una solidaritat de fet, perquè la pau mundial no es pot salvaguardar sense esforços creadors equiparables als perills que l'amenacen»,

d’Alcide De Gasperi: 

«Tots, animats igualment per la preocupació del bé comú de les nostres pàtries europees, de la nostra pàtria Europa, comencem de nou, sense por, un treball constructiu que exigeix ​​tots els nostres esforços de pacient i àmplia cooperació»,

i d’Erich Przywara, el jesuïta polac-alemany autor de la magnífica obra La idea d'Europa que ens repta a considerar la ciutat com un lloc de convivència entre diverses instàncies i nivells:

«La bellesa arrelada en moltes de les nostres ciutats es deu al fet que han aconseguit mantenir en el temps les diferències d'èpoques, nacions, estils i visions. Només cal mirar l'inestimable patrimoni cultural de Roma per confirmar, una vegada més, que la riquesa i el valor d'un poble té precisament les seves arrels en el saber articular tots aquests nivells en una sana convivència. (…) Els reduccionismes condemnen a la nostra gent a l'exclusió i els provoca mesquinesa».

El papa acaba el discurs amb “els seus somnis sobre Europa”, somnis que espera que entre tots,  ciutadans i polítics, siguem capaços de fer-los realitat per no acabar essent l’última utopia:

Amb la ment i el cor, amb esperança i sense vana nostàlgia, com un fill que troba en la mare Europa les seves arrels de vida i fe, 

Somio un nou humanisme europeu, «un procés constant d'humanització», per al que cal «memòria, valor i una sana i humana utopia». 

Somio una Europa jove, capaç de ser encara mare: una mare que tingui vida, perquè respecta la vida i ofereix esperança de vida. 

L'Europa que somia el Papa Francesc

Somio una Europa que es fa càrrec del nen, que com un germà socorre el pobre i als que vénen a la recerca d'acollida, perquè ja no tenen res i demanen refugi. 

Somio una Europa que escolta i valora els malalts i els ancians, perquè no siguin reduïts a objectes improductius de descart. 

Somio una Europa, on ser emigrant no sigui un delicte, sinó una invitació a un major compromís amb la dignitat de tot ésser humà.

Somio una Europa on els joves respirin l'aire net de l'honestedat, estimin la bellesa de la cultura i d'una vida senzilla, no contaminada per les infinites necessitats del consumisme; on casar-se i tenir fills sigui una responsabilitat i una gran alegria, i no un problema a causa de la manca d'un treball prou estable. 

Somio una Europa de les famílies, amb polítiques realment eficaces, centrades en els rostres més que en els números, en el naixement de fills més que en l'augment dels béns.

Somio una Europa que promogui i protegeixi els drets de cadascú, sense oblidar els deures envers tots. 

Somio una Europa de la qual no es pugui dir que el seu compromís pels drets humans ha estat la seva última utopia. Gràcies.

persones 5 - sant ignasi de loiola ll: l'home

Hi ha un document que es coneix com Autobiografia de Sant Ignasi que no és pas una veritable autobiografia. Sí que és un document importantíssim, però Sant Ignasi no va escriuire mai sobre la seva pròpia vida. Quan era a Roma tenia un company mallorquí, Jeroni Nadal –del qui deia que “s’en fiava més que d’ell mateix”–, que l’insistia molt en que escrivís les seves experiències perquè els que vinguéssin darrera ho coneguéssin. Tant va insistir que l'any 1553, tres abans de la seva mort, va començar a tenir llargues converses amb un company portuguès, Luis Gonçalves da Câmara, home de gran memòria i retenció, a qui explicava les seves experiències “con tanta claridad, que parece que hace al hombre presente todo lo que es pasado”. L’Autobiografia no és una narració històrica de la seva vida sinó, per damunt de tot, un document espiritual íntim.

*      *      *

Íñigo vestit de militar

Íñigo López de Loyola (Azpeitia 1491 - Roma 1556) –conegut com Sant Ignasi de Loiola des de 1622, any que fou canonitzat– va néixer al si d’una família noble de Navarra. Era el petit de tretze germans, fills de Beltrán Yáñez de Oñaz y Loyola, VIII senyor de la casa de Loyola de Azpeitia, i Marina Sáez de Licona y Balda, de la noble  família de la casa de Balda de Azcoitia.

El 1507, als 15 anys i després de la mort dels seus pares, Íñigo va a viure a Arévalo, Castella, a casa del Comptador major de Castella i conseller dels Reis Catòlics, Juan Velázquez de Cuéllar. S’hi està durant onze anys i això el marcarà en la seva educació personal: s’incorporarà a la Cort dels Reis i serà un gentilhome que viatjarà amb freqüència a Valladolid acompanyant al comptador a la Cort.

Aquí aprendrà el domini de les armes, serà un bon soldat, farà bones estones de lectura i també aprendrà a escriure correctament i a tenir una bona caligrafia. El 1517, a la mort de Ferran el Catòlic, el Comptador i protector seu cau en desgràcia i l’any sobre mor. La seva viuda envia Íñigo, amb 26 anys, a servir el duc de Nájera, virrei de Navarra. Aquí es mostra com una persona «d’un ànim gran i noble, liberal, enginyosa i prudent pel que fa a les coses del món» capaç de resoldre situacions conflictives tant en la Guerra de les Comunitats de Castella com en conflictes entre les viles de Gipúzcoa.

El 20 de maig de 1521 l’exèrcit francès ataca Pamplona. Íñigo és el capità que comanda la defensa del castell i arenga als seus companys a defensar el castell de la ciutat en una defensa que esdevé impossible. Una bala de canó li trenca una cama i li fereix l’altra. Ferit el capità, els defensors espanyols capitulen. Els francesos davant la integritat d’Íñigo deixen que el traslladin a casa seva, a Loyola, per curar-se. La cura es fa difícil i dubtosa per haver-se soldat malament els ossos. Decideixen que se li torni a trencar la cama, l’operen i aguanta el dolor com a bon cavaller que era ja que espera tornar aviat a les seves tasques militars.

En la convalescència demana llibres de cavalleries per distreu-re’s, peró com que a la casa no n’hi ha llegeix el que troba: La vida de Cristo de Ludolfo de Sajonia i Flos sanctorum de Jacobo de Varazze. Aquestes lectures li van provocar una lluita interior que el va dur a la conversió. Es preguntava: «¿Per què jo no puc fer el mateix que sant Francesc o sant Domènec? Doncs ho faré! Em dedicaré a servir les ànimes».

A l’Autobiografia, llegim:

«Hasta los 26 años de edad fue hombre dado a las vanidades del mundo; y principalmente se deleitaba en ejercicios de armas, con un deseo grande y vano de ganar honra…»

però trenca amb la seva vida passada i en comença una de nova:

«Y cobrada no poco lumbre de aquesta leción, comenzó a pensar más de veras en su vida pasada, y en quánta necesidad tenía de hacer penitencia della».

Els viatges d'Íñigo de Loyola

El febrer de 1522 –i en contra l’opinió dels seus germans– Íñigo surt de Loyola per anar a Roma i demanar permís al Papa per anar en peregrinació a Jerusalem. Va amb un bon cavall i vestit amb les gales de cavaller, vestits rics, daga i espasa. Fa parada al santuari de la verge de Aránzau i des d’aquí es dirigeix cap a Barcelona, lloc des d’on sortien els vaixells per a Roma.

Fa parada a Montserrat on és acompanyat espiritualment pel monjo Joan Xaconés, fa confessió general, deposa les armes al peus de la Verge i vetlla la imatge tota la nit, tal com era costum, per tal d’implorar favors a la Moreneta. És el 24 de març, vigília de l’Anunciació.

L’endemà, dia 25 de març, decideix anar cap a Barcelona. Deixa els vestits de soldat, regala el cavall al monestir i parteix descalç i amb una capa per tal que no el reconeguin. Probablement allí els monjos l’aconsellaren que fes parada a Manresa, així podria acabar de guarir les seves ferides en algún hospital abans d’embarcar-se cap a Jerusalem, doncs a Barcelona la pesta hi feia estralls i ni tan sols hi atracaven els vaixells. A Manresa la pesta encara no hi havia arribat, ni hi arribà. Així doncs:

«en amaneciendo, partió por no ser conocido, y se fue, no el camino derecho de Barcelona, donde hallaría muchos que le conociesen y le honrasen, mas desvióse a un pueblo, que se dice Manresa».

Pilars que sostenen l'edifici de La Cova i resguarden
la balma on va escriure els Exercicis Espirituals

A Manresa s’hi va passar un any, del març del 1522 al febrer de 1523. Ja parlarem en el proper escrit de la seva estada a Manresa.

De Manresa –ja “tocat” per l’Esperit Sant– en marxa per anar a Barcelona i embarcar-se cap a Roma camí de Terra Santa. El 4 de setembre ja és a Jerusalem i la seva pretensió és quedar-se allí per exercir l’apostolat amb la gent d’allà, però els franciscans, custodis de Terra Santa, s’hi oposen pel perill que representa aquella regió pels forasters. Íñigo no ho entén i demana explicacions. Els franciscans li ensenyen una Butlla papal que els dóna aquesta potestat per tal d’evitat els molts problemes que generava el rescat presoners cristians.

Torna de Terra Santa disposat a estudiar i va a Barcelona. Íñigo te 33 anys! A Barcelona troba una senyora coneguda, Isabel Roser, que li farà de benefactora, i li presenta un “batxiller”, Jeroni d’Ardèvol, que di donarà classes de llatí de franc durant dos anys. Al cap d’aquest temps el professor l’aconsella que vagi a la Universitat d’Alcalà a estudiar Arts (Filosofia) i allà va amb tres companys que el van seguir. Vivia a l’Hospital d'Antezana on feia de cuiner i cuidava els malalts.

Íñigo té 35 anys i cap estudi. A Alcalà, a més d'estudiar, es dedicava a activitats apostòliques i a parlar a algunes persones dels seus Exercicis, que ja havia escrit. Ell i els seus companys anaven vestits amb un hàbit de sarja gris que cridava l’atenció a tota la ciutat. Tot això fa que s’aixequin sospites sobre ell per part de les autoritats eclesiàstiques, degut a desviacions per part d’alguns “il·luminats” que hi havia per la regió, i és empresonat durant un mes i mig. Se’l deixa lliure però amb la condició que ell i els seus companys es treguin l’hàbit, vesteixin com la resta d’estudiants i deixin d’ensenyar fins que no portin tres anys d’estudi.

Basílica de Loyola

Davant la impossibilitat de d’ajudar la gent tal com ell ho entenia surt d’Alcalà i va a la Universitat de Salamanca. Juliol de 1527. Íñigo continua amb els estudis i les prèdiques i pel fet de predicar sense estudis torna a ser interrogat, ara pels dominics. Segons ells només podia parlar de les coses de Déu qui tenia estudis o qui rebia llum de l’Esperit Sant. Íñigo no tenia estudis, aleshores ho feia per inspiració de l’Esperit Sant i això era el que feia sospitar d’ell ja que allí es tenia prevenció contra el moviment "erasmista". Íñigo i Calixto de Sa, company seu portuguès, són empresonats durant vint dies acusats d’intriduir doctrines perilloses. Íñigo els donà tots els escrits dels Exercicis per tal que els examinessin. L’inquisidor els declara innocents, els deixen lliures però també els prohibeix predicar.

Quan surt de la presó, veient tancades les portes de l’apostolat decideix abandonar Espanya i anar a París a continuar els estudis. Ja parlarem en el proper escrit dels set anys (1528-1535) de la seva estada a París on hi anirà sol, ja que els seus amics el deixen i no l’acompanyaran. Però aquí en trobarà uns altres, sis, que sí que el seguiran al llarg de tota la seva vida -i que, plegats, iniciaran la fundació d'un nou orde religiós-, aquí acabarà els estudis, aquí canviarà el nom basc d'Íñigo –poc conegut en els ambients del Vaticà– pel llatí d’Ignatius (Ignacio, Ignasi) per la devoció que tenia a Sant Ignasi d'Antioquia… La vida que tots ells duien a París era de pobresa extrema i de dedicació als demés. Això fa que Ignasi emmalalteixi i l’aconsellin que vagi a casa seva, a Espanya, a recuperar-se.

De Paris a Azpeitia, després a València, Venècia i, per fi…Roma! Una altra ciutat de la que n'haurem de parlar. Una visió que té a l’entrada de Roma determinarà la fundació d’una “companyia”; serà la rematada del que va començar a Manresa amb els Exercicis Espirituals i va continuar a París amb la consagració d'ell i els seus companys a Montmartre. La directriu era clara: ser companys de Jesús, allistats sota la seva bandera, per emprar-se en el servei de Déu i bé del proïsme.

Capella de Sant Ignasi a l'església del Gesù
a Roma, on hi ha una urna amb el cos del sant.
El llenç amaga la imatge de Sant Ignasi
que hi ha a sota (foto de la dreta).

A Roma són rebuts pel Papa Pau III, li expliquen les seves intencions i se li ofereixen per a qualsevol missió que els confiï. Com que són de països tan diferents pensen que "més val que ens mantinguem de tal manera units i lligats en un sol cos, que cap separació física, per gran que sigui, ens pugui separar" i per això decideixen formar un nou orde religiós. La primera "Fórmula de l'Institut" és sotmesa a la consideració del Papa i el 27 setembre de 1540 Pau III signa el document d'aprovació. El 1541 Ignasi va ser elegit Primer General (i ho va ser fins la seva mort). El 1548 es va aprovar el Llibre dels Exercicis Espirituals.

Imatge de Sant Ignasi que
apareix quan s'abaixa el llenç

La salut d’Ignasi es va ressentir tota la vida per les aspres penitències practicades després de la seva conversió. Va morir a la matinada del 31 juliol 1556 a Roma. Avui el seu cos està dipositat en una urna de bronze que hi ha a la Capella de Sant Ignasi a l’església del Gesù, a Roma. Aquesta església va ser concebuda pel mateix Ignasi però es va començar després de la seva mort.  Va ser beatificat el 27 juliol de 1609 per Pau V i canonitzat per Gregori XV el 12 març 1622. A partir d’aquí ja podem parlar de Sant Ignasi de Loiola.

persones 5 - sant ignasi de loiola l: presentació

Escultura de Sant Ignasi
a la Seu de Manresa

Aquest és el primer escrit sobre Sant Ignasi per recordar que el 2022 farà 500 anys de la conversió d’Íñigo de Loyola i del seu pelegrinatge de Loyola a Manresa (on hi visqué gairebé un any) passant per Montserrat.

Per tal de celebrar aquests esdeveniments s’ha iniciat un Camí de pelegrinatge ignasià de Loyola a Manresa, s’han fet dues convocatòries d’un Any Jubilar del Camí Ignasià (2015-16 i 2021-22) i fins el 2022 es preveuen celebracions i actes per recordar aquesta efemèrides. L’Ajuntament de Manresa ha convidat el Papa Francesc a visitar la Cova.

*                *                *

El 1491 neix al barri de Loyola, a Azpeitia, municipi de Guipúzcoa, al País Basc, Iñigo López de Loyola. El 1521, amb 30 anys, aquest personatge, fill de dues famílies nobles de Navarra, gentilhome, amb domini de les armes, va donar un tomb de 180 graus a la seva vida, quan -convalescent a la seva casa de Loyola per una ferida feta per una bala de canó en la defensa de la ciutat de Pamplona, i sense llibres de cavalleries per llegir- li van portar La vida de Cristo de Ludolfo de Sajonia.

D’aquí li ve la conversió. Veu que ha de deixar la vida militar i mundana que porta i decideix fer un viatge a Terra Santa. Va cap a Barcelona per embarcar ja que era des d’aquí que sortien els vaixells. Fa una parada a Montserrat, es confessa i surt com a pelegrí. Probablement allí els monjos li aconsellaren que fes parada a Manresa, doncs a Barcelona hi havia la pesta, que feia estralls, i ni tan sols hi atracaven els vaixells.  A Manresa encara no hi havia arribat.  Ni hi arribà.

Mapa del Camí de pelegrinatge ignasià

L’estada a Manresa durà gairebé un any, del març de 1522 al febrer de 1523 en que la pesta amainà i pogué embarcar cap a Terra Santa. La seva vida de pelegrí no passà desapercebuda a la ciutat i fou ajudat per molta gent devota. El seu lloc preferit d’estada fou una balma, una cova, a la vora del riu Cardener, des d’on veia l’ermita de la Mare de Déu de la Guia i la muntanya de Montserrat. Aquí escriví els Exercicis i va tenir unes visions que el van marcar de per vida.

El febrer de 1523 ja havia amainat la pesta, així que marxa de Manresa, va a Barcelona i embarca cap a Terra Santa. Torna de Terra Santa i es posa a estudiar a la Universitat i a predicar. A Espanya se’l creu sospitós d’heterodòxia i és incomprès, denunciat a la Inquisició, empresonat, jutjat, deixat lliure… Davant aquestes dificultats el 1534 va a París i allà, amb sis companys més, funda la Companyia de Jesús, els jesuïtes. El 1537 va a Roma i el 1540 el Papa aprova la Companyia. Ignasi mor a Roma el 1556. El 1622 l’Església el canonitza.

Si a la seva època Sant Ignasi va ser incomprès, la Companyia també ho va ser. En pocs anys la formació teològica y cultural dels seus membres els dugué a posicions d’importància entre el clergat i els consellers de reis i prínceps. I el seu zel apostòlic els dugué arreu del món. Però aquest zel espantà els governants que no els hi agrada que ningú els esmeni la plana. Per aquest motiu són expulsats d’Espanya; l’Orde és suprimida, és restablerta; se’ls torna a fer fora d’Espanya; són obligats a abandonar la vida comunitària…

El Papa Francesc, és jesuïta. Fa un parell d’anys, en la missa d’acció de gràcies per la celebració dels 200 anys del restabliment de la companyia, convidà els jesuïtes a recordar "la nostra història: a la Companyia se li va donar la gràcia no només de creure en el Senyor, sinó també de patir per Ell".

Continuarem parlant d'ell, de la seva estada a Manresa, de la fundació de la Companyia i de l'expansió.