la virtut ll

Ja se sap que avui les virtuts no estan massa de moda, però és un tema al qual els pares hi hem de dedicar temps, les hem de practicar i hem de fer que els fills les visquin. Les virtuts humanes són fruit d’una actitut ferma, estable i habitual de l'enteniment i de la voluntat que regula els nostres actes, les nostres passions i la nostra conducta.

S’adquireixen mitjançant l’educació, amb actes deliberats i amb perseverança i es mantenen amb l’esforç. Forgen el caràcter i faciliten la pràctica del bé. L’home virtuós és feliç quan les viu i quan s’han adquirit, ja no es perden.

Entre les virtuts humanes –anomenades també morals– n’hi ha quatre que s’anomenen cardinals, perquè totes les altres s’apleguen al seu voltant. Són la prudència, la justícia, la fortalesa i la temprança.

La prudència, anomenada mare de les virtuts i conductora dels hàbits bons, és la virtut que disposa la raó a discernir el nostre veritable bé i a escollir els mitjans justos per aconseguir-lo. Facilita una reflexió adequada abans de judicar cada situació i ajuda a prendre una decisió encertada. L’hiperactivitat actual dificulta aquesta reflexió però no ens hem de deixar portar per la imprudència (precipitació al prendre la decisió) o la negligència (omissió voluntària de prendre la decisió).

La justícia és la virtut que consisteix en la voluntat ferma i constant de donar al proïsme allò que li pertoca. Fa que respectem els drets dels demés i que cumplim amb els nostres deures. Sempre fa referència a una altra persona i hem de reconèixer que li devem alguna cosa. No suposa fer actes aïllats, sinó actuar constantment segons la justícia. Segons les edats, els fills la viuran d’una manera diferent: el petit agafarà una cosa que li agrada perquè la vol; quan un ja té una mica de raó buscarà una justificació per fer allò que li agrada. Els pares hem d’aprendre que la justícia passa per tractar de manera diferent cada un dels fills.

La fortalesa és la virtut que assegura, en les dificultats, la fermesa i la constància a cercar el bé i disposa a anar fins on calgui per defensar una causa justa. És la gran virtut: la dels enamorats, la dels que s’arrisquen, la dels que són capaços de donar la vida per un ideal. Malgrat la vida tingui moltes misèries i sembli que té poc valor, hem de saber que la vida té un sentit i tots tenim una missió: estimar Déu i els demés i lluitar per ser millors cada dia. I no ens podem deixar portar per la indiferència (actitut passiva o mandrosa), l’osadia (despreci de la prudència) o el temor infundat (no fer res per no saber què passarà).

La temprança és la virtut que modera l’atractiu dels plaers, procura l’equilibri en l’ús dels béns creats i assegura el domini de la voluntat sobre els instints. Aquesta tendència natural cap al plaer (en el menjar, el beure o el delit sexual) és bona en si mateixa, perquè actua per la pròpia conservació, però pot ser destructora si es deixa dur per l’apassionament. No podem caure en la insensibilitat (no tenir sentiments) ni en la intemperança (viure sense mesura).

La típica afirmació in medio virtus vol dir que la virtut consisteix en un equilibri entre un defecte i un excés. Però mai s’ha d’entendre com una crida a la mediocritat, o com la mitjana entre dos o més vicis.

un llibre 2 - P.G. Wodehouse

Si algú vol parlar d’humor en la literatura ha de parlar forçosament, entre d’altres, de P.G. Wodehouse. Sir Pelham Grenville Wodehouse (1881-1975) va néixer al comtat de Surrey, Anglaterra i va morir a Nova York. Fill de pare jutge que ho va ser a Hong Kong, habitant dels internats durant la infància, presoner a Alemanya durant la ll Guerra Mundial… és un autor prolífic que va escriure més de cent novel·les, obres de teatre i cançons per comèdies musicals amb Cole Porter, George Gershwin i Irving Berlin.

Avui, 130 anys després del seu naixement i 36 de la seva mort, encara se’l recorda com l’humorista britànic més conegut arreu del món amb una fina ironia, un extraordinari domini de la paròdia literària i un optimisme fora mida. Wodehouse és un escriptor amb unes dots extraordinàries per al relat curt amb intrigues complexes, situacions còmiques inigualables i descripcions plenes de detalls.

Personatges com Psmith, la tia Àgatha, Bertie Wooster, Jeeves, lord Emsworth, Paulina, Stanley Ukridge, o els Blandings i el seu castell i el fantàstic Drones Club són inigualables. I això ho aconsegueix gràcies al domini de l’expressió i el llenguatge amb unes descripcions que, juntament amb la trama i els personatges són la clau de l’èxit. Traduir Wodehouse no és fàcil ja que el seu llenguatge va de l’escriptura al paper i del paper al lector. Com deia Oscar Wilde, referint-se a un altre tema: “només que el toquis una mica ja perd frescor”.

El món de Wodehouse és un món de tietes riques menyspreables, oncles impacients, majordoms severs i aguantadors d’espelmes, joves eternament adolescents i sempre empolainats que es posen nerviosos davant una noia, noies amb aspecte esportiu, angèlic, sever, mig homenots amb idees excèntriques… però que mai són un perill per la pau que ofereix als joves l’estat de la solteria.

Un altre aspecte a destacar en els escrits de Wodehouse és que qualsevol personatge pot estar sense tenir ni cinc cèntims perquè el pare o la tieta no volen afluixar la bossa i els amics no estan disposats a ajudar ningú, però amb misèria i privacions incloses continua la diversió. 

Nascut de la imaginació de Wodehouse el Drones Club, o Club dels Abellots –mascle de les abelles que ni treballa ni s’escarrassa per a fer-ho a diferència de l’abella obrera que treballa sense parar– reuneix un grapat de joves que formen el grup més divertit i prescindible de l'alta societat londinenca postvictoriana. Tots ells depenen completament de les assignacions dels seus folrats oncles i “la mitjana d'intel·ligència dels socis és clarament inferior a la d'una cloïssa girada a l'inrevés; una cloïssa, tot s'ha de dir, que hagués estat colpejada al cap durant la seva infància”. Un dels pocs membres folrats del club, el més amable de tots, és Bertram Wilberforce Wooster que és qui té empleat Jeeves com a criat personal.

Bertie i Jeeves són dos dels personatges més lograts de Wodehouse. Bertie és molt més que un beneit o el “fill de papà” que sembla ser. Bertie és lleial, amable, cavallerós, resolt i d’un caràcter bondadós. Jeeves és imperturbable, omniscient, serè, grandiloqüent, infalible quan fa una cita, un guia, un filòsof, un amic… És perfecte.

L’enllaç que us ofereixo us donarà vàries possibilitats, però no llegiu cap antologia. Agafeu una novel·la, qualsevol i riureu a dojo

Llibres de P.G. Wodehouse

la veritat

Quid es veritas? Aquesta pregunta –que va fer l’escèptic i pragmàtic Pilat a Jesús i que va marxar sense esperar la resposta– és la que tots nosaltres ens fem en un moment o altre de la nostra vida. Què és la veritat? On és la veritat? Hi ha una veritat objectiva i absoluta? La resposta és que sí, que existeix una veritat, “la veritat” que dóna resposta a tot, al marge de que es cregui o es pugui demostrar. És tan seriosa la pregunta com la resposta, ja que d’ella depèn, com diu Benet XVI, el destí de la humanitat.

La resposta a les preguntes mil·lenàries sobre la nostre existència –qui soc?, d’on vinc?, quina és la raó de la meva existència?, què és el bé?, què és el mal?– no l’ha donat mai la ciència, ni la d’abans ni la moderna, perquè no la pot donar. S’ha descobert, sí, el codi genètic, però aquest només ens dóna una veritat funcional sobre l’ésser humà, no la raó de la seva existència. Molta gent no vol respondre a aquesta qüestió, la deixa per insoluble encara que la seva consciència li digui que ha d’existir una veritat… potser sí inabastable, però raonable i coherent. Però no la vol cercar. Com diu Julián Marías, en la nostra època la veritat té molt poc prestigi i es viu contra la veritat. La veritat es descobreix mirant-la, deixant que la realitat penetri en la ment.

Quid es veritas? Aquesta pregunta continua molestant avui. El món ha avançat tant, es diu, que no és possible defensar una veritat absoluta. L'existència d'una veritat heterònoma –una veritat més enllà de la pròpia apreciació però que lliurement l’accepto– aterra l'home modern que només és capaç de creure i acceptar la veritat autònoma, aquella que ell mateix fabrica. Així es converteix en botxí del qui lliurement creu una d’aquestes veritats, destrueix la llibertat humana i fa realitat l’homo homini lupus.

La “força” de la veritat és que no és agressiva i això provoca irritació i l’únic argument contra ella és la violència (Joan Pau II, defensor de la veritat, va patir un terrible atemptat). Creure's l’amo de la veritat seria pretensiós ja que cadascú pot pensar i actuar com li vingui de gust, de manera que l’existència d’una veritat absoluta equivaldria a imposar uns paràmetres de conducta o de pensament, contraris a l’esperit que informa el sistema democràtic.

Quid es veritas? Sense la veritat la vida de l’home no té sentit. Si la veritat no existís, si no la pugéssim copsar, si fos irreconeixible, la vida de l’home quedaria a mans dels més forts, dels qui ostenten el poder, de la “seva” veritat que imposarien –com a veritat absoluta– a la resta de mortals. Aquesta fòbia per les veritats absolutes i per qüestions “no negociables” ha arribat al punt que es vol fer creure a tothom que no existeix “la veritat” i, per tant, tampoc la mentida. No val la pena cercar la veritat ja que tot és relatiu i n’hi ha moltes de veritats: la teva, la meva… El que avui és realment important, el que avui mana, és el regne de l’opinió: jo opino…, jo penso…, a mi em sembla…

La filosofia ens diu que veritat és la realitat mateixa de les coses, la conformitat del pensament que un té d’una cosa amb la cosa mateixa. Hi ha la veritat ontològica, aquella que el pensament s’adequa a la realitat i la veritat lògica és la que m’apareix davant els ulls, però que pot ser diferent de la realitat. Una veritat ontològica és que hi ha vida des del moment de la concepció. Però abans no es descobrís això es pensava que no n’hi havia fins al cap d’unes setmanes. Com diu Étienne Gilson, una veritat nova reemplaça vells errors, no velles veritats.

Quid es veritas? Si un es posa a pensar i fa funcionar la raó –l’ojecte de la qual és la veritat– arribarà a descobrir el quid de la veritas, arribarà a descobrir aquesta veritat… inabarcable, però raonable i coherent, arribarà a descobrir que aquesta veritat absoluta –l’única veritat, la que dóna resposta a totes les qüestions– és Jesucrist, fill de Déu encarnat i ressuscitat. Ell és qui dóna a la persona humana el sentit de la vida, de la seva dignitat i la llibertat per actuar com li sembli.

Les seves paraules: Jo sóc el camí, la veritat i la vida, comporten un canvi radical de l’existència. I quan se’n copsa el veritable sentit és quan molts prefereixen no aprofundir i seguir el corrent de la majoria: en comptes de viure com penso, prefereixo pensar com visc. Qui no està disposat a fer aquest canvi continua fent com Pilat: se’n va sense esperar la resposta.

Quan Benet XVI ens diu que la veritat és una qüestió tan seriosa que d’ella depèn, efectivamente, el destí de la humanitat, no ho diu perquè sí.

per educar bé els fills

Fa temps un jutge de menors de Granada, original per les sentències que dictava, va publicar un llibre on hi havia un “Decàleg per formar un delinqüent”. Són unes consideracions adreçades als pares sobre allò que no hem de fer si volem educar bé els fills.

Diu així:

1.    Comenceu des de la infància donant als fills tot allò que us demanin… Així creixeran convençuts que el món senser els pertany.

2.    No us preocupeu per la seva formació ètica o espiritual… Espereu que arribin a ser majors d’edat per tal que decideixin lliurement.

3.    Quan parlin amb llenguatge groller, rieu-els-hi els acudits… Això els animarà a fer coses cada vegada més gracioses.

4.    No els renyeu mai ni els digueu que alguna cosa de les que fan està malament… Podrien agafar complexe de culpabilitat.

5.    Recolliu tot allò que deixin pel terra: joguines, llibres, sabates, roba… Així s’acostumaran a carregar la responsabilitat als demés.

6.    Deixeu-els llegir tot allò que els hi arribi a les mans encara que sigui porqueria… Això sí, tingueu cura que els plats, coberts i gots estiguin ben esterilitzats.

7.    Discutiu sovint marit i muller davant els fills… Així no els doldrà tant el dia que la família es trenqui per a sempre.

8.    Doneu-els-hi tot el diner que vulguin gastar… No fos cas que sospitessin que per tal de tenir-ne s’ha de treballar.

9.    Satisfeu tots els seus capricis, desitjos, comoditats i plaers… No fos cas que el sacrifici i l’austeritat els produïssin frustracions.

10.     Poseu-vos de part seva en tots els conflictes que tinguin amb professors, amics o veïns… I creieu-vos seriosament que tot els altres tenen prejudicis contra els vostres fills.

Si els pares “cumplim” aquest decàleg –cosa massa freqüent avui dia– no ens podrem estranyar si els fills ens surten “delinqüents”, els únics culpables serem nosaltres mateixos i no s’hi val allò de culpar  l’entorn, l’escola, o la societat…

un llibre 1 - Jean Guitton

Avui us parlaré d’un llibre que he llegit darrerament i que m’atreveixo recomanar. Es titula Mi testamento filosófico (1997) de Jean Guitton. No és un llibre de divulgació, ni un essaig, ni les seves memòries, ni una autobiografia. Són les seves confessions íntimes sobre la seva fe i la seva filosofia. Es llegeix amb certa facilitat i els temes dels que parla són a l’abast de tothom.

Jean Guitton (1901-1999) –filòsof i escriptor francès, membre de l’Académie Française i de l’Académie des Ciencies Morales et Politiques, un dels pensadors més importants del segle XX i l'únic laic convidat a assistir al concili Vaticà II– en aquest llibre ens fa assistir a la seva mort, al seu enterrament i al seu judici per fer unes reflexions abans no acabi la seva vida, moment que preveu proper.

És un recull de converses imaginàries que té amb diferents personatges, tots reals, que l’han precedit en aquest darrer pas de la mort i amb les quals deixa traslluir la seva fina ironia. Encara que imaginaris, els diàlegs que té amb polítics, filòsofs, el diable, Pau VI o el Greco tenen una base real en l’experiència de Guitton.

La primera part s’inicia mentre està al llit, a les acaballes de la vida. Primer el va a visitar el diable per sembrar-li dubtes. Després entren a la cambra, un darrera l’altre, Pascal, Bergson, Balzac i Pau VI.

Continua amb el seu enterrament en el qual l’ànima alliberada de Guitton el contempla des de la tribuna de la basílica dels Invàlids. Té un conversa amb El Greco davant el quadre L’enterrament del Comte d’Orgaz i després amb De Gaulle, Sòcrates, Blondel i el Dant. El diable se li torna a presentar per intentar temptar-lo per darrera vegada.

Acaba amb el seu judici personal en el qual hi intervé com a defensora Santa Teresa de Lisieux i com a testimoni François Miterrand, l’antic president de França que recorda les converses –les úniques reals del llibre– que havien tingut tots dos. Al final el Jutge suprem pronuncia el veredicte que, lògicament, no apareix al llibre.

Es un llibre on el geni de Jean Guitton repassa amb cada un dels personatges tots els aspectes transcendentals de la vida: la fe, la raó, la veritat, Déu, l’infern, l’església, el ser catòlic, els dubtes, el bé, el mal, el pecat, l’ànima, l’home, l’art, l’autoritat, la llibertat, la mort, la vida, la poesia, l’amor…

Un llibre excepcional que no podeu deixar de llegir.