habemus papam ll

Una foto per a la història
El Papa Joan Pau II amb
els cardenals Ratzinger i Bergoglio

Pensava esperar cent dies per fer un nou comentari sobre el Papa, imitant els que se solen donar de coll per fer una primera anàlisi de la gestió d’un polític o un govern, però m’anticipo als cent dies per la raó donada pel mateix Papa als periodistes: els aconteixements eclesials tenen una característica peculiar: responen a una lògica que no és la de les categories mundanes… L’Església no és de naturalesa política, sinó espiritual: és el Poble de Déu que camina vers l’encontre amb Jesucrist. Sense Ell l’Església no tindria raó de ser. Com deia aquell cardenal al conèixer els plans de Napoleó per destruir l’Església: “és impossible, ni tan sols nosaltres ho hem aconseguit”.

–Soy Jorge Bergoglio, cura. Es que me gusta ser cura. Així es presentava ell mateix quan era cardenal. Lector de Hölderlin, Dostoievsky, Dante, Borges, Manzoni i Marechal; amant de Beethoven (obertura Leonora en la versió de Furtwängler) i Wagner; ballador (de jove) del tango i la milonga; soci del club de futbol San Lorenzo de Almagro…, Jorge Mario Bergoglio és un Papa que ens sorprendrà. El seu bisbe auxiliar ha dit: “Ja tenia el futur encarrilat: presentar la renúncia per raons d’edat i, un cop acceptada, anar a viure a una residència per a sacerdots…, sense cap càrrec…, ja tenia la seva habitació reservada, ja l’havia escollit…”. La història es repeteix.

Durant aquests dies he pogut escoltar algunes gravacions d’homilies i entrevistes quan encara era cardenal de Buenos Aires. Té un estil ben diferent als dos papes anteriors: les estructures mentals i lingüístiques d’un polac o un alemany no tenen res a veure amb la manera de ser d’un argentí. Però diu el mateix. Canvia la forma, no el fons. Tan aviat cita Pau VI com Joan Pau II o Benet XVI. I s’han d’escoltar en la llengua original, amb la cadència, les expressions i el tempus que ell hi aplica.

Ha parlat sobre tots els temes, no n’hi ha cap que no hagi tocat.

• de Crist i la creu: si no confessem a Jesucrist… acabarem com una ONG; quan confessem un Crist sense creu, no som deixebles del Senyor
• del dolor i el ressentiment: el dolor, que és una nafra, és a camp obert, està obert a la pregària, a la tendresa, a la companyia d'un amic, a mil coses que a un el dignifiquen… es veu el cel. El ressentiment és com una casa tancada, on viu molta gent amuntegada que no veu el cel
• del pecat: encara que els nostres pecats fossin d’un vermell escarlata, l’amor de Déu els tornarà blancs com la neu
• de l’eucaristia: amb la comunió freqüent tenim com la primícia d'aquest llarg camí, és com les arres d'allò que ens espera… a vegades en un camí llarg allò que és definitiu es dilueix, ens anem tornant freds, indiferents, anem a combregar com de passada, per costum, de pressa…
• del dimoni: “qui no resa al Senyor, resa al diable”; no ens deixem vèncer pel pessimisme, per aquesta amargor que el diable ens ofereix cada dia; qui no confessa Crist, confessa la mundanitat del diable
• del perdó: Déu mai no es cansa de perdonar, el problema és que nosaltres ens cansem de demanar perdó
• de l’avortament: l'avortament mai és una solució. Hem d'escoltar, acompanyar i comprendre des del nostre lloc per tal de salvar les dues vides: respectar l'ésser humà més petit i indefens, permetre el seu naixement
• de l’eutanàsia: brindar una atenció sanitària al llarg de tota una vida, tenir cura als nostres avis i no recórrer a l'eutanàsia
• de la idolatria: una pista per a l’Any de la Fe poden ser les actituds idolàtriques, el relativisme, el narcisisme, el consumisme, tot això allunyat de l'adoració al Déu veritable
• de la bellesa: s’ha degradat el concepte de bellesa, s’ha devaluat. La bellesa mai va sola, té dos companys: el bé i la veritat. Si es degrada la bellesa, es degrada el bé i la veritat
• de l’educació sexual: actualment molts dels que aixequen les banderes de l'educació sexual la conceben separada de la persona humana i en lloc de comptar amb la plenitud de la persona, per l'amor, es cau en una llei per a la genitalitat
• de la Verge: la mare que ens porta a Jesús amb el calor de la llar
• del pecat original: quan funcionem amb una actitud de suficiència, pelagiana, i edifiquem nosaltres les referències de la fe, l’esperança i la caritat i no ho rebem com a do, com a gràcia, acabem despreciant la imatge de Déu que és l’home
• de l’oració: resem per a tot el món; hem de demanar i donar gràcies a Déu, i també lloar-lo i adorar-lo
• de l’egoïsme: Miro l’altre pel que m’interessa, per si em dóna un valor positiu per a mi, però res més. Hi ha una categoria quotidiana pitjor que comercial, egoïsta, la del “yo, me, mi, conmigo, para mí”
• del paganisme: unes dades d’aquest paganisme gnòstic, d’un Déu spray…, diluït…, gairebé panteïsme…, són les despeses inecessàries que fem a nivell mundial: els dos top són les mascotes i els cosmètics
• de les unions homosexuals: no siguem ingenus: no es tracta d’una simple lluita política, és la pretensió destructiva al pla de Déu. No es tracta d'un mer projecte legislatiu (aquest és només l’instrument) sinó d'una 'moguda' del pare de la mentida que pretén confondre i enganyar els fills de Déu
• de Sant Josep: custodi de Maria, de Jesús i de l’Església
• de la trampa del nominalisme: és com una omnipotència, dic una cosa, li poso nom i crec que està feta! Com Déu. La paraula ha perdut potència, realisme, referència respecte la realitat. Tot és bla, bla, bla! Com Eco en el Nom de la rosa: la rosa només és el nom, la realitat no existeix.
• del Papa: té un poder… que és servei i el seu cim és la creu

Hi ha dos aspectes que m’han cridat l’atenció:

    1. El seu escut papal. Manté bàsicament el que tenia com a bisbe: fons de color blau, escut dels jesuïtes (amb el monograma de Jesús), una estrella (símbol de la Verge), una flor de nard (símbol de Sant Josep), la llegenda miserando atque eligendo i els referents propis del papat (mitra, claus i cordó vermell). La llegenda té la seva història: quan tenia 17 anys, després d’una confessió, va notar la misericòrdia de Déu i va sentir que el Senyor el cridava. La llegenda és una frase d’una homilia de San Beda comentant la vocació de sant Mateu: perquè el va estimar, per això el va escollir;

   2.    Les referències a Benet XVI. Des que va sortir al balcó un cop elegit Papa va dir: I sobretot, voldria pregar pel nostre bisbe emèrit, Benet XVI… perquè el Senyor el beneeixi i la Verge el protegeixi. Si algú va pensar que era una referència “obligada” aviat va haver de canviar d’opinió ja que el va citar en totes i cadascuna de les intervencions posteriors fins el dia que el va anar a visitar a Castel Gandolfo. Després d’aquesta cita el va recordar en el discurs als cardenals: penso en el papa Benet XVI, que ha enriquit i enfortit l'Església amb el seu magisteri; en la trobada amb els periodistes: amb el sorprenent anunci del meu venerat predecessor, Benet XVI… que l’Esperit Sant li ha inspirat la decisió per al bé de l’Església i ha orientat l’elecció als cardenals; en la missa d’iniciació del pontificat: avui també és l’onomàstica del meu venerat predecessor, a qui fem costat amb l’oració plena d’afecte i gratitud; en la trobada amb els representants de les esglésies: en aquest any que el meu venerat predecessor Benet XVI, ha proclamat un Any de la Fe; en la trobada amb el cos diplomàtic: Quanta gent pobre hi ha encara al món! L’Església sempre ha procurat cuidar-los com podeu constatar en molts dels vostres Països… Però hi ha una altra pobresa que afecta també als països considerats més rics. Allò que l'estimat i venerat Papa Benet XVI, anomena la «dictadura del relativisme», que deixa a cada un com a mesura de si mateix i posa en perill la convivència entre els homes.

Hi ha hagut molts suggeriments sobre el que ha de fer el nou Papa per "reformar l'Església", per tal que es “converteixi” a l'esperit de l'època. El millor seria recordar que som els homes d'avui qui ens hem de convertir a l'esperit de l'Evangeli. El bisbe de Donostia, Mons. José I. Munillo, va dir: La societat sencera sembla haver acollit el Papa Francesc amb una obertura i simpatia inusitades… Hem d'estar preparats per a l'arribada de la incomprensió i de la persecució. Després de l’entrada a Jerusalem (plena de crits d’hosannes!) no trigarà a arribar el divendres sant (ple de crits de crucifica’l!). I Daniel Arasa es pregunta ¿…quant de temps durarà aquesta tranquil·la situació del papa Francesc?

Després de la lluna de mel, arribaran els desencontres: això va inclòs en l'ocupació de Papa. Perquè estic segur que el Papa de la mateixa manera que parla de la misericòrdia, la pobresa i la pau –igual que Crist que, ple de misericòrdia, guaria cecs, coixos, nefrats i ressuscitava morts– traurà les xurriaques quan calgui –zelós de l’Església– per fuetejar bestiar i taules de canvistes per tal de moure el nostre cor adormit, encara que ho faci amb molta suavitat: perdonen…, esto…, quizá ofendo a alguno…, no, no…, no quiero ofenderles…, interpreto lo que la Iglesia te pide…, no te puedes permitir ciertos lujos, hay que vivir la pobreza espiritual con gestos visibles…
Podeu disfrutar d'aquest vídeo.

one of us - un de nosaltres

El 13 de desembre de 2007 es va firmar el Tractat de Lisboa que és la modificació –no la substitució– dels tractats que hi havia fins aleshores per la Unió Europea i la Comunitat Europea. D’aquesta manera neix la Constitució per Europa que dóna personalitat jurídica a la UE i permet firmar acords internacionals a nivell comunitari. El Tractat de Lisboa reforça la democràcia a la UE i millora la seva capacitat de defensar dia a dia els interessos dels seus ciutadans.

Un aspecte molt important és escoltar dels ciutadans. El Tractat habilita una via per la qual els ciutadans, mitjançant la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE), poden instar la Comissió Europea perquè proposi lleis, sempre que estiguin dins de la seva competència. És una forma de proposar una major "democràcia participativa" per part dels europeus.

Gràcies a això ha sorgit una iniciativa important sobre el dret a la vida. Ha sorgit one of us –un de nosaltres– una iniciativa que pretén que el Parlament Europeu, Europa, reconegui la necessitat de defensar la vida del nasciturus, del no nascut, del que ja ha estat engendrat –faci un moment o ja estigui al novè mes– i té tot el dret a néixer.

La sentència del Tribunal Europeu de Justícia sobre el cas Brüstle/Greenpeace de 2011 “defineix l’embrió humà com a principi del desenvolupament de l’ésser humà”. Per tal que sigui efectiva, cal que Europa estableixi unes lleis que prohibeixin i acabin amb el finançament d’activitats que suposen la destrucció de l’embrió humà en el camp de la investigació.

També es demana la modificació dels actuals “principis ètics” en matèria d’investigació (perque no ho són pas!) del programa Horizon 2020, Programa Marc d’Investigació i Innovació de la UE pels anys 2014-2020. I també cal que la Llei de Biomedicina i la Llei de Reproducció Assistida d’Espanya siguin modificades per tal de no destruir més embrions i que les multinacionals farmacèutiques i clíniques avortives que es dediquen a la fecundació in vitro deixin de fer negoci amb la vida humana (aquesta és la millor ecologia).

El premi Nobel de Fisiologia i Medicina 2012, el doctor i investigador japonès Shinya Yamanaka, de la Universitat de Kyoto, va començar a treballar amb cèl·lules adultes al contemplar un embrió al microscopi i pensar: “les meves filles eren així!”. Va arribar a la conclusió que “hi ha d’haver un altre camí per investigar emb cèl·lules mare sense destruir embrions”.

Massimo Gandolfini, professor de Neurologia i Neurocirurgia a la universitat de Brescia ha dit: “La campanya one of us no és una campanya catòlica, sinó una iniciativa de la civilització basada en la raó i el principi fonamental de la democràcia: la igualtat de tots els homes. L'embrió humà és, biològicament, un ésser humà, és un fill concebut en el si matern, i és irracional matar-lo amb la finalitat d'obtenir cèl·lules mare. ¿Per què matar un de nosaltres?”

Carlo Casini, president de la comissió d'Afers Constuitucionals del Parlament Europeu i president del Moviment per la Vida italià (MPV) diu que “one of us és una necessitatper tal d’aturar la massacre anual d’un milió dos-cents mil infants, nenes i nens, concebuts, innocents, als que no se’ls permet néixer. Europa ha de tornar a ser el continent del dret a la vida”.

Jérôme Lejeune (1926-1994) –un dels més grans especialistes mundials en genètica i descobridor del perquè de la Síndrome de Down– va ser convidat al Senat de França per tal que donés la seva documentada i autoritzada opinió sobre l’avortament. Va començar fent una pregunta als senadors: “¿Quin consell donaríem a un matrimoni amb un pare sifilític, alcohòlic i depressiu; amb la mare desnutrida i tuberculosa i esperessin el quart fill després d’haver-se mort el primer, i que el segon i tercer estan vivint amb defectes congènits i infradotats?”. Un senador digué, sense dubtar, que l’única solució era “practicar un avortament terapèutic”. Lejeune, després d’un llarg  silenci, digué: “Senyor, vostè acaba de matar Ludwig van Beethoven”.

One of us és una de les set primeres iniciatives (ICE) que es presenten i ha de ser recolzada, almenys, per un milió de ciutadans de la Unió Europea de 7 dels 27 estats membres, amb un mínim fixat en funció del nombre d'eurodiputats que correspongui a cada un. A Espanya s'han de recollir, com a mínim 40.500 firmes. Penso que no hi haurà cap problema ja que Espanya és el país amb més “iniciatives legislatives populars (ILP)”: per les campanyes pro-vida, en defensa del matrimoni i, darrerament, sobre els desnonaments, s'han superat el milió de signatures.

La màquina ja s’ha posat en marxa i set estats (França, Itàlia, Alemanya, Espanya, Regne Unit, Hongria i Polònia) han iniciat la recerca del milió de signatures. One of us ja ha rebut la certificació preceptiva del Parlament de Luxemburg i científics i metges ja estan posant-se a favor seu. També queda clar que no és una iniciativa dels partits polítics, sinó dels ciutadans europeus que actuem a títol personal.

Ara ens toca fer la feina a nosaltres: signar el document (on diu FIRMA) i cercar signatures d’amics i coneguts nostres. Tot per internet. Tot molt fàcil. Tot en uns pocs clics!

habemus papam l

Després d’aquesta bona notícia no m’he pogut aguantar sense escriure quatre ratlles sobre aquest aconteixement. Els camins del Senyor són inescrutables! Ha quedat palès després de l’elecció del nou Papa Francesc. Primer de tot la sorpresa de tothom, sobre tot dels periodistes –massa “savis” de vegades– ja que en tota la llarga llista que van fer per veure si n’encertaven algun aquest no hi era. ¿Com podia ser que sortís una persona que “ells” no l’havien previst? La història es repeteix. No és la primera vegada que passa: darrerament va passar amb Joan XXIII, amb Joan Pau I i Joan Pau II. Pau VI i Benet XVI sí eren a les llistes.

“Bergoglio es va oposar a Ratzinger al passat conclave”, ha dit algú. Dir això és no saber què és l’Església i més si ho diu un “vaticanista”, un que està avesat a fer retransmissions des del Vaticà. Jutgen l’Església com si fos un partit polític, com si fos l’elecció d’un president de partit, d’un goven o d’un estat i l’Església no funciona així. Als conclaves ningú s’enfronta a ningú per ser elegit, ja que ningú s’autopresenta, com en unes eleccions de qualsevol altra entitat.

El candidat a Papa és proposat pels mateixos cardenals electors i a ben segur que ningú vol ser l’escollit ja que sabedor del pes que li cau al damunt (governar l’Església tal com Crist vol que sigui governada) i que ha de ser servum servorum Dei (el servent dels servents de Déu) no hi ha persona que desitgi aquest càrrec. El mateix Papa Francesc ha dit als cardenals que l’han escollit: “Que Déu us perdoni això que heu fet”. L’arquebisbe de Quebec davant la possibilitat d’ésser escollit va dir: “Seria un gran malson”. I val la pena recordar les paraules de Benet XVI quan explicava la seva elecció: “Quan vaig veure que l’espasa de Damocles planava damunt meu, vaig dir «Senyor, no em facis això»”. Ningú no vol ser Papa, encara que ho accepten per veure la voluntat de Déu en la tria que fan els cardenals i sabedors que l’Esperit Sant els ajudarà.

“Per fi els jesuïtes aconsegueixen la màxima autoritat a l’Església”. Una altra afirmació que demostra de quina manera hi ha gent que pretén traslladar el poder temporal a l’Església. Cap orde religiós preten assolir la màxima autoritat en l’Església fent que un dels seus membres arribi al papat. Hi ha hagut 34 papes de diferents ordes religioses: 17 benedictins, 6 agustins, 4 franciscans, 4 dominics, 2 cistercencs i 1 jesuïta (l’actual). Mai cap d’aquests papes ha fet servir el càrrec per afavorir la seva orde. Pensar això és ser molt curt de mires.

Les primeres paraules del Papa Francesc en la curta homilia de la missa de cloenda del conclave ens volen situar al bell mig de la tasca de l’Església (la dels cardenals, a qui anava dirigida l’homilia, i la nostra): caminar, edificar, confessar Crist crucificat, pregar, la creu, el dimoni, la mundanitat…: Caminar sempre, davant el Senyor; edificar l'Església sobre la pedra angular que és el mateix Senyor, confessar Jesucrist per no acabar sent una ONG assistencial... «Qui no prega el Senyor, prega al diable», ha dit citant Leon Bloy. Quan no es camina, quan no s'edifica sobre pedres, quan no es confessa a Jesucrist crucificat... es confessa la mundanitat del diable. Quan confessem un Crist sense creu, no som deixebles del Senyor: som mundans, som bisbes, sacerdots, cardenals, papes, però no deixebles del Senyor…

El nou Papa –com tots els papes, assistit per l’Esperit Sant– no es deixarà portar per les pressions que la “mundanitat” a la que ha fet referència –el secularisme galopant, el laïcisme, el relativisme, el nou paganisme…– li anirà preparant amb declaracions i manifestacions. Sempre ha estat així. La “mundanitat” vol que l’Església es doblegui als seus propòsits, vol que el Papa diguin el que a “ella” li agrada, vol que rebaixi les exigències morals en tots els camps, vol que no parli de la veritat de Crist… ja que fer això és recordar-li continuament que va errada. Però l’Església no pot fer res més que el que ha dit el Papa Francesc: predicar Crist crucificat.

I això molesta, i molt, a la “mundanitat”. Li passa allò que el llibre de la Saviesa diu de la persona justa: “Els malvats, encegats per la malícia, deien entre ells: «Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei i que no som fidels a l'educació rebuda. Assegura que té coneixement de Déu i es dóna el nom de fill del Senyor. És una crítica vivent de les nostres idees, només de veure'l, ja se'ns fa insuportable, perquè la seva vida és diferent de la dels altres i té un comportament estrany. Ens té per moneda falsa i s'allunya dels nostres camins com si fossin empestats. (…) Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal; condemnem-lo a una mort vergonyosa. Segons diu ell, Déu ja el protegirà». Així pensen, però van errats. La dolenteria els encega. Desconeixen els plans de Déu; no esperen que la santedat tingui una paga, ni que Déu recompensi les ànimes irreprensibles”.

Cada vegada que veig la plaça sant Pere plena de gom a gom, amb tanta gent que ve a escoltar el Sant Pare, sigui quin sigui, em ve al cap aquell relat dels Actes dels apòstols el dia de la Pentacosta. I es veu clarament que això és així des del mateix començament de l’Església. Qui dimarts passat victorejava el Papa Francesc des de la plaça o els qui ho contemplàvem des de casa, érem ciutadans de tot el món, de tota procedència, de tots colors, de totes llengües, de totes races, de tots els països… Els mateixos que hi havia a Jerusalem per la Pentacosta: “s'aplegà la multitud i hi havia jueus, homes piadosos de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel (…). Parts, medes i elamites, els qui habiten la Mesopotàmia, la Judea i la Capadòcia, el Pont i l'Àsia, la Frígia i la Pamfília, l'Egipte i les contrades de la Líbia de prop de Cirena, i els vinguts de Roma, jueus i prosèlits, cretencs i àrabs, els sentíem proclamar en les nostres llengües les grandeses de Déu”.

El Papa Francesc té un grapat de discursos i documents que haurem de llegir. El temes són: la vocació, l’evangelització, l’any de la fe, la família, el divorci, l’avortament, l’individualisme, parelles gay, relativisme i poder, justícia social, el tràfec de persones, la mundanitat, el servei, escàndols, la cúria romana… I una dotzena de llibres publicats dels que en dono dos títols El verdadero poder es el servicio (2007) i Mente abierta, corazón creyente (2012).

laïcitat i laïcisme II

El laïcisme intransigent no accepta la bona nova del cristianisme: la valoració de la dignitat de la persona i el rebuig a tot allò que és degradant, vil, antinatural i violent en la manera d’enfocar l’origen, la transmissió i la custòdia de la vida, l’educació de l’home i el progrés humà. Aquests valors han de ser eliminats perquè no són ni lucratius economicament, ni politicament correctes, ni socialment populars. 

S’ataca el matrimoni i la família, s’aplaudeixen unions i formes aberrants de convivència, a les quals se les dóna el mateix rang jurídic i social, es dóna un exagerat culte al cos, s’exalça la sexualitat sense compromís ni responsabilitat, es fomenten les fecundaciions de mares soles… L’eros degradat a pur sexe esdevé mercaderia: un objecte que es pot comprar i vendre, i el mateix home acaba convertit en mercaderia.

El laïcista exclou del seu vocabulari paraules com: Déu, manaments, ètica, moral, ànima, amor, valor, consciència, virtut, deure, fidelitat… són paraules prohibides, però introdueix la moda de nous vocables per tal de desvirtuar el pes moral de les accions implicades. S’inventen eufemismes com: salut reproductiva per anticoncepció, interrupció de l’embaràs per avortament, mort digna per eutanàsia, preembrió per l’embrió humà, es reinventa la noció de gènere (i fan aparèixer una constel·lació de conceptes: masculí, femení, bisexual, homosesual, lesbià, transsexual…), i dónen carta de ciutadania a la promiscuïtat i a la degradació sexual.

El laïcista, pensa que Déu és competidor de l’home, enemic de la seva felicitat i que sense Ell tot li aniria millor. Aquesta situació afecta la vida del cristià de tal manera que el fa dubtar que l’observança dels manaments li pugui proporcionar felicitat i s’omple de buidor. D’aquí ve l’apatia de nombrosos batejats i l’automarginació que han fet del món de la política, de l’econonia i de la cultura.

Moltes persones pretenen omplir aquesta buidor amb els nous imaginaris culturals, substituts de la religió i de la fe, que fa que –amb el gran ajut de les tècniques del màrqueting i la televisió– s’incrementin  els sabers esotèrics, el neochamanisme, el tarot i els rituals que amb el nom de vibracions, sessions catàrtiques, astrologia, nova era, curanderisme, pràctiques supersticioses i pseudomístiques…  els porta a confondre la llibertat de creences amb la banalitat i l’engany.

Quan ens adonem d’aquesta concepció laïcista –que genera aquesta visió a-religiosa de la vida on no hi ha lloc ni per Déu, ni per res que transcendeixi la pura raó, ni per una llei moral per a tots i per sempre– és quan podem mesurar els problemes que comporta el terme laïcisme, convertit en l’emblema fonamental de la posmodernitat, sobre tot de la moderna democràcia.

El laïcisme estableix les normes morals mitjançant un pacte social: per consens ciutadà, pel vot de la majoria o per la utilitat del moment. Així estén, il·legítimament, les regles de la democràcia al camp de la moral i de la conducta humana i permet, als governants, cometre els majors crims de la història. Els valors democràtics enfonsen les seves arrels en el sistema de valors del cristianisme que defensa que l’autèntica democràcia només és possible en un estat de dret i sobre la base de la recta concepció de la persona humana. Com deia Tocqueville: la democràcia només és possible entre persones virtuoses.

Per posar remei a aquests mals socials val la pena recordar que l’Església va començar –enmig de conjuntures socials i morals semblants o pitjors que les que travessem ara– amb l'afany de canviar l'atmosfera del decadent imperi romà, i ho va aconseguir: així hem de treballar els cristians de sempre. Avui ens toca elaborar un concepte de sana laïcitat en dos fronts:

• un, reconèixer el lloc que Déu i la llei moral –Crist i l’Església– corresponen a la vida humana, individual i social, i
• dos, respectar l’autonomia de les realitats temporals i descobrir-ne les seves pròpies lleis i valors a la llum de la raó, però tenint clar que aquesta autonomia no és absoluta, per tant no tot el que és possible fer, està permès de fer. Som administradors de la vida, no amos i senyors.

En aquesta comesa juguem un paper insubstituïble els pares i les mares de família: el nostre afany per imprimir un to profundament cristià a casa i en l'educació dels fills, farà que les famílies siguem un focus de conducta cristiana, un redós d'aigües netes que influirà en molts matrimonis, facilitant que brollin  noves llars lluminoses i alegres. Les famílies amb fills en edat escolar tenen, a més, la responsabilitat de l'elecció –i fins i tot, si cal, la promoció– de les escoles per als seus fills i filles, intervenint activament en la marxa dels centres escolars.

Els pares i mares de família hem d’endegar, a més, una àmplia gamma de manifestacions que ens portarà a associar-nos a d’altres famílies amb situacions similars, per afrontar l'ús del temps lliure, l’esplai, la diversió, els viatges i la promoció de llocs adequats, com clubs juvenils, per tal que les filles i els fills vagin madurant humana i espiritualment… 

laïcitat i laïcisme I

Avui vivim una comèdia d’equivocacions per tal com s’entenen alguns termes i expressions, amb significats distints i fins i tot contraris com: bé comú, laic, laïcitat, laïcisme, política, estat laic, democràcia, relativisme… A aquesta confusió s’hi ha arribat per l’adoctrinament secular del racionalisme de la Il·lustració, que té per base el positivisme jurídic, i que ha envaït els camps del dret i de la moral fins arribar al retorn al més pur paganisme on el el cristià és vist no sols amb recel, sinó com el seu enemic a destruir. Això que ara vivim és una batalla més entre el bé i el mal, entre la mort i la vida, entre la benedicció i la maledicció.

Joan Maragall en un article de l’any 1901 titulat L’“isme” comenta de quina manera canvia una paraula quan s’hi afegeix la força activa d’aquestes quatre lletres: Quan s’afegeix isme a una paraula serena, pacífica i tranquil·la, tot s’agita i s’apassiona. La màgia d’aquest sufixe, d’aquestes quatre lletres, que per elles soles no volen dir res, afegides oportunament a qualsevol paraula inert representa l’adveniment d’una nova força al món, que arrossega multituds, treballa cervells, fa palpitar cors, crea i destrueix, arrossega tot allò que troba al seu davant fins haver acomplert la seva obra transformadora.

Així neixen els termes sociaisme, comunisme, individualisme, egoïsme, racionalisme, laïcisme… i la llista és inacabable.

Començarem per definir alguns conceptes:

Laic: aquesta paraula té l’origen en la paraula grega laos –poble– i d’aquí es forma laikós –algú del poble– i en un context cristià s’usa per indicar els fidels (batejats) que dediquen la seva vida ficats al mig del món, a les realitats seculars, a l’ordre temporal, a la professió o ofici, a la família…

Laïcitat: fa referència a la independència entra les jerarquies eclesiàstiques de qualsevol confessió religiosa i la societat civil –l’Estat sobre tot– que s’obliga a respectar totes les creences i garanteix el lliure exercici de les activitats de culte, espirituals, culturals i caritatives de les comunitats de creients.

Laïcisme: basant-se en aquesta independència, el laïcisme atribueix a la laïcitat una accepció ideològica –oposada a la que tenia en el seu origen– i assumeix l’exclusió de la religió i els seus símbols de la vida pública mitjançant el seu confinament a la vida privada i a la consciència individual.

Relativisme: ve de relatiu, no absolut, discutible, que es pot qüestionar. El relativisme defensa que no hi pot haver cap veritat absoluta, universal i necessària, llevat que sigui fruit del càlcul o l’experimentació. La seva única certesa és el dubte: dubte de tot, excepte de la pròpia dubitació! Així, deconstrueix la veritat i proclama –dogmàticament!, com a darrera i definitiva veritat– la dictadura del relativisme. La veritat està en funció del que pensi o cregui cada u. Hi ha tantes veritats com individus. 

Les dues ciutats de sant Agustí que van bastir dos amors –l’Amor de Déu fins el menypreu de si mateix i l’amor de si mateix fins el menspreu de Déu– continuen vigents. Les llavors d’animadversió sembrades arreu contra l’Església han generat un gran nombre de perseguidors que tots els catòlics patim i ho patim, en molts casos, amb persecució violenta. Però, a més dels perseguidors que es veuen, n’hi ha altres que no es veuen, pitjors i molt més nombrosos, sorgits d’una actitud intransigent i discriminadora: el laïcisme, el relativisme i el secularisme.

La fe dels cristians, tal com el sant Pare ens ha recordat, no és una abstracció: és un camí que comença en el baptisme i arriba a l’eternitat, un camí que hem de llaurar cada dia, un camí que no l’ancorem a la terra sinó al cel, però la nostra responsabilitat respecte el present està al lloc i al temps que ens ha tocat viure: el d’ara, el segle XXl, amb les seves llums i les seves ombres, en el qual hem de viure com a bons cristians, immersos en la doctrina de l’Església i les actuals ideologies que imperen en el món. Els millors temps per viure nosaltres són aquests, que són els que vivim, els altres –els d’abans o els que vindran– no són els nostres.

Nietzsche va dir que els preceptes i prohibicions de l’Església van convertir en amarga la cosa més bella de la vida, posant cartells de prohibició on l’alegria ens fa pregustar quelcom diví. El paganisme exalçava tot allò que l’home necessita per ser feliç: el poder, la salut, la força, la bellesa, el cos, el plaer (igual que avui) i l’Església va a repèl d’aquests valors que l’home necessita per ser feliç. No cregueu als qui parlen d’esperances supraterrenals, són enverinadors… Cal superar l’home feble del cristianisme amb el superhome terrenal. Nietzsche rebutja l’ètica natural, fomenta la degradació de l’ésser humà i defensa la desintegració social.

Aquesta proposta satànica va tenir el seu fruit en el nacionalsocialisme i la seva plasmació a Auschwitz. El nazisme pretenia eliminar la Llei divina per tal d’erigir-se en amo i sobirà del món. La fe jueva i cristiana es substituïa per la fe en l’home autosuficient i superb que dicta i imposa a plaer les seves lleis. D’aquesta concepció neix l’intel·lectual laïcista i desacralitzat que propuga el laïcisme, el nou dogma de fe universal. Considera el cristianisme com una malaltia incurable, per tant el remei serà fer-lo desaparèixer de la vida pública i social: no es pot educar en la fe cristiana i les pràctiques religioses s’han de cloure dins la llar.