un llibre 6 - el baile tras la tormenta

L’evangelització d’Europa tindrà lloc quan els homes descobreixin que amb el pas del materialisme marxista al materialisme consumista, continuen estan buits, malgrat s’hagin saciat de tots aquests béns. Aquesta frase del filòsof Robert Spaemann quadra perfectament bé com a preàmbul de la galeria de relats inoblidables que apareixen al llibre El baile tras la tormenta. Són relats de dissidents, de persones enfrentades a allò que era políticament correcte als Països Bàltics i a Rússia, a l’època de l’URSS, des de principis del segle XX fins avui.

Relats recollits per José Miguel Cejas

Les històries relatades aquí són històries explicades en primera persona. Homes i dones que han patit presó, desterrament, tortura física i psicològica, ostracisme social, deportacions a Sibèria... per defensar i viure la seva fe. Són unes vides molt variades, rebels, en una Europa desconeguda per nosaltres, multicultural i en un gresol creixent de races, cultures i tradicions on el que predomina és el compromís amb les pròpies conviccions.

Parlen historiadors, cineastes, metges, pintors, cantants, bisbes luterans, catòlics i ortodoxes, una Primera Ministre, actors de teatre i cinema, filòlegs, mestres, sacerdots, professors universitaris, locutors de ràdio, un tinent de l'exèrcit roig…

Els relats tenen un punt en comú: com han viscut o com han descobert la fe en Jesucrist i han pogut sobreviure malgrat les tortures, les persecucions i l’ostracisme a que les autoritats els tenien sotmesos.
Entre 1940 i 1953 milers de ciutadans bàltics fugiren a Occident i més de 200.000 foren deportats a Sibèria per tal que cap intel·lectual, empresari o creient de qualsevol religió –qualsevol que pogués exercir certa influència sobre els demés– quedés al país. Després cap catòlic podia accedir a treballs de certa influència social com la política o l’ensenyament.

En cada deportació es feia una gran batuda: els soldats arribàven de nit, treia la gent de les cases, els pujaven a camions i els duien a l’estació de tren més propera. Allí els posaven en vagons de bestiar i els duien a Sibèria. Molts morien pel camí. Hi havia qui després de ser deportat tornava, però no el deixaven viure. L’inculpaven per qualsevol cosa. Li feien la vida impossible. Cercava un treball rera un altre, i un altre…  fins que aquest assetjament el ressentia la salut i es moria.

Hi ha relats esfereïdors. En resumeixo tres, de tres dones, una de cada país bàltic.

ESTÒNIA – Mari Jarvi, pianista

Vaig néixer el 1959. El meu pare era batejat a l’Esglesia Ortodoxa i la meva mare a la Luterana. Jo no estava batejada. I no sabia res del cristianisme ni del catolicisme. Als disset anys era secretària de les Joventuts Comunistes de Tallin i duia una ensenya amb la falç i el martell penjada al vestit.

Ens vam fer nòvios amb el Teet amb qui ens coneixíem de petits. Els dos som músics i com que també ens agradava l’art, un dia vam dir: ¿per què no anem a la Missa de la Nit de Nadal a l’església catòlica per veure com és? Ens va decebre: petita, d’estil neogòtic, neta, però sense cap obra d’art remarcable. Tota la gent que hi havia era gran. Només nosaltres erem joves. Ens hi vam quedar… A mitja missa em va passar una cosa inexplicable, vaig pensar amb certesa: Aquest és el meu lloc. Vull ser catòlica. Instintivament em vaig arrencar l’ensenya comunista i la vaig tirar a terra. Va ser un canvi inexplicable. No va ser una emoció estètica. Aquella… il·luminació imprevista no s’adeia ni a la meva educació, ni al meu caràcter, ni a l’ambient on em movia.

No vaig parlar amb mingú d’això. Vaig anar a veure el mossèn. Em va rebre amb fredor: ¿una secretària de les Joventuts Comunistes que es vol fer catòlica? Tenia pinta de trampa. Vaig començar a anar a l’església d’amagat. M’hi trobava bé, però ningú no m’havia ensenyat a resar. M’agradava estar allà, a la vora de Déu. Als tres mesos em vaig batejar, confirmar i fer la primera comunió en una cerimònia privada i discreta.

Tot el que feia referència al catolicisme estava prohibit: catequesi, textos escrits… els edificis religiosos estaven confiscats. Només deixaven dir missa els diumenges. Tenia por que si en Teet se n’assabentava em deixés: cap jove estoni estaria disposat a casar-se amb una catòlica ja que el Règim sempre espiava els joves per tal de negar-els-hi la possibilitat d’anar a l’estranger o de dificultar la carrera professional.

Acabats els estudis vam decidir casar-nos, però abans havia de dir a en Teet que era catòlica. No sabia com fer-ho. Quedaria confús, estranyat…

–Teet: t’he de dir una cosa que no saps.

–Digues…

–Es que… soc catòlica des de fa tres anys.

Em va mirar desconcertat i em va dir:

–Però… ¿Tu? ¡Jo també!

S’havia batejat en secret com jo. El mossèn, tement que entre els conversos hi hagués un delator, sempre posava els mitjans per tal que cap nou batejat no coincidís en cap cerimònia religiosa amb un altre.

Ens vam casar a la catedral. Només hi havia set persones. Anàvem vestits de cada dia i tothom va entrar a l’església per separat, com si fóssim turistes. L’endemà vam fer la cerimònia civil amb familiars, amics música i flors. Aquell Règim feia que milers de persones hagéssim de portar aquesta doble vida. Hem tingut cinc fills, tots músics. Els nostres nebots també ho són. A l’estiu ens reunim tots per oferir el Jarvi Summer Festival, famós a tot el país:hi toquem quinze Jarvis!

No sé explicar perquè m’agrada tant el segon moviment del concert per piano num. 2 de Shostakóvich. Com tampoc sé perquè Déu m’ha concedit la gràcia de la fe, de cop i volta, aquella Nit de Nadal de 1976. Va ser un do, un misteri, un misteri joiós.

LETÒNIA – Silvija, metge

A casa érem ateus. Només havia sentit parlar de Déu a la meva àvia: “No t’oblidis que Déu et veu sempre. Actua de manera que li agradis… Mentre resava el rosari em deia: ara reso a la Verge per tu.”

Gints, el meu marit, i jo, juntament amb cinc metges més, ens dedicàvem a l’avortament. Era un bon negoci. La vida “ens anava bé”: feiem el que ens havien ensenyat a la Facultat de Medicina. Primer et repugna, però després el cor se t’endureix fins arribar al cinisme. Algú criticava el nostre treball, però cap de l’equip els féiem cas.

Quan va néixer el nostre primer fill començàrem a posar en dubte, des d’un punt de vista mèdic, no religiós, el que havíem après a la facultat. Cada vegada vèiem més clarament que “allò” no era un tros de carn, sino una criatura humana. Va ser un procés dur, ja que a ningú li és fàcil reconèixer que s’ha equivocat greument durant anys.

De cop i volta em va venir un pensament: “He de trobar Déu”. Vaig parlar amb el meu marit i els dos ens posàrem en contacte amb un pastor luterà i vam començar a llegir l’evangeli. El pastor ens va dir que havíem de deixar de fer avortaments. Hi vam estar d’acord. Vam parlar amb els altres cinc companys i ho vam deixar de fer. Cap de nosaltres era creient!

Mica a mica va néixer en la meva ànima el desig de combregar. Els catòlics adults, que han combregat des de petits, no poden entendre això, el mateix que les persones sense fe. Quan aquest desig s’apodera de la teva ànima, estàs disposat a superar el que faci falta per tal d’aconseguir-lo. Et sents com una persona al desert, morta de set, que a la llunyania veu un oasi: des d’aquest moment l’únic objectiu de la teva vida és arribar allà.

Continuen venint dones a la consulta per avortar. Jo les tracto amb respecte però les animo a cercar altres solucions: no es tracta d’extirpar un tros de carn, això que batega al teu ventre, és el teu fill i jo no estic disposada a fer cap altre avortament.

En cada avortament hi ha una mà que interromp la vida. En la nostra història hi ha hagut una mà que ens ha salvat. ¿De qui és? Ho intueixo cada vegada que recordo la meva àvia passant els grans mentre resava el rosari: "Ara reso a la Verge per tu…”

LITUÀNIA – Joana Pribusauskaité, filòloga

Els meus pares eren bons catòlics. Per aquest motiu el meu pare va ser deportat a Sibèria amb la meva mare i els meus cinc germans a l’octubre de 1951. Els van pujar a un tren de bestiar ple d’altres famílies. Feia fred: per tot menjar, cada dia, un tros de pa i un got de sopa aigualida. Van haver de foradar el terra del vagó per fer les necessitats. Morien vells i nens i els soldats els treien cada cop que parava el tren. No sabien on anaven. Quan va canviar el paisatge van endevinar que anàven cap a Sibèria. A cada parada deixaven algunes persones en llocs solitaris o llogarets desconeguts. A ells els van deixar al nord de Kajhastán, en un lloc despoblat, a 17 graus sota zero, sense saber on anar, sense menjar, sense més roba que la que duien. Van trobar algunes cabanes amuntegades de gent en la mateixa situació que ells. Dues nits a la intempèrie. Quan van trobar un lloc per estar, van morir els dos germans petits en dos dies. Només van trobar ajut per part d’una metge jueva comunista. Menjaven de les sobres d’un hospital. Allí vam néixer, el 1953 la meva germana, i jo el 1956.

L'any 1957 el meu pare va poder tornar a Lituània. A mesura que t’anaves fent gran si volies ser consequent amb la teva fe havies de viure en la simulació: si entraves a qualsevol associació oficial se t’obrien les portes, si no, l’ostracisme.

Havies de viure la teva fe d’amagat. Anava a missa tapada perquè no em reconeguessin i no em fessin fora de la universitat. A mesura que passa el temps m’adono de com van haver de lluitar per tal que a casa es respirés l’aire fresc del cristianisme enmig d’una societat dominada per la por i plena de consignes antireligioses.

Un dia en un funeral tenia un dilema: ¿anava a combregar o no? Tothom em veuria. Hi vaig anar. L’endemà tenia la KGB al darrera. Em van fer fora de la universitat on treballava i, des d’aquell dia, col·legues i alumnes em van fer el buit, ni em saludaven pel carrer. No els culpo: era la por, ja que els podia comportar conseqüències negatives si em tractaven. Només em van quedar dos amics, comunistes convençuts, als quals no els importava el que els pogués passar.

Em vaig quedar sense feina però vaig experimentar una profunda alegria per haver estat fidel a la meva fe. I em vaig sentir alliberada.

bon Nadal!

L’adoració dels mags, Manuscrit de la Biblioteca Vaticana, sXI

El cor de l'home desitja l’alegria. L’alegria que ve de la proximitat de Déu, de la seva presència en la nostra vida. No és necessari buscar en un altre lloc! Jesús va venir a portar l'alegria a tots i per sempre, una alegria ja real i experimentable ara, sense haver d’esperar arribar al Paradís, perquè Jesús mateix és la nostra alegria, i "Amb Jesús l'alegria és a casa". I sense Jesús, ¿hi ha alegria? ¡No!

Per tenir l’alegria del Nadal, primer, pregar, "Senyor, perquè jo pugui viure aquest Nadal amb alegria”. No amb l'alegria de consumisme que ens fa anar tots ansiosos per comprar… No, això no és l'alegria de Déu; en segon lloc, donar gràcies al Senyor per les coses bones que ens ha donat; en tercer lloc, pensem en com puc portar una mica de pau i d'alegria als altres, als que tenen dificultats, problemes, als malalts… (Paraules del Papa Francesc)

Bones i santes festes de Nadal i un bon any 2015 ple de felicitat us desitjo de tot cor 

la corrupció ll

Tornem a parlar de la corrupció: el passat mes d’octubre el sant Pare va rebre l’Associació Internacional de Dret Penal i els hi va adreçar un discurs que convindria que tots llegíssim, ja que no són paraules exclusives pel juristes, sinó per a tots nosaltres, per a tot ciutadà que viu en aquest món d’avui, immers en el món de la corrupció, on tot està entrelligat i on tothom coneix tot allò que passa.

Va parlar de moltes coses: incitació a la venjança, populisme penal, sistemes penals fora de control, sobre el primat de la vida i la dignitat de la persona humana, sobre la pena de mort, de les condicions de les presons, dels presos sense condemna, dels condemnats sense judici, sobre la tortura i altres mesures i penes cruels, inhumanes i degradants, sobre l'aplicació de les sancions penals a nens, ancians i a altres persones especialment vulnerables, sobre algunes formes de criminalitat que menyscaben greument la dignitat de la persona i el bé comú, sobre el delicte del tràfic de persones i sobre el delicte de corrupció.

Copio textualment el que va dir Sobre el delicte de la corrupció

«L'escandalosa concentració de la riquesa global és possible per la connivència de responsables de l'àmbit públic amb els poders forts. La corrupció és ella mateixa també un procés de mort: quan la vida mor, hi ha corrupció.

«Hi ha poques coses més difícils que obrir una escletxa en un cor corrupte: «Així és el que atresora per a si i no és ric davant de Déu» (Lc 12, 21). Quan la situació personal del corrupte arriba a ser complicada, ell coneix totes les sortides per escapar d'això com va fer l'administrador deshonest de l'Evangeli (cf. Lc 16, 1-8).

«El corrupte travessa la vida amb les dreceres de l'oportunisme, amb l'aire de qui diu: «No he estat jo», arribant a interioritzar la seva màscara d'home honest. És un procés d'interiorització. El corrupte no pot acceptar la crítica, desqualifica a qui ho fa, tracta de disminuir qualsevol autoritat moral que el pugui posar en dubte, no valora els altres i ataca amb l'insult a qui pensa de manera diversa. Si les relacions de força ho permeten, persegueix a qui el contradigui.

"La corrupció s'expressa en una atmosfera de triomfalisme perquè el corrupte es creï un vencedor. En aquest ambient es vanta per rebaixar als altres. El corrupte no coneix la fraternitat o l'amistat, sinó la complicitat i l'enemistat. El corrupte no percep la seva corrupció. Es dóna en cert sentit el que passa amb el mal alè: difícilment qui el té se n’adona; són els altres els que se n’adonen i li ho han de dir. Per tal motiu difícilment el corrupte podrà sortir del seu estat pel remordiment interior de la consciència.

«La corrupció és un mal més gran que el pecat. Més que perdonat, aquest mal ha de ser curat. La corrupció s'ha convertit en una cosa natural, fins al punt d'arribar a constituir un estat personal i social relacionat amb el costum, una pràctica habitual en les transaccions comercials i financeres, en els contractes públics, en tota negociació que impliqui agents de l'Estat. És la victòria de les aparences sobre la realitat i del desvergonyiment impúdic sobre la discreció respectable.

«No obstant això, el Senyor no es cansa de trucar a la porta dels corruptes. La corrupció no pot res contra l'esperança.

«¿Què pot fer el dret penal contra la corrupció? Són ja moltes les convencions i els tractats internacionals en la matèria i han proliferat les hipòtesis de delicte orientades a protegir no tant als ciutadans, que en definitiva són les víctimes últimes —en particular els més vulnerables—, sinó a protegir els interessos dels agents dels mercats econòmics i financers.

«La sanció penal és selectiva. És com una xarxa que captura només els peixos petits, mentre que deixa als grans lliures al mar. Les formes de corrupció que cal perseguir amb la major severitat són les que causen greus danys socials, tant en matèria econòmica i social —com ara greus fraus contra l'administració pública o l'exercici deslleial de l'administració— com en qualsevol tipus d'obstacle interposat en el funcionament de la justícia amb la intenció de procurar la impunitat per a les mateixes males accions o per a les de tercers.»

I en el Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau del dia 1 de gener de 2015, que ja s'ha publicat, torna a parlar de la corrupció, aquest cop relacionada amb l'esclavitud. Diu:

«Entre les causes de l'esclavitud cal incloure també la corrupció dels que estan disposats a fer qualsevol cosa per enriquir-se. En efecte, l'esclavitud i el tràfic de persones humanes requereixen una complicitat que molt sovint passa a través de la corrupció dels intermediaris, d'alguns membres de les forces de l'ordre o d'altres agents estatals, o de diferents institucions, civils i militars.

«Això succeeix quan al centre d'un sistema econòmic hi ha el déu diner i no l'home, la persona humana. Sí, al centre de tot sistema social o econòmic, hi ha d’haver la persona, imatge de Déu, creada perquè fos el dominador de l'univers. Quan la persona és desplaçada i ve el déu diner succeeix aquesta trastocació de valors».

Sobra qualsevol comentari.

la corrupció l

L’actual corrupció que estem veient a nivell estatal i estratosfèric, com Caja Madrid, CatalunyaCaixa, la CAM, les gallegues, andaluses, o bé la trama Gurtel, o els ERE,  o bé la que veiem a qualsevol punt d'Espanya o de la Unió Europea… no ens ha de fer oblidar la corrupció instal·lada en el quefer diari, a nivell domèstic, petit, gairebé imperceptible, que ningú ho sap o només uns pocs amiguets, però que va corroint la manera d'actuar i la consciència de les persones.

Resumeixo una nota apareguda el novembre de 2003, en un correu del Sindicat de Professors de Secundària, en la qual l'autor, secretari d'un tribunal d'oposicions de secundària, diu: "Aquest any m'ha tocat ser secretari d'un tribunal després de diversos anys de ser suplent (diuen que és per sorteig, però sempre surten els mateixos). Complint amb la meva tasca de secretari prenia notes de cada sessió per a poder fer les actes amb detall. Però la presidenta del tribunal em deia que ja les faríem més tard. Un cop finalitzades les proves, en la reunió final, es va presentar la presidenta amb 34 actes, fetes per ella, a casa, perquè les firméssim els cinc membres del tribunal. En les meves notes figuraven només 14 sessions. El tema era clar: incrementar el nombre de les sessions per a inflar les dietes. Em vaig trobar que l'únic dissident era jo. ¿És aquest l'exemple d'ètica i de dignitat que hem de donar els funcionaris? Amb aquesta manera de procedir es vicia tot."

Vist això i vistes les visa black ja es veu que es converteix en veritat allò de que "si aquests ho fan i jo no, és que sóc imbècil". Com molt bé diu Arasa en l’article Tarjetas pornográficas: "quan l'empobriment del país és patent, quan s'han produït retallades importants, quan les arques de les administracions públiques estan buides" no n'hi ha prou amb no fer aquestes pràctiques punibles, cal seure a la banqueta i jutjar a qui ho faci.

Ah! Però si els encausats es diuen Alberto’s, Botín, Millet (i els representants de les administracions públiques, d'aquí i d'allà, que miraven cap a l'altre costat), Cristina, Pujol... ¿per què no reben el mateix tracte que el pobre desgraciat que no pot pagar la hipoteca? Amb els diners que han defraudat (¿robat?) i que no tornaran, poden pagar-se un bon advocat que conegui les martingales de les lleis i morir de vells vivint com uns rajàs. Jutges inics, injustos i maldestres ja els hi havia en temps de Nabucodonosor (s VII a de C). La connivència entre la classe política (¿alguna comissió ha revelat una cosa que no se sabés?: avui per a tu, demà per a mi) fa que tot això s'eternitzi i acabi sobresegut... perquè ha prescrit! Beneït sigui Déu!

I no parlem de totes les prebendes que tenen els polítics del govern estatal i els 17 autonòmics, i els europeus, i diputats, i senadors, i grups parlamentaris, i comissions, i portaveus, i regidors de  diputacions i d’ajuntaments… i de les quals poc sabem els ciutadans del carrer: Tot això suma una xifra que ronda les 160.000 persones amb uns sous astronòmics i que no se’ls rebaixen. I si ho fan és a manera testimonial: ¿què se li’n dóna al president de la Generalitat deixar de cobrar una paga extra si cobra 144.000€ (sí, sí, 12.000€ al mes) quan un treballador no mileurista pot arribar als 24.000€ anuals dels que s’ha de deduir el pagament religiós de tots els impostos que li pertoquen i la seguretat social?

El Congres dels Diputats va refusar (No se admite a trámite) una Iniciativa Legislativa Popular presentada amb més de 500.000 signatures de ciutadans per eliminar els privilegis que tenen els polítics quan deixen d’exercir el càrrec. ¡Vivir para ver! I no ens mobilitzem. I els continuarem votant. ¿Recordeu aquest vídeo?

Un correu d'aquests que circulen per internet, diu:

"Si s'elimina el senat –que hi ha països que no tenen, que no serveix per a res (¿algú sap a què es dediquen aquests senyors a més d'anar a Canàries a costa nostra a veure senyoretes?)– estalviem 3.500 M d’€ a l'any. Si s'eliminen les pensions vitalícies i altres "perles" dels pares de la pàtria (estatals i autonòmics, no ho oblidem) i si es rebaixen un 30% les partides 4, 6 i 7 dels PGE (sindicats, partits polítics, fundacions) estalviaríem 45.000 M d’€. Amb la qual cosa no s'ha de tocar ni pensions, ni sous, ni inversió pública i s'acaba la crisi a Espanya."

El 2011 Josep Miró i Ardèvol ja va deixar clar en un article Crisi econòmica...? Crisi moral! que tot aquest tema té poc a veure amb els números i molt a veure amb la moralitat: sense la consciència ben formada, poques valoracions ètiques i morals es poden fer.

matrimoni i família ll

En aquest segon escrit sobre matrimoni i família parlaré una mica del que ha estat el Sínode que hi ha hagut a Roma durant quinze dies, el passat mes d'octubre,  sobre Els desafiaments pastorals de la família en el context de l’evangelizació. Han estat unes sessions preparatòries que serviran per treballar, durant tot un any, el Sínode ordinari que hi haurà el 2015.

¿Què és un Sínode?

Un Sínode no és un Concili. Un Concili Ecumènic és la reunió de tots els bisbes del món, presidits pel Sant Pare, per tractar temes sobre dogmes o pràctiques i proclamar-los públicament. El primer va ser l’any 50, a Jerusalem, convocat per Sant Pere.

La paraula sínode ve del grec i està formada per las partícules syn, que vol dir amb, junts, i hodós, que vol dir camí, per tant, té el sentit de fer camí plegats. I això és el que vol el Papa Francesc que hi hagi sinodalitat en totes aquestes trobades.

Un Sínode de Bisbes és la reunió d’un grup de bisbes, religiosos i laics format per un nombre indefinit de membres elegits directament pel Papa, per les conferències episcopals i pels instituts religiosos, amb la finalitat d’assessorar al Papa en el govern de l’Església universal; les seves reunions, o assemblees, mai seran definitòries de dogmes ni de temes legislatius, sinó tan sols consultives. Va ser creat el 1965  per Pau VI, en la cloenda del Concili Vaticà II. Un sínode pot ser general –de tot el món– o territorial, en aquest cas format per bisbes d’una zona determinada o de zones afectades per una casuística concreta.

Les assemblees poden ser ordinàries o extraordinàries i es convoquen per un tema concret amb la publicació dels temes a tractar (Lineamenta). Un cop reunits se’ls donen uns documents d’estudi (Instrumentum Laboris). De cada sessió se n’elabora un Acta. Al final es redacta un document de treball (Relatio Synodi o Relatio post disceptationem) que permetrà al Papa elaborar l'Exhortació apostòlica postsinodal fruit de les conclusions definitives als temes proposats.

¿Què hi ha hagut a Roma durant aquests primers quinze dies del mes d’octubre de 2014?

1. Hi ha hagut la III Assemblea Extraordinària del Sínode de Bisbes que ha treballat sobre Els desafiaments pastorals de la família en el context de l’evangelització i que ha estat preparatòria de la XIV Assemblea General Ordinària que se celebrarà el mes d’octubre de 2015 sobre el tema La vocació i la missió de la família en l’Església i en el món contemporani.
2. El document final que s’ha fet públic –la Relatio Synodi– recull les principals reflexions i impressions dels pares sinodals: no és cap document definitiu, no hi ha cap declaració específica sobre cap tema concret. I tots els assistents han parlat amb la llibertat que el Papa els va demanar al començar el sínode: que no callessin per por o vergonya. És un document que servirà per a treballar durant tot un any per tal de fer aportacions concretes a la XIV Assemblea General Ordinària de l’any 2015 i que el Papa pugui proclamar l’Exhortació apostòlica final.
3. ¿Algú recorda quins temes s’han tractat al sínode? Segur que en recordeu dos: que els divorciats puguin combregar i que els homosexuals es puguin casar. Doncs bé, cap d’aquestes dues coses s’han aprovat. Han estat dos més dels temes que s'han posat sobre la taula, però com que són els únics que la premsa ha esbombat sembla que només s'hagi parlat d'això.
4. La premsa ha divulgat notícies que no s’acosten a la realitat, tal
   
   com han deixat palès tant el cardenal Naiper, de Sud-àfrica, que va presentar el document final, com el propi Papa en el discurs de cloenda. El cardenal Naiper va dir: És irremeiable, el missatge mediàtic ja és al carrer: “l’Ésglésia diu…”, i això no és el que diu l’Església però no importa que ho corregim, un cop publicat ja no hi ha manera de tornar enrera. Es tracta d’una mala interpretació que reflecteix que a qui ho diu li agradaria que fos així, en lloc de dir què passa en realitat. Per desgràcia aquesta és la meva experiència amb els mitjans de comunicació.
5. Això ha desviat els temes més importants plantejats: com ensenyar a viure el matrimoni als qui es volen casar i als qui ja estan casats, com preparar els fidels per tal que no fracassin en el seu matrimoni, i com donar a conèixer millor l’ensenyament de l’Església sobre la vida familiar… Els homes i les dones d’avui necessiten desesperadament escoltar la veritat de per què s’haurien de casar, de per què han de ser fidels tota la vida, i que quan un matrimoni costa –que costa!– l’Església serà un braç on recolzar-se.
6. La temàtica de totes les sessions han girat entorn de la família i
   
   la seva problemàtica en el món d’avui. Es va parlar de la família, de la crisi familiar, de la soledat, dels problemes econòmics, dels divorcis, dels tornats a casar, dels fills dels matrimonis trencats o separats, dels laics, de la cura pastoral a les famílies, de l’homosexualitat, que la unió de dos homes o dues dones no es família, de la poligàmia, dels matrimonis mixtos, de la reconciliació dels matrimonis en crisi, de la formació dels joves al matrimoni, de l’estabilitat emocional… res no ha quedat al tinter.
7. Altres bisbes d’Àfrica, com el cardenal Turkson, ha denunciat 
   que hi ha moltes ONG's que volen imposar el control de natalitat a l'Àfrica al·legant que és un continent superpoblat i no hi ha aliments per a totes les persones. En comptes d’invertir en productivitat per a la població, el que volen és fer-la desaparèixer. S’ha d’elevar la capacitat de producció, sempre es poden produir aliments sobre tot a l'Àfrica, on hi ha sol i pluja i on qualsevol llavor creix.

*      *      *

Per no allargar l'escrit, però conscient de que aquest tema és d'una importància cabdal per a la nostra societat, us diriggeixo a quatre enllaços de documents que us poden il·lustrar sobre què ha dit el Papa abans, durant i després d’aquesta Assemblea Extraordinària. Llegiu, sobre tot, el discurs final del Papa.

Vetlla d’oració pel sínode

Homilia apertura sínode

Discurs cloenda sínode
Resposta a preguntes sobre el matrimoni

*     *     *

*Les escultures són de Gustav Vigeland, al Vigelandsparken, d'Oslo, dedicades a la família