persones 8 - edith stein l - apassionada de la veritat

 25 anys de la seva canonització (1998-2023)

En el diàleg del judici de la Passió després que Jesús digui a Pilat: −Jo he vingut al món per donar testimoni de la Veritat, el pragmàtic i escèptic procurador li respon: −I què és la veritat? I, sense esperar resposta, deixa plantat al reu. No li interessa conèixer la Veritat, com a molta gent avui, per creure-la insoluble, impracticable i molesta. La Veritat és Crist i si hom l'arriba a conèixer ha de canviar la seva vida. Molta gent, grans intel·lectuals i persones de diferents estrats socials i religiosos, també se l'han feta aquesta pregunta. Molts han intentat esbrinar la resposta i quan l'han trobada han reaccionat davant d'ella: o l'han seguida o l'han ignorada.

El camí de conversió del jueu és diferent. Ratzinger ho recorda en el llibre Jesús de Natzaret. Quan un jueu observant arriba a la cruïlla d'haver d'escollir entre continuar amb la fe de l'"Israel etern" o seguir Jesús li entra un gran espant davant el missatge de Jesús ja que no renega de res de la Torà, però Ell mateix s'afegeix al missatge. I la centralitat del Jo de Jesús en el seu missatge inaugura una nova orientació: −Si vols ser perfecte, segueix-me! La perfecció de la santedat de la Torà consisteix des d'ara en seguir Jesús i aquesta és una conclusió inquietant per a un jueu. Si es decideix per a la conversió s'operarà en ell una veritable catarsi.

És el problema de la mare d'Edith Stein quan s'assabenta que la seva filla s'ha convertit al catolicisme. Li va tancar la porta de casa. La conversió era el pitjor que una filla podia fer a una mare fidel a la fe d'Israel, era impossible la convivència entre la mare i una filla que havia renegat de la fe dels pares. La recança de la mare era el perquè Edith havia conegut Jesucrist i perquè, aquest, sent, sens dubte, un bon home, es va fer Déu. La mare va romandre fidel a la seva religió fins el darrer moment. Edith era conscient que «com que la seva fe i gran confiança en Déu va ser l'últim que va romandre viu en la seva agonia, confio que ha trobat un jutge molt indulgent i que ara és la meva ajudant més fidel, perquè jo també pugui arribar a la meta».

*          *          *

El segle xx és un segle en el que han passat moltes coses. I una de les més curioses és la de que ha estat un segle de conversos a la fe cristiana, molts d'ells intel·lectuals. Catòlics que han redescobert la fe, personatges que provenen de l'agnosticisme, de l'ateisme, d'altres confessions cristianes o del judaisme. El comú denominador de tots ells és que han descobert una gran llum, han trobat una Veritat que els dóna sentit a la seva vida, s'han trobat amb un Déu que és Pare, que els acull i els estima.

A la primera meitat del segle hi ha les dues guerres mundials i la revolució russa que van promoure un terratrèmol espiritual en les qüestions existencials: el sentit de la vida, el patiment, la mort, el bé i el mal, la justícia, el més enllà… i Déu. I a la segona meitat de segle la profunda crisi religiosa porta molta gent a la conversió.

Hi ha figures històriques que convé no oblidar i mostrar afany per conèixer-les. Una d'elles és l'alemanya Edith Stein (1891-1942), jueva, filòsofa de l'escola fenomenològica de Husserl, escriptora, historiadora, defensora de la dona, convertida al catolicisme, monja carmelita, màrtir a Auschwitz, canonitzada i Co-Patrona d'Europa. Pertany a la dècada en la que hi va haver moltes conversion, en la que literats, artistes i pensadors es van bolcar cap a l'Església.

Entre 2021 i 2024 coincideixen diferents aniversaris d'Edith Stein: 130 del naixement (1891), 100 del bateig (1922), 80 del martiri a Auschwitz (1942), 25 de la canonització (1998) i 25 de ser nomenada Co-Patrona d'Europa (1999).

Interessant és la seva àmplia obra històrica, espiritual i autobiogràfica on es veu que és una dona del segle XX que sap viure amb grandesa i sense estridències la quotidianitat de la vida. Però no es pot oblidar la importància de la seva obra filosòfica, aspecte que moltes biografies obliden i cometen una gran injustícia.

*          *          *

Algunes conversions del segle XX

A França hem de recordar Paul Claudel, Charles Péguy, André Frossard, Gabriel Marcel, François Mauriac, el matrimoni Jacques i Raissa Maritain, Leon Bloy, Jean Cocteau o Charles de Faucault i, més tardana, la del jueu Aaron Lustiger (arribat a bisbe de Paris i cardenal amb el nom de Jean-Marie Lustiger).

A Anglaterra no es pot oblidar la tripleta formada pel cardenal John H. Newman (encara que és del xix), G.K.Chesterton i C.S.Lewis; Christofer Dawson, Ronald Knox, Graham Greene, T.S.Eliot, Alec Guinnes, Malcom Muggeridge o Tolkien.

A Itàlia el rabí Israel Zolli, Giovanni Papini, Vittorio Messori o L. Mondadori.

L'holandesa Cornelia Vogel, la sueca premi Nobel Sigrid Undset, els noruegs O.Tjorhom, pastor, i la diplomàtica J.H.Matlary.

A Rússia Feodor Dostoievsky, Alexander Solzhenistyn o Tatiana Goricheva.

A Espanya, menys habitual pel clima catòlic, Donoso Cortés, García Morente o Carmen Laforet.

A Amèrica Thomas Merton, Doroty Day, Julien Green, el matrimoni Scott i Kimberly Hahn, E.F.Schumacher o el Dr. Bernard Nathanson.

A Alemanya Erik Peterson, Heinrich Schlier, Peter Wust, el matrimoni Adolf i Ana v. Reinach, Max Scheler, Dietrich v. Hildebrand, Gertrude v. Le Fort i… la jueva Edith Stein.

Tampoc podem oblidar gent del món de la política que en el darrer moment es van plantejar seriosament el sentit de la seva existència: Gramsci 1937, Tierno Galván 1986, Dolores Ibarruri, la Passionària 1989, Carrillo 2012…

pacem in terris - la pau a la terra

El dia 11 d'abril de 1963, diada del dijous sant, el Papa Joan XXIII va promulgar l'encíclica Pacem in Terris −La pau a la Terra− en la que ens recorda que la pau entre els pobles s'ha de fonamentar en la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat. Era la mateixa diada en que, dos mil anys abans, Jesucrist "estimà els seus fins a l'extrem" i els rentà els peus. Després va instituir l'Eucaristia i ens donà un manament nou: "…que us estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat".

Havien passat 15 anys des que la ONU va elaborar el document de la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, que va ajudar a establir bases jurídiques més harmonioses per a la construcció de l'ordre social. A l'encíclica el sant Pare es va pronunciar favorablement respecte a aquesta Declaració, rescatant l'esperit que l'animava, encara que assenyalant la seva clara insuficiència ja que existien “…algunes fonamentades objeccions. Tan de bo arribi aviat el temps que aquests organització pugui garantir amb eficàcia els drets de l'home!".

Avui han passat 60 anys de la publicació de l'encíclica i el seu missatge continua actual i oblidat. La va adreçar a "tots els homes de bona voluntat" i va ser una crida a la pau no basada en la força de les armes. Volia ser una ocasió per aprofundir i reflexionar sobre la doctrina social de l'Església sobre la pau, partint dels problemes i les incògnites que planteja en cada moment l'actualitat històrica. 

Feia poc havíem viscut la crisi dels míssils a Cuba entre els EUA i la URSS que feia basarda per la possibilitat d'estar a la vora de l'abisme d'una guerra nuclear. Kennedy es va adreçar als seus conciutadans per dir-els-hi: "He ordenat a les forces armades que estiguin a punt per a qualsevol eventualitat". Pocs dies després Khrusxov enviava una carta a Kennedy on li confirmava la seva decisió "de desmantellar les armes per acabar com més aviat millor amb el conflicte que amenaça la causa de la pau. La gent ha sentit la calor de les flames de la guerra nuclear i del perill que plana sobre seu si no posem fi a la carrera armamentista".

Una vegada més el Vaticà va fer de pont per tal que Washington i Moscú iniciessin converses. El Papa es va convèncer que la seva intervenció havia estat determinant en la resolució del conflicte i d'aquesta convicció en va sorgir el propòsit de publicar una encíclica que sintetitzés quina era la doctrina política que possibilitaria la instauració de la pau mundial. Fruit d'això va néixer l'encíclica, una encíclica de 172 punts i que toca tots els temes candents d'aleshores i que continuen vigents seixanta ants després.

L'Encíclica va tenir una unànime acollida internacional. Van aplaudir la seva publicació tant Kennedy com Khrusxov, metodistes, protestants, el Consell Europeu, el Consell Mundial de la Pau, la Lliga dels Drets de l'Home i les Nacions Unides. I és que l'encíclica aborda tots els problemes que preocupaven l'home d'aquell temps: la guerra, l'emigració, les minories ètniques, l'educació dels fills, el desarmament, els intercanvis econòmics, els exiliats polítics…

La pau a la terra, suprema aspiració de tota la humanitat a través de la història, és indubtable que no es pot establir ni consolidar si no es respecta fidelment l'ordre establert per Déu.

El progrés científic i els avenços tècnics ensenyen clarament que en els éssers vius i en les forces de la natura impera un ordre meravellós però el primer que demostren és la grandesa infinita de Déu, creador de l'univers i del propi home.  Aquest posseeix una intrínseca dignitat, per virtut de la qual pot descobrir aquest ordre i forjar els instruments adequats per apoderar-se d'aquestes mateixes forces i posar-les al seu servei.

Déu va fer del no-res l'univers i l'home, i en ell va vessar els tresors de la seva saviesa i bondat, el va fer a la seva imatge i semblança i el va constituir senyor de l'univers. Diu el salmista: "L'has coronat de glòria i honor, li vas donar el domini sobre les obres de les teves mans. Tot ho has posat sota els seus peus".

Tanmateix, resulta sorprenent el contrast que amb aquest ordre meravellós de l'univers ofereix el desordre que regna entre els individus i entre els pobles. Sembla com si les relacions que hi ha entre ells no es poguessin regir més que per la força.

En el més íntim de l’ésser humà, el Creador ha imprès un ordre que la consciència humana descobreix i ordena observar estrictament. Una opinió equivocada indueix a molts a l’error de pensar que les relacions dels individus poden estar regulades per les mateixes lleis que regeixen les forces i els elements irracionals de l’univers, però hem de buscar-les allà on el Creador de tot les ha registrat, això és, en la naturalesa de l’home. 

Aquestes lleis ensenyen als homes com haurien de regular les seves relacions mútues en la convivència humana; com s’han d’ordenar les relacions dels ciutadans amb les autoritats públiques; com els estats s’han de relacionar entre ells; i com s’han de coordinar els individus i els estats i la comunitat mundial de tots els pobles, exigència urgent del bé comú universal.

La pau és necessària perquè la humanitat pugui créixer i prosperar en la plenitud de la vida, és una de les condicions indispensables perquè la vida de cada home pugui trobar la seva plena realització en el respecte de la seva dignitat fonamental».

*          *          *

Els apartats de l'encíclica apleguen un conjunt d'aspectes de tot allò que hem de fer els homes per aconseguir la Pau.

Comença parlant de la persona humana com a subjecte de drets i deures i recorda tant els uns com els altres començant pels drets a l’existència i a un nivell de vida decent, a la bona reputació, la veritat i la cultura, al culte diví, als drets familiars i econòmics, a la propietat privada, als drets de reunió, d'associació, de residència i emigració…

I continua recordant els deures: de respectar els drets dels altres, de col·laborar amb ells i d’actuar amb sentit de responsabilitat.

També fa esment de la convivència civil que s'ha de basar en l’ordre moral establert per Déu i s'ha de fonamentar en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat, fonaments de la convivència humana.

Passa després a comentar les característiques de la nostra època i les fonamenta en tres aspectes: en la millora del món laboral, en la presència de la dona en la vida pública i en l'emancipació dels pobles.

Parla també de les relacions polítiques, de les relacions internacionals i de l'ordenació de les relacions mundials que s'han de regir per la llei moral, per la veritat, per la justícia i pel principi de solidaritat. Els punts principals són: la interdependència dels Estats, l'autoritat pública necessària i d'abast mundial establerta per acord entre les nacions i que protegeixi els drets de la persona humana per assolir el bé comú universal.

Al final es dirigeix als cristians recordant que hem d'actuar amb coherència entre la fe i la conducta, que hem de tenir una presència activa a tots els camps, que hem de fomentar les relacions dels catòlics amb els no-catòlics, que hem de millorar les situacions injustes amb evolució, no amb revolució i que cal pregar per la pau a la terra.

Tanca l'encíclica una invitació a tothom, creients o no, a participar activament en tots els camps per col·laborar en el progrés del bé comú. I demana a les persones que adquireixin la necessària cultura científica, idoneïtat tècnica i experiència professional; que actuïn amb esperit de veritat, justícia, caritat i llibertat, sempre en coherència amb la seva fe; que col·laborin en el perfeccionament de les activitats humanes; que s'obrin a l'entesa amb els no catòlics i que cooperin amb ells a tots els camps.

D'aquesta manera demanem al diví Redemptor de la Pau, que Ell ens va portar, que esborri dels homes tot allò que pugui posar en perill aquesta pau. Així, sota la seva empara, tots els pobles s'abracin com a germans i floreixin i regni sempre entre ells la tan anhelada pau.

 *          *          *

Joan XXIII −qualificat de “Papa bo” i “Papa del somriure”− no va ser gaire escoltat en relació a l'èxit de la pau al món. Llàstima que no se li fes cas. Però més penós encara és que la situació de la humanitat, pel que fa a la pau entre els homes, hagi millorat tan escassament en aquests 60 anys. La pau no pot ser ni una sèrie de compromisos ni un acord entre països.

Des de Benet XV, el 1917, en plena Gran Guerra, fins avui tots els papes han parlat de la Pau: Pius XI, Pius XII, Joan XXIII, Pau VI, Joan Pau II, Benet XVI i, cal recordar-ho, les intervencions setmanals del Papa Francesc a favor de la pau.

 

 

 

nadal!!

BONES FESTES DE NADAL 2022

I BON ANY 2023

 

avortament als usa: roe vs wade & dobbs vs jwho

 Una sentència que portarà cua

Des de fa uns dies els titulars de tots els mitjans de comunicació treuen foc. La sentència de la Cort Suprema dels Estats Units sobre l'avortament no ha deixat ningú indiferent:

Una sentència històrica. Una sentència que sacseja l'ordre mundial dels drets. Alarma en la majoria dels països avançats. Els ultres s'encoratgen. Es revifa el conflicte social als Estats Units. Un Suprem modelat per Trump per enderrocar el dret a l'avortament. Les capitals europees es distancien de la decisió. Biden crida a votar demòcrata per restaurar el dret a l'avortament.

Si aquets són alguns dels titulars, els personatges públics tampoc s'han quedat enrere:

Joe Biden, el president "catòlic” dels Estats Units; Nancy Pelosi, “catòlica”, cap del legislatiu dels EUA; Nancy Northup, presidenta del Centre per als Drets Reproductius dels EUA; Antonio Guterres, secretari general de l'ONU; Michelle Bachelet, responsable de Drets Humans de l'ONU; Tedros Adhanom, director general de l'OMS; Emmanuel Macron, president de França; Boris Johnson, Primer Ministre UK; Justin Trudeau, Primer Ministre Canadà… tots ells assenyalen que és: 

Una decisió contra els drets humans, els drets sexuals i reproductius, la igualtat de gènere, els drets de la dona, que és un pas enrere, que la dona pot fer el que vulgui amb el seu cos…

Cap d'ells fa referència a l'ésser engendrat, a la persona que ja es desenvolupa al si de la mare, diferent d'aquesta i amb als mateixos drets a viure que ells.

També hi ha opinions a favor, però molt menys, ja que molta gent, encara que pensi que és una sentència encertada, no vol ser crucificada per les mediàtiques xarxes socials.

Qui no s'amaga de defensar la vida en tots els seus estats és l'Església:

Jose Gómez, arquebisbe de Los Ángeles i William Lori, arquebisbe de Baltimore y president del Comitè Pro Vida de l'episcopat nord-americà:

Aquest és un dia històric a la vida del nostre país. Durant cinquanta anys s'ha imposat una llei injusta que ha permès que alguns decideixin si uns altres poden viure o morir. És un temps per guarir ferides, pel diàleg civil… per construir una societat que sostingui el matrimoni i la família, i on cada dona tingui els recursos necessaris per portar el seu fill al món.

I la Pontifícia Acadèmia per a la Vida: 

La defensa de la vida humana és un assumpte de gran importància social. El fet que un gran país amb una llarga tradició democràtica hagi canviat la seva posició sobre aquesta qüestió també interpel·la el món sencer

Hi ha qui hi veu una sentència "ideològica" ja que hi havia tres jutges "progressistes" (demòcrates) (¿ser progressista és anar contra la vida del no nascut…?) contra sis de "conservadors" (republicans). Si la sentència hagués estat a l'inrevés, podríem dir el mateix però en sentit contrari.

Cort Suprema del 1973

El 1973 hi havia 5 jutges pel partit demòcrata i 4 pel partit republicà. Hi va haver un vot particular contra la sentència que van firmar un jutge demòcrata i un de republicà. Diguem que van quedar 4 a 3 a favor dels demòcrates. ¿Per què ara tanta polseguera? 

L'avortament és motiu d'una forta polèmica tant a dintre com a fora dels USA. El que importa són els raonaments jurídics de la sentència, no els prejudicis de cadascú. Els arguments poden ser discutibles, però no es discuteixen, senzillament s'acusa de decisió "ideològica" per part dels que no hi estan d'acord. La sentència no dirimeix si l'avortament és bo o dolent, si s'ha de permetre o no. El que ha aclarit el Suprem és que "l'avortament és un dret que està per sobre de la capacitat de decisió dels representants del poble".

La decisió de la Cort Suprema es basa en que el dret a l'avortament no està fonamentat en cap dret constitucional, ni en cap tradició del país, ni en cap dret més ampli. Tant és així que l'argumentació de Roe fins i tot va ser criticada per juristes partidaris de l'avortament.

El dret a l'avortament tampoc es sosté per motius d'un dret de llibertat en assumptes d'àmbit privat, com la vida sexual, que permet l'ús d'anticonceptius. Però entre això i l'avortament hi ha una diferència crucial que tant Roe com Casey evidencien: "l'avortament destrueix una vida en potència i a partir de cert moment de la gestació ha de prevaldre l'interès legítim de l'estat de protegir al no nascut".

La sentència de la Cort Suprema dels Estats Units

Cort Suprema del 2022

¿Què ha fer la Cort Suprema dels UEA amb aquesta sentència? A veure si ho se explicar.

Fa uns dies, la Cort Suprema dels Estats Units va publicar la sentència coneguda com Dobbs vs Jackson Women’s Health Organization (JWHO), que fa referència al dret a legislar sobre l'avortament per part de cada un dels estats americans. Al llegir-la hi ha hagut una commoció nacional i internacional promoguda per totes les parts interessades en que l'avortament continuï legislat com fins ara per tal que els lobbies que promouen els temes de gènere i les empreses multinacionals farmacèutiques no perdin el negoci que representala indústria de l'avortament als Estats Units. Aquesta és la clau de volta del tema i per la qual els poderosos lobbies mouen la gent perquè es manifesti a favor o en contra de les resolucions.

Aquesta commoció ha estat la mateixa, però en sentit invers, que la que hi va haver el 1973 amb la sentència a Roe vs Wade per la qual el Suprem declarava l'avortament com un dret constitucional.

El 1992 es va presentar un altre demanda, el cas Planned Parenthood of Southeastern Pennsylvania vs Casey, que va ratificar la sentència de Roe.

Avui amb aquesta sentència històrica del Suprem la situació de l'avortament torna allà on estava fa cinquanta anys, abans de la sentència a Roe vs Wade. La Constitució del país no atorga el dret a l'avortament, sinó que depèn de cada estat permetre'l o prohibir-lo. El Suprem rectifica el seu propi criteri i retorna la regulació al Poder Legislatiu dels estats. 

No és un tema religiós (que també ho és). No és un tema polític (que també ho és). No és un tema ideològic (que també ho és). És un tema de dignitat humana. De respecte per la vida humana des de la seva concepció. La vida és un do, no és un dret. És un tema en el que hi hem d'estar d'acord creients i no creients i hem de recordar que estem parlant del dret a viure i de la dignitat de les persones humanes que encara no tenen possibilitat de defensar-se. No podem deixar que aquest tema continuï sent un lucratiu negoci i el manipulin els lobbies de gènere i grans multinacionals farmacèutiques disposades a tot per tal de fer caixa.

La sentencia de la Cort Suprema conclou: "La Constitució no prohibeix als ciutadans de cada estat regular o prohibir l'avortament. Roe i Casey es van arrogar aquesta autoritat. Ara revoquem aquestes sentències i retornem aquesta autoritat al poble i als seus representants electes".

"Des d'ara, les regulacions de l'avortament es justificaran, com les lleis sanitàries o altres de similars, per interessos públics legítims com: la protecció de la vida del no nascut; la protecció de la salut de la mare; la mitigació del dolor fetal; la no-discriminació per raça, sexe o discapacitat; la prohibició de procediments mèdics inhumans; la preservació de la integritat de la professió mèdica… Aquests seran els criteris per decidir si una llei estatal de l'avortament és vàlida".

La sentència Roe i Casey no és l'inici ni el final del debat sobre l'avortament als USA i al món sencer. És la continuació. Tal com diu l'Acadèmia Pontificia per a la Vida: S'ha de reobrir un debat no ideològic sobre el lloc que ocupa la protecció de la vida en una societat civil.

Com es va originar tot aquest embolic?

Jane Roe (pseudònim oficial de Norma Leah Nelson, nom de naixement i després, de casada, Norma McCorvey 1947-2017) es casa el 1963 amb 16 anys. El 1965, té una filla que acaba donant en adopció per problemes amb la droga i l'alcohol. El 1966 té un segon fill que també dóna en adopció. El 1968, amb 21 anys, va quedar embarassada per tercera vegada. Sembla ser que uns amics li aconsellaren que digués, falsament, que havia estat violada per uns negres i així podria accedir a un avortament legal. Va anar a parar a mans de dues advocades que cercaven dones que volguessin avortar i així es va iniciar, en un tribunal federal, el cas Roe vs Wade (Henry Wade era el fiscal). Durant aquest temps Roe va donar llum a una tercera criatura que també va donar en adopció. El cas va ser refusat.

Però el 1971 el cas va arribar a la Cort Suprema i el 1973 va sortir la sentència per la qual la Constitució dels Estats Units protegeix la llibertat d'una dona embarassada per escollir avortar sense excessives restriccions governamentals. Va anul·lar moltes lleis federals i estatals sobre l'avortament, i va provocar un debat nacional als Estats Units sobre si l'avortament ha de ser legal i qui és qui ha de decidir la legalitat de l'avortament, quins mètodes ha d'utilitzar la Cort Suprema en l'adjudicació constitucional i quin ha de ser el paper de les opinions religioses i morals a l'esfera política.

El cas Roe vs Wade va dividir els Estats Units en moviments a favor i en contra de l'avortament, alhora que va activar moviments de base en ambdós bàndols. Així fins el 2018 en que l'estat de Mississippi va prohibir els avortaments després de la setmana 15. Abans no entrés en vigor, l'organització JWHO –que era l'única clínica abortiva de l'estat– va presentar una demanda en un tribunal federal. El 2019 el Tribunal d'Apel·lacions va donar la raó a la clínica. El 2021 l'Estat de Mississippi va apel·lar a la Cort Suprema i aquesta va posar una condició: el judici es limitaria a si les prohibicions d'avortaments prèvies a la viabilitat són inconstitucionals.

El mateix 2021 es van exposar els arguments. Per l'Estat de Mississippi defensava els arguments la fiscal general de l'estat, Lynn Fitch, clara promotora d'un feminisme ben entès, mare soltera, antiga tresorera de l'estat que havia aconseguit l'equitat salarial entre homes i dones i que va demanar l'eliminació de Roe vs Wade.

El 24 de juny de 2022 la Cort Suprema dels Estats Units va fer públic el veredicte sobre el cas Dobbs vs JWHO: S'ha de  retornar el poder als congressistes locals per legislar sobre l'avortament en cada estat. ¿Això vol dir que està prohibit l'avortament als EUA? No. Aquesta decisió no converteix en il·legals els avortaments en els estats que són legals segons la constitució local, sinó que retorna a les legislatures dels diferents estats la capacitat de legislar en aquest camp.

Atès que els Estats Units són una república federal, les decisions de la Cort Suprema afecten totes les Constitucions dels estats, cosa que va obligar que els estats acatessin les sentències, malgrat que a les seves Constitucions locals es reconeguessin drets en una altra direcció (en aquest cas pro-vida).

Aquesta resolució no és una resolució "pro-vida". Els avortaments en els estats que són legals segons la constitució local no els torna en il·legals. El que sí queda anul·lat és el precedent judicial que considerava que un nadó era “viable”, aproximadament, després de les 23 setmanes.

La Cort Suprema ha determinat que hi ha falta de solidesa jurídica en la sentència revocada: “res en el text constitucional, l'estructura, la història o la tradició dóna suport al dret a l'avortament”. Amb Roe vs Wade es va entronitzar el poder judicial i es va debilitar el sistema democràtic. D'un govern del poble es va passar a un govern de jutges que va contagiar les democràcies occidentals i que encara dura. D'aquesta manera, la decisió a favor de l'estat de Mississippi contra JWHO comporta conseqüències per a tot el país, en el sentit invers al que van tenir cinquanta anys enrere.

Aquesta sentència és una oportunitat per revisar alguns arguments esgrimits a favor de l'avortament, com la viabilitat del fetus, ja que la ciència avui ens descobreix i manifesta la bellesa de la vida humana. Ningú pot tenir un dret constitucional a acabar amb cap vida humana i sí a protegir-la i defensar-la. La vida humana és un do per a tota la humanitat encara que avui ens sembli impossible defensar aquest criteri. Els ordenaments jurídics actuals no encerten en el tema de la regulació de la vida: permeten la marginació social de la dona embarassada, han criminalitzat l'avortament, han empresonat la mare que el practicava… per passar a donar-li tota la llibertat i permetent la creació d'una indústria al voltant de l'avortament amb uns guanys econòmics escandalosos.

La revolució del maig del 1968 va reduir l'avortament a una qüestió d'elecció de la mare sense tenir en compte la nova vida que naixia al seu si. Les lleis no són per atorgar la vida a l'embrió, sinó per protegir-lo. Les lleis que permeten la lliure eliminació d'una vida humana són insolidàries, antisocials i inhumanes.

 

¿Què diu el Papa Francesc?

Des de sempre, ja quan era bisbe de Buenos Aires, ha parlat en defensa de la vida. De tota vida. Per néixer o a les acaballes. Maltractada socialment o econòmicament. Mai ha callat i de vegades se l'ha criticat per mantenir el criteri en defensa de la vida. Les paraules que transcric no són d'ara. Són de sempre.

El problema de l'avortament no és un problema religiós, és un problema humà. Qualsevol llibre d'embriologia diu que a la tercera setmana després de la concepció, abans que la mare se n'adoni, ja hi ha tots els òrgans, fins i tot l'ADN. ¿No és això una persona? L'avortament és un assassinat... sense mitges tintes: qui avorta, mata.

L'ésser humà és sempre sagrat i inviolable, en qualsevol situació, en qualsevol etapa de la seva vida, és un fi en si mateix i mai un mitjà per resoldre altres dificultats. Si aquesta convicció cau, no queda cap fonament sòlid i permanent per a la defensa dels drets humans, que estarien sempre subjectes a les conveniències contingents dels poderosos. 

Als nens no nascuts se'ls vol negar la seva dignitat humana per poder fer amb ells el que es vulgui, traient-los la vida i promovent una legislació per a que ningú ho pugui impedir. No és progressista pretendre resoldre els problemes eliminant una vida humana. És com contractar un sicari per resoldre un problema.

Però també és cert que hem fet poc per acompanyar adequadament les dones en què l'avortament se'ls presenta com una solució ràpida a les seves profundes angoixes, especialment quan la vida que hi creix ha sorgit de la violència o en un context de pobresa extrema. 

El missatge de la misericòrdia és per a tots, també per a la persona humana que està en gestació. Després del fracàs d'un avortament hi ha una misericòrdia difícil, perquè el problema no està en donar el perdó, sinó en acompanyar una dona que ha pres consciència que ha avortat. 

Quan una dona pensa en el que ha fet... cal estar al confessionari, i donar consol, no castigar. Moltes vegades quan ploren i tenen aquesta angoixa les aconsello: "El teu fill és al cel, parla-li, canta-li la cançó de bressol que no li vas cantar, que no vas poder cantar-li". I aquí hi ha una via de reconciliació de la mare amb el seu fill. És el perdó de Déu. És el drama de l'avortament. Per entendre-ho bé, cal estar en un confessionari. És terrible!

*          *          *

La indústria de l'avortament, liderada per Planned Parenthood, i per les farmacèutiques avortistes, tenen en aquesta indústria un capital que els porta a invertir fins i tot en finançaments de candidats del Partit Demòcrata. Al seu lloc web, actualitzat amb l'eliminació de la sentencia Roe vs Wade, demanen donacions deduïbles d'impostos per tal "que puguem continuar protegint i oferint atenció, passi el que passi".

75è aniversari de l'entronització de la imatge de la mare de déu de montserrat

Cada 27 d’abril celebrem amb goig la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la "verge bruna", la "moreneta", la patrona de Catalunya. Molts miracles se li atribueixen i figuren narrats en el Llibre Vermell, un codex montserratí del sXIV, on llegim:

però el mes gran prodigi de la Mare de Déu de Montserrat ha estat la constant i incessant corrua de pelegrins que s’ha succeït al llarg dels segles per confiar-se a la seva maternal protecció. La imatge de la Mare de Déu continua suscitant la fe i l’amor de les actuals generacions que continuen confiant-se a la maternal protecció de santa Maria.

Aquest any se celebra el 75è aniversari de l'entronització de la imatge, i per celebrar-ho "es pretén arribar a tot Catalunya per mitjà de la devoció popular que reflecteixen les imatges, els altars i les capelles que la Moreneta té arreu del país… serà com un homenatge a aquella generació que va fer possible aquella represa religiosa i social… A les deu diòcesis de Catalunya tindrà lloc la celebració d'una Eucarística en acció de gràcies i ofrena a la Mare de Déu amb el lema: 'Al voltant de Santa Maria amb els nostres bisbes'".

Història de la imatge

La imatge de la Mare de Déu de Montserrat és del model conegut com a "Mare de Déu en majestat", és a dir, asseguda, mirant al front, amb el nen Jesús assegut a la falda, també al centre i mirant al front. Tant la mare com el fill porten incorporada una corona. La Mare de Déu estén la ma dreta en la qual té una esfera –símbol de la creació, del cosmos, de la volta celestial–, i l’esquerra la posa sobre l’espatlla del Nen, tot indicant que és el seu fill. El Nen amb la mà dreta beneeix, i a l’esquerra porta una pinya, signe de fecunditat i vida perenne.

La imatge original del segle IX va desaparèixer. L’actual és una talla romànica del segle XII, d’una gran bellesa, de fusta d’àlber i faig, policromada, amb les parts de la pell de color negre. Aquest color negre de cara i mans, malgrat hi hagi diferents teories, no se’n sap ben bé l’origen.

La forma i fesomia del rostre de la imatge de la madona són admirables i "provoquen una impressió alhora majestuosa i afable que corprèn per la dolça serenitat que traspua". La indumentària de la Senyora és reial: còfia, túnica i mantell daurats, sanefa al coll amb fermall circular, tot això decorat amb estrelles daurades, rombes vermells i creu daurada. Però aquesta imatge no és la que s’ha venerat sempre. Hi ha reproduccions –fins i tot el record de 1881 de la coronació– d’una factura ben diferent.

Les desventures que passà aquesta imatge fins el dia d'avui només les sap ella. Heus aquí uns detalls.

Durant la guerra del francès el monestir va ser espoliat i al tornar els monjos la imatge la trobaren penjada d'un arbre amb una corda al coll i ben deteriorada. La varen restaurar però novament els francesos tornaren i Montserrat es convertí en ruïnes. La imatge la van poder amagar els monjos i la retornaren al monestir el 1813.

Amb el trienni liberal, el 1822, novament espoliaren les joies de la imatge. Aquesta la traslladaren a Barcelona i li van fer una profunda “remodelació”: “s’elimina la figura de l’Infant Jesús que estava molt deteriorada i es substitueix per una talla nova copia exacte de l’anterior; les mans de la Mare de Déu foren renovades; la imatge posada dins d’una peanya; les encarnadures i els ulls ara són totalment negres i és policromada de nou”.

El 1824, amb l'absolutisme, la imatge de la Verge retornà a Montserrat. L’Ajuntament de Barcelona li regalà una corona de metall platejat amb pedres de vidre de colors i aquesta corona serà la que figurarà en totes les reproduccions de l’època.

El 1834, abans no es fes efectiva la nova desamortització la comunitat es dispersà i amagaren la imatge al Bruc. El 1844 la imatge tornà al monestir.

Ara la iconografia –i durant la primera meitat del sXIX– és la d’una imatge vestida, amb una indumentària molt rica, corona i ceptre.

Durant el Govern provisional es celebraren les Festes del Milenar per commemorar el mil·lenni de la troballa de la imatge i el 1881 el Papa Lleó XIII ordenà la coronació canònica de  de la Mare de Déu de Montserrat i la proclamà patrona de les diòcesis de Catalunya. El 1920, amb molta recança, se li tragueren els vestits i es va poder venerar “sense els vestits postissos i en sa escultura original”. La imatge apareix tal com la coneixem avui.

El 14 d'abril de 1931, el mateix dia de la proclamació de la II República, la imatge es retira del cambril i es substitueix per una còpia. L’abat Marcet la va fer traslladar, en secret,  a la casa que els monjos tenien a Escaldes d’Andorra, una casa àmplia en previsió de refugi. La Generalitat va requisar el Monestir i el convertí en Hospital de Sang. Al final de la contesa, quan arribaven els "nacionals" els encarregats del santuari agafaren la imatge (la còpia) i altres objectes de valor i fugiren cap a França. No ho aconseguiren. La imatge tornà al cambril del santuari el 1941.

Entronització de la imatge

El 1944 el sagristà de la basílica proposà a l'abat Aureli M. Escarré la idea de construir un tron nou per la Verge. Aquest liderà la idea de fer-ho mitjançant aportacions populars. Davant l'èxit de la iniciativa Escarré veié la possibilitat de realitzar una mobilització popular per celebrar l'entronització i va crear la Comissió Abat Oliva, una comissió formada per un centener de seglars que va portar a terme el projecte.

La Comissió connectà amb les parròquies, els patronats catòlics, les congregacions, els moviments religiosos, centres culturals, ordes religiosos… S'organitzaren xerrades, activitats de propaganda, fulletons… i es mobilitzaren milers de catalans.

L'acte d'Entronització, el dia 27 d'abril de 1947, fou un èxit. Participaren unes 90.000 persones. Hi assistiren tots els bisbes de Catalunya i les autoritats del règim. Per primera vegada, des de la Guerra Civil, es feu un ús públic i multitudinari del català. Milers de persones congregades a la plaça del monestir escoltaren la lectura de les invocacions de la Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Torres i Bages. Es va cantar el Virolai, es llegiren missatges de molts catalans exiliats…

Aquesta festa va marcar el començament d'un desvetllament religiós i cívic a Catalunya i va fer de Montserrat un referent espiritual, cultural i social. Es van revifar el pelegrinatges, es revitalitzà la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, es reprengué la Vetlla de Santa Maria i retornaren les ofrenes de làmpades votives. Les festes celebrades foren un punt d'inflexió pel retrobament col·lectiu i de reconciliació cívica després de la guerra civil. Les cròniques de l'època diuen que "Catalunya va pujar a Montserrat". Va ser tan gran el signe de fraternitat que el tron de la Verge s'anomenà Tron de la Reconciliació.

El Virolai

Un virolai és una composició poètica, per a ésser cantada, d’origen provençal.  Està composta per diverses estrofes amb tornada. L'any 1880, amb motiu de les festes del Mil·lenari de Montserrat, Mossèn Jacint Verdaguer (Barcelona, 1845-Vallvidrera, 1902) va publicar El Virolai, un himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat i conegut també com Rosa d’abril, ja que aquestes dues paraules són les del començament del poema. Amb el temps El Virolai ha esdevingut el símbol espiritual dels catalans.

Coïncidint amb el Mil·lenari es va convocar un certamen artístic i musical en el qual s’oferia un premi a la millor melodia popular que s’adaptés al text de “Mossèn Cinto”. Va guanyar la composició titolada Virolai a la Verge de Montserrat del compositor barceloní Josep Rodoreda (Barcelona, 1851-Buenos Aires, 1922).