Havien passat 15 anys des que la ONU va elaborar el document de la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, que va ajudar a establir bases jurídiques més harmonioses per a la construcció de l'ordre social. A l'encíclica el sant Pare es va pronunciar favorablement respecte a aquesta Declaració, rescatant l'esperit que l'animava, encara que assenyalant la seva clara insuficiència ja que existien “…algunes fonamentades objeccions. Tan de bo arribi aviat el temps que aquests organització pugui garantir amb eficàcia els drets de l'home!".
Avui han passat 60 anys de la publicació de l'encíclica i el seu missatge continua actual i oblidat. La va adreçar a "tots els homes de bona voluntat" i va ser una crida a la pau no basada en la força de les armes. Volia ser una ocasió per aprofundir i reflexionar sobre la doctrina social de l'Església sobre la pau, partint dels problemes i les incògnites que planteja en cada moment l'actualitat històrica.
Una vegada més el Vaticà va fer de pont per tal que Washington i Moscú iniciessin converses. El Papa es va convèncer que la seva intervenció havia estat determinant en la resolució del conflicte i d'aquesta convicció en va sorgir el propòsit de publicar una encíclica que sintetitzés quina era la doctrina política que possibilitaria la instauració de la pau mundial. Fruit d'això va néixer l'encíclica, una encíclica de 172 punts i que toca tots els temes candents d'aleshores i que continuen vigents seixanta ants després.
La pau a la terra, suprema aspiració de tota la humanitat a través de la història, és indubtable que no es pot establir ni consolidar si no es respecta fidelment l'ordre establert per Déu.
El progrés científic i els avenços tècnics ensenyen clarament que en els éssers vius i en les forces de la natura impera un ordre meravellós però el primer que demostren és la grandesa infinita de Déu, creador de l'univers i del propi home. Aquest posseeix una intrínseca dignitat, per virtut de la qual pot descobrir aquest ordre i forjar els instruments adequats per apoderar-se d'aquestes mateixes forces i posar-les al seu servei.
Déu va fer del no-res l'univers i l'home, i en ell va vessar els tresors de la seva saviesa i bondat, el va fer a la seva imatge i semblança i el va constituir senyor de l'univers. Diu el salmista: "L'has coronat de glòria i honor, li vas donar el domini sobre les obres de les teves mans. Tot ho has posat sota els seus peus".
Tanmateix, resulta sorprenent el contrast que amb aquest ordre meravellós de l'univers ofereix el desordre que regna entre els individus i entre els pobles. Sembla com si les relacions que hi ha entre ells no es poguessin regir més que per la força.
En el més íntim de l’ésser humà, el Creador ha imprès un ordre que la consciència humana descobreix i ordena observar estrictament. Una opinió equivocada indueix a molts a l’error de pensar que les relacions dels individus poden estar regulades per les mateixes lleis que regeixen les forces i els elements irracionals de l’univers, però hem de buscar-les allà on el Creador de tot les ha registrat, això és, en la naturalesa de l’home.
Aquestes lleis ensenyen als homes com haurien de regular les seves relacions mútues en la convivència humana; com s’han d’ordenar les relacions dels ciutadans amb les autoritats públiques; com els estats s’han de relacionar entre ells; i com s’han de coordinar els individus i els estats i la comunitat mundial de tots els pobles, exigència urgent del bé comú universal.
La pau és necessària perquè la humanitat pugui créixer i prosperar en la plenitud de la vida, és una de les condicions indispensables perquè la vida de cada home pugui trobar la seva plena realització en el respecte de la seva dignitat fonamental».
* * *
Els apartats de l'encíclica apleguen un conjunt d'aspectes de tot allò
que hem de fer els homes per aconseguir la Pau.
Comença parlant de la persona humana com a subjecte de drets i deures i recorda tant els uns com els altres començant pels drets a l’existència i a un nivell de vida decent, a la bona reputació, la veritat i la cultura, al culte diví, als drets familiars i econòmics, a la propietat privada, als drets de reunió, d'associació, de residència i emigració…
I continua recordant els deures: de respectar els drets dels altres, de col·laborar amb ells i d’actuar amb sentit de responsabilitat.
També fa esment de la convivència civil que s'ha de basar en l’ordre moral establert per Déu i s'ha de fonamentar en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat, fonaments de la convivència humana.
Parla també de les relacions polítiques, de les relacions internacionals i de l'ordenació de les relacions mundials que s'han de regir per la llei moral, per la veritat, per la justícia i pel principi de solidaritat. Els punts principals són: la interdependència dels Estats, l'autoritat pública necessària i d'abast mundial establerta per acord entre les nacions i que protegeixi els drets de la persona humana per assolir el bé comú universal.
Al final es dirigeix als cristians recordant que hem d'actuar amb coherència entre la fe i la conducta, que hem de tenir una presència activa a tots els camps, que hem de fomentar les relacions dels catòlics amb els no-catòlics, que hem de millorar les situacions injustes amb evolució, no amb revolució i que cal pregar per la pau a la terra.
Tanca l'encíclica una invitació a tothom, creients o no, a participar activament en tots els camps per col·laborar en el progrés del bé comú. I demana a les persones que adquireixin la necessària cultura científica, idoneïtat tècnica i experiència professional; que actuïn amb esperit de veritat, justícia, caritat i llibertat, sempre en coherència amb la seva fe; que col·laborin en el perfeccionament de les activitats humanes; que s'obrin a l'entesa amb els no catòlics i que cooperin amb ells a tots els camps.
D'aquesta manera demanem al diví Redemptor de la Pau, que Ell ens va portar, que esborri dels homes tot allò que pugui posar en perill aquesta pau. Així, sota la seva empara, tots els pobles s'abracin com a germans i floreixin i regni sempre entre ells la tan anhelada pau.
* * *
Joan XXIII −qualificat de “Papa bo” i “Papa del somriure”− no va ser gaire escoltat en relació a l'èxit de la pau al món. Llàstima que no se li fes cas. Però més penós encara és que la situació de la humanitat, pel que fa a la pau entre els homes, hagi millorat tan escassament en aquests 60 anys. La pau no pot ser ni una sèrie de compromisos ni un acord entre països.
Des de Benet XV, el 1917, en plena Gran Guerra, fins avui tots els papes han parlat de la Pau: Pius XI, Pius XII, Joan XXIII, Pau VI, Joan Pau II, Benet XVI i, cal recordar-ho, les intervencions setmanals del Papa Francesc a favor de la pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada