«–Vull recuperar-me d’aquesta situació, però tinc por de sortir-ne perquè hauré de tornar al carrer ja que no tinc casa on anar… i al carrer és allà on aprens tot allò que no et serveix per a res».
«–Anem pel carrer del costat, No vull tornar a passar per aquell carrer, és el “carrer de la mort”, el carrer on aprens tot allò que no has de saber i on et faciliten tot allò que no has de prendre…».
Un jove es troba amb un antic company de "dormitori" i li diu:
«–Ei, tu, on estàs ara? –Visc en aquell racó. –Escolta, surt d'aquí, vine al centre on estic jo i sortiràs d'aquest malson! –…Vols dir? –I tant, fes-me cas, vine, jo ja estic molt millor…».
Un intern, expulsat uns dies del centre, ha de tornar a viure al carrer i explica com ho feia per sobreviure sense diners, ni família ni casa.
«–Jo sé reconèixer els guiris que volen droga. M'hi apropava i quedàvem davant la porta d'un bar on m'esperaven. Em donaven els dines i entrava… Com que coneixia el bar, sortia per una porta del darrera i els deixava penjats… d'alguna manera havia de sobreviure aquests quinze dies fins tornar al centre!».
«–Jo durant molt temps demanava caritat al soterrani de la plaça de Catalunya. És un lloc molt bo. Em treia cada dia uns 80€, però l'endemà ja no els tenia, havia de comprar droga. I així cada dia».
* * *
Aquests són uns retalls de converses d'un amic meu amb joves drogoaddictes als qui acompanya a fer gestions al carrer. Així em va contar com va iniciar aquesta experiència altruista que convertí en voluntarietat:
- «Soc pare de família amb fills grans, casats i amb néts, soc silver! Un cop jubilat vaig començar a fer diferents activitats: recuperar el piano, la guitarra, jugar a golf… però em preocupava veure joves pel carrer desfets per culpa de l’addicció a l’alcohol o a les drogues. Me’ls mirava de lluny, pensant com és que havien arribat a aquesta situació, però ignorava el perquè i no sabia si jo podria fer alguna cosa per ajudar-los dintre d’aquest món de desesperança en el que m’imaginava es trobaven. Un bon dia em vaig plantejar: "què puc fer encara jo amb els meus recursos i les meves capacitats a més de fer activitats per al meu esbarjo...?".
- «Vaig anar a Caritas, i una persona em va suggerir que provés de fer un temps de voluntari amb joves drogodependents (cocaïna, haixix, marihuana, heroïna, metadona, cànnabis, amfetamines, alcohol…) internats en un centre de recuperació. Es tractava de fer acompanyaments externs per fer gestions al carrer: metge, jutjats, seguretat social, atur… La meva tasca era acompanyar-los a fer la gestió, ja que alguns d’ells podrien no assabentar-se ben bé del què li dirien, i garantir la seva tornada al centre.
- «Fa deu anys que ho faig! És més d'un centenar llarg els joves que he acompanyat. L'origen de la seva situació és sempre el mateix: la seva situació personal i familiar. Gairebé tots m’han explicat el seu cas i hi ha un element comú, un leit motiv que es repeteix en tots i cadascun d’ells: casa seva era un desastre!, una des-estructuració familiar de tot tipus, l’entorn familiar els va portar a aquesta situació, no els ajudava gens. En algun cas em costava creure el que escoltava. Em semblava impossible…
«Però no hi ha res impossible per uns joves que no tenen un lloc on refugiar-se quan les coses van mal dades: pares que fan fora els fills de casa, nois que fugen de casa per les discussions que hi ha, famílies trencades on la persona amb la que viuen (pare o mare) no els pot dedicar temps, nois petits que viuen amb els avis perquè els pares estan empresonats, nens que són al carrer tot el dia, nois que es passen anys a la presó per haver robat… 400€!, jove amb 14 casos judicials pendents (robatoris, baralles, venda de droga…), tots ells vivint al carrer, el seu “lloc d’acollida”, amb companys des-estructurats com ells, i sense feina perquè l’han perdut per la seva situació. O gent més gran que de viure en l'opulència han passat a dinar –per culpa de l'alcohol– als menjadors socials. Tot és possible en aquest món que ja no sabem cap on va.El "lloc d'acollida" - «El resultat d'aquest voluntarietat, d'aquest dedicar temps meu als altres, va ser per a mi extraordinari. Primer: em va fer veure les coses des del lloc de la persona drogoaddicte, que és l’únic vàlid,i em vaig adonar que el problema no és la drogoaddicció, sinó allò que l'ha portat a aquesta situació. Segon: em vaig refermar en un aspecte que ja tenia clar: una bona estructura familiar ajuda a que no passin aquestes coses; no és una garantia al cent per cent, però una família des-estructurada, és molt més vulnerable. Tercer: vaig aprendre a no judicar, a no fer judicis de valor sense conèixer les arrels de cada situació. I quart, aquests nois estan molt agraïts de l'afecte que reben dels voluntaris que els acompanyem i jo m'he adonat que aquest sortir de tu mateix per dedicar temps als altres t'omple més que si només penses en tu mateix, t'acosta a la felicitat».
* * *
En l'entrevista que estem comentant al doctor Antoni M. Lluch sobre la Generació Silver ens diu que per tal de socialitzar és important sortir d'un mateix i fer activitats que t'interessin on puguis conèixer gent nova…, que mentre puguem, hem de continuar fent la nostra vida amb total autonomia, i que l'experiència ens permet relativitzar i valorar més les coses importants que ens duen a la felicitat.
Però, ¿què és la felicitat? La filosofia grega i el cristianisme ens han deixat clars els camins per assolir-la. La paraula felicitat ens ve del llatí felix, que vol dir fèrtil, fecund, saber donar molt als altres i, a la vegada, ser beneficiari dels béns dels altres, però hi ha tantes dificultats en el nostre cor que fa que ens preguntem si la veritable felicitat no és una il·lusió o una fugida de la realitat. Realment ¿es pot trobar la veritable felicitat, aquella que perdura i no ens deixa ni en els moments més difícils?
Hi ha qui cerca la felicitat en el benestar material, en tenir poder, èxit, diners, reconeixements socials… en cercar plaers immediats com un bon àpat o una estona de diversió. Conscient del seu poder adquisitiu hi ha qui acarona al seu pobre cor la possibilitat de donar curs a totes les seves apetències, rectes o no, sense límits. Anar per aquest camí es recórrer pel clàssic error humà de confondre la felicitat amb la satisfacció dels nostres desitjos sense cap mena de barreres. Per aquí mai no es trobarà la felicitat.
Hem de deixar de cercar-la i perseguir-la amb insistència. La felicitat ens arribarà quan deixem de perseguir-la, quan ens oblidem de nosaltres mateixos, quan desitgem el bé dels altres. El nostre cor està fet per estimar i la felicitat és un “estat d'ànim” –de satisfacció, d’optimisme, d'alegria– que es dóna en les persones quan estimem. Qui realment és feliç és qui estima i se sent estimat malgrat la felicitat no es manifesti d’una manera immediata.
![]() |
El bon samarità. Van Gogh |
La cultura hedonista actual ens porta a cercar fites i plaers immediats que afavoreixen més la inconstància que no pas la perseverança en l’esforç i la fidelitat als compromisos, cosa que fa que s’entri a la lògica del consum que promet una felicitat artificial i que fa que, malgrat es posseeixi molt, un estigui oprimit per la desesperança, la tristesa i un buit existencial. Groucho Marx deia que la felicitat està feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna…Tot i que hi posava cara de murri quan ho deia, tal com vivim avui sembla que tingui raó. Aquesta concepció hedonista, aquest identificar felicitat i plaer, l’hem de desterrar. És clar que no és aquest camí el de la felicitat.
Els silvers em sigut joves amb ambicions, hem format una família, hem llaurat més d’un camp professional, hem tinguts fills, han vingut néts, hem sanglotat amb el dolor de la pèrdua d’un ésser estimat, hem estat malalts, hem perdut la feina… Però tot això ho hem barrejat amb les alegries que ens duia cada dia: l’alegria del viure, l’alegria davant la bellesa de la natura contemplant un posta de sol, l’alegria del treball ben fet, l’alegria del servei, l’alegria d’estimar els demés… en el fons, molts moments de felicitat!
La vida és tenir coses i no tenir-ne, estar sa i malalt, gaudir i patir, el viure i la mort… Si la vida és la suma de tot això, hem de fugir dels espills que ens volen fer creure que la felicitat la trobarem en els béns materials, la fama, el talent, l'honor i la salut. Viktor Frankl ens diu que l’infinit significat de la vida comprèn també el patiment, l’agonia, les privacions i la mort. Avui home i dona, hedonistes, volem una felicitat ràpida, a l’acte i no estem disposats a treballar-la tota la vida i arriscar-nos en un salt mortal que pot acabar en no res.
Una vida plena, una vida amb sentit –aquí, ara, i amb un sentit transcendent de la vida– aporta beneficis psicològics i de salut física que no poden comparar-se als que es deriven de la felicitat material i immediata d’aquells que busquen la felicitat a curt termini, la que proporciona el plaer d’un bon àpat, d’una estona de diversió o d’uns sentiments positius. Qui viu amb objectius clars veu com la seva vida es perllonga més que la d'aquells que no tenen un fi vital definit. La gent vol ser feliç, però la vida té uns reptes i la felicitat depèn en gran part de com t'enfrontes a ells.
No és dolent cercar la felicitat, ans al contrari, però obsessionar-se en la seva recerca, anar darrera d’ella d'una manera ansiosa o procurar ser feliç per tots els mitjans, pot conduir a un resultat negatiu en comptes d'aportar-nos un benefici. Com ens recorda el doctor Lluch: Si estem molt ocupats cercant la felicitat, la mateixa ocupació ens impedirà ser feliços. La felicitat no ens arribarà com a resultat d'una recerca incansable, ni com a fruit de la possessió, de tenir o no tenir. Ni per un cop de sort. La felicitat és un “estat” que ens proporciona allò que més desitgem: estimar i ser estimats. Si atenem bé la família, si dediquem temps a tenir cura dels altres, si estic tan ocupat de manera que arribo a “no tenir gens de temps per a mi”, segur que estem en el bon camí per omplir de felicitat la nostra vida i la dels altres. D'aquesta manera la felicitat ens arribarà sense adonar-nos-en ja que, com diu el naturalista i filòsof Henry Thoreau, la felicitat és com una papallona, com més la persegueixes més se t'escapa, però si poses l'atenció en altres coses vindrà i se't posarà suaument a la teva espatlla.