Tio, deixa de pensar i toca! Amb aquesta frase, que Thelonius Monk va dir a John Coltrane mentres tocaven en un concert, podríem sintetitzar tot el que es el jazz. O aquella altra, també de
Per entendre el jazz hauríem d’endinsar-nos en un dels capítols més desagradables de la història de la humanitat: el tràfic d’esclaus que hi va haver durant els segles XVI al XVIII entre l’Àfrica Occidental les dues Amèriques per treballar a les plantacions agrícoles. Els nadius eren segrestats al Senegal, Gàmbia, Sierra Leona, Libèria, Ghana, Benín, Nigèria, Congo i Camerun i venuts com esclaus als blancs propietaris de les plantacions de canya de sucre i cotó que tenien a la vora del Mississippi.
El sud dels Estats Units es va poblar de milers d’esclaus negres que no tenien cap dret, que tenien prohibida l’alfabetització, que malvivien en aquest port de la desembocadura del Mississippi i que enriquien amb el seu treball els seus amos blancs. Però ens van deixar un llegat musical i artístic que ens ha arribat fins avui i que, a la llarga, es va barrejar amb les tradicions dels blancs espanyols, francesos i anglo-saxons. La història dels negres nordamericans està indissolublement lligada a la de la Nordamèrica blanca. Black, Brown and Beige de Duke Ellington n’és la mostra.
Per entendre el jazz hauríem d’haver viscut a La Nouvelle-Orléans, a l’estat de Louisiana, al delta del Mississippi, a finals del segle XIX, abans de la Guerra de Secessió (1861-1865). Aquesta ciutat es troba situada sota el nivell del mar i està flanquejada al sud per tres dels meandres del Mississippi i al nord pel llac Pontchartrain. La ciutat té un port molt important, el més important del comerç d’esclaus a l’època de l’esclavatge.
La música entre els negres va començar amb els crits de camp entre ells, cants de crida i resposta mentre treballaven a la plantació. Llençaven un so des d’un punt de la plantació i esperaven la resposta que arribava des d’un altre punt molt llunyà. Amb el temps adquireix ritme i es converteix en una cançò rural, els cants de treball, i és una de les primeres manifestacions musicals de la comunitat negra americana esclava i una manera de mantenir viu el sentiment de seguir lligats al loc on pertanyien. Quan es podien reunir, d’amagat, cantaven cançons de pregàries que van aprendre convivint amb les comunitats cristianes dels seus amos i que d’una manera espontània evocaven el dolor i la nostàlgia de la seva terra natal. Així va néixer, també el cant espiritual que derivaria al gospel.
Al delta del Mississipi, a La Nouvelle-Orléans és el primer lloc on els esclaus, els diumenges, es poden reunir per cantar i ballar, amb instruments rudimentaris, a la Place de Negres (rebatejada més tard com Circus Square, Place Congo i, finalment, Congo Square). D’aquesta manera neix el blues que recull l’essència d’aquestes lamentacions i l'ànsia de llibertat, és la música de l’ànima, de la tristesa, de la melanconia i ho fa com una cançó, amb una estructura harmònica ben definida plena de l’expressivitat de la nostàlgia de l’esclau negre. Aquí pren forma aquest estil de blues rural abans de convertir-se en l’estil que va impactar l’ambient musical de finals del XIX i principis del XX. El blues suposa l’aparició de la individualitat artística dintre del món de la música afroamericana. Els principals músics d’aquesta època van tenir una vida curta i una existència tràgica i anònima.
I ¿què és el blues?, ¿com el podríem definir? En una imaginària definició d’Art Pepper, el blues és… un tio sol, tancat en algun lloc perquè es va ficar en un lio sense tenir-ne la culpa. I està pensant en la seva noia i en que no sap res d’ella des de fa un munt de temps. I aquest dia és dia de visita i tots els fulanos veuen les seves dones o nòvies. I ell es queda a la cel·la pensant en ella, desitjant veure-la i sabent que l’ha perdut. I gairebé no es recorda de com és ja que fa mol temps que només veu noies en cartells penjats a la paret, no noies de veritat. Tan de bó hi hagués algú que m’esperés… Pensa en com ha passat la seva vida i com ho ha embolicat tot. Tan de bó ho pogués canviar tot i sap que no ho pot fer… això és el blues.
Els cants ja no són només de veus i instruments de percussió africans, s’allunyen d’allò que és pròpiament rural i ara s’hi sumen altres instruments que els negres aprenen a tocar a la seva manera. Buscant una millora personal, música i cants, ja amb guitarres amplificades, bateria, piano i baix, se'n van al nord industrialitzat i arriben a Chicago i neix el blues de Chicago. I d’aquí a New York i a la resta del món. Avui el món sencer és Congo Square.
El blues i el gospel perviuen després de la moguda que hi va haver acabada la Guerra de Secessió, però arriben nous estils. El ragtime s’imposa com un estil barrejat d’elements afroamericans i el piano clàssic europeu. És un gènere pianístic en el que destaca una melodia sincopada a la mà dreta sobre un compàs uniforme en estil de marxa a la mà esquerra. El gran mestre del ragtime va ser Scott Joplin (1868-1917) i la composició més destacada Maple Leaf Rag.
Havien passat dècades des que va acabar la guerra i, desaparegut l’esclavatge, els negres podien comprar a preu de saldo els vells instruments musicals abandonats per les bandes militars de l’exèrcit vençut. La música estava evolucionant i una nova sonoritat estava a punt de néixer amb força i espontaneïtat, sense coneixements musicals però amb el desig de fer sonar un instrument. Músics autodidactes que tocavenn clarinets, trombons i trompetes dels que conseguien fer sortir el seu propi so. Estava naixent el jazz.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada