música 2: jazz ll

El món del jazz és tan complexe i extens que és  impossible mencionar tots els moviments que hi ha hagut i tots qui han estat figures capdavanteres: ha estat la gran música del segle XX. Quan un s'endinsa en la vida de cada un dels artistes i compositors de jazz s'adona que el jazz no hauria existit sense el tribut humà que cada un daquests homes i dones ha hagut de pagar per arribar a deixar-nos aquest llegat tant impressionant. 

Per culpa del seu estil de vida –alcohol, drogues, discriminació, viatges penosos, horaris esgotadors...– la seva vida no és com la dels que ens dediquem a feines mes tranquil·les. Pel fet de ser negres el dany que es va produir, als inicis, als musics de jazz, és tan gran un es pregunta si no hi haurà alguna cosa especial en aquest gènere que exigeixi un tribut tan gran.

Dels seus començaments ençà el jazz ha causat estralls entre els qui el practiquen. Buddy Bolden, el que es considera el primer music de jazz de la historia i pioner del jazz a New Orleans, es va tornar boig i va passar 24 dels seus 54 anys en un manicomi. Es va tornar boig perque es va volar el cervell amb la trompeta, deia d’ell Jelly Roll Morton.

Als anys 40 el jazz avançà a una velocitat de vertigen, amb la força i la ràbia d'un incendi inextingible. Aquesta velocitat i aquesta intensitat emocional són les que exigeixen el tribut humà i els homes que el van crear van quedar marcats per les cicatrius d’aquesta lluita. Els músics es veien obligats a tocar nit rera nit, dos o tres cops a la nit, sis o set nits per setmana. I això vol dir tocar, improvisar i inventar sobre la marxa. Tan si era un solista com una de les mítiques orquestres amb el so que la identificava.

El músic de jazz no pot esperar (com ho pot fer un escriptor) que li arribi la inspiració. Inspirat o no han de seguir fent música cada dia, en cada actuació. Aquesta exigencia d'improvisació i invenció constant fa que estigui en una alerta creativa continuada, en una disposició habitual per inventar. Això va fer que molts s’endinssessin en l’alcohol i les drogues pensant que els acostaria a la capacitat infinita d’invenció.

Quan t'acostumes a escoltar música de jazz és de tan alt nivell que qualsevol cosa que no estigui tocada amb aquesta grandesa et deixa indiferent. El sentiment que et desperta un músic de jazz quan toca és tan subtil que no té res a veure amb escoltar aquesta mateixa música tocada per una banda. Això fa que els músics hagin de posar tot el que són i tot el que tenen –la seva experiència, els seus sentiments, la seva saviesa: és a dir, tota la seva vida– en la música.

Charlie Parker deia: la música si no la vius no et surt de la trompeta. I per escoltar bé el jazz, s'ha de veure, has de veure com Louis Armstrong toca la trompeta, com Thelonius Monk acribilla el piano (el toco com em dóna la gana), o com John Coltrane acarícia el saxo. Ara, que ja no els podem veure al natural, encara en podem gaudir veient-los en una gravació.

En aquest escrit em limitare a citar aquells que ja no estan entre nosaltres i que han marcat l'inici de la historia del jazz i ens han deixat una empremta inesborrable. Podeu clikar els enllaços per escoltar una peça de cada intèrpret.

Avui, ara, a qualsevol lounge de Brooklin, pots escoltar un grup de jazz que comença i que d’aquí a deu anys serà a la primera fila.

  

1900 Ragtime

Scott Joplin – Pianista i compositor (1868-1917 – 50 a). Gran habilitat musical. Als 8 anys ja tocava el piano. Donà un gran desenvolupament al ragtime.

1910 Estil New Orleans – Original Dixiland Band

Buddy Bolden

BUDDY BOLDEN (King Bolden) – Trompeta (1877-1931 - 54 a). El primer músic de jazz de la història. Pioner del jazz a New Orleans. No hi ha cap música seva enregistrada.

kid Ory – Trombó i Director d’orquestra. (1886-1973 - 87 a). Creador del jazz de New Orleans.

King Oliver – Trompeta i Director d’orquestra. (1885-1938 - 53 a). Creador del jazz de New Orleans. Tocava la trompeta a l’orquestra de Kid Ory.

Jelly Roll Morton (Ferdinand Joseph LaMothe) - piano (1890-1941 - 51 a). Els solos de piano de Morton el 1923, constitueixen el millor testimoni de la transició entre el ragtime i el jazz pròpiament dit.

1920 Estil Chicago

Duke Ellington

DUKE ELLINGTON (Edwar Kennedy Ellington) – Piano (1899-1974 – 75 a). Creador per exel·lència. Mestre de mestres. Gentelman del jazz.

LOUIS ARMSTRONG (Pops i Satchmo) – Trompeta (1900-1971 – 71 a). Un dels millors trompetistes del món. So impecable. Domini del vibrato. Va fer del jazz l’art dels solistes. Creador de l’scat*.

Bix Beiderbecke – Trompeta (1903-1931 - 28 a). Tenia un to elegant i espectacular i va ser un gran innovador.

EARL HINES  – Piano (1903-1983 – 80 a). Un desl millors pianistes del jazz i gran improvisador. Va tocar amb Armstrong durant molts anys.

Louis Armstrong

Coleman Hawkins – Saxo (1904-1969 - 65 a). Tocava el saxo amb una sonoritat meravellosa.

LESTER YOUNG (Pres) – Saxo i Clarinet (1909 1959 - 50 a). Un dels millors i més influents saxofonistes.

BEN WEBSTER – Saxo (1909-1973 - 64 a). Un dels tres grans saxofonistes del jazz junt amb Coleman Hawkins i Lester Young.

1930 Swing

GLENN MILLER – Trombó. Director d’orquestra (1904-1944 – 40 a). El seu instrument arribà a tenir un so brillant i expressiu.

COUNT BASIE – Piano (1904-1984 - 80 a). Un dels músics més populars de la histria del jazz. Durant cinquanta anys va ser director d’una famosa big band i va participar en cinc pel·lícules.

Billie Holiday

BENNY GOODMAN – Clarinet. Director d’orquestra (1909-1986 - 77 a). Conegut com a King of Swing. Ell amb Miller i Bassie van ser els màxims representants d’aquest estil.

HARRY CARNEY – Clarinet i saxo (1910-1974 - 64 a). Pioner del saxo baríton. Té una dicció neta i un so profund. Va tocar a l’orquestra de Duke Ellington durant 45 anys.

BILLIE HOLIDAY (el seu nom era Eleanora Fagan Gough, anomenada Lady Day) – Cantant (1915-1959 - 44 a). La gran dama del jazz. Tenia una veu única, aspre i lírica.

ELLA FITZGERALD (Lady Ella i The First Lady of Song)– Cantant (1917-1993 – 76 a). La veu més extraordinària que ha ha gut al jazz: tenia un rang vocal de tres octaves. Dominava l’scat.

1940 Be Bop

Thelonius Monk

THELONUIS MONK – Piano (1917-1982 – 65 a). Per escoltar bé la seva música se l’ha de veure actuar: com movia el seu cos i veure les seves mans quan tocava el piano. Semblava que mai no n’hagués vist cap i tocava molt malament segons les normes del piano clàssic. Va utilitzar el silenci com a recurs artístic.

DIZZI GILLESPIE – Trompeta, cantant i compositor (1917-1993 - 76 a). Creador del jazz afro-cubà. Gran habilitat per a l’scat.

art blakey – Bateria (1919-1990 - 69 a). Va formar el grup Art Blakey and The Jazz Messengers i d’allí van sortir alguns dels millors artistes de jazz.

Charlie Parker

CHARLIE PARKER (Bird) – Saxo (1920-1955 - 35 a). Un gran geni de la música. El millor saxofonista de la història. El seu estil es basa en la improvisació.

SARAH VAUGHAN (Sassy i La Divina) – Cantant (1924-1990 – 66 a). Una de les tres veus més important al jazz. Gran control del vibrato, tonalitat greu i una versatilitat que li permetia passar del registre greu al soprano. Mestre de l’scat.

BUD POWEL (Earl Rudolph Powell) – Piano i compositor. (1924-1966 - 42 a). La seva vida va passar entre els escenaris i internat per l’esquizofrènia. Gran talent i mestratge.

Wes Montgomery

DEXTER GORDON – Saxo (1923-1990 - 67 a.). Virtuós del saxo i conegut pels seus duels titànics saxofònics amb Wardell Gray.

WES MONTGOMERY (John Leslie Montgomery) – Guitarra. (1923-1968 - 45 a). Autodidacta. Inicialment allunyat del món musical, tocava en clubs.

1950 Cool

Chet Baker

CHET BAKER – Trompeta (1929-1988 - 59 a). Un dels músics més populars.

ART PEPPER (Arthur Edward Pepper, Jr.) – Saxo (1925-1982 - 57 a). Millor músic del West Coast jazz (músics de jazz blancs). La seva addicció a les drogues el va apartar dels escenaris. Però va tornar i aconsegúi un gran èxit.

STAN GETZ (The Sound) – Saxo (1927-1991 - 64 a). Músic blanc amb talent i geni per l’art del jazz. “La meva vida és la música… a expenses de tot el demés de la meva vida”. “Siguem sincers: a tots ens agradaria tocar com ho fa ell (John Coltrane)”

BILL EVANS – piano (1929-1980 - 51 a). Un dels millors pianistes de jazz de la història. També formava part del moviment West Coast jazz. “Poeta del piano” ja que aporta la influència de la música clàssica europea.

JULIAN EDWIN ADDERLEY (Cannonball) – Saxo (1928-1975 - 47 a). Va tocar a l’orquestra de Miles Davis i després va formar, amb molt d’èxit, el Cannonball Adderley Quintet.

1960 Free Jazz

Charlie Mingus

CHARLIE MINGUS – Contrabaix (1922-1979 - 57 a.). Un dels grans músics i compositors de jazz. Va agafar una malaltia degenerativa muscular que el va portar a la cadira de rodes. Així i tot portava i tocava el contrabaix.

JOHN COLTRANE – Saxo (1926-1967 – 41 a). Figura essencial a la història del jazz. Empeny la música. El sentit de l’evolució del jazz es fa audible en ell. Eleva el jazz a nivell d’expressió mai superat.

Elvin Jones

ELVIN JONES – Bateria (1927-2004 - 77 a). Tocà a la banda de Benny Goodman i també amb Charles Mingus i John Coltrane. Va acaber fent la seva pròpia banda The Elvin Jones Jazz Machine.

ROLAND KIRK (Rashaan) – Saxo  (1936-77 - 41 a). Cec de molt petit. Multiinstrumentista: tocava dos saxos a la vegada. Hemiplègic: mig cos paralitzat. Diagnòstic: mai més tornarà a tocar, no podrà ni caminar. Va aprendre a caminar, va pujar escales, va tornar a tocar amb una mà. Deia: –Encara em queda un braç, no?

1970 Fusion

Miles Davis

MILES DAVIS – Trompeta (1929-1991 - 65 a). Caràcter independent i un dels millors i més influent intèrpret de jazz. Fa del jazz una música amb un valor artístic perdurable. Gran innovador i amb un estil lànguid i melòdic.

* L'scat consisteix en vocalitzar paraules i síl·labes sense sentit. Louis Armstrong fou el primer en fer-ho i Ella Fitzgerald i Dizzy Gillespie també tenien gran capacitat d’improvisació per fer-ho.

música 1: jazz l

Tio, deixa de pensar i toca! Amb aquesta frase, que Thelonius Monk va dir a John Coltrane mentres tocaven en un concert, podríem sintetitzar tot el que es el jazz. O aquella altra, també de Monk, a un trompetista que no entenia una partitura: La música és a la trompeta, treu-la!

Per entendre el jazz hauríem d’endinsar-nos en un dels capítols més desagradables de la història de la humanitat: el tràfic d’esclaus que hi va haver durant els segles XVI al XVIII entre l’Àfrica Occidental les dues Amèriques per treballar a les plantacions agrícoles. Els nadius eren segrestats al Senegal, Gàmbia, Sierra Leona, Libèria, Ghana, Benín, Nigèria, Congo i Camerun i venuts com esclaus als blancs propietaris de les plantacions de canya de sucre i cotó que tenien a la vora del Mississippi.

El sud dels Estats Units es va poblar de milers d’esclaus negres que no tenien cap dret, que tenien prohibida l’alfabetització, que malvivien en aquest port de la desembocadura del Mississippi i que enriquien amb el seu treball els seus amos blancs. Però ens van deixar un llegat musical i artístic que ens ha arribat fins avui i que, a la llarga, es va barrejar amb les tradicions dels blancs espanyols, francesos i anglo-saxons. La història dels negres nordamericans està indissolublement lligada a la de la Nordamèrica blanca. Black, Brown and Beige de Duke Ellington n’és la mostra.

Per entendre el jazz hauríem d’haver viscut a La Nouvelle-Orléans, a l’estat de Louisiana, al delta del Mississippi, a finals del segle XIX, abans de la Guerra de Secessió (1861-1865). Aquesta ciutat es troba situada sota el nivell del mar i està flanquejada al sud per tres dels meandres del Mississippi i al nord pel llac Pontchartrain. La ciutat té un port molt important, el més important del comerç d’esclaus a l’època de l’esclavatge.

La música entre els negres va començar amb els crits de camp entre ells, cants de crida i resposta mentre treballaven a la plantació. Llençaven un so des d’un punt de la plantació i esperaven la resposta que arribava des d’un altre punt molt llunyà. Amb el temps adquireix ritme i es converteix en una cançò rural, els cants de treball, i és una de les primeres manifestacions musicals de la comunitat negra americana esclava i una manera de mantenir viu el sentiment de seguir lligats al loc on pertanyien. Quan es podien reunir, d’amagat, cantaven cançons de pregàries que van aprendre convivint amb les comunitats cristianes dels seus amos i que d’una manera espontània evocaven el dolor i la nostàlgia de la seva terra natal. Així va néixer, també el cant espiritual que derivaria al gospel.

Al delta del Mississipi, a La Nouvelle-Orléans és el primer lloc on els esclaus, els diumenges, es poden reunir per cantar i ballar, amb instruments rudimentaris, a la Place de Negres (rebatejada més tard com Circus Square, Place Congo i, finalment, Congo Square). D’aquesta manera neix el blues que recull l’essència d’aquestes lamentacions i l'ànsia de llibertat, és la música de l’ànima, de la tristesa, de la melanconia i ho fa com una cançó, amb una estructura harmònica ben definida plena de l’expressivitat de la nostàlgia de l’esclau negre. Aquí pren forma aquest estil de blues rural abans de convertir-se en l’estil que va impactar l’ambient musical de finals del XIX i principis del XX. El blues suposa l’aparició de la individualitat artística dintre del món de la música afroamericana. Els principals músics d’aquesta època van tenir una vida curta i una existència tràgica i anònima.

I ¿què és el blues?, ¿com el podríem definir? En una imaginària definició d’Art Pepper, el blues és… un tio sol, tancat en algun lloc perquè es va ficar en un lio sense tenir-ne la culpa. I està pensant en la seva noia i en que no sap res d’ella des de fa un munt de temps. I aquest dia és dia de visita i tots els fulanos veuen les seves dones o nòvies. I ell es queda a la cel·la pensant en ella, desitjant veure-la i sabent que l’ha perdut. I gairebé no es recorda de com és ja que fa mol temps que només veu noies en cartells penjats a la paret, no noies de veritat. Tan de bó hi hagués algú que m’esperés… Pensa en com ha passat la seva vida i com ho ha embolicat tot. Tan de bó ho pogués canviar tot i sap que no ho pot fer… això és el blues.

Els cants ja no són només de veus i instruments de percussió africans, s’allunyen d’allò que és pròpiament rural i ara s’hi sumen altres instruments que els negres aprenen a tocar a la seva manera. Buscant una millora personal, música i cants, ja amb guitarres amplificades, bateria, piano i baix, se'n van al nord industrialitzat i arriben a Chicago i neix el blues de Chicago. I d’aquí a New York i a la resta del món. Avui el món sencer és Congo Square.

El blues i el gospel perviuen després de la moguda que hi va haver acabada la Guerra de Secessió, però arriben nous estils. El ragtime s’imposa com un estil barrejat d’elements afroamericans i el piano clàssic europeu. És un gènere pianístic en el que destaca una melodia sincopada a la mà dreta sobre un compàs uniforme en estil de marxa a la mà esquerra. El gran mestre del ragtime va ser Scott Joplin (1868-1917) i la composició més destacada Maple Leaf Rag.

Havien passat dècades des que va acabar la guerra i, desaparegut l’esclavatge, els negres podien comprar a preu de saldo els vells instruments musicals abandonats per les bandes militars de l’exèrcit vençut. La música estava evolucionant i una nova sonoritat estava a punt de néixer amb força i espontaneïtat, sense coneixements musicals però amb el desig de fer sonar un instrument. Músics autodidactes que tocavenn clarinets, trombons i trompetes dels que conseguien fer sortir el seu propi so.  Estava naixent el jazz.