un llibre 4 - Daniel Arasa

Un dels aspectes més preocupants de la “dictadura de la democràcia” és la que es manifesta en els mitjans de comunicació per la manera com tracten algunes notícies. Algunes a bombo i platerets i d’altres les ignoren. Unes a primera plana i d’altres relegades a l’oblit d’una petita ressenya. I això tan si és premsa escrita com radiada o televisada.

Allò que és insusbtancial, irrellevant i, fins i tot, denigrant, ens ho hem d’empassar, tan si vols com si no vols matí, tarda i nit. Tots els mitjans dónen les mateixes notícies, les mateixes fotos i –llevat de rares excepcions– els mateixos comentaris.

I no parlem de les sèries de les tv, on gairebé no hi ha cap model de persona que voldríem per als nostres fills. I no em refereixo només als d’importació, no, no, em refereixo als autòctons. ¿Algú s’ha assegut, amb mentalitat de fer crítica objectiva i positiva de les imatges, el contingut i l’estil (no des d’un punt de vista estètic i cinèfil), per posar un exemple, del culebrot La Riera? Si no recordo malament només en Sergi Pàmies va dir que era d’un estil indecent i amoral.

M’han vingut a la memòria aquestes reflexions després d’assistir a la presentació del llibre de Daniel Arasa Cristianos: entre la persecución y el mobbing. Arasa –Químic, Periodista, ex-redactor en cap d’Europa Press a Catalunya, president del GEC (Grup d'Entitats Catalanes de la Família), director de CinemaNet, president de la Plataforma per la Família Catalunya-ONU 2014, coneixedor in situ de països dels cinc continents, autor d’una vintena de llibres– no deixa mai indiferent: sempre posa el dit a la llaga i això fa que molts també el silenciïn. Fa temps també es va atrevir a criticar els culebrots de tv3 i li van ploure pedregades de tot arreu (visca la llibertat d’expressió!).

Crist mutil·lat a Banja-Luka - Bòsnia

Com que  a la premsa no surten gaire notícies sobre els cristians, un pot arribar a dubtar de la seva existència. Pot arribar a pensar que són pocs els que queden, que és una “espècie en vies d’extinció”. Res més lluny de la realitat. Si bé habitualment no apareixen notícies sobre els cristians arreu del món –ni bones ni dolentes– no vol dir que no existeixin o que no n’hi hagi. N’hi ha. El 2011 la xifra era de 1.215 milions de batejats, el que representa un 17,5% de la població mundial.

Desgraciadament les notícies que apareixen sobre els cristians no sempre són bones, més aviat són sobre la persecució cruenta que pateixen a països d’Àsia, Àfrica i Orient Mitjà o a la persecució incruenta (el mobbing que diu Arasa) que patim a occident.

Si klikes aquí trobaràs una petita mostra de la persecució cruenta que pateixen els cristians: països de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), República Centreafricana, Xina, Índia, Vietnam, Corea del Nord, Pakistan, Síria, Iran, Nigèria, Egipte…

Arasa diu que alguns organismes i organitzacions internacionals com l'ONU, Amnistia Internacional i molts governs denuncien algunes de les violacions de drets humans però callen sistemàticament sobre les que fan referència a la persecució dels cristians.

Arasa recopila dades sobre la persecució que pateixen els cristians en el món i destaca, entre altres, que cada cinc minuts mor un cristià per motiu de la seva fe –segons va indicar l'expert en estadístiques religioses David Barret– i que en els últims anys, el 75% de les víctimes de persecucions per motius de religió són cristians.

Arasa assenyala que en els últims anys s'observa una tendència a l'alça en la persecució religiosa als països musulmans o als que són en part musulmans i en part cristians, com Nigèria, on hi ha un nord musulmà i un sud cristià. Apunta que un dels focus de major persecució és al Sudan, que va tenir un moment àlgid quan el nord, musulmà, va perpetrar matances contra el sud, cristià o animista. També diu que als països on s'ha produït la Primavera Àrab la situació ha empitjorat, encara que confia que, amb el temps, això canviï en països com Egipte o Tunísia.

Arasa precisa que pel que fa a la persecució de cristians als països comunistes, des de la caiguda del mur la pressió ha disminuït ja que entre els països comunistes queden Xina, Corea del Nord i Cuba.

Arasa diu que pel que fa a la persecució als països occidentals, tant a tot Europa com a Espanya, és aquí on es dóna amb moltíssima freqüència el mobbing, és a dir, que els cristians no viuen amb el perill de ser empresonats però sí que pateixen la burla, l'escarni i els intents per marginar la religió. Afirma que l'origen d'aquesta hostilitat es troba en el relativisme que s'ha assentat en la societat actual.

Recuperant una creu cremada

Arasa ha posat l'exemple de casos reals: de les escoles on es treuen els crucifixos o els pessebres, el canvi de nom de Nadal i Setmana Santa per hivern i primavera, l'acomiadament d'una hostessa per portar una creu al coll, el canvi de noms de carrers que alberguen un sentit religiós; ha denunciat l’agressivitat de persones homosexuals davant la doctrina de l'Església, ha advertit de les ofensives d'alguns partits polítics contra l’esperit cristià i ha denunciat l’aïllament que pateixen algunes persones a les que no els pugen el sou per la raó de ser cristians, la prohibició de l’Ajuntament de Barcelona a que es doni menjar a gent desnonada al carrer (“donen mala imatge”), o la constant burla de la societat hedonista exemplificada en el títol d’aquella burda escenificació titulada 42 maneres de matar un mossèn… que cap crític ni mitjá de comunicació va denunciar.

¿Us imagineu com reaccionaria la gent –diu Arasa– si aquesta representació en comptes de un mossèn digués un musulmà…, un jueu…, una dona… o un homosexual…? ¿Seria motiu de denúncia si portés algún d’aquests títols? Detalls minuciosos i per això mateix menys visibles però cada vegada més presents.

Davant d'aquesta situació, Arasa proposa:

• donar a conèixer l'existència d'aquesta persecució al món perquè els ciutadans i, sobretot, els governs es conscienciïn, una tasca a la qual poden contribuir molt els mitjans de comunicació;
• demanar als governs occidentals que, "sense trencar relacions", exigeixin als països musulmans la mateixa llibertat de culte que ells tenen aquí;
• suggerir als intel·lectuals sotmetre l'Islam a un "sentit crític";
• aprofitar la gran oportunitat que ofereix el món 2.0 ja que, a la xarxa, un dels àmbits més vistos és precisament la religió, malgrat hi hagi també molts atacs.