persones 2-antoine de saint-exupéry ll-obres 1

La passió de Saint-Exupéry per la literatura i la filosofia mai decau i igual ens parla d’Ibsen (home amb preocupacions elevades, que s’ha enfrontat als problemes íntims) que de Goethe, Einstein, Pirandello (fa una metafísica de portera, ha estat creat i posat sobre la terra per distreure la gent), Dostoievski, Offenbach, Nietzche (m’emporto Nietzche sota el braç)  o Léon Werth, el seu gran amic, a qui dedicarà El petit príncep.

N’hi ha prou amb un silenci per tal que s’elevin els temes de la seva naturalesa profunda: la melanconia, la solitud, el sentit de la vida, la companyonia (els seus dos millors amics, Mermoz i Guillaumet, van morir en accident d’aviació), la influència del temps atmosfèric, la lluita contra els elements, l’angoixa, el somriure, l’humor, la solidaritat amb els companys, l’amor a la vida, la mort (parlava sovint de la mort: és com néixer), l’univers del cor… aquesta ressonància humana i poètica de Saint-Ex s’ha d’atribuir a la qualitat de la seva ànima. Necessito massa ser lliure.

Des del punt de vista filosòfic, Antoine de Saint-Exupéry va pertànyer a la corrent del sentit existencial de la vida (que no l’existencialisme) inspirada per SØren Kierkagaard, i que concedeix importància a l’individu, a la seva unicitat, a la seva singularitat; la persona és única i irrepetible en la història. Cada un de nosaltres som una obra d’art única que subsisteix a la vida eterna, serem eternament allò que cada un de nosaltres és. Té passió per l’infinit i pretén viure amb radicalitat el cristianisme.

Saint Exupéry acaba essent, sense proposar-s’ho, un humanista de cap a peus. Comença a escriure sense pensar que arribaria a publicar res. Escriu el que veu i sent. El seu esperit fa que en els seus escrits s’hi reflecteixi la profunditat i la riquesa del seu pensament filosòfic. L’avió, l’eina de les línies aèries, barreja l’home amb tots els vells problemes. Al llarg de la seva agitada vida mai deixa de denunciar i combatre els defectes que engendren molts d’aquests problemes: la indiferència, la intolerància, el pensar en si mateix… El seus punts de vista nodreixen la reflexió sobre les qüestions cabdals del món contemporani. No s’ha d’aprendre a escriure, sinó a mirar. Abans d’escriure cal viure. Escriure n’és una conseqüència.

La terra ens ensenya més coses sobre nosaltres que no pas 
tots els llibres del món

*   *  *

Només l’Esperit, si bufa sobre l’argila, pot crear l’home

Així comença i acaba Terra dels homes l’obra probablement més reeixida d’Antoine de Saint-Exupéry, guardonada –malgrat no sigui una novel·la– amb el Gran Prix de l’Académie Francaise i el National Book Award dels USA. 

Les seves obres són: L’aviador (1926), Correu del sud (1929), Vol de nit (1931), Articles a la revista Marianne (1932-1939), Terra dels homes (1939), Pilot de guerra (1942), El petit príncep (1943), Carta a un hostatge (1944). Un cop mort es van editar: Cuitadella (1948), Cartes de joventut: 1923-1931 i Quaderns (1953), Cartes a la seva mare: 1910-1944 (1955), Escrits de guerra: 1939-1944 (1982), Manon, ballarina (2007), prefacis, articles i un munt de dibuixos.

En dos escrits diferents presentaré la seva obra. Aquí les obres de més contingut i en un altre la resta.

L’aviateur (1926) és el primer text publicat per Antoine de Saint-Exupery. És una curta història que va aparèixer a la revista Le Navire d’Argent (1925-1926) dirigida per Adrienne Monnier. En aquesta època Saint-Ex coneix André Gide, Gaston Gallimard, Paul Valéry, Léon-Paul Fargue… i a la revista hi tindran cabuda tota mena d’escriptors, tant francesos com estrangers: William Blake, Paul Claudel, Rainer M Rilke, Ramón G De la Serna, Ernst Hemingway, James Joyce, François Mauriac, Paul Valéry… El secretari de la revista, Jean Prevost, queda captivat per les històries dels vols de Saint-Exupéry i del món dels aviadors. Parlant amb ell, s’adona de la nostàlgia que envolta al jove i li suggereix: –Tot això ho has d’escriure. –¿Vols dir? I així neix L’aviador, on Saint-Exupéry introdueix alguns dels temes que retornaran més tard a la seva obra: l'avió, com a instrument de descoberta d’un mateix; el desig de trencar amb la vida monòtona de les persones només ocupades pels seus interessos; la companyonia; la imatge de la terra tan diferent quan es veu des de dalt; la mort, reduïda a un aconteixement més de la vida…

Corrière sud (1929) és el primer llibre imprès de Saint-Exupéry. El jove que dubtava de la seva vocació a les lletres, entra de ple en aquest món. És difícil saber "si volava per escriure o si escrivia per volar". Nomenat cap de la base d’aeroplans de la companyia Latécoère a Cap Juby –l’antic Rio de Oro del protectorat espanyol, a la part sud del Marroc– viu perdut entre el desert i l'oceà, prop d'una pista on els avions aterren un cop a la setmana. Els seus dies i les seves nits són pràcticament buides. Per omplir la seva solitud, escriu: He llegit una mica i m'he decidit a escriure un llibre. Tinc un centenar de pàgines i estic bastant embolicat en la seva construcció. A mesura que avancen les setmanes i les pàgines, la història s'estructura, els personatges prenen cos, l'escriptura es depura. Quan torna a París, dóna els tocs finals a la seva novel·la que reprèn el texte de L’aviador publicat el 1926 i és autobiogràfic. El personatge Jacques Bernis és pilot de Latécoère, l’envien a portar el correu postal entre Europa i Amèrica del sud, la seva vida no és gens tranquil·la, és un treball perillós i fa difícil la vida pacífica que somia la seva nòvia Geneviève –a la que estima i de la que està allunyat– i que per aquestes raons ella trenca el compromís. Aquesta primera novel·la li dóna un èxit extraordinari i fa que Saint-Exupéry continuï, en paral·lel, pel camí de l’escriptura i el de l’aviació.

Vol de nuit (1931) el va escriure durant la seva estada a Argentina. Des de la seva aparció va ser acollit amb entusiasme pels lectors, aclamat per la crítica, guardonat a França i Estats Units i va consagrar Saint-Ex com un dels grans escriptors de la seva generació. André Gide signa el prefaci d’aquesta segona novel·la i explica que després d'escoltar com Saint-Ex li contava les seves aventures, li va proposar que ho escribís. Els principals temes del llibre són: la superació d'un mateix i el sentit del deure, en una època en que “les companyies de navegació aèria lluitaven per guanyar velocitat als altres mitjans de transport". Un cop més Saint-Ex, aprofitant que la companyia aèria inicia la línia aeropostal Buenos Aires-Mendoza-Santiago de Chile amb vols nocturns, uns 1200 km en avió, es val de la seva experiència per contar-nos una història: l’epopeia que significa haver de creuar la serralada dels Andes –serralada que li serveix de teló de fons de la novel·la– amb els enginys d’aquella època. Per Saint-Exupéry aquesta novel·la és, per damunt de tot, un himne a la nit, la que desperta els records, la que convida a una meditació profunda: la nit inquietant…, la nit difícil…, la gran nit que ens envolta…

Terra d’hommes (1939). Al gener de 1938, Saint-Exupéry va aterrar per primera vegada als Estats Units per intentar fer la travessa de New York a Tierra de Fuego. Té una bona reputació a l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a la traducció dels seus llibres Correu del Sud i Vol de Nit. A més, s’havia fet l'adaptació cinematogràfica de Vol de nit amb Clark Gable en el paper principal i va ser un gran èxit. La travessa New York-Tierra de Fuego va acabar en un terrible accident a Guatemala. Torna a New York per la seva convalescència i coneix Lewis Galantière que farà la traducció del seu nou llibre… que encara no ha començat. A l'abril de 1938, Saint-Exupéry torna a França, i André Gide li inspira l’argument: ¿Per què no escrius alguna cosa que no sigui un relat continuat, sinó una mena de… en fi com un ramell de flors, com una ofrena floral, amb independència del lloc i del temps, agrupat en diversos capítols de sensacions, d’emocions, de reflexions de l'aviador…? La seva vida de pilot i els reportatges que va fer per diferents diaris li proporcionaren el tema del seu tercer llibre. Els detalls de l'accident a Líbia és el capítol central: al mig del desert. Terre dels homes –títol definitiu que donarà al llibre, Wind Sand and Stars en la versió americana– és una obra autobiogràfica i narra episodis de la seva vida d’aviador entre 1926 i 1935 i les gestes dels companys pilots de la companyia Aéropostale. Saint-Exupéry explica els seus inicis a l’aviació on va fer amistat amb les famílies dels pilots Jean Mermoz i Henri Guillaumet. Ell garanteix el correu entre Toulouse i Dakar i és conscient que fa de lligam entre les persones. Continua el seu relat amb les aventures d’aquests pilots a Amèrica del Sud que ara estan treballant per a la Compagnie Générale Aéropostale. Mentre vola amb el seu avió, medita i admira el nostre planeta vist des del cel. Capítol a capítol desplega el seu pensament humanista i visionari amb un llenguatge universal. Il·lustra el seu punt de vista sobre el món i alimenta la seva reflexió sobre molts temes: la mort, l'amistat, l'heroisme, la recerca de sentit a la vida... Publicat el febrer de 1939, el llibre és guardonat –malgrat no sigui una novel·la– amb el Gran Premi de novel·la de l'Académie Française.

Pilote de guerre (1942). Setembre de 1939: França declara la guerra a Alemanya. Saint-Exupery és mobilitzat i se l’assigna a l’esquadrilla d'aviació 2/33 per tal de fer missions de reconeixement fotogràfic. Maig del 1940: sobrevola Arràs mentre els panzers alemanys envaeixen la ciutat i on després executaran 240 persones acusades de pertànyer a la resistència. Juny de 1940: es signa l'Armistici amb Alemanya i França es divideix en dues zones, una ocupada pels alemanys i una altre de lliure. Saint-Exupéry es desmobilitza i s’exilia als Estats Units, a Nova York, amb l’objectiu de convèncer els nord-americans per tal que entrin a la guerra. El novembre del 1942 fa una crida radiofònica des de Nova York amb l’intent de reconciliar les dues faccions: el govern de Vichy i el general De Gaulle, però ja era massa tard. El llibre apareix el febrer de 1942 als Estats Units, en francès (Pilote de guerre) i en anglès (Flight to Arras), i té un trasfons patriòtic i polític, ja que ofereix un testimoni commovedor del desastre francès amb motiu de l’Armistici. Amb la modèstia i l'amor de l'home i del seu país, Saint-Exupéry ret homenatge a aquells que van sacrificar les seves vides. Relata la història de les missions que ha fet amb l’esquadró 2/33, narra la guerra, els seus horrors i la humiliació de la derrota. Saint-Ex ens lliure un treball de reflexió sobre les bases de la civilització occidental. Ell creu en la victòria perquè creu en les virtuts d’una tradició espiritual que ofereix a cada un raons per créixer, per superar-se, per sacrificar-se, per construir el món. A França, el llibre apareix al final de 1942 amb el vist-i-plau del servei de propaganda alemany, però l’enfrontament polític de l’època no veu Saint-Exupéry com un patriota sense discurs polític i tant la premsa col·laboracionista com l’entorn del general De Gaulle denuncien el llibre amb violència, sobre tot per l’elogi que fa dels actes heroics d’un company de l’esquadró de vol, Jean Israël, jueu, empresonat a Arràs durant cinc anys, en un  moment que els jueus són perseguits. Alemanya prohibeix el llibre. Saint-Ex haurà de veure imprès el seu llibre en edicions clandestines i distribuït per la resistència.

Le petit prince (1943) és un conte poètic i filosòfic. Saint-Ex el comença a escriure el 1942, durant el seu exili als Estats Units. Es basa en la riquesa de les seves experiències i la seva imaginació per explicar una història singular i universal, a la vegada que crea un univers únic i capaç de ser reconegut per tothom. En explicar la història del petit príncep, Saint-Exupéry aborda els principals temes de la humanitat i que ell estableix segons una dualitat: visible i invisible, adult i infant, amor i amistat, viatger i sedentari, espai i temps, perill i destrucció, felicitat i tristesa, signes i significats, preguntes i respostes… Un dels personatges importants és la rosa, la flor que va créixer al seu planeta. Consuelo, la seva esposa, és qui li inspira La Rosa del seu conte: orgullosa, capriciosa, meravellosa, fascinant, insuportable, irreemplaçable… i que ell va protegir: Ella sola és la més important, puig que és la que jo he regat. Puig que és la que jo he posat sota una campana. Puig que és la que jo he protegit amb el paravent. Puig que és aquella de la qual he mort les orugues. Puig que és la que jo he sentit queixar-se, o vantar-se i àdhuc de vegades callar. Puig és la meva rosa. Ell mateix dibuixa el retrat del seu personatge i la resta d’il·lustracions. Va ser publicat per primera vegada als Estats Units l'abril de 1943, ara fa 70 anys, poc abans que Saint-Ex tornés a França per unir-se a les Forces Franceses Lliures amb seu a Algèria, la qual cosa va fer que ignorés el destí de la seva obra. A França va aparèixer el 1946, quan ell ja feia dos anys que havia mort. Avui és un fenomen editorial. És l’obra de la literatura francesa més llegida i més famosa arreu del món.

Citadelle (1948). El manuscrit d’aquesta obra pòstuma de Saint-Ex està dividit en 219 capítols que intenten dibuixar una visió coherent del missatge de l’escriptor-aviador. Iniciada el 1936, el text l’elabora paral·lelament als últims llibres: Terra dels homes, Pilot de guerra i El Petit Príncep. Trobats en una maleta, els  fulls que ens han arribat, escrits al llarg de diversos anys, són un conjunt de reflexions sobre la condició humana i la seva relació amb Déu. Hi ha tres nivells de lectura. Un primer nivell que juga amb l’exotisme del paisatge i fa una faula que evoca el palau de les mil i una nits. Un segon nivell que és de lectura moral i social i en el que fa una reflexió sobre el lideratge i l'autoritat política. El tercer nivell és una lectura espiritual que fa referència a la vigilància de l’Esperit.

Manon (2007). El 1920, Antoine de Saint-Exupery escriu un text que considera prou acabat per mostrar a les seves amigues, Louise de Vilmorin i Renée de Saussine. Però per damunt de tot, el deixa llegir a Jean Prevost, crític literari de La Nouvelle Révue Française i secretari de Le Navire d’Argent, amb l'esperança que li publicarà, cosa que no succeeix. Antoine de Saint-Exupery, aleshores venedor de camions, no està content amb la vida que porta i només troba consol en la tasca literària. En una carta a Renée de Saussine, relata la seva conversa amb una jove que es prostitueix per alimentar el seu fill. La història de Manon, ballarina, és precisament el d'una prostituta amarada per la melangia.

el grafè

Aquest mes de setembre començo amb una descoberta. Darrerament tots hem sentit parlar del grafè, n'hem llegit alguna cosa, però el que sabem fins ara no és res amb el que en sentirem a parlar d'ara endavant.

Dos dels invents genials que hem utilitzat al llarg de la nostra vida han estat el llapis i la goma d’esborrar. En un segon pla (ja que podíem utilitzar altres utensilis) hi ha la maquineta de fer punta al llapis. Tot el que hi havia abans –ploma d’ànec i tinta– i el que ha vingut després –ploma estilogràfica, "bolis", pilots…– també ho hem sabut aprofitar, peró no tenen la versatilitat d’aquests dos instruments gràfics.

El llapis –aquest estri format per una petita funda de fusta amb una ànima d’un material de color gris fosc– és una eina que aviat vam descobrir que ens permetia fer un traç, escriure una paraula o fer un dibuix; una eina amb la qual, amb molta facilitat, podíem escriure els nostres pensaments o dibuixar la nostra imaginació. I recordem fer-ho sense por d’equivocar-nos ja que podíem esborrar l’errada (paraula o dibuix) i tornar a escriure, a sobre, ara sense l’errada comesa: sense taques, sense tatxadures, gairebé sense ni que es notés la correcció…

De menuts ens preguntàvem ¿què era això que feia que podéssim escriure amb tanta facilitat, ho poguéssim esborrar –fer-ho desaparèixer!– i continuar escrivint com si res no hagués passat? I quan s’acabava el tros de mina que sortia per la punta, agafavem la maquineta de fer punta al llapis i treiem un altre tros de punta, afuada, per continuar treballant.

De menuts tots havíem tingut un llapis als dits, tots havíem constatat l’encís que ens produïa guixar amb un llapis, i tots no vam parar fins esberlar, per primera vegada, la fusta protectora de l’ànima del llapis per tal de poder contemplar amb els dits allò que ens permetia plasmar amb tanta facilitat la nostra imaginació. Amb un ganivet ben esmolat obrírem –de dalt a baix– la fusta i va aparèixer davant nostre –amb molta sort sencera– la “mina” una cosa fina, prima, dèbil, que es trencava amb facilitat si no teníem cura i que ens va embrutar de negre els dits mentre la remenàvem: vam tenir la primera experiència amb un material desconegut per a nosaltres i vam rebre una esbroncada de la mare per haver espatllat un llapis.

De més grans, quan al col·legi estudiàvem física i química, vam aprendre que la base de tota la vida coneguda a la terra és el Carboni i que aquest es presenta a la Naturalesa sota dues formes al·lotròpiques pures (un mateix element que té estructures químiques diferents): el diamant (del grec adámas, inalterable) i el grafit (del grec graphein, escriure). I quina va ser la nostre sorpresa quan vam saber que la “mina” del llapis és de grafit. La nostra pregunta va sorgir immediata: ¿com és possible que un mineral es pugui presentar sota dues formes tan diferents i oposades com diamant, el mineral més dur i transparent, i el grafit, el més tou i de color negre?

*           *           *

Tot aquest preàmbul és per parlar del grafè, material que va ser preparat i identificat com una capa aïllada constituent del grafit. L’estructura del grafit fa molts anys que és coneguda i des de feia molt de temps els científics intentaven aïllar-ne les capes constituents que, cada una d’elles, és com una tela de galliner sobreposada sobre una altra per dèbils forces. Molts esforços s’havien fet en el camp químic i micromecànic i s’havien arribat a aconseguir mostres de 10-12 capes, però mai s’havia arribat a aïllar una capa sola.

L’any 2004 Andre K. Geim –un holandès nascut a Rússia– i Konstantin Novoselov –de nacionalitat russa i britànica– professors de la Universitat de Manchester, van aconseguir, amb una tècnica rudimentària (com tots els grans descobriments), preparar i identificar una capa constituent del grafit del gruix d’un àtom: havia nascut el grafè. ¿I com ho van fer? Van fer una ratlla amb un llapis en un paper i a sobre hi van posar cinta adhesiva. La van arrencar i aquesta la van cobrir amb un altre tros de cinta adhesiva, van separar els dos trossos de cinta  i van repetir el procés unes trenta vegades fins que el microscopi els va indicar que el residu tenia una sola capa: s’havia obtingut el grafè.

¿I què té d’especial el grafè? Doncs, com diu el Dr. Josep Castells*: per primera vegada en la història de la humanitat, hom disposava d’un objecte, d’una realitat material que és un objecte bidimensional. En aquest món totes les altres coses són tridimensionals i no sembla probable que en molt temps, la humanitat disposi de cap altra realitat bidimensional. Tant important és l’esdeveniment que el 2010 els seus descobridors van rebre el Premi Nobel de Física. El grafè és una forma de Carboni d’un gruix d’un àtom, i aquesta forma plana té unes propietats tan excepcionals que la seva aplicació en el món tecnològic d’avui ens farà canviar moltes de les nostres maneres de funcionar. La seva estructura és com una tela de galliner o com un rusc d'abelles i les seves característiques físiques són realment espectaculars.

El grafè és el material:

1. més prim (3M de fulls de grafè, un sobre l’altre, fan un gruix d’1mm)
2. amb una àrea superficial més gran (2630m2/g)
3. més fort mai mesurat (200 vegades més fort que l’acer): faria falta un elefant, reposant sobre un llapis, per travessar un mocador de coll fet de grafè
4. més rígid o dur (més que el diamant)
5. és el cristall més “estirable” i plegable (20% d’elasticitat)
6. té el rècord de conductivitat tèrmica (superior a la del diamant)
7. té la més alta densitat de corrent a temperatura ambient (1M de vegades la del Cu)
8. és completament impermeable (no el travessen ni els àtoms d’He)
9. té la mobilitat intrínseca més alta (100 vegades la del Si)
10. condueix l’electricitat en el límit of no electrons (això és pels entesos)
11. portador de càrrega més lleuger (massa zero en repòs)
12. té el més llarg pas mitjà lliure a temperatura ambient (interval de l’ordre de la micra)
13. genera electricitat quan li incideix la llum
14. capaç d’autoreparar-se si es produeix un forat a la seva estructura

Moltes d’aquestes coses probablement no les arribem a entendre, però aquesta troballa supera les teories de la relativitat i la mecànina quàntica. Es mou en la teoria de l’electrodinàmica quàntica (QED, quantum electrodinamics).

El grafè és un material completament nou i això farà que es crein nous materials i aparegui una electrònica innovadora: els transistors ja no seran de silici, els computadors seran mès eficients, les pantalles tàctils transparents, lluminoses i flexibles, s’aplicarà a dispositius de memòria, als elèctrodes, a sensors electroquímics… llàstima que Steve Jobs ja no sigui entre nosaltres per deleitar-nos amb una de les seves meravelloses aplicacions.

S. Dalí: La persistència de la memòria (1934)
 coneguda com  Els rellotges tous (MOMA)
¿Rellotges de grafè fa 80 anys?

Que és una de les descobertes extraordinàries dels darrers temps ho fa palès les inversions en investigació i aplicacions que s’estan fent arreu del món i les patents que ja s’han enregistrat. La Comissió Europea va anunciar, el mes de gener, que invertiria 2000M d’euros en dues línies d’investigació: el Projecte Cervell Humà i el Projecte Grafè. En aquest darrer hi tindrà un paper rellevant Catalunya ja que una de les nou institucions que hi participen és l’Institut Català de Nanotecnologia (ICN), ubicat al campus de la UAB.

Pel que fa a les patents Asia i els USA s’han avançat a aquesta indústria: la Xina té 2204 patents, els USA 1754 i Corea del Sud 1060. Ha començat una carrera que no se sap on acabarà.

 _____________________________________

* Josep Castells i Guardiola, doctor en Ciències Químiques, Ph. D. per la Universitat de Manchester, investigador associat a la Universitat d'Oxford, professor del CSIC, catedràtic emèrit de Química Orgànica a la UB, membre de l'IEC, expert de la UNESCO en tècniques electroscòpiques, membre de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales. La majoria de les dades que cito figuren al discurs d’inauguració del curs acadèmic 2012-2013 de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la que també forma part, i que pronuncià sota el títol El grafè

un llibre 4 - Daniel Arasa

Un dels aspectes més preocupants de la “dictadura de la democràcia” és la que es manifesta en els mitjans de comunicació per la manera com tracten algunes notícies. Algunes a bombo i platerets i d’altres les ignoren. Unes a primera plana i d’altres relegades a l’oblit d’una petita ressenya. I això tan si és premsa escrita com radiada o televisada.

Allò que és insusbtancial, irrellevant i, fins i tot, denigrant, ens ho hem d’empassar, tan si vols com si no vols matí, tarda i nit. Tots els mitjans dónen les mateixes notícies, les mateixes fotos i –llevat de rares excepcions– els mateixos comentaris.

I no parlem de les sèries de les tv, on gairebé no hi ha cap model de persona que voldríem per als nostres fills. I no em refereixo només als d’importació, no, no, em refereixo als autòctons. ¿Algú s’ha assegut, amb mentalitat de fer crítica objectiva i positiva de les imatges, el contingut i l’estil (no des d’un punt de vista estètic i cinèfil), per posar un exemple, del culebrot La Riera? Si no recordo malament només en Sergi Pàmies va dir que era d’un estil indecent i amoral.

M’han vingut a la memòria aquestes reflexions després d’assistir a la presentació del llibre de Daniel Arasa Cristianos: entre la persecución y el mobbing. Arasa –Químic, Periodista, ex-redactor en cap d’Europa Press a Catalunya, president del GEC (Grup d'Entitats Catalanes de la Família), director de CinemaNet, president de la Plataforma per la Família Catalunya-ONU 2014, coneixedor in situ de països dels cinc continents, autor d’una vintena de llibres– no deixa mai indiferent: sempre posa el dit a la llaga i això fa que molts també el silenciïn. Fa temps també es va atrevir a criticar els culebrots de tv3 i li van ploure pedregades de tot arreu (visca la llibertat d’expressió!).

Crist mutil·lat a Banja-Luka - Bòsnia

Com que  a la premsa no surten gaire notícies sobre els cristians, un pot arribar a dubtar de la seva existència. Pot arribar a pensar que són pocs els que queden, que és una “espècie en vies d’extinció”. Res més lluny de la realitat. Si bé habitualment no apareixen notícies sobre els cristians arreu del món –ni bones ni dolentes– no vol dir que no existeixin o que no n’hi hagi. N’hi ha. El 2011 la xifra era de 1.215 milions de batejats, el que representa un 17,5% de la població mundial.

Desgraciadament les notícies que apareixen sobre els cristians no sempre són bones, més aviat són sobre la persecució cruenta que pateixen a països d’Àsia, Àfrica i Orient Mitjà o a la persecució incruenta (el mobbing que diu Arasa) que patim a occident.

Si klikes aquí trobaràs una petita mostra de la persecució cruenta que pateixen els cristians: països de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), República Centreafricana, Xina, Índia, Vietnam, Corea del Nord, Pakistan, Síria, Iran, Nigèria, Egipte…

Arasa diu que alguns organismes i organitzacions internacionals com l'ONU, Amnistia Internacional i molts governs denuncien algunes de les violacions de drets humans però callen sistemàticament sobre les que fan referència a la persecució dels cristians.

Arasa recopila dades sobre la persecució que pateixen els cristians en el món i destaca, entre altres, que cada cinc minuts mor un cristià per motiu de la seva fe –segons va indicar l'expert en estadístiques religioses David Barret– i que en els últims anys, el 75% de les víctimes de persecucions per motius de religió són cristians.

Arasa assenyala que en els últims anys s'observa una tendència a l'alça en la persecució religiosa als països musulmans o als que són en part musulmans i en part cristians, com Nigèria, on hi ha un nord musulmà i un sud cristià. Apunta que un dels focus de major persecució és al Sudan, que va tenir un moment àlgid quan el nord, musulmà, va perpetrar matances contra el sud, cristià o animista. També diu que als països on s'ha produït la Primavera Àrab la situació ha empitjorat, encara que confia que, amb el temps, això canviï en països com Egipte o Tunísia.

Arasa precisa que pel que fa a la persecució de cristians als països comunistes, des de la caiguda del mur la pressió ha disminuït ja que entre els països comunistes queden Xina, Corea del Nord i Cuba.

Arasa diu que pel que fa a la persecució als països occidentals, tant a tot Europa com a Espanya, és aquí on es dóna amb moltíssima freqüència el mobbing, és a dir, que els cristians no viuen amb el perill de ser empresonats però sí que pateixen la burla, l'escarni i els intents per marginar la religió. Afirma que l'origen d'aquesta hostilitat es troba en el relativisme que s'ha assentat en la societat actual.

Recuperant una creu cremada

Arasa ha posat l'exemple de casos reals: de les escoles on es treuen els crucifixos o els pessebres, el canvi de nom de Nadal i Setmana Santa per hivern i primavera, l'acomiadament d'una hostessa per portar una creu al coll, el canvi de noms de carrers que alberguen un sentit religiós; ha denunciat l’agressivitat de persones homosexuals davant la doctrina de l'Església, ha advertit de les ofensives d'alguns partits polítics contra l’esperit cristià i ha denunciat l’aïllament que pateixen algunes persones a les que no els pugen el sou per la raó de ser cristians, la prohibició de l’Ajuntament de Barcelona a que es doni menjar a gent desnonada al carrer (“donen mala imatge”), o la constant burla de la societat hedonista exemplificada en el títol d’aquella burda escenificació titulada 42 maneres de matar un mossèn… que cap crític ni mitjá de comunicació va denunciar.

¿Us imagineu com reaccionaria la gent –diu Arasa– si aquesta representació en comptes de un mossèn digués un musulmà…, un jueu…, una dona… o un homosexual…? ¿Seria motiu de denúncia si portés algún d’aquests títols? Detalls minuciosos i per això mateix menys visibles però cada vegada més presents.

Davant d'aquesta situació, Arasa proposa:

• donar a conèixer l'existència d'aquesta persecució al món perquè els ciutadans i, sobretot, els governs es conscienciïn, una tasca a la qual poden contribuir molt els mitjans de comunicació;
• demanar als governs occidentals que, "sense trencar relacions", exigeixin als països musulmans la mateixa llibertat de culte que ells tenen aquí;
• suggerir als intel·lectuals sotmetre l'Islam a un "sentit crític";
• aprofitar la gran oportunitat que ofereix el món 2.0 ja que, a la xarxa, un dels àmbits més vistos és precisament la religió, malgrat hi hagi també molts atacs.

persones 2 - antoine de saint-exupéry l - l'home

Escriptor, pilot, aventurer, cineasta, filòsof, explorador, periodista, embaixador, artista, inventor, científic… Saint-Exupéry era un humanista, un home del Renaixement. Era un home d'acció, de meditació i de reflexió. Nascut el 29 de juny de 1900 i batejat amb els noms d’Antoine, Jean-Baptiste-Marie i Roger, Saint-Exupéry és un personatge fora sèrie i poc conegut en les facetes que va desenvolupar. Turbulent i caòtic, Antoine mana per sobre dels seus germans. Constantment inventa jocs que exigeix els altres que hi juguin. Molt lligat a la seva mare (va perdre el pare quan tenia quatre anys) espera la nit per rebre el seu bes abans d'anar a dormir i pateix quan ella no ho fa. Representa petites peces de teatre on hi fa sortir tots els seus germans i altres amics, manifestant-se ell com un actor sorprenent. Escriu versos que recita en veu alta i s'enfada quan no se l'escolta amb atenció. Mostra una sorprenent curiositat per als motors, els trens i els enginys voladors. 

Als dotze anys, d'amagat de la seva mare, va fer el seu primer vol a l'aerodrom d'Ambérieu en un Berthaud-Wroblewski amb el pilot Gabriel Salvez. I no va parar fins arribar a la conquesta del cel. El passat dia 6 d’abril va fer 70 anys de la primera edició d’El Petit Príncep, l’obra més coneguda i divulgada d’Antoine de Saint-Exupéry. 

Jules Roy, escriptor i militar francès, en el seu llibre Passió de Saint-Exupéry, diu: “Saint-Exupéry ens ha obert el cel de la mateixa manera que Melville i Conrad ens han descobert la mar… Si l’avió no hagués existit, Saint-Exupéry l’hauria inventat”. Sens dubte. Rellegint Antoine de Saint-Exupéry (Saint-Ex, Saint-Exu o Tonio, com l’anomenaven els amics) no ens podem sostreure de conèixer les seves facetes com a home, amic, company, aviador i escriptor. Cap d’elles es pot separar per estudiar-la aïlladament. Saint-Ex és tot això i per comprovar-ho hem de llegir els seus escrits.

La seva vida d’aviador fa que vagi d’aquí a allà i que ens pugui dir coses com:

• Guanyo 25000 francs al mes, amb  els que no sé què fer, em cansa gastar-los, i començó a ofegar-me dins d’una habitació que vaig omplint d’objectes que mai no em serviran per a res, que els aborreixo des del mateix moment que em pertanyen i que, malgrat tot, cada dia augmenta la pila. Sens dubte estic fent, sense saber-ho, ofrenes a un déu desconegut.
• Resulta una vida una mica estranya, això de no estar mai enlloc…
• M’he hagut d’aixecar a les sis del matí per tal de treure a pasturar pels núvols un Bréguet. Al cap de deu minuts ha manifestat el desig imperiós de tornar a les quadres.
• No saps lo preciosa que és l’aviació… Quina professió tan feliç!

L'avió Berthaud-Wroblewski amb
el que va fer el baptisme de l'aire

És impossible entendre Saint-Ex si no s’ha provat la màgia del vol per tal de descobrir l'avió com a eina d'auto-descobriment, de trencar amb la vida monòtona, i per veure la imatge de la terra de manera diferent quan es veu des de dalt: la terra, les cases, els camps, els solcs, els llums, les fogaines, el cuc d’un tren que travessa els camps… La cara d’un planeta on la humanitat llaura la seva existència. Quan Saint-Ex veia això pensava en totes les persones que hi havia dintre de cada lloc, amb la història de cada un, en la convivència de tots plegats… aquesta és la màgia del volar, no la velocitat que ens impera avui.

En una regió muntanyosa com Espanya els cims perforen els núvols, i en una baixada, amb avaria o sense, un hi topa sense veure-les. Em van dir: “és preciós navegar amb la brúixola per sobre els mars de núvols, però recorda: per sota hi ha l’eternitat”. Amb els motors al ralentí em deixava caure cap a Perpignan, que es veia blau. Era preciós. No et pots imaginar la suavitat d’una baixada quan ja no es té por ni a les avaries, ni a la broma, ni als núvols baixos que es tanquen als teus peus sobre les muntanyes “per sota de les quals hi ha l’eternitat”. El motor pot fallar, ja no importa, es té la seguretat d’arribar al rectangle verd… després les darreres cases, els darrers arbres: l’aterratge. És una cosa deliciosa aterrar. 

La seva personalitat era peculiar. Els seus amics pensaven de manera diferent sobre ell. Magnífic per uns, introvertit per d’altres. Es sorprenien que estalviés per a poder-se comprar un sextant! Escriu contes. Es prepara per entrar a l’Escola Naval. Suspèn l’examen. ¿Què fer? Aquell estiu se’l passa amb els amics per Saint-Germain-des-Prés, a la terrassa del bar chez Lipp, a la pastisseria A la Dame Blanche, escoltant música a casa d’una amiga, o al cinema a veure Charles Chaplin.

Passat l’estiu entra a treballar en una oficina i després en una empresa de camions, la qual cosa fa que viatgi molt per tot França i conegui tots els racons. Arriba el temps d’anar al servei militar: li toca l’aviació. Es treu el títol de pilot civil i militar. A Le Bourget comença les seves aventures, fa acrobàcies, vola tocant els matolls, l’anomenen “el condemnat a mort”. Un diumenge, volant a poca alçada, se li acaba la gasolina, perd velocitat i capota: fractura de crani, convalescència, ha de deixar la nòvia que tenia…

Viatger infatigable per la seva professió, iniciador de l’aviació comercial, pilot de reconeixement a l’exèrcit durant l’ocupació nazi, pateix accidents dels que sempre en sobreviu: rotura del crani, perdut al desert, a les muntanyes… pel que fa als escrits és l’home que millor ha sabut contar l’odissea dels homes lliurats al domini de l’espai. Soc feliç amb el meu ofici, jo.

Després entra a la Companyia d’aviació Latécoère com a pilot comercial i de correu. Saint-Ex pot deixar l’oficina, el comerç i els camions. La seva vida canvia del tot. Serà pilot de proves de tots els nous avions que apareixen. Arrisca mil vegades la seva vida ja sigui en avió, a peu o en camell; fa gestions diplomàtiques o sagnants; salva pilots perduts; plora les víctimes; redueix o venç els enemics… Viatja per tot el món: Moscú, Vietnam, Madrid, Barcelona, Dakar, Algèria, Marroc, Libia, Nova York, Tunisia, Sardenya, Còrsega, Brasil, Tierra de Fuego, Patagonia, Mali… No és el perill allò que estimo. Jo sé què estimo. Estimo la vida.

Salta l’Atlàntic per fer de director de la línia Aeropostal argentina. S’estableix a Buenos Aires per tal d’establir noves línies per tot el país, des del nord i la Patagònia fins a Tierra de Fuego. Allà, el 1931, es casa amb Consuelo Suncín, de El Salvador. Enviudada dues vegades va anar a viure a Buenos Aires on va conèixer a Saint-Ex. Es casen a França i malgrat el matrimoni no va ser ideal, Antoine sempre la va tenir prop del seu cor. Reveig els ulls de la meva dona. No veuré més que aquests ulls.

Pilotés l’avió que pilotés Saint-Ex sempre era una sola cosa amb l’avió. Aquesta aventura de l’Atlàntic i les seves peripècies en els innombrables vols que feia el duran a veure de quina manera pot introduir millores als avions. El seu esperit inquiet i la seva ment efervescent fan que faci càlculs i dibuixos sobre qualsevol paper que després procurarà aplicar als avions. Creu que és més important l’experiència dels homes que arrisquen les seves vides per anar més enllà, que el que diuen els enginyers en els despatxos. Aquesta faceta d’inventor és la menys coneguda, però no menys important. Del 1934 al 1941 registra 11 patents d’invents tècnics i 4 millores a França, i una patent als Estats Units. Algunes d’aquestes idees encara avui funcionen en aparells nordamericans.

En plena guerra mundial és mobilitzat al grup d'aviació 2/33 per fer tasques de reconeixement fotogràfic. Després de l'Armistici s'exilia als Estats Units i des d’allà fa una crida radiofònica als francesos en un intent de reconciliar –sense èxit– el govern de Vichy i el general De Gaulle. Quan torna reprèn les tasques fotogràfiques per l'exèrcit. El 31 de juliol de 1944 inicia, amb el seu avió, un P-38 Lightning, una missió de reconeixement fotogràfic sobre el seu país, encara ocupat pels nazis, en una zona entre Annency i la Provença, per tal de tenir uns darrers documents i poder traçar mapes precisisos del lloc on el proper 15 d’agost els aliats havien fer el desembarcament al sud de França. Els testimonis d’aquella època van veure un avió que es va incendiar i va caure al mar.

El 1998 un pescador va trobar a la platja, a l'illa de Riou, prop de Marseille, un braçalet en el que hi havia gravats el seu nom, Antoine, el de la seva esposa, Consuelo, i el dels seus editors americans, Reynal & Hitchcock. El 2003 es van local·litzar les restes de l’avió i van ser identificades gràcies al seu número de sèrie. Avui estan exposades al museu que hi ha a l’aeroport de Le Bourget, en un espai consagrat a l'escriptor aviador. El 2008 Horst Rippert, un antic pilot de la Luftwaffe, va declarar al diari La Provence que “aquell dia de 1944 –jo tenia 19 anys i pilotava un Messerchmitt BF 109– mentre sobrevolava la regió d’Annency un avió aliat es va creuar a 3.000 metres per sota meu. Li vaig disparar i tocar, es va incendiar i va caure en picat al Mediterrani. Si hagués sabut que era Saint-Exupéry, no l'hauria abatut”. Antoine de Saint-Exupéry tenia 44 anys quan va morir: va trobar la mort volant, exercint la seva professió.

El 1975 es va descobrir un petit asteroide i se’l va batejar com (#2578)Saint-Exupéry. Se li va donar el nom de l’escriptor i aviador francès en honor al seu reconeixement mundial. El motiu és que el personatge d’El petit príncep viu en un asteroide.