where is everyone? on han anat tots?

Amb aquesta pregunta encapçalo el tema d'avui i penjo una altra notícia que, en principi, no tenia previst fer-ho.
A l'estiu sempre passen coses. Aquest estiu ha estat generós amb notícies i no precisament bones. Unes passen lluny -i sembla que no ens afecten- i d'altres pasen a casa i s'origina una tempesta de llamps i trons que no sembla que s'hagi d'acabar aviat, ans el contrari.  Però de les que passen lluny n'hi ha de molt tristes, com la de l'escrit anterior. La que explico aquí n'és una altra.

Metges Sense Fronteres (MSF) denundcia l'ONU i les ONG’s: aquests organismes se’n van d’allà on fa més falta que es quedin.

Des de fa anys les desgràcies humanes no minven, ans al contrari. Aquest estiu, ple de desgràcies a mig món, ja sigui per guerres, migracions o catàstrofes naturals, qui hauria de fer la feina per ajudar aquesta gent desarrapada, són l'ONU i les ONG’s. Doncs bé, sembla que no és pas així. “Quan l’assistència és vital i imprescindible, quan l’emergència és més greu, els treballafors humanitaris internacionals són evacuats o se sotmeten a un període d’hivernació i els projectes són suspesos”. Aquest és el diagnòstic de MSF.

“Agències de l'ONU i les ONG’s són terriblement burocràtiques, tenen aversió al risc, la seva acció falla, no té impacte, és ineficaç”. Així ho denuncia MSF fent referència a Sudan del Sud (2011-12), a la República del Congo (2012-13) i a la gestió dels refugiats arribats a Jordània des de Síria (2012-13).

“Tenim més recursos que mai, peró ni l'ONU, ni les ONG’S, ni els donants (governs, UE…) han  prioritzat la resposta a les emergències. L'ONU és el centre de totes les disfuncions per la falta d’agilitat i per jugar un triple rol: donant, coordinador i executor, cosa que fa que hi hagi conflicte d’interessos.”

L’ACNUR (Agència de l'ONU per als refugiats) “no sap interpretar bé cap d’aquests papers: es dóna compte tard de la dimensió de les crisis i té dificultat per mobilitzar personal qualificat. A més no sempre faciliten l’ajuda a qui realment ho necessita, als més dèbils, independentment del seu estatus jurídic. Hi ha hagut moments que les ajudes atorgades a persones allotjades en campaments oficials va ser molt més gran que la que van rebre les que estaven en altres campaments”.

Pel que fa a les ONG’s “no han sabut atendre com cal les víctimes de guerres i catàstrofes. Han perdut capacitat tècnica, i en els temes de salut, aigua i sanejament no fan propostes ràpides ni de qualitat. Moltes d’elles busquen 'objectius' fàcils, sense complicacions, cosa que fa que deixin les poblacions inaccessibles abandonades a la seva sort. Troben l’emergència 'massa dura' i hi ha poques organitzacions desitjoses i capaces de fer el treball difícil”.

El sistema de recollida de fons és “inflexible i burocràtic”. De vegades tarden tres mesos a arribar els recursos: això no és una “resposta d’emergència”. Els donants (tant els governs com la Unió Europea…) haurien de preocupar-se més per demanar comptes a les ONG’s de com gasten els diners que reben, cosa que no fan.

Una vegada més cal recordar aquelles paraules que un pare Trinitari, missioner a l’Àfrica, contestava a la pregunta d’un periodista: “¿Quina diferència hi ha entre una ONG i vostès? –Doncs que quan a la ONG se li acaben els diners se’n va i nosaltres ens quedem”.

estat islàmic

A primers d’agost el Sant Pare va enviar una carta al Secretari General de l’ONU on li renovava la seva crida urgent a la comunitat internacional per tal que intervingués per posar fi a la tragèdia humanitària d’Irak: coloco davant vostè les llàgrimes, els sofriments i els crits desesperats dels cristians i d'altres minories religioses de l’estimada terra d’Irak.

Tres dies després, el Consell Pontifici per al Diàleg Inter-religiós va fer la declaració més contundent conta el restabliment de l’Estat Islàmic (EI). 

Incloc un video. No hi poso més imatges perquè amb el vídeo n'hi ha prou i de sobres. Per si algú cregués que les expressions del text són exagerades, només cal que mireu aquestes imatges.
Poseu-vos a resar un Parenostre… abans del klik.

El text de la Declaració és aquest:

1.  El món sencer ha presenciat, estupefacte, això que ara anomenem “el restabliment del califat” que va ser abolit el 1923 pel turc Kamal Atatürk.

2.  La protesta d’aquest “restabliment” per part de la majoria de les institucions religioses i polítiques musulmanes no ha impedit als jihadistes de l’EI cometre i continuar cometent accions criminals indescriptibles.

3.  Nosaltres i tots aquells compromesos en el diàleg intereligiós, els seguidors de totes les religions i tots els homes i dones de bona voluntat, denunciem i condemnem aquestes pràctiques indignes de l’home:

a.   massacrar persones pel sol fet de professar una religió

b.   la decapitació, la crucifixió, el penjar cadàvers a les places públiques, el forçar a cristians i jasidíes entre la conversió a l’islam, el pagament d’un tribut o l’èxode

c.  l’expulsió forçada de milers de persones àdhuc nens, ancians, dones embarassades i malalts

d.  el segrest de noies i dones pertanyents a comunitats jasidís o cristianes com a botí de guerra,

e.  la imposició de la pràctica salvatge de la infibulació, la destrucció de llocs de culte i mausoleus cristians i d’altres comunitats religioses

f.    l’ocupació forçada i la desacralització d’esglésies i monestirs, la remoció dels crucifixos i altres símbols religiosos cristians i d’altres comunitats religioses

g.  la destrucció del patrimoni religiós-cultural cristià, de valor inestimable, la violència abjecta amb la finalitat d’aterroritzar les persones i obligar-les a rendir-se o a fugir 

4.   Cap causa pot justificar una barbàrie d’aquest envergadura i menys religiosa. És una ofensa extremadament greu sobre la humanitat i sobre Déu. Musulmans i cristians han pogut viure plegats –amb alts i baixos, certament– durant segles, construint una cultura i una civilització de convivència.

5.  La dramàtica situació dels jasidís i d’altres comunitats religioses i ètniques, minoritàries en número a l’Irak, exigeix una presa de posició clara i valenta per part dels responsables religiosos, fins i tot dels mususlmans, de persones compromeses en el diàles inter-religiós i de totes les persones de bona voluntat. Tos han de ser unàmins en condemnar, sense cap ambigüitat, aquests crims i denunciar la invocació a la religió per justificar-los

6.   Els responsables religiosos estan cridats a exercir la seva influència sobre els governs per tal que acabin aquests crims, es castigui a qui els comet, es restableixi un estat de dret a tot el territori i es garanteixi el retorn dels expulsats. És moralment condemnable ajudar, finançar i armar el terrorisme

7.   El Consell Pontifici agraeix a tots els qui han alçat la seva veu per denunciar el terrorisme, sobre tot sobre els que usen la religió per justificar-lo.

8.   Unim la nostra veu a la del Papa Francesc: Que el Déu de la Pau susciti en tots un desig d’autèntic diàleg i de reconciliació. ¡La violència no es venç amb la violència. La violència es venç amb la pau!

un llibre 5 - italo calvino

¿Quins títols són clàssics universals, els veritables bestsellers, que han deixat i deixen empremta, però no surten a les llistes dels top ten ni apareixen a les llibreries per Sant Jordi? Hi ha moltes obres que encara avui es llegeixen i algunes es fan llegir, i criticar, a les facultats i no de Lletres, precisament, sinó de Dret, Medicina o Arquitectura, per tal de modelar la formació dels alumnes.

Obres posades al cim de la literatura universal n’hi ha moltes. Res a veure amb els bestsellers d’avui, molts prefabricats, escrits per encàrrec, sense qualitat literària, amb un marketing que els programa per una acceptació massiva i els ensalça al primer lloc de vendes per desaparèixer del mapa en poc temps.

¿Algú recorda els darrers premis Nadal, Planeta, Ramon Lllull, Josep Pla o Sant Jordi, per citar només els de casa nostra? Segur que molts recordaran Nada, de Carmen Laforet, el primer Nadal i el primer premi de tots, però la gran majoria d’obres premiades passa sense pena ni glòria, tot i que s’hagi triat, d’antuvi, el personatge famós que l’ha de guanyar: el 1994 va guanyar el Planeta Camilo José Cela i van renunciar a rebre’l tant Miguel Delibes com Ernesto Sábato, que no van voler entrar al joc quan els ho van proposar.

De premis literaris-literaris, avui no en queden ja que tots són comercials. A casa nostra tenim: Premi Nadal (1944, Editorial Destino, avui Planeta); Premi Joanot Martorell (1947, Aymà Editors, avui Enciclopèdia Catalana-Òmnium Cultural i des de 1959 Premi Sant Jordi); Premi Planeta (1952, Editorial Planeta); Premi Josep Pla de narrativa (1968, Editorial Destino, avui Planeta; Premi Ramon Llull de literatura catalana (1981, Editorial Planeta).

Tornem als clàssics: podem parlar d’Homer, de Sòfocles, de Virgili, d’Ovidi, de Dante, de John Milton, de Ramon Llull, de Joanot Martorell i de la resta dels salvats de la foguera al Quixot…, i podríem seguir amb Balzac, Petrarca, Cervantes, Lope de Vega, Quevedo, Shakespeare, Dostoievki, Molière, Verne, Saint-Exupéry, Rablais, Tolstoi, Machado, Darío… i no acabaríem.

Avui us vull parlar de Perché leggere i classici en la versió castellana Por qué leer los clásicos, obra pòstuma d’Italo Calvino. Italo Calvino va ser un escriptor italià nascut el 1923 a Santiago de las Vegas, Cuba, i mort el 1985 a Siena, Itàlia. Afiliat a les brigades Garibaldi i després al PC, deixa el partit el 1957. Inicia estudis d’agronomia, els deixa i el 1947 es gradua en literatura a la Universitat de Torino. Publica la seva primera novel·la Els camins dels nius d’aranya i comença a escriure, a les files del neorealisme italià, en temes fantàstics i al·legòrics. 

Cal citar la trilogia Els nostres avantpassats: El vescomte  migpartit, El baró rampant i El cavaller inexistent, narracions fantàstiques; Marcovaldo, és a dir les estacions a la ciutat, crítica al mercantilisme del món actual amb un estil poètic i preciosista on el protagonista és un personatge buf, modern, salvatge, que va a cercar la naturalesa en mig de l’asfalt de la ciutat i on només hi troba el caos, i El castell dels destins encreuats que Calvino considerava un dels seus millors llibres i el més fantàstic de tots. Va ser nominat al Premi Nebula (USA) a la millor novel·la fantàstica.

Calvino sabia que, malgrat hi hagi clàssics universals, tothom té la seva llista i en aquest escrit hi surten aquells pels quals ell sentia una particular admiració, però que el clàssic de cada un és aquell que no pot ser-te indiferent i que serveix per definir-te a tu mateix en relació i –tal vegada– en contrast amb ell.

Calvino comença el llibre amb aquesta definició de clàssic:

• Clàssics són aquests llibres dels quals se sol sentir dir: Estic rellegint… i mai Estic llegint…

Rellegir…, aspecte molt important pel que fa a la lectura d’un llibre. La juventut comunica a la lectura un sabor particular i una particular importància; en la maduresa s’aprecien molts més detalls, nivells i significats. Tota relectura d’un clàssic és una lectura de descobriment com la primera. Martí de Riquer deia que és molt important rellegir, ja que quan es rellegeix un llibre es descobreixen moltes coses que havien passat per alt en la primera lectura, i l'actual Papa, Jorge Mario Bergoglio, explica que per les vacances descansava resant i llegint –rellegint– els clàssics i afegia: Cuánto hemos perdido culturalmente en la ruptura con lo clásico.

Quan un clàssic funciona com a tal, estableix una relació personal amb qui el llegeix: si no salta la “xispa” no hi ha res a fer. Llegir un clàssic per primera vegada en l’edat madura és un plaer extraordinari.

Calvino continua amb  altres definicions de clàssic:

• Clàssics són aquels llibres que constitueixen una riquesa per a qui els ha llegit
• Un clàssic és un llibre que mai acaba de dir tot allò que ha de dir
• Els clàssics són aquests llibres que ens arriben portant rera seu l’empremta que han deixat a les cultures
• És clàssic tot allò que tendeix a relegar l'actualitat a la categoria de soroll de fons
• És clàssic allò que persisteix com a soroll de fons fins i tot allà on l'actualitat més incompatible s'imposa
• Els clàssics serveixen per entendre qui som i on hem arribat

Calvino acaba les seves reflexions dient: no us cregueu que els clàssics s’han de llegir perquè “serveixen” per alguna cosa. L’única raó que es pot adduir és que llegir els clàssics és millor que no llegir els clàssics.

Cal llegir-lo, és una bona lectura per aquest estiu i ens ajudarà a fer la "nostra" llista de clàssics.

europa ll - un cop més… europa!

El mes de març de 2013 vaig publicar una entrada sota el títol one of us-un de nosaltres on parlava de la iniciativa de ciutadans de tots els països de la Unió Europea per tal que el Parlament escoltés la proposta sobre la fi de les pràctiques de finançament públic que impliquen la destrucción deliberada de la vida humana abans de néixer.

Animava els lectors a signar la petició ja que només es podia presentar si hi havia un montat d'un milió de sigantures. Molts em vau contestar dient que us sumàveu a la proposta, proposta que va arribar al Parlament Europeu amb gairebé 2 milions de signatures de tots els països, la petició més gran que mai s'hagués fet en la història de les institucions europees.

Doncs bé, ahir, dia 28 de maig de 2014, darrer dia per tal que la comissió es manifestés i presentés la proposta al Parlament per ser estudiada i votada, la Comissió Barroso, davant l'èxit de la iniciativa ha ignorat, amb hipocresia, el veritable propòsit de la proposta i amb un escrit de 30 pàgines en el qual exposa la pròpia autosatisfacció per la seva política,  ha fet una acció d'abús de poder, ha emès un judici sobre la oportunitat política de la proposta, ha bloquejat el procés, ha fet burla d'un mecanisme democràtic creat per ella mateixa (l'ICE - Iniciativa Ciutadana Europea) i ha fet palesa la seva falta de cultura democràtica. (Veure comentari a Le Figaro).

Aquesta és l'Europa d'avui!

La Comissió, amb aquesta decisió, desitja continuar finançant tant les pràctiques poc ètiques de la biotecnologia com l'avortament als països en desenvolupament. Tot un negoci per a les multinacionales farmacèutiques que financen els estaments supranacionals. 

Per part del Comitè dels Ciutadans de One Of Us (Un de nosaltres - Un de nous), el procediment no esta tancat. Queda una apel·lació al Tribunal de Justícia de Luxemburg i esperar els pasos que faci la nova Comissió per veure si permet retornar el respecte a aquesta iniciativa i la deixa entrar per tal que es faci el debat. 

Cal demanar a les institucions europees més ètica i més democràcia per tot allò que fa referència al respecte i a la dignitat de la persona humana.

europa l - eleccions europees i eurodiputats

Avui encara falten uns dies per a les eleccions europees i crec que davant la campanya de propaganda muntada on si escoltes el què diuen parlen de tot sense dir res –i alguns sense parlar d'Europa– val la pena que ens preguntem si de veritat sabem què és això de la Unió Europea, si de verirtat sabem què fan allà els “nostres” 751 representants i si sabem quina vida porten ja que –a més de pagar tots els de casa nostra, els del govern central i els de les altres 16 autonomies, en total 160.000 persones (veure entrada al blog És una vergonya!)– també paguem els sous, les despeses personals, els cotxes, les persones que tenen contractades, les dietes, la pensió (només cotitzen 5 anys)… dels europarlamentaris! No sabem quina vida porta aquesta gent, ni si s'estressa traballant, ni si cobra el suficient… El que sí queda clar és que hi ha bufetades per a ser dels primers de les llistes que confeccionen els partits. ¿Per què deu ser que molts vulguin deixar  família i casa per anar a viure a Brussel·les? Un dels europarlamentaris belgues –un que ho viu en primera mà– ens ho explica en aquest vídeo.

Queda molt clar. És possible que us pregunteu ¿perquè no els hi ha caigut la cara de vergonya?…, no us preocupeu, us ho tornareu a preguntar quan hagueu paït el minut de la intervenció de l’altre eurodiputat del proper vídeo, una mica incendiari, però si li treiem el final, la resta és per fer-nos pensar: la corrupció no és només a Barcelona, a Catalunya, a Espanya…: està muntada a nivell internacional.

Ara, ¿no us feu la pregunta de si val la pena mantenir aquestes estructures mentre als parlamentaris se’ls omple la boca dient que s’ha de reactivar l’economia per tal que la gent surti de l’atur? A un li ve al cap el malpensament que no val la pena votar per elegir uns personatges que es “representen” a ells mateixos mentre ens volen fer creure que treballen per als ciutadans.

¿On són els parlamentaris…?

Davant l’actuació de molts polítics submergits en la corrupció, només preocupats pels interessos de partit, desinteressats per les persones i els problemes que pateixen, amb ideologies anticristianes (no antireligioses, que les altres religions no les toquen), amb beneficis per una minoria… i que ho fa gent de tots els colors i de tots els països, només ens queda repetir aquella frase tan expressiva del Papa Francesc: ¡Quina vergonya!

Brussel·les

Europa si us plau... però els europeus rebutgen massivament la UE: és la constatació que es repeteix en cada una de les eleccions. No arriba a tres de cada deu europeus els que tenen una visió positiva de les institucions de Brussel·les i només dos de cada deu pensen que són influents en el món.

Estrasburg

A Espanya la participació ha baixat al  46% en les darreres convocatòries i cada vegada hi ha més euroescèptics, no perquè no creguin que podria ser un lloc extraordinari per aconseguir una unió de veritat, amb més igualtat social, amb la lluita per la desaparició del quart món, amb un respecte a la dignitat de la persona humana… sinó perquè avui la classe política s’ha allunyat d’allò que ha de ser un bon polític, tal com ens ho recorda el Papa Francesc: ¡Demano a Nostre Senyor que creixi el nombre de polítics capaços d’entrar en un autèntic diàleg que s’orienti amb eficàcia a curar les arrels profundes i no l’apariència dels mals del nostre món! La política, tan denigrada, és una altíssima vocació, és una de les formes més precioses de la caritat, perquè busca el bé comú.

La gran política econòmica europea està dirigida pel Parlament de la Unió Europea. Alemanya mana, França i el Regne Unit l’apoien, la resta obeeixen les decisions preses. El Parlament Europeu mana, influeix, decideix, acota la política dels països: avui és decisiu per al nostre present i per al futur dels nostres fills. La contribució que pot oferir a tot el món una cultura europea que torni a tenir vida és la de retornar novament al centre de la qüestió allò que fa que un ésser humà sigui i se senti veritablement humà.

Tot allò que allí es cou –sobre tot pel que fa als temes sobre la persona i la seva dignitat– no s’aconseguirà que tingui un plantejament ètic i moral de respecte a les persones si no hi ha, asseguda als escons, gent amb virtuts, amb voluntat de defensar la dignitat de la persona humana des del començament de la seva vida fins el final natural. Totes les altres coses depenen d’això. Si no es comença per aquí, totes les decisions que es prenguin faran d'Europa un conjunt de pobles empobrits moral i espiritualment. Ha quedat clar que la crisi actual no és una crisi econòmica, ni social… és una veritable crisi moral.

Els bisbes de la Comissió de les Conferències Episcopals de la Comunitat Europea han publicat un document –amb unes consideracions generals i uns comentaris a àrees específiques– on recorden als ciutadans d’Europa algunes coses que val la pena no oblidar i que podem llegir klikant aquest enllaç COMECE. 
La crisi actual ha tensat tant les relacions entre els estats, que ha posat en dubte la solidaritat, ha incrementat la pobresa d’un bon nombre de ciutadans i ha frustrat les prespectives de futur de molts joves. La situació és dramàtica i per a molts, tràgica. Europa ja no és un centre, és una vasta perifèria del món globalitzat, i com a perifèria, ¿no pot ser una oportunitat per recuperar una actitud positiva i oferir-nos una ocasió de canvi? La contribució que pot oferir a tot el món una cultura europea que torni a tenir vida és la de retornar novament al centre de la qüestió allò que fa que un ésser humà sigui i se senti veritablement humà. Ha de tenir en compte:

• El valor de la persona com a ésser únic de la creació
• El valor del treball com activitat que dignifica l’home
• El valor del món i de la matèria, com a eina de progrés
• El valor del progrés, fruit de la intel·ligència creadora
• El valor de la llibertat, sempre condicionada, depenent de l’amor als altres