persones 3 – magallanes I – os lusíadas

Qui de nosaltres no sap qui és Magallanes? Em refereixo a gent de la nostra edat, perquè dels joves més d’un no sap ni que existís. ¿Qui era Magallanes? ¿Què va fer Magallanes? ¿Per què va ser tan important?

Dues petites referències del Papa Francesc sobre Magallanes, en un col·loqui amb joves i en el seu viatge a Sri Lanka i Filipines, i dues referències anteriors de sant Joan Pau II a Filipines i Xile em va re-despertar la curiositat sobre Magallanes.

Va dir el Papa Francesc:

Recordo com va canviar la concepció, la cosmovisió del món, des de Magallanes en endavant, o sigui una cosa era veure el món des de Madrid, o Lisboa, i una altra cosa era veure’l des d’allà, des de l’estret de Magallanes. Quan un es tanca en el seu petit món de la parròquia, de la Cúria… no es capta la veritat. La veritat es capta millor des de la perifèria.

I Joan Pau II:

Des del moment mateix en què Magallanes va plantar la creu a Cebú, fa gairebé 500 anys, Les Filipines ha estat un poble fidel a la fe cristiana.

A Xile, el 1520, el Senyor va fer la seva entrada per la majestuosa i imponent porta de l'estret de Magallanes. En tan bell escenari es va celebrar per primera vegada la Santa Missa i el mateix Déu viu per sempre en el cor dels xilens.

*      *      *

Refrescarem una mica la memòria:
Des que els romans introduiren les espècies i les drogues índiques –com el pebre i el gingebre– i la vanitat femenina exigia aromes com l’almesc i l’àmbar, i olis d’Aràbia i teixits de seda i perles per lluir, va néixer el negoci més lucratiu de l’Edat Mitjana. Tot passava per Síria, Egipte i el Gran Canal. Cap comerciant que no fos turc o àrab podia passar per aquestes terres ni cap vaixell cristià podia navegar pel Mar Roig. El món de les espècies era tan important que “es pagaven hisendes, dots i drets amb… grans de pebre!”.

*      *      *

Portada de la primera edició
d'Os Lusíadas 

Padrão dos Descobrimentos
a Belém, Lisboa

L’època coneguda com l’Era dels Descobriments (1414-1557) va fer que Portugal es convertís en la primera potència mundial gràcies als descubridors, un grapat d’aventurers i visionaris que van decidir deixar la seva pàtria per anar a l’encontre de les terres que produïen les espècies per un camí marítim que no fes necessari passar per terres de turcs i àrabs, per tal d'accedir directament a les fonts del negoci, deliniar el mapa del món i debilitar la reraguarda islàmica amb l'esperit de croada. Les gestes d'aquests aventurers estan cantades en el poema èpic de Luis Vaz de Camões, Os Lusíadas, "els fills de Luso", conquistador del territori de la Lusitània que després serà Portugal.

Portugal

El 1143 Portugal neix com a nació independent, però no serà fins el 1385, quan es consolida la dinastia del rei Joan I de Portugal. Portugal és una terra allunyada de tot i de tots, erma, petita, sense entrada al Mediterrani i flanquejada a l’est per Castella i a l’oest per l’Atlàntic, un desert d’aigua infinit, infranquejable i impracticable per navegar… Així Portugal apareixia com la terra més desavantatjada entre les nacions marítimes europees.

Però hi va haver algú que va pensar en capgirar aquesta suposada impossibilitat: “¿Qui sap si aquest oceà, que ens deixa a les platges trossos de rares fustes, que han d'haver crescut en algun lloc, lluny de ser infinit, seria el camí cap a terres noves desconegudes…? ¿Qui sap si l'Àfrica és habitable més enllà del Tròpic i Ptolomeu es va equivocar en pretendre que el continent no es pot envoltar navegant, i que no hi ha cap camí que porti a la mar de l'Índia?”. Si això fos així, l’oceà no seria una barrera sinó un estret.

Infante D. Henrique

Aquestes eren les idees de l’Infante D. Henrique de Portugal, conegut com Enric el Navegant (1394-1460), fill del rei Joan I de Portugal. Malgrat mai no va arribar a regnar (mai no ho va voler) ni mai va pujar a cap vaixell, va ser el principal protagonista de la política d’expansió portuguesa del segle XV. Acadèmicament se sabia que la terra era esfèrica, però el que es desconeixia era la seva configuració, la distribució de terres i mars, les dimensions de continents i oceans… La navegació costanera començava a quedar petita i els oceans eren impenetrables.

La vocació marinera de Portugal va néixer quan les rutes comercials van fer de Portugal lloc d’escala de les flotes i Lisboa era el punt de trobada. Aquesta situació i l’esperit de negoci va fer que tant reis com cavallers, nobles i burgesos, a més dels comerciants, financiessin expedicions a la recerca d’una ruta alternativa a les Índies per a fer el negoci directament.

Mentre les grans potències europees d’aleshores es barallaven en guerres insensates, Enric el Navegant impulsà la primera “quixotada”: aconseguir trobar l’extrem sud del continent africà per tal de poder establir una ruta alternativa a les índies i així poder comerciar amb espècies i teixits sense haver de passar per terres de turcs, àrabs i venecians, que dominaven les rutes terrestres.

Gil Eanes

El 1415 comencen els descobriments amb la conquesta de Ceuta. Després continuen les aventures per les illes ja conegudes de Canàries, Açores i Madeira. Des de Canàries comencen les incursions cap a la costa africana i arriben fins el Cap Bojador. Ningú no s’atreveix a passar d’aquí. Però el 1434 Gil Eanes el sobrepassa. Per tal de poder treballar millor en el seu projecte l’Infant Enric funda el 1438 un centre d’investigació nàutica, únic en el món, a Sagres, prop del Cap San Vicente. Allí hi van els millors savis i entesos en temes de navegació, cartografia, astronomia. Això sumat als coneixements dels propis navegants va fer progressar la ciència de la navegació a una velocitat insospitada.

Aquest visionari portugués va esmerçar tota la seva vida i la seva fortuna a la navegació i als nevegants, va fer possible la realització de gestes futures, va encomanar la creació de cartes de navegació, va fer estudiar la construcció de noves naus que puguessin salpar a mar obert i van aparèixer les “carabel·les”, aquestes embarcacions amples, de més de vuitanta tones, comandades per un “mestre en Astronomia”, capaces de soportar la climatologia adversa a alta mar i de transportar una cinquantena d’homes.

L’Infant Enric aconseguí del rei de Portugal el monopoli de les exploracions per les costes africanes i les illes de l’Atlàntic i el monopoli de les teles de llana. El Papa Nicolau V li atorgà una butlla per la qual “totes les terres, mars, illes que es descobrissin més enllà de Bojador serien de pertenència única de Portugal, així com el monopli del comerç  per tota aquesta zona”. D’aquesta manera l’Infant Enric es feia l’amo de l’encara incògnit Orient i de tots els “nous mons” per descobrir. Un cop passat Bojador les descobertes són continues: 1441 Cap Blanc, 1443 badia de Arguin, 1444 arxipièlag de Cap Verd, 1446 Guinea, 1460 Sierra Leona…

Bartolomeu Dias
 Ciutat del Cap

Aquest mateix any morí l’Infant Enric abans de poder veure cap dels grans descobriments que immortalitzaren la seva pàtria en la història del descobriment del món i en la gesta contra el mare incognitum. Les expedicions continuaren: 1472 Terranova, 1473 passen l’Equador, 1483 riu Congo, 1486 Nigèria… El 1488 Bartolomé Díaz (1450-1500) després d'explorar més de 2.000 km passa la punta sud d’Àfrica pel Cabo das Tormentas (després anomenat de Boa Esperança ) però no pot continuar l’expedició i torna.

El 1492 Colom fa la seva gesta per arribar a l’Índia per l’oest, però arriba… al Nou Continent. Això fa que el rei de Portugal tremoli doncs intueix que Castella ha arribat a l’Índia abans que ell.

Vasco da Gama

El 1498 Vasco da Gama arribarà a Calicut (actual Kozhikode), a l’Índia: han passat 83 anys des de la primera incursió a Ceuta! Ara només li falta arribar a les Illes de l’Especieria, a l’Aurea Chersonesus, a l’estret de Singapur, abans que Castella. El control d’aquesta ruta va permetre a Portugal l'establiment de nombrosos llocs comercials, factories i fortaleses… des de l'Índia fins el sud-est asiàtic, la Xina i el Japó. Va ampliar el seu imperi de forma considerable. En el seu moment de major poder, Portugal controlava completament els oceans Atlàntic i Índic.

Castella i Aragó

Amb aquest enorme resum d’aconteixements no podem oblidar el paper que aleshores jugaven també els regnes de Castella i Aragó. Els dos regnes, units pel matrimoni (1469) d’Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó formaran el Regne d’Hispània.

El 1485 Cristòbal Colom –un personatge genovès afincat a Lisboa, casat amb una portuguesa, navegant de professió i que havia participat en expedicions a Gènova, Irlanda i Anglaterra– sol·licita audiència al rei Joan II de Portugal i li ofereix el projecte d’arribar a les costes del Japó i l’India navegant cap a occident “per trobar el Llevant pel Ponent”.

Joan II, que feia setanta anys estava ficat en empreses de descobertes a la costa d’Àfrica, i amb la idea posada a arribar a l’Índia vorejant el sud del continent, no s’aterveix a financiar-li l’aventura. Colom deixa la cort portuguesa i va a viure a la cort castellana, establint-se a la zona de Moguer i La Ràbida. Parla amb uns monjos d’aquella zona i presenta el projecte al Consell Reial que el desaprova. El 1486 es rebut per la reina Isabel I a qui agrada el projecte i el fa estudiar per “un consejo de doctos varones” per tal que emeti un dictamen sobre la viabilitat del projecte. Al cap d’uns anys el “consejo” emet un comunicat dient que és impossible el que diu Colom. La reina no desisteix i espera que s’acabi la conquesta de Granada. Reprèn la idea de Colom i l’aprova.

El mes de maig de 1492 Cristòbal Colom surt de Palos de Moguer en direcció a occident per arribar a l’orient. El mes d’octubre arriba a les Illes Bahames i es pensa que ja és a l’India. No sap que acaba d’arribar a un nou continent, desconegut per tots fins aleshores.

Pels portuguesos això és un cop de pedra i temen que després de l’aventura de Colom Espanya arribi a l’Índia abans que ells. Per tal que no entrin en conflicte les dues potències el Papa intervé amb una solució salomònica: el 1493 agafa la bola del món i, com si fos una poma, la divideix en dues parts amb el ganivet imaginari d’una butlla. Allò que queda a l’occident d’aquesta línia serà per Espanya, allò que quedi a l’est serà per Portugal. Portugal té alguns dubtes i demana que la línia se situï una mica més a l’occident. Es signa així el 1494 el tractat de Tordesillas pel qual gairebé la totalitat del món queda repartit entre Espanya i Portugal sense tenir en compte la resta de nacions. Portugal es queda amb Àfrica, Índia i Brasil, i Espanya amb la resta d’Amèrica.

Europa

Les odissees de Portugal i la venturosa aventura de Castella fan que Europa quedi amb un pam de nas. Davant d’això Europa tremola: del no res Portugal i Espanya eixamplen els seus dominis a una dimensió desconeguda. Espanya ja és una potència, però Portugal és la nació més petita i la primera potència marítima del món amb el domini de noves terres. ¿Qui la podrà parar? Portugal arribarà a tenir una extensió que no tenia l’Imperi romà en l’època de la seva major expansió.

A partir d’aquí tothom es dedica a viatjar cap a l’incògnit amb unes ànsies de descoberta com mai: en tres decenis es descobreix més món que tota la Humanitat sencera ho havia fet fins aleshores: l’Índia, Terranova, Brasil, península del Labrador, Rio de Plata, Madagascar, Mauricio, Malaca, Florida… i l’Oceà Pacífic. En cent anys la navegació ha superat en mil la seva activitat i la figura del món es transforma i s’amplia d’any en any, “la Geografia i la Cartografia del Cosmos porten un ritme molt accelerat i fixen la forma i l’extensió de la Terra des que els homes viuen, respiren i pensen”.

*      *      *

Només quedava una aventura per cumplir: donar la volta a la Terra en barco i comprovar i evidenciar la forma esfèrica del nostre planeta contra les teories del passat: aquesta serà la idea fixa del portugués Fernão de Magalhães.

no soc ningú…

Avui no ets ningú… si no portes un tatoo, si no saps els gols que va fer el Messi quan era a la Masia, si no et penges un piercing, si no saps els anys que fa que no pedregava al Montseny, si no ets al facebook, si no saps quans anys fa que l’Alonso no guanya la F1, si no t’has fet un selfie, si no t’has comprat un pal per fer-te’l, si no saps que en motos GP el nen Màrquez ha fet un altre rècord, si no tens watsapp, si no recicles, si no has estat trending topic mundial alguna vegada, si no ets del Barça, si no veus Polònia, si no tens mans lliures al cotxe, si no tens un smartphone d’última generació, si fa més de 2 anys que tens el mateix cotxe, si no compres res al dutty free encara que no ho necessitis, si no saps on són els isquiotibials o el sartori, si no et compres uns pantalons estripats i descolorits, si no saps què és un hectopascal, si no estas apuntat a un gimnàs per donar culte al cos, si no saps els taps, els rebots i els bàskets que han fet els germans Gasol, si no has vist la gala dels òscars… i tantes coses més que has de saber per no passar per indocumentat!

I en un altre ordre de coses –molt més important!– continues essent ningú, i a més ets un retògard, si… no defenses l’avortament i l’eutanàssia, si no estàs a favor del divorci, si no defenses el viure en parella en comptes del matrimoni, si no estàs a favor de les unions homosexuals, si no defenses les lleis sobre LGTBI, si no col·labores amb cap ONG (encara que no sàpigues ni què apoien ni què ataquen), si no critiques l’Església en comptes de defensar-la, si no…

Avui podem veure com molta gent, jove i no tan jove, gran i no tan gran, mares i pares de família… funcionen d’una manera que ens sorprèn. Ja sabem que “l’hàbit no fa el monjo” però hi ha maneres i maneres d’anar pel món. D’acord que, des de sempre, també en els anys de la nostra joventut, hi havia persones originals, que vestien o feien o defensaven les coses d’una manera que cridava l’atenció, però el que està passant ara –amb aquest delit d’aparentar, amb aquest voler “estar al dia”, amb aquest no “poder” ignorar res del que passa, amb aquesta dèria per saber-ho tot de tot i de tothom, amb aquest defensar l’indefensable, amb aquest funcionar sense criteri propi…–, sembla que no té parió.

Tots els presentadors de notícies de totes les cadenes, tots els comentaristes radiofònics o de diaris, de paper o digitals, ens bombardegen amb un reguitzell de dades ja siguin polítiques, socials, esportives o climàtiques –que els facilita les bases de dades i la informàtica– que hem de memoritzar i repetir vingui o no vingui a tomb per tal de no quedar en ridícul quan algú les cita: –Sí, sí…, oh i tant! hem de dir, perquè si poses cara de pomes agres, de pòker o de no saber de què va el tema et diuen: –¿ Com, no saps que el 1994…? i aquí t’endinyen la frase apresa del telenotícies d’ahir o de qualsevol diari. Frase que l’endemà canvien per una altra que dóna la volta al món –penjada a facebook o twitter– i que repeteixen amb puntual religiositat. Són museus ambulants.

Aquestes maneres de fer i aquestes actituts, aquest necessitar “estar al dia”, aquesta aparent “utilitat” de la gran quantitat d’informació que tenim a l’abast, fa que et sentis petit, un no res, un despenjat, un alien, un tio que viu en un altre món si no segueixes a la mateixa roda.

La utilitat de l’inútil és el darrer llibre del pensador italià Nuccio Ordine (1958), professor a la Universitat de Calàbria, i que ens diu que “amb aquesta contradicció del títol he volgut posar al centre de les meves reflexions la idea d'utilitat d'aquells sabers el valor essencial dels quals és del tot aliè a qualsevol finalitat utilitarista. Avui es consideren inútils els sabers humanístics i, més en general, tots els sabers que no produeixen beneficis”. Amb aquesta mentalitat s’ha fomentat el menyspreu a les capacitats creatives de pensadors, escriptors, artistes, lingüistes, historiadors…, en tant que les seves aportacions no produeixen beneficis econòmics. I per aquest motiu, persones dedicades al cultiu de les ciències humanes cedeixen davant les pressions del mercat i adapten les seves obres, per sobreviure, a les exigències de l'èxit comercial imposat pels empresaris.

Si bé el professor fa referència, sobre tot, al saber intel·lectual, als coneixements humanístics, a tot el ventall de disciplines que s’han de cultivar a la Universitat, al llegir-ho m’ha vingut al cap que al carrer està passant exactament el mateix que en el món intel·lectual: la deconstrucció de la societat (quin joc d’eufemismes fem servir avui!: de l’enderroc en diem deconstrucció) basada en fer allò perquè “tothom ho fa” en comptes de fer allò que cal encara que ha faci poca gent.

Cal agrair al professor Ordine aquest manifest en defensa dels sabers tradicionalment considerats “inútils” i també que ens recordi que els sabers humanístics són més útils que els suposats sabers econòmics, tal com argumenten, des de sempre, pensadors i escriptors, ja siguin del Món Antic, de l’Edat Mitjana, del Renaixement o de l’actualitat. També defensa la importància de seguir tutelant, en la universitat, l’afany de saber i d’investigar, sense objectius pràctics immediats, sense ànsies d’eficiència, amb la sola dignitat pròpia de l’home.

No tot és perfecte en aquest manifest. Quan parla de l’amor i la veritat relativitza aquests conceptes i nega que puguin existir d’una manera absoluta i els considera una amenaça contra la llibertat de pensament (sic!).

Ordine continua dient: “Si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l'inútil, si escoltem únicament el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, només serem capaços de produir una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I en aquest moment, quan la desertificació de l'esperit ens hagi ja agostat, serà en veritat difícil imaginar que l'ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat”.

No hi calen més comentaris. Si no sabem desfer-nos d'aquest modus operandi tan estès, de voler saber tot a l'instant: ¡ja!, i no volem aparèixer com ignorants davant els ulls dels altres, seguirem defensant que l'útil és tot allò que no serveix per a res però "mou" la vida i dóna beneficis, i l’inútil és allò que algú vol fer estudiar i aprendre a la jovenalla i que pensa que “no serveix per a res”. I continuarem col·laborant –conscient o inconscientment– en aquesta “deconstrucció-enderroc” de la societat.

charlie hebdo: llibertat d'expressió ll

Els inferns continuen oberts. Publico el següent escrit després dels recents atemptats a Copenhague –un amb 40 bales disparades a la finestra del Cafe Krudttønden, al cèntric barri d’Østerbro, amb el resultat de tres ferits i un mort, i un segon a la sinagoga, amb dos ferits i un mort– i els assassinats dels cristians coptes.

La trobada al Cafe Krudttønden era per dissertar sobre Art, blasfèmia i llibertat d’expressió. Un dels participants era Lars Vilks, dibuixant suec que va publicar les desgraciades caricatures sobre Mahoma al diari Jyllands-Posten, que està amenaçat de mort per Al Qaeda vagi on vagi, i contra qui anava dirigit l’atac. Ell mateix es queixa que gairebé no el conviden ni a assistir ni a donar conferències. Un altre era François Zimeray, embaixador francès a Copenhague, que havia de parlar sobre l’atemptat a Charlie Hebdo. Una altra, Ina Sevchenko, líder de les Femen…

*          *          *

Deixant molt clar que tota vida humana és sagrada –tan la dels assassinats com les dels assassins i que ningú té dret a silenciar-la– faig algunes consideracions entorn a allò que deien els dibuixants de la revista, allò que ha dit una part de la premsa, allò que diu la gent del carrer… i també sobre la tan esbombada llibertat d’expressió i el dret a l’insult que sembla que té una “minoria correcta” per sobre dels altres ciutadans.

Frases entorn els fets

Stéphan Charbonier (Charb), director de la revista.

“No tinc ni fills ni els vull, ni esposa, ni cotxe, ni crèdit… Prefereixo morir dempeus que viure agenollat”.

Jeannette Bougrab, companya del director Charb. Filla de pares argelins, col·laboradors dels francesos i emigrats per no ser represaliats, secretària d’Estat per la Joventut amb Fillon, primer ministre de Sarkozy.

“Que l’enterrin al Panteó, com un pare de la pàtria, el van matar per defensar la laïcitat, l’esperit volterià, rebent acusacions per tots costats sense que ningú el defensés. Era un resistent. Estava preparat per morir per les seves idees, han matat lo més preciós d’aquest país”.

Philipe Val, antic director de CH.

"Era gent valenta, noble, mai va fer mal a ningú".

Una vinyeta a la revista.

Es veu una mà amb un llapis que dibuixa un fusell. A sota aquest a frase: “Llapis carregat de pau”.

Renald Luzier (Luz), diduixant de CH; en l'última revista.

Titlla d’"imbècils" els que no estan d'acord amb el seu estil editorial: "Lluitem contra la imbecil·litat, no per la unió nacional".

Farhad Khosrokhavar, sociòleg franco-iranià.

"Se li podria haver retret a CH haver estat massa excessiu, però ningú ho dirà ara".

Henri Roussel, un dels fundadors de CH, de 80 anys i que ara treballa a Le Nouvel Observateur.

Critica l'escalada de provocació en la qual havia entrat el setmanari. "El 2011 les oficines del Charlie Hebdo van ser incendiades per uns encaputxats, per publicar una portada que es burlava de Mahoma i de la llei islàmica. No ho hauria d'haver fet. Però Charb ho va fer de nou un any més tard, al setembre de 2012. Ara Charb 'ha arrossegat' el seu equip a la mort per 'exagerar' les caricatures ".

Richard Malka, advocat de CH.

Es va queixar als propietaris de Le Nouvel Observateur per haver publicat l'article de Russel quan Charb ni tan sols havia estat enterrat.

Matthieu Croissandeau, editor de Le Nouvel Observateur.

Va justificar així la publicació de l'article: "Vam rebre aquest text i, després d'un debat, vaig decidir publicar-lo en un especial sobre la llibertat d'expressió. M'hauria semblat preocupant censurar la seva veu, fins i tot si és discordant. Sobretot, perquè és la veu d'un dels pioners de CH".

Dean Baquet, editor del New York Times.

Després d'un debat a la redacció, van decidir no publicar les provocatives vinyetes de Charlie Hebdo com a gest de solidaritat: "La decisió respon a un criteri del diari: Hi ha una frontera entre l'insult gratuït i la sàtira. La majoria d'aquestes vinyetes són insults gratuïts".

Martin Baron, del Washington Post.

Justifica que el diari no publica material que sigui "deliberada o innecessàriament ofensiu per a membres de grups religiosos i aquestes vinyetes ho són".

Glenn Greenwald, advocat constitucionalista i columnista.

"¿Quan s'ha vist que per defensar el dret a la llibertat d'expressió d'algú calgui publicar i abraçar les seves idees? ¿S'aplica això en tots els casos?".

Associated Press, CNN

Aquestes dues agències i altres agències informatives han mantingut el mateix criteri en les seves pàgines i no han reproduït les vinyetes de CH.

Brendan O'Neill, director de Spiked.

Està impulsant una campanya contra les modernes amenaces a la llibertat d'expressió. Si la frase "aquest llenguatge ofèn els meus sentiments" la pronuncia la "minoria correcta" pots fer callar les veus que no t'agraden. Fa uns dies recordava casos recents en un article a The Wall Street Journal: "S'anul·la una exposició qualificada de 'ofensiva' per un autoanomenat portaveu de les comunitats negres... Feministes ofeses obliguen a una tv a abandonar un xou que consideraven sexista... Pastor suec condemnat a presó per qualificar l'homosexualitat com un tumor... Un grup d'estudiants clausuren un debat sobre l'avortament... Es dicten lleis per combatre l'homofòbia en contra de l'heterosexualitat... Investigador acusat per dubtar que als fills de parelles del mateix sexe els vagi tan bé com als del pare i la mare... Pastisser davant els tribunals per no posar en un pastís un lema a favor del matrimoni gai... Universitaris qualificats de 'negacionistes' per discutir la magnitud del canvi climàtic..."

"Cap d'aquests silenciadors va fer alguna cosa ni remotament comparable a la barbaritat comesa a París, però tots contribueixen a crear un nou clima d'intolerància, una extensa cultura del menyspreu per qualsevol que ofengui o que atropelli les 'noves ortodòxies'."

Gent del carrer

"Els meus fills van aprendre a llegir amb CH".

"Jo mai havia comprat la revista, però sóc aquí per la llibertat".

Premsa de Turquia

Van sortir titulars com: "Atac a la revista que ha provocat als musulmans, que ha insultat al nostre profeta".

Nombrosos comentaris de lectors van elogiar l'atemptat: "Esperem que continuïn matant els infidels".

Els musulmans de França

"Els musulmans francesos estem horroritzats. França hauria de treballar colze amb colze amb els musulmans que viuen a França, reconeixent-los com a ciutadans de ple dret, sense buscar bocs expiatoris per explicar la crisi moral".

"Les velles generacions mai vam tenir problemes. Són els nostres joves els que tenen problemes per culpa dels líders polítics i dels mitjans de comunicació, que només parlen de les banlieues i dels fills de la immigració com una cosa negativa, com una font de problemes. El país dels seus pares no els pertany i el seu país d'acollida els rebutja. Acumulen ràbia i ràbia i al final, un dia, ho expulsen tot amb violència ".

"Els joves d'avui no saben res del veritable islam, són ignorants, 'malalts mentals', embruten l'islam per als seus propis fins".

"Molts barris populars de les banlieues van a la deriva, abandonats per les institucions i oscil·len entre la violència, l'agitació i la delinqüència organitzada entorn de la droga. L'únic que els dóna sentit és la religió, l'Islam ".

"Si els musulmans no fem un rebuig frontal i públic contra aquesta ideologia, que ningú aprova, se'ns tracta com a sospitosos de complicitat, només pel fet de ser musulmans. Això ens fa tornar extremistes".

La Llibertat d'Expressió

Jean-Marc Ayrault, primer ministre francès, ha recordat que "la llibertat d'expressió constitueix un dels principis fonamentals de la República". En aquests dies han aparegut frases per a tots els gustos. Les dels que sostenen que l'atemptat que ens ocupa "forma part d'un pla orquestrat per acabar, mitjançant el terror, amb la llibertat: la de dir el que es pensa, la de dessacralitzar, la de pensar diferent". La dels que sostenen que "la llibertat d'expressió no ha de cedir davant les amenaces ni les violències: "cap tipus de terrorisme es podrà imposar sobre el dret de les persones a expressar lliurement les seves idees". Les dels que defensen que "la defensa de la llibertat d'expressió implica també el dret a criticar el que altres publiquen".

La llibertat d'expressió ha de tenir uns límits, la qüestió és quins. ¿El Codi Penal? Mal assumpte quan la nostra societat basa les seves relacions, la seva humanitat, en aquest Codi. Això no és buscar el bé, sinó jugar deliberadament amb la transgressió dels seus límits. ¿On són, doncs, els límits a la llibertat d'expressió? I, encara que la resposta és clara: "on comença la llibertat dels altres", sembla que apuntar contra la fe dels creients no forma part d'una cosa tan senzilla d'entendre com això.

¿S'ha d'instaurar la censura, o l'autocensura, en una societat lliure i democràtica? ¿Cal fer-ho? ¿No és història passada la censura? ¿Què diuen els clàssics? Sòcrates:   "Si el que vols dir no és cert, ni bo, ni útil, ¿per què dir-ho?". Juvenal, en una de les seves Sàtires escriu: "La censura dóna ales als corbs i persegueix els coloms". Voltaire, a la França de la morarquia absoluta: "No estic pas d'acord amb el què dieu; però estic disposat a barellar-me fins la mort per tal que tingueu el dret a dir-ho". I  també: "La civilització no suprimeix la barbàrie, senzillament la perfecciona". Sembla mentida que Voltaire esdevingui profeta. 

El mateix dia que Europa –Soc Charlie– és mobilitzava contra a els atemptats de París, cap país europeu va aixecar la veu contra la massacre de dues mil persones, en una setmana, a Baga, Nigèria, per part del grup islamista Boko Haram. Ni el mateix president de Nigèria, Goodluck Jonathan, va parlar del tema, però sí que ho havia fet el dia abans pels fets de París. Cap reacció internacional, cap seguiment al Soc Bara a les xarxes socials, cap moviment de solidaritat. Com tampoc es va difondre massa la mort, l'endemà, també a Nigèria, d'una vintena de persones provocada per la autoimmolació d'una nena de 10 anys, que tothom dubta que sabés que portava una bomba.

Els "experts" diuen que la diferent reacció als banys de sang de París i Nigèria s'inscriu en un contexte més ampli: "l'atac de París anava contra les llibertats fonamentals... un atac existencial contra tota Europa", mentre que "a Nigèria el mateix atac islamista es presenta com una continua història de violència entre comunitats africanes". A París "hi va haver una pantalla gegant que ho mostrava a tot el món, mentre que a Nigèria no saps exactament què passa".

Sí se sap què passa. Senzillament passa que a França tenen un PIB pc de 41.000$ i a Nigèria tenen un PIB pc 2$. La "cultura del descarte" i la "globalización de la indiferencia" del papa Francesc.

¿Podem continuar aixecant cartells dient Je suis Charlie?

charlie hebdo: llibertat d'expressió l

Després de tot el que va passar a Paris el matí del dia 7 de gener d'enguany, i a més d’un mes dels fets, escric aquestes reflexions.

Fa poc més d’un mes hi va haver a París un dia de dol nacional, amb repic de campanes de Nôtre Dame, discursos solemnes, gent amb caminar trist i sense ànim, portades fúnebres, carrers amb minuts de silenci i pintades Je suis Charlie a tot arreu. Aquest dia el món era París –40 caps d'estat i govern dels 5 continents– perquè aquí van esclatar els inferns provinents de l’Orient Mitjà. Una "marxa republicana", una desafiant concentració, una mobilització sense precedents des de 1944, quan va acabar la Segona Guerra Mundial. ¿I per què van esclatar els inferns?

Des del 7 de gener i durant uns quinze dies hi va haver un crescendo inaudit de comentaris a tota la premsa sobre l’atemptat a la redacció de la revista Charlie Hebdo. Tothom es va llençar a fer-los costat. Els van ajudar a editar un número extraordinari, amb la intenció de seguir apareixent contra tota adversitat. Després de l’enterrament de les víctimes, poques coses més es van dir. Però l’adversitat ha pogut més que la realitat: fa uns dies (no ho he vist imprès, ho vaig sentir a la ràdio) van anunciar que els redactors de Charlie Hebdo han decidit plegar veles, no continuar amb la revista, no sortirà ni el número de febrer. RIP.

He recordat unes paraules del periodista Daniel Arasa que en l'article titulat Pardon… je ne suis pas Charlie Hebdo deia:  “No compraré mai un exemplar. No li donaré un euro. Mai prohibiria la seva publicació perquè la llibertat és sagrada, però no en faré difusió i, a consciència, dic que m'agradaria la seva ruïna econòmica perquè ningú la compri, perquè ningú li donés publicitat”. S’ha acomplert el desig.

Charlie Hebdo

Je suis Charlie! ¿Jo soc Charlie? ¿Qui és Charlie, Charlie Hebdo, aquest nom que hem sentit, per desgràcia, un munt de vegades les darreres setmanes, aquest nom que ha fet que tota Europa estigui preocupada? Europa està preocupada, però no n’hauria d’estat tant pels assassinats del passat mes a Paris, sinó per la deconstrucció de la societat que es va fent des de la gent que té el poder mediàtic, polític o cultural.

Charlie Hebdo és un setmanari, autodenominat satíric (sic!), però que es manifesta amb un caràcter anarquitzant, injuriós i llibertari. És una revista molesta, insolent, corrosiva, insultant, càustica, grollera, irreverent, mordaç, cruel, gamberra, cínica, irrespectuosa, ultratjant, de mal gust, vulgar, agressiva, perillosament provocadora fins l'escarni, blasfema, deliberdamente ofensiva, sarcàstica, caricaturesca, amb una llibertat d'expressió entesa a la seva manera i una actitud hostil contra qualsevol forma de religiositat, aconseguint unir la indignació de musulmans, jueus i cristians i la d'una gran multitud de ciutadans que no estan d'acord amb la seva manera de fer la revista.

Charlie Hebdo fa bandera de la llibertat d'expressió i es proposa seguir fent humor sobre la religió musulmana "fins que l'islam sigui tan banalitzat com el cristianisme". La marca de la casa es fustigar, sense contemplacions, tot i tothom, sense importar-los res que algú se senti ofès. Les seves plomes havien acumulat un immens memorial de greuges al llarg de molts anys per la irreverent sàtira practicada sense cap distinció de religions: es mofaven de totes. Ha fet seva la frase del misàntrop "jo no tinc manies, jo odïo a tot el món". La seva última vinyeta (portada del 7 de gener) deia: "Encara sense atemptats a França. Però esperin, hi ha temps fins al 31 de gener per presentar les felicitacions". La “felicitació” va arribar a les onze del matí.

Breu història de Charlie Hebdo

El 1960 Georges Bernier (professeur Choron) i François Cavanna treuen, a Paris, una publicació mensual amb el nom d’Hara-Kiri, “journal bête et méchante”. El 1961 es va prohibir la publicació. El 1964 torna a sortir. El 1966 torna a ser prohibida. Mig any després reapareix, però la meitat dels col·laboradors no hi tornaren. N’agafaren de nous. El 1969 dirigeix la publicació Cavanna i la converteix en setmanal (hebdomadaire, hebdo) amb el nom de L’hebdo Hara-Kiri. El 1979, a rel de la portada amb motiu de la mort de De Gaulle, torna a ser prohibida.

Els promotors creuen que ha de continuar sortint i la treuen amb el nom de Charlie Hebdo, agafant el nom d’una antiga publicació, de 1969, que es deia Charlie Mensuel. El nom fa referència al personatge Charlie Brown (Carlitos) del dibuixant Schulz i que aquesta revista va introduir a França. El 1981 la publicació va deixar de publicar-se per falta de lectors: no tenia subscriptors, no tenia publicitat i la venda als kiosks era ridícula.

El 1992 surt a la llum el primer número d’una nova revista amb el mateix títol d’abans: Charlie Hebdo. La inicien Philippe Val i Jean Cabut (Cabu) juntament amb dibuixants coneguts dels anys 70 i idèntica maquetació. Un gran èxit en la sortida: 100.000 exemplars el primer número. Si la publicació anterior no tenia una línia política clara, aquesta es defineix contestatària de l’extrema dreta. Per aquest motiu alguns col·laboradors abandonen la publicació per la manera de funcionar del director, Philippe Val, que ha de veure com, gairebé cada dia, es troba amb oposicions i dimissions, per la línia corrossiva que segueix, així com acomiadaments de dibuixants coneguts. El 2009 deixa la direcció Val i l’agafa Stéphane Charbonier (Charb), que continua amb la línia irreverent i corrossiva contra tothom.

Implicada en judicis, debats i acusacions per provocacions, el 2011 va ser atacada per un grup islamista amb un còctel molotov i el passat 7 de gener, va ser atacada per Al-Qaeda morint el director, alguns dibuixants i empleats.

Charlie Hebdo tenia ara una tirada de 35.000 exemplars i les seves finances feien aigües per la poca publicitat i la drástica reducció de vendes. La mort tràgica dels seus dibuixants hagués pogut donar una nova vida al setmanari, cosa que no van preveure els agressors.

No hauria de ser possible que, en defensa de la llibertat d’expressió, es pugui atemptar impunement contra qualsevol persona o institució –ja sigui amb pistoles o amb dards enverinats envoltats de dibuixos– per tal d’insultar-los i riure’s d’ells, dia rera dia, setmana rera setmana.

Amb tot el respecte pels morts i per les seves famílies, i deixant ben clar que mai ningú té dret a arrabassar la vida a ningú, crec que cal dir que Chrarlie Hebdo ha cavat la seva pròpia tomba amb les publicacions “satíriques” però irespectuoses per a molta gent.

¿Hem de riure sempre les desgraciades portades de la revista? ¿Fins on ha d’aguantar una persona o institució que es veu, dia rera dia, insultada en les seves creences? Una cosa és fer un acudit sobre una situació que s’hagi pogut donar en un moment determinat. L’altra és anar tirant fems a la cara de la gent i llenya al foc de la irreverència, setmana rera setmana, per tal de provocar aquells que no pensen com jo. És la dictadura del relativisme: no hi ha res que no sigui veritat, excepte la meva veritat.

Després del 7 de gener

L'honor d'un diari és servir sempre a la veritat, usant tots els espais de llibertat necessaris per al seu treball. Però per desgràcia, des de fa molt de temps, els líders d'opinió, i Charlie Hebdo en particular, han fet de la falta de respecte a la persona humana una estratègia de la mentida, encerclant el món del pensament en un nihilisme llibertari en el qual l’objectiu declarat és “deconstruir” la societat. Formant part d’aquest món que ells volien aniquilar, els periodistes de Charlie Hebdo han patit cruelment la seva sort sembrant el caos en nom d'una falsa concepció de la llibertat. L'horror de la seva mort  –que ningú no desitjava ni desitja– no pot fer oblidar aquesta realitat.

Els terroristes han assaltat un diari satíric famós pels seus ultratges i sarcasmes. “Un té dret a fer la riota de tot”, deien amb orgull els responsables. La riota es va convertir en llàgrimes. Els kalashnikov van replicar a l’agressió de les paraules i les imatges. “Un dibuix és un tret d’un fusell”, havia dit Cabu. Va acabar pagant-ne el preu.

La violència troba la seva font en la des-socialització, la marginació, dels joves sense punts de referència, amb un fracàs familiar, escolar i professional en una societat en la qual ells no han trobat el seu lloc i que els deixa sense futur. El relativisme moral i religiós envaeix les nostres societats posmodernes on les grans ideologies s’han enfonsat i la religió ha estat esborrada per la pèrdua de transcendència i interioritat.

Quan una cultura no dóna raons sublims per viure perquè ha oblidat el patrimoni o ha perdut la memòria, ella mateixa se’ls fabrica a partir dels instints més baixos i més vils. Quan al si de la família ja no és possible transmetre aquest lent i pacient teixit de la raó, d’història, de cultura… aquesta societat fa saltar, sense adonar-se’n, la barrera que tancava el camí a la brutalitat de la naturalesa, a l’exacerbació de les passions i a les reivindicacions narcicistes: li ha fet el llit al fonamentalisme.

Quan Mahoma, Benet XVI, la Verge són representats d’una manera obscena, quan es complau en la provocació d’allò que toca la consciència més íntima, la de la fe, la d’allò que és sagrat, la de la simbogia religiosa… aquesta nova iconoclàstia engendra, inevitablement, –sense justificar-la mai– la revenja, la venjança, altres violències més insospitades en un engranatge gairebé mecànic, i on l’actualitat ens ha ofert un espectacle horrible.

La sacralització de la burla i de la injúria no pot provocar res més que l’odi. El menypreu de l’altre comença per no respectar la vida humana, la de l’infant no nascut al si de la mare, la del malalt incurable que se’l vol eutanasiar, la vida de qui és dèbil, exclòs, desesperat, sol… la d’aquell que ja no creu ni en ell mateix. Hem de fugir d’aquesta cultura del menyspreu.

(Seguirà un altre escrit)