persones 8 - Edith Stein ll - filla d'israel

25 anys de la seva canonització (1998-2023)

 

Edith Stein neix el 12 d'octubre de 1891 a Breslàvia, la capital de Silèsia (aleshores ciutat alemanya, avui polonesa), al si d'una família alemanya, prussiana, i d'estricta observança jueva. Aquest dia era el Yom Kippur, la festa jueva més gran, el dia de l'expiació. Diu a la seva biografia:

«Potser això va fer que fos especialment estimada per la mare i aquesta data gairebé fou una predicció per a mi».

La família al complet

Era la petita d'onze germans, quatre dels quals van morir petits i el gran va quedar marcat de per vida per culpa de l'escarlatina. El pare mor jove, als 45 anys. La mare ha de lluitar per tirar endavant el negoci de les fustes i la família i tenia molt prestigi davant els fills. Edith diu d'ella que era una "dona bíblica" pel seu coratge i energia, però en un moment donat tots els fills van abandonar la fe en el Déu d'Israel. La majoria es convertiren en ateus. Edith i Rosa al catolicisme. Ella va romandre fidel al Déu d'Israel fins la mort.

Edith, per ser la petita, era la mimada, era afectuosa, capriciosa, tossuda, obstinada, que no es deixava xafar per ningú i amb una memòria poc corrent, de manera que d'ella mateixa diu:

«quan jo començava a parlar la gent se sorprenia de lo llesta que era la nena».

Edith concedeix un valor prioritari a la vida casolana: ajuda la seva mare en les tasques domèstiques, participa de les preocupacions i alegries dels de la casa, és testimoni dels problemes matrimonials dels seus germans, es preocupa de la seva germana Erna… tot això fa que maduri la seva personalitat.

És amiga de les seves amigues, participa amb elles en nombroses festes i excursions, hi té confidències, recorda descobriments de la seva adolescència (amors inicials, la lleialtat, l'amistat) i ressalta la profunditat de la seva mirada al món i a tot el que l'envolta: els ulls verds d'una ovella perduda…, els gestos rituals de la litúrgia jueva…, el magatzem de fustes de casa seva…, la inquietud davant de realitats com el suïcidi, el crim o l'alcoholisme…

Erna i Edith

Les dues germanes petites, Erna (transparent com l'aigua clara) i Edith (un llibre de set segells) van créixer com si fossin "bessones", però Edith tenia un món ocult en la seva intimitat. Mai deia res a ningú del que li passava:

«en els meus somnis sempre veia un futur meravellós; somiava en la fortuna i la fama ja que estava convençuda que estava destinada a alguna cosa gran, fora del món limitat i burgès en el que havia nascut».

Va començar a anar a l'escola i això va fer que comencés a prendre forma la seva set de saber i, per damunt de tot, de comprendre. Comença així a ser més reflexiva, més altruista, menys esquerpa, menys irritable, més calmada, més humil, més dòcil. Es va entusiasmar per l'alemany i la història i va començar a escriure. Era una lectora incansable, tenia una voluntat de ferro i una memòria extraordinària: "en aquell període la raó va predominar en mi".

Als tretze anys comença l'escola secundària. Quan en tenia 14 dos oncles seus es van suïcidar i aquests esdeveniments la van marcar profundament. La seva mare va comentar que una cosa així només podia passar en un "moment d'ofuscació mental". Edith va anar als dos funerals i es preguntava:

«¿Per què entre les famílies jueves hi ha més predisposició a aquestes desgràcies? Crec que és la incapacitat d'encarar amb tranquil·litat la ruïna de la seva vida exterior i assumir-la. La immortalitat de l'ànima no és un dogma per al jueu. Qualsevol aspiració és de tipus terreny. En un funeral jueu no hi ha res que pressuposi fe en una supervivència personal. Quan molts anys més tard vaig assistir a un funeral catòlic, la diferència em va produí una impressió molt fonda».

Als quinze anys deixa l'escola sobtadament. ¿Què va passar? ¿Per què va deixar l'escola? Mai ho sabrem. La seva mare la fa anar a Hamburg, a casa la seva germana Elsa, a fer-li companyia, a ajudar-la −tenia tres fills petits− i a descansar. Elsa i el seu cunyat s'havien tornat ateus, la religió no existia en aquella casa.

Comença aquí una època d'interrogants: ¿on és la veritat…?, ¿qui soc jo…?, ¿quin es l'objecte de la meva vida…?, ¿com puc saber què es el bé i el mal, lo just i lo injust…? Si amb la mort tot s'acaba, ¿perquè esforçar-se tant? Així comença també a trontollar la seva fe. Dins d'aquest ambient la fe d'Edith va minvar i deixà d'assistir a les celebracions religioses:

«Vaig perdre la meva fe infantil i vaig començar a pensar com a 'persona autònoma'… Allí vaig perdre el costum de resar. Vaig pensar que es podia viure la vida expulsant-ne Déu. Em vaig convertir en atea».

Amb 17 anys torna a l'escola. Treballa sense descans, estudia matemàtiques, llatí i llegeix contínuament. També assisteix a obres de teatre, a sessions d'òpera lírica i a concerts de música. Les seves preferències:

«m'entusiasmaven Fidelio de Beethoven, La flauta màgica de Mozart, Els mestres cantors de Wagner… i Bach, 'que em va commoure'. Quan vaig aprendre el cant gregorià vaig comprendre perquè m'havia commogut tant Bach».

Però el més important per a ella és l'estudi per dedicar-se a la "passió per la veritat i a la qüestió femenina".

Edith

El 1911, amb 20 anys, es gradua en Batxillerat amb una bona nota. Entra a la Universitat de Breslàvia. Allà estudiarà filosofia, filologia alemanya, història de Prússia, filosofia de la naturalesa, psicologia i iniciació al grec.  És aleshores que veu com, a la societat, ja hi comença a haver prejudicis racistes contra els professors jueus i s'adona:

«de la repugnància del nacionalisme xovinista, nacionalisme basat en l'estirp, el llinatge, l'ètnia, i la sang. D'aquí a la raça la distància és curta».

L'activitat d'Edith era intensa: s'inscriu a l'Associació femenina d'estudiants una associació de companyonia, a l'Associació acadèmica de la societat de Humboldt per a la instrucció popular on dóna classes i, a més, dóna classes particulars.

Al cap de poc temps Edith considera que la universitat de Breslàvia és una universitat provinciana i decideix anar a Göttingen, al centre d'Alemanya, entre Berlín i Colònia, a 600 km de casa seva:

« Breslàvia ja no tenia res per a oferir-me i vaig sentir la necessitat de nous estímuls».

Així ho va comunicar a la família, cosa que no va agradar gens a la seva mare que no volia que marxés del seu costat:

«Quan vaig dir a casa que pensava marxar a Göttingen vaig sentir la mare que deia en veu baixa a la meva germana: 'ja no li agrada estar aquí amb nosaltres'».

El 1913, amb 21 anys, Edith es matricula a la universitat de Göttingen. Un dels professors que hi ha és Georg Moskiewicz que coneixia Edith. Aquest li suggereix que només arribar a la Universitat es presenti al professor Adolf Reinach de part seva i que llegeixi el segon tom de les Investigacions lògiques de Husserl.

Amb aquesta lectura es despertà, de cop, en Edith, la vocació per la filosofia.  Edith s'adona que l'interès que ella té per trobar el camí de la veritat objectiva i la superació del subjectivisme que cercava en la filosofia moderna per fugir de l'idealisme de Descartes i Kant, és l'adreça que marca Husserl −jueu passat al protestantisme i fundador de l'escola fenomenològica− contra l'empirisme, l'escepticisme i el relativisme imperants. La intuïció de Husserl era fecunda: la realitat de les coses ja no depèn de la percepció de l'individu.

Adolf Reinach, col·laborador i deixeble preferit d'Edmund Husserl, co-fundador amb ell de l'"escola de Göttingen", assistent del mestre, només conèixer Edith l'accepta com a alumna seva. Edith queda impressionada per la manera com la va acollir en aquesta primera trobada.

Pocs dies després Husserl, té una trobada amb els nous deixebles del seu seminari. Al presentar-li Edith li diu:

«−El professor Reinach m'ha parlat de vostè, ¿ha llegit alguna cosa meva?

«−Investigacions lògiques

«−¿Totes?

«−Tot el segon tom

«−¿Tot? És una empresa realment heroica».

Va ser admesa al seminari de Husserl i comença a assistir a les classes. Esdevé la seva deixeble predilecta i, més tard, la seva secretària. Aquí pot explorar allò que no està explorat. Lectora insaciable de Spinoza, Kant, Nietzsche i Goethe treballa incansablement:

«Els meus dies eren llargs. M'aixecava a les sis del matí i treballava fins a mitjanit. Com que dinava sola em permetia també reflexionar. Quan anava al llit tenia paper i llapis a la tauleta de nit per poder anotar ràpidament les idees que em vinguessin durant la nit».

Per a Edith, Göttingen sempre va ser un lloc especial, un lloc d'il·luminació i inspiració. Va tenir la sort de conèixer Reinach que li va fer veure un món superior, Husserl de qui va aprendre a alliberar-se de prejudicis i Max Scheler que li obrí un món ignorat. La trobada amb Scheler la fascina:

«Per a mi Scheler tenia moltes idees catòliques i sabia divulgar-les i així va ser com em vaig posar en contacte amb un món que desconeixia completament. Em van caure molts prejudicis racionalistes en els que m'havia criat sense saber-ho i de cop i volta el món de la fe va aparèixer davant meu… No vaig oposar resistència als estímuls que rebia i mica a mica vaig ser transformada».

Husserl és traslladat a la Universitat de Freiburg (a 500 km de Göttingen) i Edith va allà amb ell. Aquí inicia la seva tasca investigadora amb una tesi sobre l'empatia que trobarà complexa i llarga i que ha de compaginar amb la paperassa burocràtica de la secretaria de Husserl.

      Edith d'infermera

El 1914 havia esclatat la primera guerra mundial. Edith fa un curs d'infermeria i treballa com a infermera voluntària en un hospital. Un refredat bronquial va fer que acabés aquest voluntarietat. Però al cap d'uns mesos de la Creu Roja la criden per si hi vol tornar. Haurà d'anar a un hospital a Àustria. Ella accepta de seguida malgrat l'oposició ferma de la seva família i sobre tot de la mare que li diu que haurà de viure entre brutícia i polls:

«Si la gent es veia obligada a patir a les trinxeres, ¿per què havia de viure jo millor que ells? La mare em va dir:

«−No marxaràs amb el meu consentiment!.

«−Doncs hauré de fer-ho sense el teu consentiment».

Cedir no era propi ni de l'una ni de l'altra. Aquesta resposta  va ser un xoc i una prova per futurs topades.

Fent de voluntària al front va haver de cuidar malalts infecciosos de tifus, pleura o pulmonia i va veure morir molts homes joves de parades cardíaques. Eren jornades en les que només es respirava l'olor de la malaltia i de la mort. Va haver de vèncer repugnàncies, temors de contagis, nits d'insomni… Però va aprendre coses que no ensenyen els llibres: el valor de la vida humana, del dolor, de la mort… S'adonà també que moltes noies:

«estaven més motivades per l'ambició que per l'amor al proïsme. Jo feia, contenta, qualsevol servei que se'm demanés. Vaig tenir la impressió que els pacients no estaven massa acostumats a ser curats amb afecte i l'assistència voluntària sempre trobarà en aquests llocs de patiment un camp per practicar l'amor al proïsme».

Quan Edith deixà la Creu Roja era admirada pel personal mèdic i pels malalts per la seva incansable dedicació; recordava el nom de molts malalts i amb algun d'ells va tenir una llarga correspondència. L'Estat austríac la va distingir amb la Medalla al Valor.

El 1916 torna a la Universitat amb Husserl qui li dirigeix la tesi iniciada amb el títol: Sobre el problema de l'empatia. El 1917 la presenta i obté la qualificació summa cum laude, cosa rara en una dona i impensable en el camp de la filosofia.  Comença a donar classes a la universitat de Freiburg.

Amb Husserl les coses no van tan bé com Edith esperava ja que la seva feina ara es resum a: desxifrar, transcriure, sintetitzar, elaborar… i la publicació de la segona part de les Idees de Husserl no sap quan arribarà. Stein ja no compartia moltes de les idees del seu mestre. Escriu a una amiga seva:

«No tinc ganes de continuar acumulant piles de papers per Husserl que ni tan sols es mira. I m'agradaria iniciar un treball pel meu compte…».

Això fa que Husserl prescindeixi d'Edith i esculli  Martin Heidegger per substituir-la. Va ser un greu error. S'apropià dels treballs d'Edith i els va publicar com si fossin seus. Va canviar la direcció de la fenomenologia vers un camí existencialista. Això va ser determinant per a tota la història de la filosofia. Heidegger va matar el camí intel·lectual obert per Edith Stein vers l'empatia i la intersubjectivitat. Després del pas per l'nfermeria de la guerra té clar que el fonament de l'existència d'una persona només es pot donar en relació als demés. L'experiència compartida i les vivències dels demés s'han de privilegiar per sobre la prespectiva del jo que defensava Heidegger.

Per Stein la filosofia no era una teoria, un conjunt d'idees, sinó una manera de viure la vida en comunitat, en una experiència de transformació d'un mateix i dels demés. Davant del totalitarisme del nazisme inicial, Stein creu en les persones i les relacions que estableixen, sense convertir la comunitat en una superestructura dominant, sinó més aviat en una construcció que fan les persones des de l'amor i la solidaritat.

Heidegger va acabar afiliat al partit nazi, va defensar el nacionalsocialisme, trencà amb Husserl i ni anà al seu enterrament, s'oblidà de tots els amics jueus i acceptà el rectorat de Freiburg amb Hitler al poder.

Si no hagués arribat la mort prematura d'Edith, una de les ments més preclares d'Europa, ella hagués pogut canviar radicalment el camí de la filosofia alemanya i de tot el pensament contemporani.

El 1918 concursa a una càtedra a la Universitat, i ho farà en cinc universitats diferents, però serà refusada en les cinc pel fet de ser dona i veurà que ho té molt difícil. Es dedica a donar classes en una acadèmia privada i continua amb els seus treballs d'investigació.

En aquesta època Edith es planteja també el tema del matrimoni:

«Niava al meu cor l'esperança d'un gran amor i d'un matrimoni feliç. Tot i desconèixer la moral catòlica estava impregnada de l'ideal del matrimoni catòlic. Hi havia algun noi que m'agradava i a vegades pensava en ell com a futur company de la meva vida».

Tenia un concepte molt seriós del matrimoni. Una vegada, davant la separació d'uns amics, creia que els motius que adduïen eren lleus inconvenients:

«El més greu de la situació era la decisió de no voler-los superar».

Als 25 anys, Edith té una de les seves primeres experiències religioses importants. En una passejada per la Catedral de Frankfurt, observa com una camperola entra amb la cistella de la compra, quedant-se una estona per resar:

«Per a mi va ser una cosa força nova. A les sinagogues i temples protestants que jo coneixia, els creients hi anàvem per a la celebració d'un ofici. Aquí, enmig dels assumptes diaris, algú va entrar a una església com per tenir un col·loqui íntim. Això no ho podré oblidar mai».

A finals de 1917 Adolf Reinach, mà dreta de Husserl i un dels membres més destacats del cercle fenomenològic de Göttingen, mor al front. Ell i la seva dona, Ana, amics d'Edith, s'havien convertit al protestantisme. Edith admirava d'ells la vida de família, la seva propensió a l'amabilitat, a la concòrdia, a l'enteniment que feien que aquest matrimoni fos l'ideal que pensava Edith.

Ana va demanar a Edith si volia fer-se càrrec d'ordenar els papers del llegat filosòfic del seu marit. I aquí tindrà una segona experiència religiosa que també recordarà sempre. Edith no creu en la vida eterna i té por de trobar-se amb una vídua desfeta en llàgrimes, però la trobada li va produir un autèntic desconcert:

«Em vaig trobar amb una dona amb una fe robusta que transmet serenitat i fortalesa. Aquest va ser el moment en què vaig tenir la primera experiència de la redempció per la Creu, que va ensorrar la meva incredulitat. El que no estava en els meus plans estava en els plans de Déu. En mi va cobrar vida la profunda convicció que no existeix l'atzar; tota la meva vida ja es traça segons els plans de la divina providència».

   El matrimoni Conrad-Martius

L'estiu del 1921 fa una estada a casa del matrimoni protestant Conrad-Martius. La dona, Hedwig, és amiga seva. Aquí tindrà l'experiència decisiva per a la seva conversió. Entre els llibres de la biblioteca n'agafa un "per casualitat" i el comença a llegir. És La Vida de Teresa de Jesús. Es va passar la nit llegint-la, fins la darrera pàgina. Al final exclamà: "Heus aquí la veritat!".

Era la conclusió d'una recerca fatigosa i assídua. Tot i que des de sempre manifestà interès per viure moralment bé dintre del judaisme serà aquesta lectura que la fa decidir a convertir-se al catolicisme sense negar mai la seva ascendència jueva. Va ser una fita en la seva vida iniciada el 1916 amb les lectures de l'Escola del cristianisme de Kierkegaard, el Nou Testament, els Exercicis de sant Ignasi i les Confessions de sant Agustí. S'adona que no només es pot llegir un escrit d'aquest tipus, sinó que s'ha de posar en pràctica. 

 

                                       

Escrit anterior Edit Stein l: https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=stein+l

persones 8 - edith stein l - apassionada de la veritat

 25 anys de la seva canonització (1998-2023)

En el diàleg del judici de la Passió després que Jesús digui a Pilat: −Jo he vingut al món per donar testimoni de la Veritat, el pragmàtic i escèptic procurador li respon: −I què és la veritat? I, sense esperar resposta, deixa plantat al reu. No li interessa conèixer la Veritat, com a molta gent avui, per creure-la insoluble, impracticable i molesta. La Veritat és Crist i si hom l'arriba a conèixer ha de canviar la seva vida. Molta gent, grans intel·lectuals i persones de diferents estrats socials i religiosos, també se l'han feta aquesta pregunta. Molts han intentat esbrinar la resposta i quan l'han trobada han reaccionat davant d'ella: o l'han seguida o l'han ignorada.

El camí de conversió del jueu és diferent. Ratzinger ho recorda en el llibre Jesús de Natzaret. Quan un jueu observant arriba a la cruïlla d'haver d'escollir entre continuar amb la fe de l'"Israel etern" o seguir Jesús li entra un gran espant davant el missatge de Jesús ja que no renega de res de la Torà, però Ell mateix s'afegeix al missatge. I la centralitat del Jo de Jesús en el seu missatge inaugura una nova orientació: −Si vols ser perfecte, segueix-me! La perfecció de la santedat de la Torà consisteix des d'ara en seguir Jesús i aquesta és una conclusió inquietant per a un jueu. Si es decideix per a la conversió s'operarà en ell una veritable catarsi.

És el problema de la mare d'Edith Stein quan s'assabenta que la seva filla s'ha convertit al catolicisme. Li va tancar la porta de casa. La conversió era el pitjor que una filla podia fer a una mare fidel a la fe d'Israel, era impossible la convivència entre la mare i una filla que havia renegat de la fe dels pares. La recança de la mare era el perquè Edith havia conegut Jesucrist i perquè, aquest, sent, sens dubte, un bon home, es va fer Déu. La mare va romandre fidel a la seva religió fins el darrer moment. Edith era conscient que «com que la seva fe i gran confiança en Déu va ser l'últim que va romandre viu en la seva agonia, confio que ha trobat un jutge molt indulgent i que ara és la meva ajudant més fidel, perquè jo també pugui arribar a la meta».

*          *          *

El segle xx és un segle en el que han passat moltes coses. I una de les més curioses és la de que ha estat un segle de conversos a la fe cristiana, molts d'ells intel·lectuals. Catòlics que han redescobert la fe, personatges que provenen de l'agnosticisme, de l'ateisme, d'altres confessions cristianes o del judaisme. El comú denominador de tots ells és que han descobert una gran llum, han trobat una Veritat que els dóna sentit a la seva vida, s'han trobat amb un Déu que és Pare, que els acull i els estima.

A la primera meitat del segle hi ha les dues guerres mundials i la revolució russa que van promoure un terratrèmol espiritual en les qüestions existencials: el sentit de la vida, el patiment, la mort, el bé i el mal, la justícia, el més enllà… i Déu. I a la segona meitat de segle la profunda crisi religiosa porta molta gent a la conversió.

Hi ha figures històriques que convé no oblidar i mostrar afany per conèixer-les. Una d'elles és l'alemanya Edith Stein (1891-1942), jueva, filòsofa de l'escola fenomenològica de Husserl, escriptora, historiadora, defensora de la dona, convertida al catolicisme, monja carmelita, màrtir a Auschwitz, canonitzada i Co-Patrona d'Europa. Pertany a la dècada en la que hi va haver moltes conversion, en la que literats, artistes i pensadors es van bolcar cap a l'Església.

Entre 2021 i 2024 coincideixen diferents aniversaris d'Edith Stein: 130 del naixement (1891), 100 del bateig (1922), 80 del martiri a Auschwitz (1942), 25 de la canonització (1998) i 25 de ser nomenada Co-Patrona d'Europa (1999).

Interessant és la seva àmplia obra històrica, espiritual i autobiogràfica on es veu que és una dona del segle XX que sap viure amb grandesa i sense estridències la quotidianitat de la vida. Però no es pot oblidar la importància de la seva obra filosòfica, aspecte que moltes biografies obliden i cometen una gran injustícia.

*          *          *

Algunes conversions del segle XX

A França hem de recordar Paul Claudel, Charles Péguy, André Frossard, Gabriel Marcel, François Mauriac, el matrimoni Jacques i Raissa Maritain, Leon Bloy, Jean Cocteau o Charles de Faucault i, més tardana, la del jueu Aaron Lustiger (arribat a bisbe de Paris i cardenal amb el nom de Jean-Marie Lustiger).

A Anglaterra no es pot oblidar la tripleta formada pel cardenal John H. Newman (encara que és del xix), G.K.Chesterton i C.S.Lewis; Christofer Dawson, Ronald Knox, Graham Greene, T.S.Eliot, Alec Guinnes, Malcom Muggeridge o Tolkien.

A Itàlia el rabí Israel Zolli, Giovanni Papini, Vittorio Messori o L. Mondadori.

L'holandesa Cornelia Vogel, la sueca premi Nobel Sigrid Undset, els noruegs O.Tjorhom, pastor, i la diplomàtica J.H.Matlary.

A Rússia Feodor Dostoievsky, Alexander Solzhenistyn o Tatiana Goricheva.

A Espanya, menys habitual pel clima catòlic, Donoso Cortés, García Morente o Carmen Laforet.

A Amèrica Thomas Merton, Doroty Day, Julien Green, el matrimoni Scott i Kimberly Hahn, E.F.Schumacher o el Dr. Bernard Nathanson.

A Alemanya Erik Peterson, Heinrich Schlier, Peter Wust, el matrimoni Adolf i Ana v. Reinach, Max Scheler, Dietrich v. Hildebrand, Gertrude v. Le Fort i… la jueva Edith Stein.

Tampoc podem oblidar gent del món de la política que en el darrer moment es van plantejar seriosament el sentit de la seva existència: Gramsci 1937, Tierno Galván 1986, Dolores Ibarruri, la Passionària 1989, Carrillo 2012…

pacem in terris - la pau a la terra

El dia 11 d'abril de 1963, diada del dijous sant, el Papa Joan XXIII va promulgar l'encíclica Pacem in Terris −La pau a la Terra− en la que ens recorda que la pau entre els pobles s'ha de fonamentar en la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat. Era la mateixa diada en que, dos mil anys abans, Jesucrist "estimà els seus fins a l'extrem" i els rentà els peus. Després va instituir l'Eucaristia i ens donà un manament nou: "…que us estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat".

Havien passat 15 anys des que la ONU va elaborar el document de la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, que va ajudar a establir bases jurídiques més harmonioses per a la construcció de l'ordre social. A l'encíclica el sant Pare es va pronunciar favorablement respecte a aquesta Declaració, rescatant l'esperit que l'animava, encara que assenyalant la seva clara insuficiència ja que existien “…algunes fonamentades objeccions. Tan de bo arribi aviat el temps que aquests organització pugui garantir amb eficàcia els drets de l'home!".

Avui han passat 60 anys de la publicació de l'encíclica i el seu missatge continua actual i oblidat. La va adreçar a "tots els homes de bona voluntat" i va ser una crida a la pau no basada en la força de les armes. Volia ser una ocasió per aprofundir i reflexionar sobre la doctrina social de l'Església sobre la pau, partint dels problemes i les incògnites que planteja en cada moment l'actualitat històrica. 

Feia poc havíem viscut la crisi dels míssils a Cuba entre els EUA i la URSS que feia basarda per la possibilitat d'estar a la vora de l'abisme d'una guerra nuclear. Kennedy es va adreçar als seus conciutadans per dir-els-hi: "He ordenat a les forces armades que estiguin a punt per a qualsevol eventualitat". Pocs dies després Khrusxov enviava una carta a Kennedy on li confirmava la seva decisió "de desmantellar les armes per acabar com més aviat millor amb el conflicte que amenaça la causa de la pau. La gent ha sentit la calor de les flames de la guerra nuclear i del perill que plana sobre seu si no posem fi a la carrera armamentista".

Una vegada més el Vaticà va fer de pont per tal que Washington i Moscú iniciessin converses. El Papa es va convèncer que la seva intervenció havia estat determinant en la resolució del conflicte i d'aquesta convicció en va sorgir el propòsit de publicar una encíclica que sintetitzés quina era la doctrina política que possibilitaria la instauració de la pau mundial. Fruit d'això va néixer l'encíclica, una encíclica de 172 punts i que toca tots els temes candents d'aleshores i que continuen vigents seixanta ants després.

L'Encíclica va tenir una unànime acollida internacional. Van aplaudir la seva publicació tant Kennedy com Khrusxov, metodistes, protestants, el Consell Europeu, el Consell Mundial de la Pau, la Lliga dels Drets de l'Home i les Nacions Unides. I és que l'encíclica aborda tots els problemes que preocupaven l'home d'aquell temps: la guerra, l'emigració, les minories ètniques, l'educació dels fills, el desarmament, els intercanvis econòmics, els exiliats polítics…

La pau a la terra, suprema aspiració de tota la humanitat a través de la història, és indubtable que no es pot establir ni consolidar si no es respecta fidelment l'ordre establert per Déu.

El progrés científic i els avenços tècnics ensenyen clarament que en els éssers vius i en les forces de la natura impera un ordre meravellós però el primer que demostren és la grandesa infinita de Déu, creador de l'univers i del propi home.  Aquest posseeix una intrínseca dignitat, per virtut de la qual pot descobrir aquest ordre i forjar els instruments adequats per apoderar-se d'aquestes mateixes forces i posar-les al seu servei.

Déu va fer del no-res l'univers i l'home, i en ell va vessar els tresors de la seva saviesa i bondat, el va fer a la seva imatge i semblança i el va constituir senyor de l'univers. Diu el salmista: "L'has coronat de glòria i honor, li vas donar el domini sobre les obres de les teves mans. Tot ho has posat sota els seus peus".

Tanmateix, resulta sorprenent el contrast que amb aquest ordre meravellós de l'univers ofereix el desordre que regna entre els individus i entre els pobles. Sembla com si les relacions que hi ha entre ells no es poguessin regir més que per la força.

En el més íntim de l’ésser humà, el Creador ha imprès un ordre que la consciència humana descobreix i ordena observar estrictament. Una opinió equivocada indueix a molts a l’error de pensar que les relacions dels individus poden estar regulades per les mateixes lleis que regeixen les forces i els elements irracionals de l’univers, però hem de buscar-les allà on el Creador de tot les ha registrat, això és, en la naturalesa de l’home. 

Aquestes lleis ensenyen als homes com haurien de regular les seves relacions mútues en la convivència humana; com s’han d’ordenar les relacions dels ciutadans amb les autoritats públiques; com els estats s’han de relacionar entre ells; i com s’han de coordinar els individus i els estats i la comunitat mundial de tots els pobles, exigència urgent del bé comú universal.

La pau és necessària perquè la humanitat pugui créixer i prosperar en la plenitud de la vida, és una de les condicions indispensables perquè la vida de cada home pugui trobar la seva plena realització en el respecte de la seva dignitat fonamental».

*          *          *

Els apartats de l'encíclica apleguen un conjunt d'aspectes de tot allò que hem de fer els homes per aconseguir la Pau.

Comença parlant de la persona humana com a subjecte de drets i deures i recorda tant els uns com els altres començant pels drets a l’existència i a un nivell de vida decent, a la bona reputació, la veritat i la cultura, al culte diví, als drets familiars i econòmics, a la propietat privada, als drets de reunió, d'associació, de residència i emigració…

I continua recordant els deures: de respectar els drets dels altres, de col·laborar amb ells i d’actuar amb sentit de responsabilitat.

També fa esment de la convivència civil que s'ha de basar en l’ordre moral establert per Déu i s'ha de fonamentar en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat, fonaments de la convivència humana.

Passa després a comentar les característiques de la nostra època i les fonamenta en tres aspectes: en la millora del món laboral, en la presència de la dona en la vida pública i en l'emancipació dels pobles.

Parla també de les relacions polítiques, de les relacions internacionals i de l'ordenació de les relacions mundials que s'han de regir per la llei moral, per la veritat, per la justícia i pel principi de solidaritat. Els punts principals són: la interdependència dels Estats, l'autoritat pública necessària i d'abast mundial establerta per acord entre les nacions i que protegeixi els drets de la persona humana per assolir el bé comú universal.

Al final es dirigeix als cristians recordant que hem d'actuar amb coherència entre la fe i la conducta, que hem de tenir una presència activa a tots els camps, que hem de fomentar les relacions dels catòlics amb els no-catòlics, que hem de millorar les situacions injustes amb evolució, no amb revolució i que cal pregar per la pau a la terra.

Tanca l'encíclica una invitació a tothom, creients o no, a participar activament en tots els camps per col·laborar en el progrés del bé comú. I demana a les persones que adquireixin la necessària cultura científica, idoneïtat tècnica i experiència professional; que actuïn amb esperit de veritat, justícia, caritat i llibertat, sempre en coherència amb la seva fe; que col·laborin en el perfeccionament de les activitats humanes; que s'obrin a l'entesa amb els no catòlics i que cooperin amb ells a tots els camps.

D'aquesta manera demanem al diví Redemptor de la Pau, que Ell ens va portar, que esborri dels homes tot allò que pugui posar en perill aquesta pau. Així, sota la seva empara, tots els pobles s'abracin com a germans i floreixin i regni sempre entre ells la tan anhelada pau.

 *          *          *

Joan XXIII −qualificat de “Papa bo” i “Papa del somriure”− no va ser gaire escoltat en relació a l'èxit de la pau al món. Llàstima que no se li fes cas. Però més penós encara és que la situació de la humanitat, pel que fa a la pau entre els homes, hagi millorat tan escassament en aquests 60 anys. La pau no pot ser ni una sèrie de compromisos ni un acord entre països.

Des de Benet XV, el 1917, en plena Gran Guerra, fins avui tots els papes han parlat de la Pau: Pius XI, Pius XII, Joan XXIII, Pau VI, Joan Pau II, Benet XVI i, cal recordar-ho, les intervencions setmanals del Papa Francesc a favor de la pau.

 

 

 

nadal!!

BONES FESTES DE NADAL 2022

I BON ANY 2023

 

avortament als usa: roe vs wade & dobbs vs jwho

 Una sentència que portarà cua

Des de fa uns dies els titulars de tots els mitjans de comunicació treuen foc. La sentència de la Cort Suprema dels Estats Units sobre l'avortament no ha deixat ningú indiferent:

Una sentència històrica. Una sentència que sacseja l'ordre mundial dels drets. Alarma en la majoria dels països avançats. Els ultres s'encoratgen. Es revifa el conflicte social als Estats Units. Un Suprem modelat per Trump per enderrocar el dret a l'avortament. Les capitals europees es distancien de la decisió. Biden crida a votar demòcrata per restaurar el dret a l'avortament.

Si aquets són alguns dels titulars, els personatges públics tampoc s'han quedat enrere:

Joe Biden, el president "catòlic” dels Estats Units; Nancy Pelosi, “catòlica”, cap del legislatiu dels EUA; Nancy Northup, presidenta del Centre per als Drets Reproductius dels EUA; Antonio Guterres, secretari general de l'ONU; Michelle Bachelet, responsable de Drets Humans de l'ONU; Tedros Adhanom, director general de l'OMS; Emmanuel Macron, president de França; Boris Johnson, Primer Ministre UK; Justin Trudeau, Primer Ministre Canadà… tots ells assenyalen que és: 

Una decisió contra els drets humans, els drets sexuals i reproductius, la igualtat de gènere, els drets de la dona, que és un pas enrere, que la dona pot fer el que vulgui amb el seu cos…

Cap d'ells fa referència a l'ésser engendrat, a la persona que ja es desenvolupa al si de la mare, diferent d'aquesta i amb als mateixos drets a viure que ells.

També hi ha opinions a favor, però molt menys, ja que molta gent, encara que pensi que és una sentència encertada, no vol ser crucificada per les mediàtiques xarxes socials.

Qui no s'amaga de defensar la vida en tots els seus estats és l'Església:

Jose Gómez, arquebisbe de Los Ángeles i William Lori, arquebisbe de Baltimore y president del Comitè Pro Vida de l'episcopat nord-americà:

Aquest és un dia històric a la vida del nostre país. Durant cinquanta anys s'ha imposat una llei injusta que ha permès que alguns decideixin si uns altres poden viure o morir. És un temps per guarir ferides, pel diàleg civil… per construir una societat que sostingui el matrimoni i la família, i on cada dona tingui els recursos necessaris per portar el seu fill al món.

I la Pontifícia Acadèmia per a la Vida: 

La defensa de la vida humana és un assumpte de gran importància social. El fet que un gran país amb una llarga tradició democràtica hagi canviat la seva posició sobre aquesta qüestió també interpel·la el món sencer

Hi ha qui hi veu una sentència "ideològica" ja que hi havia tres jutges "progressistes" (demòcrates) (¿ser progressista és anar contra la vida del no nascut…?) contra sis de "conservadors" (republicans). Si la sentència hagués estat a l'inrevés, podríem dir el mateix però en sentit contrari.

Cort Suprema del 1973

El 1973 hi havia 5 jutges pel partit demòcrata i 4 pel partit republicà. Hi va haver un vot particular contra la sentència que van firmar un jutge demòcrata i un de republicà. Diguem que van quedar 4 a 3 a favor dels demòcrates. ¿Per què ara tanta polseguera? 

L'avortament és motiu d'una forta polèmica tant a dintre com a fora dels USA. El que importa són els raonaments jurídics de la sentència, no els prejudicis de cadascú. Els arguments poden ser discutibles, però no es discuteixen, senzillament s'acusa de decisió "ideològica" per part dels que no hi estan d'acord. La sentència no dirimeix si l'avortament és bo o dolent, si s'ha de permetre o no. El que ha aclarit el Suprem és que "l'avortament és un dret que està per sobre de la capacitat de decisió dels representants del poble".

La decisió de la Cort Suprema es basa en que el dret a l'avortament no està fonamentat en cap dret constitucional, ni en cap tradició del país, ni en cap dret més ampli. Tant és així que l'argumentació de Roe fins i tot va ser criticada per juristes partidaris de l'avortament.

El dret a l'avortament tampoc es sosté per motius d'un dret de llibertat en assumptes d'àmbit privat, com la vida sexual, que permet l'ús d'anticonceptius. Però entre això i l'avortament hi ha una diferència crucial que tant Roe com Casey evidencien: "l'avortament destrueix una vida en potència i a partir de cert moment de la gestació ha de prevaldre l'interès legítim de l'estat de protegir al no nascut".

La sentència de la Cort Suprema dels Estats Units

Cort Suprema del 2022

¿Què ha fer la Cort Suprema dels UEA amb aquesta sentència? A veure si ho se explicar.

Fa uns dies, la Cort Suprema dels Estats Units va publicar la sentència coneguda com Dobbs vs Jackson Women’s Health Organization (JWHO), que fa referència al dret a legislar sobre l'avortament per part de cada un dels estats americans. Al llegir-la hi ha hagut una commoció nacional i internacional promoguda per totes les parts interessades en que l'avortament continuï legislat com fins ara per tal que els lobbies que promouen els temes de gènere i les empreses multinacionals farmacèutiques no perdin el negoci que representala indústria de l'avortament als Estats Units. Aquesta és la clau de volta del tema i per la qual els poderosos lobbies mouen la gent perquè es manifesti a favor o en contra de les resolucions.

Aquesta commoció ha estat la mateixa, però en sentit invers, que la que hi va haver el 1973 amb la sentència a Roe vs Wade per la qual el Suprem declarava l'avortament com un dret constitucional.

El 1992 es va presentar un altre demanda, el cas Planned Parenthood of Southeastern Pennsylvania vs Casey, que va ratificar la sentència de Roe.

Avui amb aquesta sentència històrica del Suprem la situació de l'avortament torna allà on estava fa cinquanta anys, abans de la sentència a Roe vs Wade. La Constitució del país no atorga el dret a l'avortament, sinó que depèn de cada estat permetre'l o prohibir-lo. El Suprem rectifica el seu propi criteri i retorna la regulació al Poder Legislatiu dels estats. 

No és un tema religiós (que també ho és). No és un tema polític (que també ho és). No és un tema ideològic (que també ho és). És un tema de dignitat humana. De respecte per la vida humana des de la seva concepció. La vida és un do, no és un dret. És un tema en el que hi hem d'estar d'acord creients i no creients i hem de recordar que estem parlant del dret a viure i de la dignitat de les persones humanes que encara no tenen possibilitat de defensar-se. No podem deixar que aquest tema continuï sent un lucratiu negoci i el manipulin els lobbies de gènere i grans multinacionals farmacèutiques disposades a tot per tal de fer caixa.

La sentencia de la Cort Suprema conclou: "La Constitució no prohibeix als ciutadans de cada estat regular o prohibir l'avortament. Roe i Casey es van arrogar aquesta autoritat. Ara revoquem aquestes sentències i retornem aquesta autoritat al poble i als seus representants electes".

"Des d'ara, les regulacions de l'avortament es justificaran, com les lleis sanitàries o altres de similars, per interessos públics legítims com: la protecció de la vida del no nascut; la protecció de la salut de la mare; la mitigació del dolor fetal; la no-discriminació per raça, sexe o discapacitat; la prohibició de procediments mèdics inhumans; la preservació de la integritat de la professió mèdica… Aquests seran els criteris per decidir si una llei estatal de l'avortament és vàlida".

La sentència Roe i Casey no és l'inici ni el final del debat sobre l'avortament als USA i al món sencer. És la continuació. Tal com diu l'Acadèmia Pontificia per a la Vida: S'ha de reobrir un debat no ideològic sobre el lloc que ocupa la protecció de la vida en una societat civil.

Com es va originar tot aquest embolic?

Jane Roe (pseudònim oficial de Norma Leah Nelson, nom de naixement i després, de casada, Norma McCorvey 1947-2017) es casa el 1963 amb 16 anys. El 1965, té una filla que acaba donant en adopció per problemes amb la droga i l'alcohol. El 1966 té un segon fill que també dóna en adopció. El 1968, amb 21 anys, va quedar embarassada per tercera vegada. Sembla ser que uns amics li aconsellaren que digués, falsament, que havia estat violada per uns negres i així podria accedir a un avortament legal. Va anar a parar a mans de dues advocades que cercaven dones que volguessin avortar i així es va iniciar, en un tribunal federal, el cas Roe vs Wade (Henry Wade era el fiscal). Durant aquest temps Roe va donar llum a una tercera criatura que també va donar en adopció. El cas va ser refusat.

Però el 1971 el cas va arribar a la Cort Suprema i el 1973 va sortir la sentència per la qual la Constitució dels Estats Units protegeix la llibertat d'una dona embarassada per escollir avortar sense excessives restriccions governamentals. Va anul·lar moltes lleis federals i estatals sobre l'avortament, i va provocar un debat nacional als Estats Units sobre si l'avortament ha de ser legal i qui és qui ha de decidir la legalitat de l'avortament, quins mètodes ha d'utilitzar la Cort Suprema en l'adjudicació constitucional i quin ha de ser el paper de les opinions religioses i morals a l'esfera política.

El cas Roe vs Wade va dividir els Estats Units en moviments a favor i en contra de l'avortament, alhora que va activar moviments de base en ambdós bàndols. Així fins el 2018 en que l'estat de Mississippi va prohibir els avortaments després de la setmana 15. Abans no entrés en vigor, l'organització JWHO –que era l'única clínica abortiva de l'estat– va presentar una demanda en un tribunal federal. El 2019 el Tribunal d'Apel·lacions va donar la raó a la clínica. El 2021 l'Estat de Mississippi va apel·lar a la Cort Suprema i aquesta va posar una condició: el judici es limitaria a si les prohibicions d'avortaments prèvies a la viabilitat són inconstitucionals.

El mateix 2021 es van exposar els arguments. Per l'Estat de Mississippi defensava els arguments la fiscal general de l'estat, Lynn Fitch, clara promotora d'un feminisme ben entès, mare soltera, antiga tresorera de l'estat que havia aconseguit l'equitat salarial entre homes i dones i que va demanar l'eliminació de Roe vs Wade.

El 24 de juny de 2022 la Cort Suprema dels Estats Units va fer públic el veredicte sobre el cas Dobbs vs JWHO: S'ha de  retornar el poder als congressistes locals per legislar sobre l'avortament en cada estat. ¿Això vol dir que està prohibit l'avortament als EUA? No. Aquesta decisió no converteix en il·legals els avortaments en els estats que són legals segons la constitució local, sinó que retorna a les legislatures dels diferents estats la capacitat de legislar en aquest camp.

Atès que els Estats Units són una república federal, les decisions de la Cort Suprema afecten totes les Constitucions dels estats, cosa que va obligar que els estats acatessin les sentències, malgrat que a les seves Constitucions locals es reconeguessin drets en una altra direcció (en aquest cas pro-vida).

Aquesta resolució no és una resolució "pro-vida". Els avortaments en els estats que són legals segons la constitució local no els torna en il·legals. El que sí queda anul·lat és el precedent judicial que considerava que un nadó era “viable”, aproximadament, després de les 23 setmanes.

La Cort Suprema ha determinat que hi ha falta de solidesa jurídica en la sentència revocada: “res en el text constitucional, l'estructura, la història o la tradició dóna suport al dret a l'avortament”. Amb Roe vs Wade es va entronitzar el poder judicial i es va debilitar el sistema democràtic. D'un govern del poble es va passar a un govern de jutges que va contagiar les democràcies occidentals i que encara dura. D'aquesta manera, la decisió a favor de l'estat de Mississippi contra JWHO comporta conseqüències per a tot el país, en el sentit invers al que van tenir cinquanta anys enrere.

Aquesta sentència és una oportunitat per revisar alguns arguments esgrimits a favor de l'avortament, com la viabilitat del fetus, ja que la ciència avui ens descobreix i manifesta la bellesa de la vida humana. Ningú pot tenir un dret constitucional a acabar amb cap vida humana i sí a protegir-la i defensar-la. La vida humana és un do per a tota la humanitat encara que avui ens sembli impossible defensar aquest criteri. Els ordenaments jurídics actuals no encerten en el tema de la regulació de la vida: permeten la marginació social de la dona embarassada, han criminalitzat l'avortament, han empresonat la mare que el practicava… per passar a donar-li tota la llibertat i permetent la creació d'una indústria al voltant de l'avortament amb uns guanys econòmics escandalosos.

La revolució del maig del 1968 va reduir l'avortament a una qüestió d'elecció de la mare sense tenir en compte la nova vida que naixia al seu si. Les lleis no són per atorgar la vida a l'embrió, sinó per protegir-lo. Les lleis que permeten la lliure eliminació d'una vida humana són insolidàries, antisocials i inhumanes.

 

¿Què diu el Papa Francesc?

Des de sempre, ja quan era bisbe de Buenos Aires, ha parlat en defensa de la vida. De tota vida. Per néixer o a les acaballes. Maltractada socialment o econòmicament. Mai ha callat i de vegades se l'ha criticat per mantenir el criteri en defensa de la vida. Les paraules que transcric no són d'ara. Són de sempre.

El problema de l'avortament no és un problema religiós, és un problema humà. Qualsevol llibre d'embriologia diu que a la tercera setmana després de la concepció, abans que la mare se n'adoni, ja hi ha tots els òrgans, fins i tot l'ADN. ¿No és això una persona? L'avortament és un assassinat... sense mitges tintes: qui avorta, mata.

L'ésser humà és sempre sagrat i inviolable, en qualsevol situació, en qualsevol etapa de la seva vida, és un fi en si mateix i mai un mitjà per resoldre altres dificultats. Si aquesta convicció cau, no queda cap fonament sòlid i permanent per a la defensa dels drets humans, que estarien sempre subjectes a les conveniències contingents dels poderosos. 

Als nens no nascuts se'ls vol negar la seva dignitat humana per poder fer amb ells el que es vulgui, traient-los la vida i promovent una legislació per a que ningú ho pugui impedir. No és progressista pretendre resoldre els problemes eliminant una vida humana. És com contractar un sicari per resoldre un problema.

Però també és cert que hem fet poc per acompanyar adequadament les dones en què l'avortament se'ls presenta com una solució ràpida a les seves profundes angoixes, especialment quan la vida que hi creix ha sorgit de la violència o en un context de pobresa extrema. 

El missatge de la misericòrdia és per a tots, també per a la persona humana que està en gestació. Després del fracàs d'un avortament hi ha una misericòrdia difícil, perquè el problema no està en donar el perdó, sinó en acompanyar una dona que ha pres consciència que ha avortat. 

Quan una dona pensa en el que ha fet... cal estar al confessionari, i donar consol, no castigar. Moltes vegades quan ploren i tenen aquesta angoixa les aconsello: "El teu fill és al cel, parla-li, canta-li la cançó de bressol que no li vas cantar, que no vas poder cantar-li". I aquí hi ha una via de reconciliació de la mare amb el seu fill. És el perdó de Déu. És el drama de l'avortament. Per entendre-ho bé, cal estar en un confessionari. És terrible!

*          *          *

La indústria de l'avortament, liderada per Planned Parenthood, i per les farmacèutiques avortistes, tenen en aquesta indústria un capital que els porta a invertir fins i tot en finançaments de candidats del Partit Demòcrata. Al seu lloc web, actualitzat amb l'eliminació de la sentencia Roe vs Wade, demanen donacions deduïbles d'impostos per tal "que puguem continuar protegint i oferint atenció, passi el que passi".