europa ll - un cop més… europa!

El mes de març de 2013 vaig publicar una entrada sota el títol one of us-un de nosaltres on parlava de la iniciativa de ciutadans de tots els països de la Unió Europea per tal que el Parlament escoltés la proposta sobre la fi de les pràctiques de finançament públic que impliquen la destrucción deliberada de la vida humana abans de néixer.

Animava els lectors a signar la petició ja que només es podia presentar si hi havia un montat d'un milió de sigantures. Molts em vau contestar dient que us sumàveu a la proposta, proposta que va arribar al Parlament Europeu amb gairebé 2 milions de signatures de tots els països, la petició més gran que mai s'hagués fet en la història de les institucions europees.

Doncs bé, ahir, dia 28 de maig de 2014, darrer dia per tal que la comissió es manifestés i presentés la proposta al Parlament per ser estudiada i votada, la Comissió Barroso, davant l'èxit de la iniciativa ha ignorat, amb hipocresia, el veritable propòsit de la proposta i amb un escrit de 30 pàgines en el qual exposa la pròpia autosatisfacció per la seva política,  ha fet una acció d'abús de poder, ha emès un judici sobre la oportunitat política de la proposta, ha bloquejat el procés, ha fet burla d'un mecanisme democràtic creat per ella mateixa (l'ICE - Iniciativa Ciutadana Europea) i ha fet palesa la seva falta de cultura democràtica. (Veure comentari a Le Figaro).

Aquesta és l'Europa d'avui!

La Comissió, amb aquesta decisió, desitja continuar finançant tant les pràctiques poc ètiques de la biotecnologia com l'avortament als països en desenvolupament. Tot un negoci per a les multinacionales farmacèutiques que financen els estaments supranacionals. 

Per part del Comitè dels Ciutadans de One Of Us (Un de nosaltres - Un de nous), el procediment no esta tancat. Queda una apel·lació al Tribunal de Justícia de Luxemburg i esperar els pasos que faci la nova Comissió per veure si permet retornar el respecte a aquesta iniciativa i la deixa entrar per tal que es faci el debat. 

Cal demanar a les institucions europees més ètica i més democràcia per tot allò que fa referència al respecte i a la dignitat de la persona humana.

europa l - eleccions europees i eurodiputats

Avui encara falten uns dies per a les eleccions europees i crec que davant la campanya de propaganda muntada on si escoltes el què diuen parlen de tot sense dir res –i alguns sense parlar d'Europa– val la pena que ens preguntem si de veritat sabem què és això de la Unió Europea, si de verirtat sabem què fan allà els “nostres” 751 representants i si sabem quina vida porten ja que –a més de pagar tots els de casa nostra, els del govern central i els de les altres 16 autonomies, en total 160.000 persones (veure entrada al blog És una vergonya!)– també paguem els sous, les despeses personals, els cotxes, les persones que tenen contractades, les dietes, la pensió (només cotitzen 5 anys)… dels europarlamentaris! No sabem quina vida porta aquesta gent, ni si s'estressa traballant, ni si cobra el suficient… El que sí queda clar és que hi ha bufetades per a ser dels primers de les llistes que confeccionen els partits. ¿Per què deu ser que molts vulguin deixar  família i casa per anar a viure a Brussel·les? Un dels europarlamentaris belgues –un que ho viu en primera mà– ens ho explica en aquest vídeo.

Queda molt clar. És possible que us pregunteu ¿perquè no els hi ha caigut la cara de vergonya?…, no us preocupeu, us ho tornareu a preguntar quan hagueu paït el minut de la intervenció de l’altre eurodiputat del proper vídeo, una mica incendiari, però si li treiem el final, la resta és per fer-nos pensar: la corrupció no és només a Barcelona, a Catalunya, a Espanya…: està muntada a nivell internacional.

Ara, ¿no us feu la pregunta de si val la pena mantenir aquestes estructures mentre als parlamentaris se’ls omple la boca dient que s’ha de reactivar l’economia per tal que la gent surti de l’atur? A un li ve al cap el malpensament que no val la pena votar per elegir uns personatges que es “representen” a ells mateixos mentre ens volen fer creure que treballen per als ciutadans.

¿On són els parlamentaris…?

Davant l’actuació de molts polítics submergits en la corrupció, només preocupats pels interessos de partit, desinteressats per les persones i els problemes que pateixen, amb ideologies anticristianes (no antireligioses, que les altres religions no les toquen), amb beneficis per una minoria… i que ho fa gent de tots els colors i de tots els països, només ens queda repetir aquella frase tan expressiva del Papa Francesc: ¡Quina vergonya!

Brussel·les

Europa si us plau... però els europeus rebutgen massivament la UE: és la constatació que es repeteix en cada una de les eleccions. No arriba a tres de cada deu europeus els que tenen una visió positiva de les institucions de Brussel·les i només dos de cada deu pensen que són influents en el món.

Estrasburg

A Espanya la participació ha baixat al  46% en les darreres convocatòries i cada vegada hi ha més euroescèptics, no perquè no creguin que podria ser un lloc extraordinari per aconseguir una unió de veritat, amb més igualtat social, amb la lluita per la desaparició del quart món, amb un respecte a la dignitat de la persona humana… sinó perquè avui la classe política s’ha allunyat d’allò que ha de ser un bon polític, tal com ens ho recorda el Papa Francesc: ¡Demano a Nostre Senyor que creixi el nombre de polítics capaços d’entrar en un autèntic diàleg que s’orienti amb eficàcia a curar les arrels profundes i no l’apariència dels mals del nostre món! La política, tan denigrada, és una altíssima vocació, és una de les formes més precioses de la caritat, perquè busca el bé comú.

La gran política econòmica europea està dirigida pel Parlament de la Unió Europea. Alemanya mana, França i el Regne Unit l’apoien, la resta obeeixen les decisions preses. El Parlament Europeu mana, influeix, decideix, acota la política dels països: avui és decisiu per al nostre present i per al futur dels nostres fills. La contribució que pot oferir a tot el món una cultura europea que torni a tenir vida és la de retornar novament al centre de la qüestió allò que fa que un ésser humà sigui i se senti veritablement humà.

Tot allò que allí es cou –sobre tot pel que fa als temes sobre la persona i la seva dignitat– no s’aconseguirà que tingui un plantejament ètic i moral de respecte a les persones si no hi ha, asseguda als escons, gent amb virtuts, amb voluntat de defensar la dignitat de la persona humana des del començament de la seva vida fins el final natural. Totes les altres coses depenen d’això. Si no es comença per aquí, totes les decisions que es prenguin faran d'Europa un conjunt de pobles empobrits moral i espiritualment. Ha quedat clar que la crisi actual no és una crisi econòmica, ni social… és una veritable crisi moral.

Els bisbes de la Comissió de les Conferències Episcopals de la Comunitat Europea han publicat un document –amb unes consideracions generals i uns comentaris a àrees específiques– on recorden als ciutadans d’Europa algunes coses que val la pena no oblidar i que podem llegir klikant aquest enllaç COMECE. 
La crisi actual ha tensat tant les relacions entre els estats, que ha posat en dubte la solidaritat, ha incrementat la pobresa d’un bon nombre de ciutadans i ha frustrat les prespectives de futur de molts joves. La situació és dramàtica i per a molts, tràgica. Europa ja no és un centre, és una vasta perifèria del món globalitzat, i com a perifèria, ¿no pot ser una oportunitat per recuperar una actitud positiva i oferir-nos una ocasió de canvi? La contribució que pot oferir a tot el món una cultura europea que torni a tenir vida és la de retornar novament al centre de la qüestió allò que fa que un ésser humà sigui i se senti veritablement humà. Ha de tenir en compte:

• El valor de la persona com a ésser únic de la creació
• El valor del treball com activitat que dignifica l’home
• El valor del món i de la matèria, com a eina de progrés
• El valor del progrés, fruit de la intel·ligència creadora
• El valor de la llibertat, sempre condicionada, depenent de l’amor als altres

una nova "virtut": la frivolitat

Una de les manifestacions que avui està de moda entre molta gent i que ha calat fort en la societat és el de la frivolitat. Hi ha molta gent frívola, no només des del punt de vista de l’exaltació de coses mundanes –la bellesa corpopral, el plaer sexual, el confort material, els dictats de la moda, el reconeixement individual…– sinó també per la difusió d’espectacles i programes televisius, de publicacions amb predomini de temes i aspectes sensuals mal dits de “cor” i que només fan referència a situacions “infradiafragmàtiques”. No. La frivolitat ha arribat avui a les maneres de fer i pensar, a l’intel·lecte.

L'origen de la paraula frívol ve de l'adjectiu llatí  frivolus, i aquest sembla ser que ve d’una arrel indoeuropea que significava trencar en trossos i s’aplicava als recipients de fang. D’aquí que d’un recipient trencat –que ja no servia per a res–  sorgissin els sentits de fútil, sense valor, de poca importància i derivessin –referit a les persones– en superficial, va, lleuger, vel·leïtós, insubstancial…

Una  persona frívola, per tant, és una persona d’escassa consistència, que no té arguments de rellevància, que no es comporta seriosament, incapaç de sentiments profunds. Interessat només per la vanitat de les coses mundanes –aquestes sí que se les pren seriosament: el futbol, la F1, les motos GP– és incapaç de fer-ho amb els temes que valen la pena, importants, profunds, sobre l’home, la vida i les relacions humanes.

Avui la societat ha erigit la frivolitat en la “virtut” per excel·lència: es tracta d’evitar la discussió dialèctica, de fugir de l’autenticitat com actitut vital, de tenir una actitud epidèrmica, amb la broma continua i l’acudit sempre a la punta de la llengua… És el pensiero debole, el pensament fràgil, dèbil, sense idees, sense sentiments, sense creences, i amb el qual hem d’”adoctrinar” els nostres fills i néts per tal que no arribin ser ni fundamentalistes, ni fanàtics, ni intolerants. Una societat frívola és una societat desinformada, manipulada, intimidada, doblegada… sense que sigui conscient que li passa això.

La persona frívola és una persona light, la que viu una vida light: cocacola sense cafeina, tabac sense nicotina, llet sense nata, dolços sense sucre, menjar sense calories, sense grasses…, tot sense riscos! I això fa que tot allò light que ha incorporat a la seva manera de fer, ho incorpori també a la seva manera de ser. I així es converteix en una persona sense conviccions, sense compromisos, seduïda per la mundanitat, curiososa, amb molta informació però amb poca educació humana, pragmàtica, tòpica… I viu en una societat líquida, en un ambient vital semblant a una gran caldera que bull i on tot es dissol i es barreja, on hi ha un clima sense punts ferms, doncs mentre s’intenta resoldre un problema concret, la realitat avança i canvia tan ràpidament que els instruments projectats per reslodre-ho ja han quedat desfassats.    

La persona frívola és aquella que té una manera de veure i viure la vida i una actitud de superficialitat que sembla que s’interessa per tot, però mai és capaç de fer una síntesi d’allò que percep, viu la immediatesa i això la fa trivial, etèria, volàtil, banal, permissiva, que va a la deriva, sense idees clares, sense creure en res, atrapada per l’excés d’informació, indiferent, materialista, hedonista, amb manca de compromís, consumista, relativista, freda… La seva ideologia és el pragmatisme, la seva norma de conducta allò que està de moda, la seva consciència l’estadística…

La persona frívola és aquella que acaba amb la catarsis més actual: deixa d’adequar la seva manera de viure a la seva manera de pensar (costa, avui, ser conseqüent) per adequar la seva manera de pensar a la seva manera de viure (la vida ha canviat). Quan més desconeix l’home el sentit de la seva vida, més trepidant és el ritme de vida que s’imposa i més ple es troba d’un gran buit moral.

El circ al sXXI

El circ al sI

I així ha d’ampliar vacances i caps de setmana, tota la seva jornada ha d’estar plena d’activitat per tal de no quedar-se amb si mateix i no haver de fer l’esforç de pensar. Al matí, quan s’aixeca, encén la ràdio, posa la tv, mira l’iPad per si té alguna novetat, connecta el mòbil per veure els whatsapp’s rebuts mentre els contesta sobre la marxa i la seva filla li pregunta no sap què (què vol ara la nena?) i li respon: –Pregunta-ho a la mare…, es posa la jaqueta, diu –Adéu! als de casa, tanca la porta, truca l’ascensor…, es posa nerviós perquè ha parat a dos pisos (què fa la gent que va tan poc a poc?), entra a l’ascensor, saluda el veí que no sap ben bé qui és, arriba al garatge, pitja el comandament automàtic del cotxe, obre la porta, s’engega el CD que té posat sempre, entra i seu al cotxe, es posa el cinturó, engega el motor, arrenca, surt del parking, enfila la carretera… al fi lliure!, i prem l’accelerador per no arribar més tard de deu minuts a la feina. La tornada a casa és semblant. Aquest és l’home frívol: un covard envoltat d’una continua activitat que no vol pensar per tal de no haver de ser conseqüent amb els seus pensaments.

La persona frívola no vol ni el bé ni el mal, però per aquest camí no arriba mai enlloc. Vol viure allò de in medio virtus, però ho fa servir per encobrir la comoditat, la murreria, la tebiesa, la manca d’ideals… sense arribar mai al moll de l’os, sempre en allò que és accidental: poder, fama, diner… allò que avui vesteix la “qualitat de vida” actual.

La persona frívola és aquella que sempre pensa que els consells són per als altres i no per a ella; aquella que sempre té l’excusa barata del “no m’agrada comprometre’m en res”; aquella que rep la sentència de l’escriptura: tant de bo fossis fred, o calent! Però perquè ets tebi, ni fred, ni calent, estic a punt de vomitar-te de la boca.

Això és la frivolitat. Aquest és l’“estil de vida” que avui presideix la vida pública, les relacions socials, les institucions educatives i els mass media. És l’expressió clara del relativisme i de la permissivitat fruit dels quals no es poden tenir conviccions fonamentals (sempre que no siguin les meves) i així es deixa de tenir respecte per la vida (dels altres), per la llibertat (dels altres), i es deixa de ser tolerant i solidari amb tots aquells que el Papa Francesc aplega sota els termes: de los explotados, de los sobrantes, de los desechados, de los excluídos, de los cartoneros, de los sin papeles, de los descartados, de los periféricos.

 

Aquest és l’ambient que ens toca viure avui, i per tal de no caure en la frivolitat –per tal de no ser persones light, de no caure de la societat líquida i de tenir conviccions fortes– cal que la nostra manera de jutjar els fets, tot allò que es fa i es diu a la llar i la serietat amb que tractem els temes importants, fugin dels tractaments frívols que envolten la societat d’avui.

persones 2 - antoine de saint-exupéry IV - amics

Aquest és el darrer escrit sobre Saint-Exupéry. Hauria de ser molt llarg ja que per parlar de la seva inacabable llista d'amics i de com vivia l'amistat hauríem d'haver estat al seu costat per conèixer-ho. Cosa impossible. Però deixo aquí uns trets que penso que són els que el fan d'Antoine de Saint-Exupérie  –Tonio o Saint-Ex com li deien els amics– un exemple de com es pot viure, a fons, la virtut de l'amistat

*          *          *

Un aspecte molt important en la vida de Saint-Exupéry és l’amistat i de quina manera va tenir cura dels amics. L’amistat va ser una constant en aquest personatge i val a dir que quan feia un amic el tenia per sempre. Era un home amb veritables amistats, era l'home amic. En podríem citar un bon grapat: molts d’ells eren aviadors, companys de les línies aèries, d'altres escriptors, editors, companys d'escola…

Charles Lindberg i Anne Morrow, Jean-Marie Conty, Léon-PaulFargue, Jean Prévost, Lewis Galantière, André Gide, Paula Hentschell, Noémie i Marguerite (serventes de la comtessa de Tricaud), Ivonne de Lestrange, Odette de Sinety, Renée de Saussine, Nelly de Vogüé, Sylvia Hamilton…  i, per damunt de tot, Louise de Vilmorin, la seva primera nòvia, que el va deixar per la seva desordenada i accidentada vida i es va casar amb André Malraux. Louise li inspira el personatge de Geneviève a Courrier Sud.

Aquí parlarem de quatre d’ells, tres aviadors: Jean Israël, Jean Mermoz i Henry Guillamet, a qui dedica Terra dels homes, i un escriptor, Léon Werth a qui dedica El petit príncep.

Jean Mermoz (Aubenton 1901 – oceà Atlàntic 1936). És l’heroi de l'aire,  el pilot dels records, va realitzar moltes gestes que li van donar un important prestigi en el món de la incipient aviació comercial.

Saint-Exupéry admira Mermoz encara que no comparteixi les seves idees i el seu compromís amb el moviment nacionalista cristià Croix-de-Feu, malgrat durant aquest període, ensenyés els fonaments de l'aviació a molts joves desfavorits. Després de la dissolució de Croix-de-Feu pel Front Popular en 1936, es va convertir en vice-president del Partit Social Francès (PSF). Sovint discuteix amb Antoine de Saint-Exupéry sobre els seus punts de vista polítics, però els dos homes van aconseguir preservar la seva amistat malgrat les seves diferències ideològiques. Ell sempre hi era quan Saint-Exupéry el necessitava i no va dubtar a prestar-li diners quan els necessitava. En un article publicat a Marianne en 1935, lloa la seva "lleialtat professional" i el seu desinterès pels diners.

Famós, Mermoz s’hauria pugut acontentar de treure profit de la seva fama i deixar d’arriscar la seva vida. Però el diner no compra l'amistat dels homes lligats de per vida pel fet d’haver passat, plegats, un grapat d’esdeveniments.

Enrolat el 1924 a la companyia Latécoère, va ser el primer que va volar per sobre el desert per tal de fer el correu entre Casablanca i Dakar. El 1926 cau al desert del Marroc i és presoner dels moros durant quinze dies fins que el revenen. I continua el correu per sobre els mateixos territoris. El juliol de 1929 es va convertir en el primer pilot a creuar els Andes per connectar Buenos Aires i Santiago de Xile. Un dia van quedar penjats a quatre mil metres sobre un planell de cingles verticals. En van sortir de miracle. L’endemà, recomençava. En Mermoz “provava” pels altres. Va ser ell qui va iniciar els vols de nit. Quan va tenir la nit “domesticada”, provà l’oceà. El maig de 1930 va fer el primer enllaç aeri entre França i Amèrica del Sud a bord de l’avió Comte de La Vaux.

En Mermoz havia desbrossat el sorral, la muntanya, la nit i el mar. Havia caigut més d’una vegada al sorral, a la muntanya a la nit i al mar. I quan n’havia tornat sempre era per sortir de nou. Després de dotze anys de tasca, el 7 de desembre de 1936, va desaparèixer quan volava amb l’hidroavió, un Latécoère 300, Croix du Sud, després de llançar l'últim missatge de ràdio: "parat el motor dret". Després es feu elsilenci.

Res mai, efectivament, no reemplaçarà el company perdut. Els vells companys no es creen. Res no val com el tresor de tants records comuns, de tantes hores dolentes viscudes plegats, de tantes discussions, reconciliacions, impulsos del cor. Aquestes amistats no poden ser reconstruïdes.

La grandesa d’un ofici és, potser, per damunt de tot, la d’unir els homes: no és més que un veritable luxe, el luxe de les relacions humanes. No es compra pas l’amistat d’un Mermoz, d’un company al qual les proves viscudes plegats han lligat per sempre a nosaltres.

Quan Saint-Exupéry s’assabenta de la seva mort, escriu diversos articles en els quals ret homenatge al pilot coratjós. En un primer moment, manté l'esperança de trobar al seu amic sa i estalvi. Després s’incrementa el seu dolor i s’obliga a admetre la seva absència. Els seus companys el necessitaven com es necessita el pa quan es té gana. El 1937, un any després de la seva mort, per allunyar el mal i apagar un silenci més terrible que la mort, Saint-Exupéry li dedica diversos articles a les revistes Marianne i l’Intransigeant.

Henri Guillaumet (Bouy 1902 – mar Mediterrània 1940) pilot mític de la línia Aeropostale, va obrir moltes vies aèries als Andes, a l'Atlàntic Sud i l'Atlàntic Nord. Amic íntim  d’Antoine de Saint-Exupéry, li va dedicar el llibre Terra dels Homes: Henri Guillaumet, company meu, et dedico aquest llibre.

Recomanat per Jean Mermoz, amb qui havia fet el servei militar, va ser contractat per la companyia Latécoère el 1925. Ell és qui s'encarrega d'iniciar Saint-Exupéry, acabat d’arribar, en les dificultats de la línia Tolosa-Barcelona-Alacant en 1926. Una amistat duradora lliga des d’ara els dos homes i tres anys més tard, quan Henri Guillaumet es casa amb Noëlle, a Buenos Aires, Antoine és un dels seus testimonis.

El 13 de juny 1930, quan ell va creuar els Andes per la línia de correu Aeropostale, es va veure atrapat en una tempesta de neu i el seu avió es va estavellar prop del llac Laguna Diamante, a una altitud de 3250m. En ple hivern austral, l'aviador camina durant cinc dies amb l'esperança que trobin el seu cos, ja que si no, la seva dona no cobraria la prima de l'assegurança fins després de quatre anys. Un noi de 14 anys, Juan Gualberto García, el va trobar prop de la Laguna Diamante.

L’avió Potez 25 de Guillaumet
després de l’accident als Andes

Havies desaparegut feia cinquanta hores, a l’hivern… Durant cinc dies escorcollàrem en avió aquell amuntegament de muntanyes sense descobrir-hi res… Havíem perdut tota esperança… "Els Andes, a l’hivern, no tornen els homes… La nit, allà dalt, quan passa sobre l’home, el converteix en glaç". Finalment, al setè dia, mentre esmorzava en un restaurant de Mendoza, un home empenyé la porta i digué:

–En Guillaumet… viu!

I tots els desconeguts que hi havia allí s’abraçaren. Deu minuts després m’havia enlairat… i vaig aterrar sobre una carretera havent’hi reconegut, no sé per què, el cotxe que et duia no sé on… Va ser un bell encontre. Tots ploràvem i t’escalfàvem en els nostres braços, viu, ressuscitat, autor del teu propi miracle.

Boxador vencedor, però senyalat pels grans cops rebuts, revivies la teva estranya aventura… i jo et veia caminant sense piolet, sense cordes, sense queviures, escalant colls de quatre mil metres, avançant al llarg de cingles espadats, sagnant pels peus, pels genolls i les mans a quaranta graus de fred.

“En la neu es perd tot sentit de conservació. Després de dos, tres, quatre dies de marxa no es desitja més que el son. Però em deia: la meva dona, si creu que visc, creu que camino. Tots tenen confiança en mi. I soc un pòtol si no camino. El que he fet, t’ho juro, no ho hauria fet mai cap animal. Des del segon dia la meva feina més dura va ser impedir-me a mi mateix de pensar. La meva situació era desesperada. Per tal de tenir el coratge de caminar, em calia no considerar-la.”

La seva grandesa és sentir-se responsable. Responsable d’ell, del correu i dels companys que esperen.

El juliol de 1939, Saint-Exupéry li fa costat quan guanya quan la Ruban bleu per la primera travessa sense escales de l'Atlàntic Nord amb l’avio Lieutenant de Vaisseau. Veritable exemple per la gent de la seva professió, Henri Guillaumet va ser abatut el 27 de novembre de 1940, per error, per un caça italià, mentre volava sobre la Mediterrània, en un viatge cap a Síria, amb el seu cuatrimotor Farman-Le Verrier.

Jean Israël (1913-1995), personatge heroic a Pilot de guerre, es converteix en el pilot, jueu, més famós de França. Antoine de Saint-Exupéry el va conèixer el desembre de 1939, quan es va unir a l'esquadró de La Hache, a Orconte.
Enginyer civil, Jean Israël és tinent d’aviació a la reserva. Mobilitzat per la declaració de guerra el 1939, el van enviar al grup 2/33. Saint-Exupéry arriba a aquesta unitat el mes de desembre i de seguida es va fer amic de diversos aviadors entre ells Jean Israël. Comparteixen una barraca coberta amb una xapa ondulada on el fred enforteix els homes. Jean Israël serà el pilot heroi de Pilot de guerre ja que va demostrar un coratge excepcional en les missions suïcides a Arras. Aquest pilot "amb un gran nas jueu i molt vermell" ocupa un lloc especial en el llibre de Saint-Exupéry on hi denuncia l’antisemitisme i hi descriu les accions heroiques d'Israël, membre jueu del seu esquadró, que mai va amagar la seva condició de jueu i la va defensar al llarg de tota la seva vida. Pilot de guerre fa reviure l’hostilitat antisemita entre alguns francesos.

El 1939 Israël és abatut i capturat pels alemanys i empresonat a Arras i el 1942 és traslladat al camp especial de Lübeck, a Silèsia. Pilot de guerre es publica a París el novembre de 1942. La premsa col·laboracionista l’acull amb denúncies. Primer va ser censurat i finalment prohibit per les autoritats d'ocupació. Al campament de Lübeck s’introdueix una còpia clandestina de Pilot de guerra i és quan Jean Israël s’assabenta de la tempesta que va despertar a França la menció de la seva valentia a Pilot de guerra. Jean Israël aprèn i aprecia, mentre està empresonat, el missatge del seu amic Saint- Exupéry.

El 1944, quan portava el seu cinquè any de captiveri a la presó, s'assabenta de la mort d'Antoine de Saint-Exupery, notícia que el deixa trasbalsat.

Léon Werth (Remiremont 1878 – Paris 1955) era un personatge dels que avui anomenaríem anti-sistema. Fill de pare jueu i partidari dels bolxevics, estudiant de filosofia i humanitats, era un llibertari, anti-militarista, anarquista, anti-colonialista, anti-estalinista, anti-nazi, poeta, observador, assagista amb una prosa àcida, surrealista, periodista, crític d’art… portava una vida boèmia… i va ser el gran amic d’Antoine de Saint-Exupéry, malgrat fos vint-i-dos anys més gran que ell i tinguin molt poques coses en comú.

Nomenat al Premi Goncourt
per Vol de nuit, no el va guanyar,
però s'endugué el Femina

Es van conèixer el 1931, després que Saint-Exupéry rebés el premi Femina per Vol de nuit. Una gran amistat va sorgir entre ells dos que els va lligar fins al final de la vida. Acabada la guerra –Saint-Ex ja havia mort– Léon Werth va dir: La pau, sense Tonio, no és del tot la pau.

Saint-Exupéry admirava Léon Werth pel seu escrit Clavel, soldat, un relat violent en contra de la guerra, escrit el 1919, que va causar escàndol quan es va publicar però que va esdevenir el relat més fidel de la guera de trinxeres.

Léon i la seva esposa, Suzanne, actuaven en la clandestinitat i el seu apartament, a Paris, va servir per refugiar famílies jueves, pilots canadencs i britànics que havien estat abatuts, reunions secretes de resistència, transmissions de ràdio il·legals, guarda de documents d’identitat falsos…

Antoine i Léon es veuen sovint, sopen plegats a Paris o a Saint-Amour, a Jura, on Léon està refugiat, i ho aprofiten per intercanviar els seus punts de vista. Sembla ser que Tonio va “retornat la joventut” a Léon Werth. Les seves converses són emocionants per l’esperit i delicioses per la discussió intel·lectual. Les converses entre Antoine i Léon són l’origen de reflexions sobre la vocació de l’home en el món, sobre principis d’economia política i de consideracions sobre la guerra i el desenvolupament de les societats. Antoine de Saint-Exupéry diu de Léon que és "el fruit d'una civilització", "el guardià d'una opinió particular i profunda."

A la Pasqua de 1939, Antoine va anar a Saint-Amour i troba Léon sol, afamat i pelat de fred. Els dos amics dinen a Fleurville, a la vora del Saôn, en companyia d’uns mariners. Antoine mai oblidarà aquesta trobada que transcriu en el capítol III de la Lettre à un otage.

A mitjans d'octubre de 1940, Saint-Exupéry va tornar a Saint-Amour i llegeix a Léon algunes pàgines del seu manuscrit Citadelle. Léon Werth li aconsella que abandoni França i li confia el seu manuscrit 33 Jours. Quan va arribar als Estats Units, Saint-Exupéry s’encarrega d’escriure-li un pròleg i cercar qui li publiqués el llibre però sense èxit. El seu prefaci, originàriament titulat Lettre à Léon Werth es converteix en Lettre à un otage i apareix, com a peça independent, el 1943.

En el seu refugi, Léon Werth escriu un diari que es publicarà el 1946 sota el títol Déposition. Dedica moltes pàgines a Antoine de Saint-Exupéry i aquestes es publicaràn per separat, en 1948, en un llibre anomenat Saint-Exupéry tel que je l’ai connu.

Saint-Exupéry va dedicar la seva darrera obra, Le petit prince, a Léon Werth amb aquesta meravellosa dedicatòria, probablement la millor de tots els temps:

Demano perdó als infants d’haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una excusa seriosa: aquesta persona gran és el millor amic que he tingut al món. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran ho comprèn tot, fins i tot els llibres per a infants. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a França, on passa fam i fred. Vegeu si li cal ésser aconsolada. Si totes aquestes excuses no basten, vull dedicar aquest llibre a l’infant que fou aquesta persona gran. Totes les persones grans han començat per ésser infants. (Però pocs se’n recorden.) Corregeixo doncs la dedicatòria:

A LÉon Werth

quan era infant