la moda ll

Hem de tenir clar que ens vestim per a tres coses: per protegir-nos del fred i de la calor, per preservar la nostra intimitat i dignitat, i per agradar els demés. En el vestit s’hi reflecteix el concepte de persona i d’intimitat, l’escala de valors que vivim, la idea que tenim de nosaltres mateixos. Com més sensible és una persona té més necessitat de preservar la seva intimitat, i com menys cultivada, té menys inconvenients a airejar allò que és íntim. El filòsof Ricardo Yepes diu que “per tal que la dona i l’home sàpiguen preservar la seva dignitat com a persones cal que posin en joc la rica família d’actituds humanes com el pudor, la vergonya i l’elegància”.

L’elegància –que ve d’elegant, derivat d’eligere, escollir– és allò que està dotat de gràcia, de noblesa, de senzillesa, que és suau de moviments, allò que és airós, ben proporcionat, de bon gust… L’elegància no la creen els dissenyadors. L’elegància és el resultat de la bellesa de la prenda i de la personalitat del qui la vesteix. Ni es compra, ni es ven, ni s’estudia. Es té. Va per dintre. Forma part de la persona, de la seva manera de parlar, de moure’s, de menjar, de com s’asseu, de vestir. És un do natural amb el que es neix o s’aprèn. No podem deixar que l’elegància desaparegui del mapa i que el vestir d’una manera cutre, com portar texans amb un blazier o passejar per les passarel·les amb pantalons estripats, s’associï a moda i elegància. Versace va dir que “la moda està cercant, una vegada més, l’equilibri”. Està clar que mai hem de vestir com el hippy de l’illa de Whigte.

També hi ha qui es vesteix del que no vol, a vegades amb allò que ni tan sols li agrada, per la senzilla raó que està de moda. I t’adones que a l’armari no tens cap brusa blau elèctric, color que sempre has avorrit, però que és el que es portarà aquesta primavera i tots els aparadors en van plens. Has d’anar cuita corrents a la botiga o bé comprar-la on-line per tal de no quedar-te sense la brusa que “no necessites” però que podràs lluir. Així podràs convertir-te en una més de les innombrables fashionvictims.

22 de novembre de 1963

Hi ha hagut moments que un fet concret ha imposat una moda determinada. West Side Story va ser una pel·lícula que va immortalitzar els texans i des d’aleshores s’han escampat per tot arreu. L’assassinat de Kennedy va fer que el vestit que duia Jackie aquell dia es convertís en una icona. Era un vestit dissenyat per Coco Chanel però comprat a Chez Ninone, de New York per tal d’aparèixer com a patriotes davant el votants americans. Vestit de llana bouclé, de doble botonadura, color rosa maduixa –color que es va posar moda aleshores– amb coll, ajustos de mànigues i butxaques blaumarí, barret pastiller, i collaret i bolso també blau marí.

Desdejuni amb diamants

Fa uns anys, la presentació de la col·lecció de moda femenina a la Fashion Week de New York estava ambientada amb una música suau que tenia com a leitmotiv la frase: Sisplau, sigues una senyora aquesta nit. Degut als moviments cíclics de la vida (la vida és rodona com la Terra i tot va, i vé, i torna) tots els models eren hiperfemenins i donaven un tomb de 180 graus al que es portava aleshores. Sabates, vestits, maquillatge i pentinat mostraven uns models amb una silueta pulcra i simple. La revista Times se’n va fer ressò i a la portada hi sortia Claudia Shiffer amb un tailleur blanc sota un titular que deia: Simply Beautiful. A dintre comentava que  la inspiració passa per dos grans dones: Audrey Hepburn i Jackie Kennedy.

Les claus del bon gust en el vestir són aquells aspectes que marquen el nostre lifestyl, el nostre estil de vida. Es poden sintetitzar en aquests quatre punts:

• Conèixer-se un mateix en l’aspecte físic per saber quines formes colors i teixits s’adequen millor a la meva fisonomia
• Guerra a la disfressa: vestir-se amb bon gust per agradar els demés, no per cridar l’atenció
• Un vestit per a cada ocasió: no és el mateix anar al súper, a jugar a paddle o a sopar
• Jo sóc el meu dissenyador: no seguir les tendències que s’imposen. Saber triar aquelles que em van bé a mi

En tot aquest lifestyl hi juguen un paper important els coolhunter, els caçadors de tendències (autonomenats investigadors de tendències) per tal de detectar i predir futures inclinacions dels mercats i així poder-se anticipar i adaptar els gustos de la gent a les marques i productes amb que ens bombardejarà la publicitat. Però si bé és important que cada persona tingui un lifestyl, és molt més important que cada persona tingui el seu mindstyl, que sàpiga tenir el cap clar a l’hora de marcar el seu propi estil de vida i no es deixi endur per les  tendències que s’imposen a cada estació, ja sigui primavera, estiu, tardor o hivern.