el grafè: la conquesta de la galàxia

El darrer MWC ha posat de moda el grafè i s'han començat a veure les ilimitades aplicacions i avantatges que té aquest material. Però, ¿què és el grafè?

Uns dels invents genials que hem utilitzat fins avui han estat el llapis i la goma d'esborrar. El llapis –estri format per una petita funda de fusta amb una ànima d'una cosa grisosa– és una eina que aviat vam descobrir que ens permetia fer un traç, escriure una paraula o fer un dibuix; una eina amb la qual, amb molta facilitat, podíem escriure els nostres pensaments o dibuixar la nostra imaginació. I recordem fer-ho sense por d’equivocar-nos ja que podíem esborrar qualsevol errada i tornar a escriure sobre el mateix full de paper: sense taques, sense tatxadures, sense que es notés la correcció… 

De menuts ens preguntàvem ¿què era això que feia que podéssim escriure amb tanta facilitat, poguéssim esborrar-ho –fer-ho desaparèixer!– i continuar escrivint com si res no hagués passat? I quan s’acabava la mina, agafavem una maquineta de fer punta i treiem un altre tros de punta, afuada, per continuar treballant.

Tots hem tingut un llapis als dits, tots hem constatat l’encís que ens produeix guixar amb un llapis, tots no vam parar fins esberlar, per primera vegada, la fusta protectora de l’ànima del llapis per tal de poder contemplar amb els dits allò que ens permetia plasmar amb tanta facilitat la nostra imaginació. Amb un ganivet ben esmolat vam obrir –de dalt a baix– la fusta i va aparèixer –amb molta sort sencera– la “mina” una cosa fina, prima, dèbil, que es trencava amb facilitat si no teníem cura i que ens va embrutar de negre els dits mentre la remenàvem: vam tenir la primera experiència amb un material desconegut per a nosaltres: el grafit.

De més grans, quan vam començar a estudiar física i química, vam aprendre que la base de tota la vida coneguda a la terra és un element químic anomenat carboni, element sòlid, no metàl·lic, tetravalent, base de la química orgànica: totes les formes de vida que es coneixen estan formades de molècules  compostes de carboni. En el mateix cos humà el carboni és el segon element més abundant després de l'oxígen. 

El carboni es presenta a la Naturalesa sota dues formes al·lotròpiques pures (un mateix element que té estructures químiques diferents): el diamant (del grec adámas, inalterable) i el grafit (del grec graphein, escriure). I quina va ser la nostre sorpresa quan vam saber que la “mina” del llapis és de grafit. La nostra pregunta va sorgir immediata: ¿com és possible que un element es pugui presentar sota dues formes tan diferents i oposades com diamant, el mineral més dur i transparent, i grafit, el més tou i de color negre?

*           *           *

Bé, això és el preàmbul per parlar del grafè, material que va ser preparat i identificat com una capa aïllada constituent del grafit. L’estructura del grafit fa molts anys que és coneguda i des de feia molt de temps els científics intentaven aïllar-ne les capes constituents que, cada una d’elles, és com una tela de galliner sobreposada una sobre una altra per dèbils forces. Molts esforços s’havien fet en el camp químic i micromecànic i s’havien arribat a aconseguir mostres de 10-12 capes, però mai s’havia arribat a aïllar una capa sola.

L’any 2004 Andre K. Geim –un holandès nascut a Rússia– i Konstantin Novoselov –de nacionalitat russa i britànica– professors a la Universitat de Manchester, van aconseguir, amb una tècnica rudimentària (com tots els grans descobriments), preparar i identificar una capa constituent del grafit del gruix d’un àtom: havia nascut el grafè. ¿I com ho van fer? Van fer una ratlla amb un llapis en un paper i a sobre hi van posar cinta adhesiva. La van arrencar i aquesta la van cobrir amb un altre tros de cinta adhesiva, van separar els dos trossos de cinta  i van repetir el procés unes trenta vegades fins que el microscopi els va indicar que el residu tenia una sola capa: s’havia obtingut el grafè.

¿I què té d’especial el grafè? Doncs, com diu el doctor Josep Castells: per primera vegada en la història de la humanitat, hom disposava d’un objecte, d’una realitat material que és un objecte bidimensional. En aquest món totes les altres coses són tridimensionals i no sembla probable que en molt temps, la humanitat disposi de cap altra realitat bidimensional. Tant important és l’esdeveniment que el 2010 els seus descobridors van rebre el Premi Nobel de Física. El grafè és una forma de carboni d’un gruix d’un àtom, i aquesta forma plana té unes propietats tan excepcionals que la seva aplicació en el món tecnològic d’avui ens farà canviar moltes de les nostres maneres de funcionar. La seva estructura és com una tela de galliner o com un rusc d'abelles.

Les característiques físiques del grafè són realment espectaculars.

1. és el material més prim (3M de fulls de grafè, un sobre l’altre, fan un gruix d’1mm)
2. té l'àrea superficial més gran (2630m2/g)
3. és el material més fort mai mesurat (300 vegades més fort que l’acer): faria falta un elefant, reposant sobre un llapis, per travessar un mocador de coll fet de grafè
4. és el més rígid o dur (més que el diamant)
5. és el cristall més “estirable” i plegable (20% d’elasticitat)
6. té el rècord de conductivitat tèrmica (superior a la del diamant)
7. té la més alta densitat de corrent a temperatura ambient (1M de vegades la del Cu)
8. és completament impermeable (no el travessen ni els àtoms d’He)
9. té la mobilitat intrínseca més alta (100 vegades la del Si)
10. condueix l’electricitat en el límit of no electrons (això és pels entesos)
11. és el portador de càrrega més lleuger (massa zero en repòs)
12. té el pas mitjà lliure més llarg a temperatura ambient (interval de l’ordre de la micra)
13. genera electricitat quan li incideix la llum
14. és capaç d’autoreparar-se si es produeix un forat a la seva estructura

Moltes d’aquestes coses probablement no les entendrem mai, però aquesta troballa supera les teories de la relativitat i la mecànina quàntica. Es mou en la teoria de l’electrodinàmica quàntica (QED, quantum electrodinamics).

El grafè és un material completament nou i amb unes possibilitatsd'aplicacions sense límit a tot l'entorn de l'home. Això farà que es crein nous materials i aparegui una electrònica innovadora. Podem començar a parlar de l'Edat del Grafè com de l'Edat de Pedra, la del Ferro o la del Coure. Si ja fa temps que hem passat de la ciència ficció a la realitat, ara amb el grafè podem començar a parlar de la regeneració celular i de la conquesta de la galàxia. La nostra vida ordinària, la llar…, tot canviarà.

Salvador Dalí: La persistència de la memòria (1934)
coneguda com  Els rellotges tous (MOMA)

¿Rellotges de grafè fa més de 80 anys?

Junt amb la impressió en 3D el grafè és una de les descobertes mes extraordinàries dels darrers temps. Ho palesen les inversions en investigació i aplicacions que s’estan fent arreu del món i les patents que ja s’han enregistrat. La Comissió Europea va anunciar, el 2013, que invertiria 2000M d’euros en dues línies d’investigació: el Projecte Cervell Humà i el Projecte Grafè. En aquest darrer hi tindrà un paper rellevant Catalunya ja que una de les nou institucions que hi participen és l’Institut Català de Nanotecnologia (ICN), ubicat al campus de la UAB.

Pel que fa a les patents Apple, Samsung i Google n'estan acumulant una gran quantitat. Asia i els USA s’han avançat a aquesta indústria: la Xina té 5000 patents, Corea 4250, els USA 3560, Japó 1580. Europa… només 100! Ha començat una carrera que no se sap on acabarà.

Però ja ha sortit el grafè low cost, una patent espanyola, del CSIC, que per abaratir els costos obté el grafè del carbó de coc i no del grafit, ja que així l'aconsegueixen amb temperatures de 1000ºC (en comptes dels 2800ºC necessaris amb grafit) i només en tres passos: oxidar el coc, exfoliar l'òxid de grafè i reducciò tèrmica. A més els materials intermedis serveixen per química fina, catàlisi i biomedicina.

Llàstima que Steve Jobs ja no sigui entre nosaltres per deleitar-nos amb una de les seves meravelloses aplicacions.

¿què passa a síria?

Hi ha grafitis que embruten les parets, n’hi ha d’altres que les il·luminen i hi ha uns tercers que ens frapen, que ens interpel·len la consciència, són com uns despertadors que fan que sortim del nostre ensopiment i ens col·loquen davant la realitat amagada, encoberta pels poders fàctics, per tal que la gent del carrer no se n’adoni. Són els mateixos poders que esbomben altres notícies a bombo i platerets, amb reportatges interminables i repetitius per amagar-nos la realitat, com els guanyadors de les pilotes d’or, les notícies del mal anomenat “cor”, els Òscar…

M’ha vingut això al cap davant d’aquest grafiti que hi ha en una de les parets de l’antiga “Fàbrica dels panyos”, a la llera del riu Cardener al seu pas per Manresa. La paraula clau del grafiti és Síria…

¿Què passa a Síria?, ¿ho sabem?, ¿n’estem ben informats?, ¿com és que passant el que passa les notícies només en parlen quan s’enfonsa una pastera?, ¿ens quedem tranquils pensant que allà és molt lluny i ja s’ho faran entre els “moros”…?, ¿o només ens preocupem quan arriben els mil·lers i mil·lers de refugiats a casa nostra? Perquè arribaran i ho faran per Grècia i Macedonia fins a qualsevol país de la UE. També arribaran a  Espanya i a Catalunya… No s’escaparà ningú de rebre refugiats, volguts o per força.

Fa uns dies un amic meu ha tornat d’una estada a Lesvos, de Nadal a Cap d’Any, per atendre els refugiats que arribaven dia a dia. Ara que fa mal temps n’arriben 1900 al dia (cada dia!!). El novembre eren uns 2100 diaris: 40% homes, 34% dones, 26% nens. D’allà on arriba més del 85% de la gent és de Síria, Irak i Afganistan, tres països en guerra, però també arriben d’Eritrea, Nigèria, Pakistan, Guinea, Iran, Marroc… Cada any milers de persones es veuen obligades a fugir de la guerra i la misèria. Mireu aquest vídeo.

La gent que escapa va a Turquia. A Istambul contacten amb els contrabandistes que els porten fins les illes de Lesvos, Chios, Kos o Samos. Habitualment el viatge el fan de nit ja que així ho manen els contrabandistes. Van en barques de vela lleugeres, inflables, plenes de gom a gom amb persones de totes les edats, homes, dones, nens, avis, fins i tot nadons. És una travessa de 2h i mitja, pero hi ha viatges que duren 6 i 7 hores. Arriben feliços i emocionats per haver pogut completar el viatge de manera segura, encara que n’hi ha molts de traumatitzats i en estat de shok. La seva pinta fa pena: dèbils, bruts, gelats, molls… Molts han hagut de tirar les seves pertinences al mar i arriben sense res… Entre ells ni es coneixen però sí que tenen una cosa en comú: fugir de la guerra i de la violència, de la mort segura, de la destrucció del seu país…. Fugint tenen la possibilitat de salvar la vida per tal de trobar refigi i pau i poder garantir l’educació dels fills… malgrat perdin la vida en l’intent.

Aquí s’hi estan uns dies i després els porten en ferry a Atenes. Des d’aquí sirians, iraquians i afgans van cap a Alemanya via Macedònia, Sèrbia, Hongria (ara amb la frontera tancada van per Croàcia i Eslovènia) Àustria i Alemanya. La resta es queda atrapada a Grècia.

*       *       *

Fa uns dies s’ha recordat l’aniversari de l’atemptat a a la redacció de la revista Charlie Hebdo. Sota el lema Je suis Charlie! el món mediàtic es va mobilitzar per deixar clar que estava en contra de la barbàrie i no tant en contra de la provocació, la blasfèmia, l’escarni. Al llarg de l’any hi ha hagut a França i a d’altres països, atemptats més sanguinaris que el la revista. Tot s’ha recordat en aquesta efemèrides. Però el món no és només França, ni Europa, ni els USA, ni Rússia… i arreu del planeta hi ha masacres continuades de persones ja sigui per les seves creences o per la seva opció política, persones que tenen el mateix dret a la vida que els francesos, europeus, russos o americans, però sembla ser que no és pas així. Qui mana, mana…

La guerra de Síria fa cinc anys que dura i ha generat molt més morts que tots els atemptats de l’any passat junts i ningú es manifesta en contra d’ella (està vist que d'aquesta els governs no en volen ser els promotors): uns 250.000 morts, un 27% dels quals són criatures, i 12M de desplaçats. La majoria dels morts i de les detrosses de ciutats no és culpa de l’ISIS, de l’autodenominat estat Islàmic, ni per culpa d’una guerrilla embogida, sinó del propi govern d’Al-Assad que lluita aferrissadament contra els seus opositors, encara que doni la culpa a l’ISIS.

Al-Assad ha prohibit que l'ONU obrís un corredor humanitari per als civils com una simple estratègia militar i només ha acceptat (encara no hi ha res de positiu) quan ha vist les fotos penjades a les primeres pàgines dels diaris de tot el món. La qüestió és per què la comunitat internacional no és capaç d'impedir fets com aquest quan es tracta d'un govern amb el qual la majoria dels països del món mantenen relacions diplomàtiques.

Les conseqüències de l'estratègia de setge per inanició practicada extensament per Al-Assad, han estat perfectament conegudes des del primer moment per tots els governs del món civilitzat. Res pot explicar que es permeti la reducció per fam de poblacions civils. És una mostra de la nostra inhumanitat, de la inhumanitat dels nostres dirigents i també de la terrible indiferència amb la qual calculem els nostres interessos.

¿Què suposa la inanició? La OMS diu: "L'individu primer s’aprima, la pell es torna seca i penja fluixa, els músculs es desgasten. El cabell perd lluentor, el pols es fa més lent. S’inflen peus i cames. Es pateix diarrea. Els nens queden greument afectats amb bombament de l'abdomen i decoloració de la pell. Pateixen trastorns psicològics i mentals. Desenvolupen sovint infeccions que provoquen la seva mort i si la infecció no es produeix, aquesta mort arriba, en poques setmanes, per la mateixa diarrea i col·lapse vascular".

¿Serem capaços de plorar de vergonya?

Sembla ser que ja ha començat un corredor humanitari.

Bon Nadal!

Naixement de Jesús, 1405 - Andréi Rubliov, 1360-1430
Catedral de l'Anunciació - Kremlin, Moscow

El mes de gener de cada any el Vaticà reuneix tots els membres del cos Diplomàtic acreditat a la Santa Seu. En aquesta trobada el Papa aprofita l’avinentesa per intercanviar reflexions i dirigir-los unes paraules. En el darrer discurs, el d’aquest any, entre altres coses, els digué:

M'agradaria fer ressonar avui amb força una paraula que a nosaltres ens agrada molt: pau. La anuncien els àngels en la nit de Nadal com a do preciós de Déu i, al mateix temps, com a responsabilitat personal i social que reclama la nostra sol·licitud i diligència.

Però, al costat de la pau, el Nadal ens parla també d'una altra dramàtica realitat: el rebuig. En algunes representacions iconogràfiques, tant d'Occident com d'Orient –penso, per exemple, en l’esplèndida icona de la Nativitat de Andréi Rubliov– el Nen Jesús no apareix recolzat en un bressol sinó en un sepulcre.

Aquesta imatge, que pretén unir les dues festes cristianes principals –la de Nadal i la de Pasqua– indica que, al costat de l’acollida joiosa del nounat, hi ha també tot el drama que pateix Jesús, menyspreat i rebutjat fins a la mort a la Creu.

Hi ha un tipus de rebuig que ens afecta tots, que ens porta a no veure els altres com a un germà al qual acollir, sinó a deixar-lo fora del nostre horitzó personal de vida, a transformar-lo més aviat en un adversari, en un súbdit al qual dominar.

Aquesta és la mentalitat que genera la cultura del descarte que no respecta res ni a ningú: des dels animals als éssers humans, i fins i tot al mateix Déu. D'aquí neix la humanitat ferida i contínuament dividida per tensions i conflictes de tot tipus.

Bones festes de Nadal!

el jubileu de la misericòrdia

El retorn del fill pròdig, 1662 - Rembrandt van Rijn
Museu de l'Ermitage - Sant Petersburg

Perquè és eterna la seva misericòrdia. Aquesta és la tornada que es recita després de cada una de les 26 lloances del salm 136, el gran Hal·lel, el salm de lloança i d’acció de gràcies per la bondat fidel de Déu.

Perquè és eterna la seva misericòrdia el Papa Francesc ha convocat un Jubileu sobre la Misericòrdia mitjançant una Butlla que podeu llegir klikant aquest enllaç Misericordiæ Vultus. Aquest jubileu s’inaugurarà el proper 8 de desembre, solemnitat de la Immaculada Concepció, i conclourà el 20 de novembre de 2016, solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de l'Univers.

El Papa Francesc desitja que aquest Jubileu sigui viscut arreu del món. Per als catòlics s’obrirà la Porta Santa –la Porta de la Misericòrdia– a les quatre basíliques de Roma, a les Catedrals, en una església significativa o en un santuari, i fa una crida al judaisme i a l'Islam a descobrir el tema de la misericòrdia per la via del diàleg i de la superació de les dificultats per tots conegudes.

El tema de la miseriocòrdia no és nou en l’església, és tan vell com la mateixa creació. A l’AT llegim: Deu misericordiós i clement, pacient, ric en misericòrdia i fidel, que conserva la seva bondat per mil generacions i perdona la iniquitat, la transgressió i el pecat… compassiu i misericordiós, lent per al càstig, gran en l’amor… I al NT  el mateix Jesús ens diu: Benaurats els misericordiosos perquè seran compadits… Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós. 
Santa Teresa un dels títols que havia previst per el Libro de la vida va ser el De las misericordias de Dios.

Jesús de la Divina Misericòrdia
pintura d'Adolf Hiła
restaurada de l'original
de  Kazimirowski

Al nostre temps també se'n parla. El 1931 la monja Faustina Kowalska té unes revelacions sobre la Divina Misericòrdia i fomenta aquesta devoció per tot el món. Les revelacions li diuen: No puc castigar al pecador més gran si acut a la meva misericòrdia… 

Sant Joan Pau II ens va dir: Déu, des de l’inici del meu pontificat, m’ha encarregat, especialment, difondre la Seva Misericòrdia.  El 1980 publica l’encíclica Dives in Miseriocordia, un reconeixement de les bondats del Senyor: …una vibrant crida de l'Església a la misericòrdia, de la qual l'home i el món contemporani en tenen tanta necessitat, tot i que sovint no ho saben… Tant el mal físic com el mal moral o pecat fan que els fills i filles d'Israel es dirigeixin al Senyor… capaç d'inclinar-se cap a tot fill pròdig, tota misèria humana i singularment cap a tota misèria moral o pecat.

El papa Benet XVI el mes de març de 2008 deia: Contemplar constantment el rostre misericordiós de Jesucrist és l’herència que Joan Pau II ens ha deixat i que acollim amb alegria i fem nostra. En la paraula Misericòrdia hi trobava resumit i interpretat, per al nostre temps, tot el misteri de la redempció. El mes d’abril convoca el I Congrés Apostòlic Mundial sobre la Divina Misericòrdia ja que la Misericòrdia de Déu és, en realitat, el nucli central de l’evangeli.

Logo del Jubileu

El papa Francesc, des de l’inici del pontificat, no deixa de parlar de la misericòrdia i seria impossible recopilar totes les seves intervencions on n’ha parlat perquè ho ha fet dia sí i dia també: Déu és el Déu de la misericòrdia, no es cansa de perdonar…, no té límits…, és el cor de l’evangeli…, és una carícia de Déu sobre les ferides dels nostres pecats…, és el camí per la pau del món…, és més gran que el prejudici…

La convocatòria d’aquest Any Jubilar és la culminació, avui, d’aquest procés de misericòrdia per al trecer mil·leni que es va iniciar al Paradís. El Papa ens recorda: Déu no es cansa de nosaltres, ¡no es cansa! I durant tots els segles ha fet el mateix malgrat molta apostasía del poble. I Ell sempre torna perquè és un Déu que espera des d’aquella tarda al paradís terrenal. Adam sortí del paradís amb dolor i amb una promesa. I Ell és fidel a la seva promesa ja que no es pot negar a si mateix. És fidel. És el Déu que ens espera, sempre.

El Jubileu es refereix a la gran porta de la misericòrdia de Déu. El Senyor no força mai la porta: Ell també demana permís per entrar… «Mira, estic dret davant la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell i ell amb mi». ¡Imaginem-nos el Senyor que toca a la porta del nostre cor! 

En la carta que va escriure per concretar aspectes de com viure aquest any jubilar, i que podem llegir aquí, diu:

«Per viure i obtenir la indulgència els fidels estan cridats a:

1. fer un breu pelegrinatge cap a la Porta Santa (qualsevol de les obertes arreu del món) com a signe del desig profund d'autèntica conversió;

2. unir aquest moment, abans de res, al Sagrament de la Reconciliació i a la celebració de la santa Eucaristia amb un reflexió sobre la misericòrdia;

3. acompanyar aquestes celebracions amb la professió de fe i amb l'oració per a mi i per les intencions que porto al cor per al bé de l'Església i de tot el món;

4. els malalts i les persones grans i soles, que no puguin sortir de casa serà de gran ajuda viure la malaltia i el sofriment com a experiència de proximitat al Senyor.  Que rebin la comunió o participin en la santa missa a través dels mitjans de comunicació, així serà per a ells la manera d'obtenir la indulgència jubilar.
5. per als presos, que experimenten la limitació de la seva llibertat, el Jubileu serà l'ocasió per tal que a tots ells arribi realment la misericòrdia del Pare. A les capelles de les presons podran guanyar la indulgència, i cada vegada que travessin la porta de la seva cel·la, dirigint el seu pensament i la pregària al Pare, pugui ser per a ells el pas de la Porta Santa, perquè la misericòrdia de Déu, és també capaç de convertir les reixes en experiència de llibertat».

I també ens recorda que aquest any hem de viure més intensament les obres de misericòrdia, tant les corporals com les espirituals: tot un programa per comprometre més la nostra vida en el tracte amb les persones que tenim al voltant: pares, fills, néts, amics, companys, veïns… i amb els que es troben a la perifèria de la seva pròpia existència: abandonats, presos, desemparats, amb addiccions, sols, desesperançats…

la fe dels científics

El segle de les llums, el temps que va des de finals del sXVII a principis del sXIX, el temps de la Il·lustració –l’època que va voler arraconar les “tenebres” de la Humanitat amb la “llum” de la raó– va ser una època en la qual no sempre els seus protagonistes van pretendre això. Com molt bé va dir  Arthur Eddingtong (1882-1946), astrofísic anglès que va traballar sobre la teoria de la relativitat: Cap dels inventors de l'ateisme va ser naturalista. Tots ells van ser filòsofs molt mediocres.

La fe i la raó són com les dues ales amb les quals l'esperit humà s'eleva cap a la contemplació de la veritat. Déu ha posat en el cor de l'home el desig de conèixer la veritat i, en definitiva, de conèixer-lo a Ell perquè, coneixent-lo i estimant-lo, pugui assolir també la plena veritat sobre si mateix. L'home com més coneix la realitat i el món i més es coneix a si mateix, li resulta més urgent l'interrogant sobre el sentit de les coses i sobre la seva pròpia existència.

Des de sempre brollen les preguntes que caracteritzen el recorregut de l'existència humana: ¿qui sóc?, ¿d'on vinc i on vaig?, ¿per què existeix el mal?, ¿què hi ha després d'aquesta vida?… Són preguntes que tenen el seu origen comú en la necessitat de sentit que des de sempre acuita el cor de l'home: de la resposta que es doni a aquestes preguntes, en efecte, depèn l'orientació que es doni a l'existència.

Amb aquestes paraules comença l’encíclica Fides et Ratio del papa sant Joan Pau II de l’any 1998. Les reprodueixo aquí per encapçalar aquest escrit sobre la manifestació de la fe i de les creences d’alguns científics, alguns d’ells premis Nobel, que han deixat una empremta important a la Humanitat pels seus descobriments, invents o investigacions. Els dos primers no són d’aquesta època, però en són precussors. El darrer és contemporani.

* * *

Nikolaj Koperniko (1473-1543), astrònom polonès, fundador de la teoria heliocèntrica del sistema solar

¿Qui, que viu en íntim contacte amb l'ordre més consumat i la saviesa divina, no se sentirà estimulat a les aspiracions més sublims? ¿Qui no adorarà l'Arquitecte de totes aquestes coses?

Johannes Kepler (1571-1630), astrònom alemany, va establir les lleis del moviment dels planetes al voltant del sol

Déu és gran, gran és el seu poder, infinita la seva saviesa. Voldria jo anunciar als homes la magnificència de les seves obres en la mesura que la meva limitada intel·ligència pot comprendre-la.

Isaac Newton (1643-1727), físic anglès, descobridor de la llei de la gravitació universal i de les lleis de la llum i de l'òptica

El que sabem és una gota, el que ignorem un immens oceà. L'admirable disposició i harmonia de l'univers, no ha pogut sinó sortir del pla d'un Ésser omniscient i omnipotent.

Carl Linné (1707-1778), naturalista suec, va establir el sistema de classificació dels tres regnes de la Naturalesa

He vist passar de prop al Déu etern, infinit, omniscient i omnipotent i m'he postrat de genolls en adoració.

Alessandro Volta (1745-1827), físic italià, va descobrir les nocions bàsiques de l'Electricitat i la pila elèctrica

Jo confesso la fe santa, apostòlica, catòlica i romana. Dono gràcies a Déu que m'ha concedit aquesta fe, en la que tinc el ferm propòsit de viure i de morir.

André-Marie Ampère (1775-1836), físic francès, inventor del telègraf i descobridor de la llei de l'electromagnetisme

Que n'és de gran Déu, i la nostra ciència un no-res!

Carl Gauss (1777-1855), matemàtic alemany, pare dela teoria dels nombres i de l'estadística

Quan soni la nostra última hora, serà gran i inefable el nostre goig en veure a Aquell qui en tot el nostre quefer només hem pogut albirar.

Charles Darwin (1809-1882), naturalista anglès, va formular la Teoria de l'evolució de les espècies 

Mai he negat l'existència de Déu. Penso que la teoria de l'evolució és totalment compatible amb la fe en Déu. L'argument màxim de l'existència de Déu em sembla la impossibilitat de demostrar i comprendre que l'univers immens –sublim sobre tota mesura– i l'home, hagin estat fruits de l'atzar.

Robert Mayer (1814-1878), físic i metge alemany, va enunciar la Llei de la Conservació de l’Energia

La veritable ciència i la veritable filosofia, no poden ser altra cosa que una propèdèutica de la religió cristiana.

Louis Pasteur (1822-1895), químic francès, pare de la microbiologia, de la teoria germinal de les malalties infeccioses i creador de vacunes al laboratori.
En un viatge en tren Pasteur, ja ancià, anava resant el rosari. Un jove universitari que l'observava li diu: "–¿Per què, en lloc de resar el rosari, no es dedica a instruir-se una mica més? Li puc enviar algun llibre". Pasteur li diu: "–Pot enviar-me'l aquí" i li va lliurar la seva targeta: Louis Pasteur, Institut de Ciències de París. L'universitari es va quedar avergonyit.

Thomas Edison (1847-1931), inventor americà amb més de 1200 patents

El meu màxim respecte i la meva màxima admiració a tots els enginyers, especialment al major de tots ells: Déu.

Max Planck (1858-1947), físic alemany, va formular la Teoria Quàntica, Premi Nobel 1918

Res ens impedeix –i l'impuls del nostre coneixement ho exigeix– relacionar-se mútuament l'ordre de l'univers i el Déu de la religió. Déu està, per al creient, en el principi dels seus discursos, per al físic, a la fi dels mateixos.

Guglielmo Marconi (1874-1937), enginyer italià, inventor de la telegrafia sense fils, Premi Nobel de Física el 1909

Ho declaro amb orgull: sóc creient i crec, no només com a catòlic, sinó també com a científic.

Albert Einstein (1879-1955), físic alemany, va formular la teoria de la reativitat, Premi Nobel de Física el 1921

Tot aquell que està seriosament compromès amb el cultiu de la ciència, arriba a convèncer-se que en totes les lleis de l'univers està manifest un esperit infinitament superior a l'home i davant el qual, nosaltres, amb els nostres poders, hem de sentir-nos humils.

Erwin Schrödinger (1887-1961), físic austríac, va treballar en els camps de la mecànica quàntica i la termodinàmica, Premi Nobel 1933

L'obra mestra més fina és la feta per Déu, segons els principis de la mecànica quàntica.

Howard Hathaway (1900-1973), enginyer americà, pare del "cervell electrònic"

La moderna física m'ensenya que la naturalesa no és capaç d'ordenar-se a si mateixa. L'univers suposa una enorme massa d'ordre. Per això requereix una "causa primera" gran, que no estigui sotmesa a la segona llei de la termodinàmica i que, per tant, és sobrenatural.

Wernher Von Braun (1912-1977), enginyer aeroespacial alemany, pare dels coets espaials

Per sobre de tot està la glòria de Déu, que va crear el gran univers, que l'home i la ciència van escodrinyant i investigant dia rere dia en profunda adoració.

Allan Sandage (1926-2010), astrofísic americà, va calcular la velocitat d'expansió de l'univers

Era gairebé un ateu en la infantesa. La ciència va ser la que em va portar a la conclusió que el món és massa complex i les seves parts estan massa interconnectades com perquè tot sigui a causa de la sort.

David Jou (1953), físic i poeta català, investigador dels orígens de la termodinàmica, defensor del diàleg entre ciència, literatura i religió

No hi ha contradicció necessària entra ciència i fe. Tota investigació científica té elements de fe: es prediu una partícula i  centenars de científics es posen a carcar-la durant quaranta anys. Això demostra que es té fe en la racionalitat de la naturalesa.