europa lV - erasme de rotterdam: origen de la consciència d’europa

L’Europa actual està desinflada, desencaixada, sense rumb, amb un problema migratori sense possibilitat de resoldre’l aviat, amb crítiques que li venen de tot arreu, mirant sempre cap a l’altra banda quan es presenta un problema groixut, s’ha de replantejar com sobreviure. El Papa Francesc –més clarivident que ningú– va comparar Europa “amb una dona estèril, incapaç de tenir fills”.

Angela Merkel el va telefonar, enfadada, i li va preguntar si de veritat creia que Europa no podia tenir fills. El Papa li va contestar: “Crec que sí, que encara pot tenir-los, perquè té arrels sòlides i profundes, perquè ha tingut i pot tenir un paper fonamental i perquè en els moments més obscurs ha demostrat sempre tenir capacitat de recursos”.

Pel que sembla Merkel no va entendre el discurs del Papa al Parlament Europeu el novembre de 2014 i va ignorar que ella i cinc dones més del seu Executiu van renunciar a la maternitat per dedicar-se exclusivament a la política. No ha fet el mateix la ministra del seu gabinet Ursula von der Leyen, metge de professió, 58 anys, set fills, que ha estat ministra de Treball i Afers Socials,  d’Assumptes familiars i de la dona i actualment Ministra de Defensa. L’anomenen “la mare de la nació”. Conta que quan era als EEUU “allà em donaven feines pel fet de tenir fills, mentre que a Europa me les donarien per no tenir-los”.

Però Europa no és el que era, ha deixat de ser un referent pels propis europeus i per altres continents. Davant totes les desgràcies dels moviments migratoris una dona siriana deia, plorant, davant les càmeres de televisió, mentre se’n tornava cap al seu país: “Si m’hagués pensat que Europa era això, no hagués sortit de casa meva”.

*      *      *

L’Europa actual no es pot entendre sense conèixer tres personalitats que van conviure a cavall dels segles XV i XVI: Erasme de Rotterdam (1466-1536), Giovanni de Medici (1475-1521) –el Papa Lleó X de 1513-1521–, i Martí Lutero (1483-1546). Amb Erasme s’origina la consciència d’Europa i la seva decadència, i critica durament la hipocresia del món i dels estaments eclesiàstics de l’època. Lutero es fa ressò d’això, trenca amb Roma i fomenta la Revolta dels camperols. Lleó X no va poder, no va saber –o no va voler– aprofitar la situació per reformar la mundanitat de la Curia.

L'Europa actual tampoc es pot entendre sense conèixer el floreixement de l'Humanisme que va arribar de la mà de tres personatges fora mida:  Erasme de Rotterdam, Tomàs Moro i Joan Lluís Vives. Moro i Vives coïcideixen a la cort d’Anglaterra com a consellers del rei; Erasme i Vives es relacionen a la Universitat de Lovaina; Moro i Erasme a més d’humanistes eren amics ("Moro és el meu millor amic") i durant una època, aquest fa estada a casa de Moro. Els tres sovint es relacionen i es cartegen. Els tres influiran, decisivament, en l’Europa del Renaixement.

Erasme, lumen mundi, és el primer “cosmopolita” i el primer “europeu conscient de ser-ho”. Resident a cap país, mai reconegué la superioritat de cap nació sobre les demés. Erasme no tenia un aspecte físic formós, però era espiritualment ric. El seu rostre reflectia que no vivia en la vida sinó en l’intel·lecte. Cos raquític, salut poc fiable, neurastènic, hipocondríac, amb problemes d’estòmac, de reuma, de pedres, de gota… Però és curós en el menjar i amb la neteja (sobre tot en una època de pesta). Solitari, no era gens agosarat i va haver de viure enmig del Renaixement i de la Reforma, per això s’esmunyia davant una situació que preveia tumultuosa. No vol prendre decisions per tal de no haver d’adquirir compromisos. Quan algú li retreia això deia: “no soc un soldat suís, soc un home de lletres”.

Joan Lluís Vives, lector al Col. legi
Corpus Christi d'Oxford i canceller 
d'Anglaterra amb Enric VIII, 
nomenat pel cardenal Wolsey

Però si una cosa té Erasme, fora de dubtes, és un cervell infatigable que mai no deixa de treballar, des dels primers anys fins la mort irradia claredat i força. Dorm poc i la resta d’hores escriu, llegeix, disputa, coteja, corregeix…, sense tribulacions, sense fadiga, sense vacil·lacions, sense inseguretat, des de casa seva o des de la taula d’una taverna. Ho sap tot, ho coneix tot, irradia llum com un far i unes qualitats intel·lectuals que fan d’ell un home d’una precisió insuperable.

En Erasme s’hi acumulen tots els contraris: audaç i temorós, incisiu i dubitatiu, lluitador i pacifista, intel·lectual vanitós i persona humil, escèptic i idealista… Del seu pensament surten la Reforma, la Il·lustració, la idea d’Europa i l’Humanisme modern sense que tot això sigui obra seva. Ell fa el primer pas, dóna la primera empenta, posa els problemes en moviment, però deixa el moviment enrera. Erasme va ser la llum del seu segle, va il·luminar el camí, però ell va quedar a l’ombra mentre uns altres el transitaven.

Dibuix de Hans Holbein
el Jove en una edició de
l'Elogi de la Bogeria

El 1511, als 45 anys, escriu Elogi de la bogeria, l’obra seva més coneguda i universal. Escrita en set dies –mentre feia cura de repòs, per un dolor de ronyons, a la casa de camp de Tomàs Moro– ell mateix diu: “em vaig posar a compondre-la com un joc de la meva imaginació, per distreure’m de la meva forçada postració”. En ella s’hi sumen la broma, l’erudició, la burla i la sàtira, es desemmascara la complicitat i la hipocresia del món en el que viu per fer conèixer que a la felicitat s’hi arriba pels camins més insospitats: un tret directe al cor del seu temps.

Tomàs Moro, humanista,
Gran Canceller d'Anglaterra,
amb Enric VIII, fet decapitar pel
mateix rei per no acceptar
el seu divorci 

Erasme comença el llibre amb una carta-dedicatòria a Tomàs Moro a qui li envia un exemplar: «Entre els meus amics –advocat, el talent del qual, únic, resol les causes més complexes– tu ocupes, estimat Moro, el primer lloc i he pensat que aquest joc de la meva imaginació t’agradarà mès que a ningú. El gran abast de la teva intel·igència t’eleva per damunt de la gent comuna gràcies al teu caràcter i et mostres amb tothom com “l’home de totes les hores”».

En aquesta obra la Bogeria cita la frase de l’Eclesiastès que diu “El nombre de bojos és infinit” i aprofita per criticar tots els vicis que floreixen en la seva època. La Bogeria critica tots els estaments de la societat sense nomenar ningú en particular: cultivadors de les belles arts, comerciants, gramàtics, poetes, enamorats, retòrics, escriptors, soldats, jurisconsults, notaris, advocats, secretaris, recaptadors, dialectics, sofistes, filosofs, astrólegs, teolegs, religiosos, monjos, predicadors, reis, princeps, cortesans, sacerdots, cardenals, bisbes, papes…

Per a Erasme la política pertany a la categoria de l’ètica, contrari a Maquiavel pel qui és una ciència amoral. El pensament d’Erasme no ha tingut mai una influència perceptible en la formació del destí europeu. El gran somni humanista d’Erasme segueix essent una utopia. Però això no vol dir que aquesta idea sigui falsa o estigui vençuda. Encara que es retardi continua exercint l’efecte, en cada generació, d’un element d’impuls moral. El llegat d’Erasme és la humanització de la humanitat i el triomf de la raó, clara i justa, sobre les passions egoistes i efímeres dels homes.

un llibre 8 - els dimarts amb morrie

Vaig descobrir Mitch Albom llegint Els dimarts amb Morrie. Mitchell David Albom (1958) va néixer a New Jersey (USA) i es va graduar en Sociologia a la universitat de Brandeis, Mass. Amb el títol a la butxaca decideix que vol ser músic, cosa que ja feia mentre era estudiant. Toca el piano a clubs nocturns dels USA i Europa. Torna als USA, s’estableix a New York i treballa per la indústria musical, composa i forma algunes bandes musicals.

S’adona que té qualitats per escriure, torna a la Universitat de Columbia i es gradua en Periodisme mentre continua tocant el piano per sobreviure. S’especialitza en periodisme esportiu i treballa en diferents periòdics. La seva columna esportiva al Detroit Free Press i després una altra d’opinió el van fer popular. Ha estat premiat més de dues-centes vegades per les seves columnes periodístiques.

El primer llibre el va escriure el 1989, als 31 anys. Era una biografia d’un llegendari entrenador de futbol americà: Bo Schembechler. Èxit de vendes. El segon, el 1994, als 36 anys, va ser una història dels inicis de l’equip de bàsquet de la Universitat de Michigan. Segon èxit de vendes.

El 1995 Morrie Schwartz, antic professor de Sociologia de Mitch a la Universitat de Brandeis, està afectat d'una malaltia terminal, l'ELA, i és entrevistat al programa Nightline, de la cadena de TV ABC, on parla de Lliçons sobre la vida. Mitch veu l’entrevista i recorda el seu vell professor. Decideix anar a veure’l i es tornen a trobar, cada dimarts, en un suburbi de Boston per parlar de la vida i la mort.

Mitch “assisteix” a un curs molt especial que li “impartirà” el seu vell professor, un curs en el que parlaran de tots els temes de l’existència i gràcies al qual Mitch arribarà a entendre el veritable sentit de la vida. Les últimes classes de Morrie ensenyaran a Mitch el valor de les paraules, la riquesa de les emocions i el plaer de la ironia, però, sobretot, la dignitat de què es pot ser capaç davant l’adversitat.

Els dimarts amb Morrie (Tuesdays with Morrie, Martes con mi viejo profesor, en castellà), conta aquesta historia real, profundament humana, és un testimoni extraordinari, un magnífic relat, molt senzill però intens, que porta a reflexionar sobre les profundes veritats de la vida: l’amistat, l’amor, el perdó, la mort… Es una veritable lliçó de vida per a tots, un relat directe, emocionant i captivador que ha colpit la consciència de milions de lectors i que explica amb senzillesa el curs natural de la vida.

Mitch vol ajudar Morrie a pagar les despeses mèdiques de la seva enfermetat i decideix publicar les converses que ha tingut amb ell al llarg d’aquestes setmanes. Després de moltes negatives va trobar un editor que li va publicar 20.000 exemplars del llibre. La sorpresa va ser per a tots ja que de la incredulitat inicial de pensar que no era una història per a publicar va arribar a estar al primer lloc de la llista de supervendes del New York Times durant 205 setmanes! S’ha traduit a 41 idiomes, ha venut 15 milions  d’exemplars i és el llibre de memòries més venut de la història: Mitch va poder pagar les despeses del seu professor.

Però Mitch Albom no es va quedar aquí, sinó que va crear una fundació Tuesdays with Morrie Foundation per ajudar persones necessitades. Mitch continua composant i tocant en una banda de música, Rock Bottom Remainders, formada per escriptors com Scott Turow (Presunto Inocente), Amy Tan (El club de la buena estrella), Stephen King (Carrie), Ridley Pearson (Undercurrents) i Dave Barry (premi Pulitzer 1988) per tal de recaptar fons per projectes relacionats amb nens necessitats a tot el seu país.

Tot un personatge.

persones 5 - sant ignasi de loiola lll: manresa

Tres ciutats van marcar profundament la vida de Sant Ignasi: Manresa, París i Roma. A Manresa, el 1522, va tenir un “rapte espiritual” i una “exímia il·lustració” que li van marcar el camí. I hi va escriure el Llibre dels Exercicis Espirituals. A París, Íñigo i els seus companys, el 1535, feren la prometença a Montmartre. A Roma, el Papa Pau III va aprovar la Companyia el 1540.

Manresa

Entrada actual a Manresa un capvespre
A primer terme el Pont Vell, a l'esquerra La Seu i a la dreta La Cova de Sant Ignasi

Hi ha tanta informació sobre Sant Ignasi i Manresa que és impossible reproduir-la tota aquí. Qui tingui interès en coneixer més dades que kliki aquests dos enllaços i hi trobarà una informació exhaustiva.

http://arquitecturamedieval-jespi.blogspot.com.es/2011/10/ignasi-de-loyola-manresa.html

http://arquitecturamedieval-jespi.blogspot.com.es/2014/04/ignasi-de-loiola-ribadeneira-i-creixell.html

*          *           *         

Íñigo surt de Montserrat i arriba a Manresa el 25 de març de 1522. A Manresa hi havia convents de carmelites, de dominics, de clarisses i del císter. La basílica de la Seu era –és!–  l’emblema de la ciutat. En aquest entorn visqué Íñigo gairebé un any. Per accedir a la ciutat havia de creuar el Pont Vell i allà mateix hi havia una creu de terme i l’ermita de la Mare de Déu de la Guia, patrona dels viatgers. Segons la tradició en aquest punt Íñigo va tenir una aparició de la  Mare de Déu que el va encoratjar a continuar la vida penitent que havia iniciat a Loiola i Montserrat. La Guia va ser un punt de devoció freqüentat per Íñigo.

L’arribada a Manresa la va fer acompanyat d’una dona, Agnès Pascual, i del seu fill que es van trobar abans d’arribar a la ciutat. Ella l’adreçà a l’Hospital de Santa Llúcia per tal que es pogués refer de la ferida i descansar. Els hospitals d’abans no eren centres sanitaris com els entenem avui, eren llocs d’acolliment i aixopluc de pelegrins, forasters, indigents, rodamóns, malalts mentals, nens orfes… En aquest ambient vivia Íñigo: menjava poc, alimentava els pobres, tenia cura dels malalts i pelegrinava per tota la ciutat… mentre cercava un lloc per estar sol.

La precària salut d’Íñigo va fer que l’estada a Manresa fos possible gràcies a l’ajut de diferents famílies i dones devotes –conegudes com Íñigues– que el van acollir i auxiliar mentre feia vida de penitent i quan estava malalt. L’Hospital no li permetia a Íñigo la solitud que cercava. Va estar uns dies al convent dels dominics, però aquí només s’hi va estar cinc dies, encara que hi tornà un parell de temporades i «s’estava en una cambra on seguia fent les set hores d’oració agenollat, llevant-se sempre a mitja nit, i tots els altres exercicis esmentats».

Íñigo atès per la família Amigant: Andreu, Àngela,
la seva muller, dos fills seus i tres Íñigues:
Brianda, Miquela i Agnès

Després provà als baixos d’una casa al carrer de Sobrerroca, a casa de Miquela Canyelles, on dormia a l’entrada, a tocar de l’escala. Tampoc va ser un lloc que el satisfés. Una altra família que el va acollir en dos moments que va estar malalt va ser la família Amigant, que acostumava acollir malalts i cuidar-los fins que es posaven bons en un espai que anomenaven l’Hospitalet, prop de l’antiga església del Carme. La matriarca de la família, Àngela Seguí el va ajudar en repetides ocasions.

"La Coveta", balma on Íñigo es resguardava per estar
sol i on va començar a escriure els Exercicis
Espirituals. Avui es troba dintre el Santuari i és la
Capella del Santíssim.

El lloc adequat per estar sol i meditar el va trobar en una balma situada sota l’ermita de Sant Bartomeu, a tocar del Pont Vell, de cara el riu Cardener, resguardada del vent fred del nord, amagada entre esbarzers i des d’on veia la santa muntanya de Montserrat, on va començar el seu desprendiment. Aquesta cova no fou un lloc permanent d’estada, però sí que hi va trobar la soledat que cercava per fer oració i penitència. Avui es poden veure unes creus, suposadament gravades a la pedra pel propi Íñigo, en el lloc on pregava i on va començar a escriure els Exercicis Espirituals.

Íñigo  sortia d’aquí per anar a veure persones que li podien donar consell i atenció espiritual. Així ho feu amb Joan Bocotavi, canonge de la basílica de La Seu, «home que li digué un dia que escrivís tot el que podia recordar»; amb Galceran Perelló, pare dominic, i amb Alfonso de Agurreta, prior del monestir cistercenc de Sant Pau, «home molt espiritual». Altres llocs de pregària eren les ermites, les esglésies, les creus de terme les imatges de la Verge que hi havia pels camins…

Enecus era el nom basc del qual,
amb el temps, va derivar Íñigo

Íñigo portava a sobre una creu de fusta amb una inscripció llatina que deia: Eneco de Loiola portava aquesta creu. 1522. Aquesta relíquia es va descobrir el 1710 a l’església de Sant Domènec. Més tard es va guardar al convent de Santa Clara i durant les desgràcies del juliol de 1936 va desaparèixer.

A la primeria la seva imatge de captaire, que demanava almoina i un tros de pa per a ell i per als de l’hospital, d’home deixat, brut, desgrenyat, mal calçat i amb un sac per capa li va valdre el malnom de “l’home del sac”. La gent se’l treia de sobre, li feien la riota, els nens li tiraven pedres… Però ell no s’immutava: l’antic militar només obre els llavis per beneir Déu. Amb el temps es va calmar aquesta tempesta i la seva vida de penitent no escapava als ulls de la gent que es va adonar que tenia un cor que estimava: els seus parracs de captaire amagaven un cor misericordiós ja que dedicava hores a visitar i atendre malalts, servia als pobres de l’hospital en allò més repugnant, ensenyava catecisme als nens… i del despreci arribaren a l’admiració. L”home del sac” no era un captaire com els altres, ni un dement, sinó un home de virtut, un sant. Qui el va titllar d’hipòcrita, mentider i farsant ara se li agenollava als peus.

La seva estada a Manresa pot dividir-se en tres períodes: un primer període –des que va arribar el 25 de març de 1522 fins mitjans de juliol–de calma, gairebé en un mateix estat interior; un segon –que durà fins el mes d’octubre– de malalties i terribles lluites interiors, dubtes i escrúpols sobre coses passades; i un tercer –des d’octubre de 1522 fins el febrer de 1523 que va marxar– de llums, consolacions i il·lustracions divines, que van tenir per objecte el misteri de l'Eucaristia i la Santíssima Trinitat. En aquest periode és quan té el Rapte i l’Exímia il·lustració.

Capella de l'Hospital de Santa Llúcia
on Íñigo va tenir el Rapte.
El juliol del 36 va ser cremada.

El 13 de desembre de 1522, a l’hospital de Santa Llúcia, mentre era a la capella, va sofrir un “rapte espiritual” i va estar vuit dies i vuit nits, fins el 21 de desembre, immóbil a terra. Sembla ser que aquí va rebre la revelació de la futura orde. La capella se la va conèixer com la “Capella del Rapte”.  Per efecte d'aquestes llums va arribar a dir que «encara que no hi hagués la Sagrada Escriptura, ell creuria en els articles de la fe només per la llum que havia rebut a Manresa».  La vida de penitència i contemplació que va portar a Manresa van fer que Déu «m’instruís com un mestre d’escola…, em feia veure Déu en totes les coses…, em feia contemplatiu en l’acció». Una placa ho recorda: "San Ignacio orando en esta capilla quedó arrebatado, cayó el cuerpo en el suelo sobre los mismos ladrillos que hoy se ven y adoran. Subió el espiritu al cielo y vió la gran Religion que habia de fundar, bajo el nombre de Jesus, su blasón, su instituto, su propagacion en los dos mundos, sus empresas, conquistas y victorias; sus letras y santidad, y martirios. Ocho días duró la vision. Lugar memorable por el rapto de san Ignacio, y por la revelacion de la Compañia de Jesus".

La més extraordinària d'aquestes gràcies va ser la que sol anomenar-se "Eximia Il·lustració", que va rebre a la vora del riu Cardener, una de les vegades que es dirigia al monestir de Sant Pau a veure el prior Alfonso de Agurreta.  Conta que «se li van obrir els ulls de l’enteniment, no que tingués una visió, sinó que va entendre i conèixer moltes coses, i amb una il·lustració tan gran que tot li semblava nou i amb una gran claredat d’enteniment». Des d'aquell moment Íñigo era un altre, «semblava com si fos un altre home i tingués un intel·lecte distint del que tenia abans».

El 1555, un any abans de morir, deia que «si ajuntés totes les ajudes que havia rebut de Déu fins llavors, no em sembla haver aconseguit tant com d'aquella sola vegada a Manresa». I quan se li preguntava per algunes coses introduïdes a la Companyia, feia referència a «un negoci que va passar per mi a Manresa». El que allí va veure, probablement, va ser el nou rumb que havia d'imprimir a la seva vida: canviar l'ideal del pelegrí solitari pel de treballar en bé de les ànimes, amb companys que volguessin seguir-lo en l'empresa. En aquest sentit s'han d'entendre les Meditacions del Regne i de les Banderes, dels Exercicis. Diego Laínez diu que en aquest temps de Manresa es va coure «com la substància» dels Exercicis Espirituals, que ell va practicar abans d'escriure'ls.

Aquest esbós són retalls de l’estada de Íñigo a Manresa, ja que el que li va passar de veritat només ell ho sap i poques coses va dir que ens hagin arribat. Però el que va marcar l’espiritualitat d’Íñigo, dels seus primers seguidors i de multitut de persones arreu del món han estat els Exercicis Espitituals.

*      *      *

El llibre dels Exercicis Espirituals

Portada del Llibre
dels Exercicis Espirituals

Els Exercicis Espirituals escrits per Íñigo tenen el seu origen en les experiències viscudes mentre va estar convalescent a Loiola i durant la seva pernoctació a Montserrat i la seva estada a Manresa, entre el març de 1522 i el febrer de 1523. Probablement les principals meditacions van ser delineades a Manresa, i això va ser el que va començar a ensenyar a uns altres. En el procés de 1527, a Salamanca, es parla del llibre per primera vegada, anomenant-lo el "Llibre d'Exercicis". El text existent més antic és de l'any 1541.

Els Exercicis Espirituals són una manera d'examinar la consciència, de meditar, de raonar, de contemplar; tota manera de preparar i disposar l'ànima, per treure totes les afeccions desordenades amb la finalitat de buscar i trobar la voluntat divina. Bàsicament es un programa d’aprenentatge o manual d’usuari –per dir-ho en terminologia actual–  per aprendre a resar, es a dir, per obtenir més profit de l’oració. Un llibre fet dels èxits i fracassos d'Iñigo en el període convuls que va viure Manresa.

Document històric: Manuscrit
restaurat dels Exercicis
amb anotacions de Sant Ignasi

Aquest text no va estar exempt de polèmica, ja ho vam comentar en el primer escrit, i els mateixos jutges de la Rota, a Roma, també el van examinar i en van dir el següent: "…como el dicho Bienaventurado Padre escrivió los Exercicios en tiempo que era idiota, y sin letras, nos vemos necesitados a confesar que la luz, con que los escrivió, no fue naturalmente adquirida, sino sobrenaturalmente infusa." (S’ha de dir que la expressió idiota no tenia la mateixa connotació fa 500 anys que avui).

*     *     *

Llocs de devoció Ignasiana

Creu i ermita de la Guia

Es trobaven al peu del camí que arribava de Montserrat, a tocar del Pont Vell, just abans d’entrar a la ciutat. La gent hi pregava abans de fer camí. Íñigo, com hem dit al l’inici, hi va tenir una visió de la Mare de Déu i va ser un lloc que freqüentà per a fer-hi pregària.

Antiga balma del Puig de Sant Bartomeu i actual edifici de La Cova

Balma on va estar Sant Ignasi
(avui hi ha l'edifici de La Cova)

Era un lloc on durant el segle XVI hi vivien ermitans i en una d’elles s’hi recollia Íñigo per pregar sense ser vist i molestat i des d’on veia la muntanya de Montserrat. Aquí va iniciar la redacció els Exercicis Espirituals. El 1750 s’inicien les obres del que ara és el Santuari de La Cova

Hospital de Santa Llúcia

Lloc on va viure Íñigo durant un temps i on tingé el “rapte espirtual” que li durà vuit dies. Més endavant es va fer una escultura jacent de Sant Ignasi per recordar aquest moment. Als anys 50, al mateix lloc i aprofitant part de les runes, es va reconstruir la Capella de Santa Llúcia i s’hi va posar l’escultura jacent de Sant Ignasi.

Antic Col·legi de Sant Ignasi (avui Museu Comarcal)

Al costat de l’Hospital de Santa Llúcia s’hi edificà un Col·legi, el segon dels jesuïtes a Catalunya, i que tenia molt de prestigi. (El pare de l’escriptor i poeta Josep Maria de Sagarra en fou alumne). Problemes polítics generals i municipals de tota mena van fer que els jesuïtes, cansats, marxessin. Era el 1892 i se’l quedà l’Ajuntament.  El 1899, davant les despeses que tenien,  el van cedir els Maristes per 30 anys, però tampoc va reeixir i als deu anys van marxar. En aquestes dependències avui hi ha la Capella del Rapte i el Museu Comarcal.

Creu del Tort

Era una creu de terme prop de la Finca del Tort, tocant al camí ral de Barcelona pel Pont de Vilumara. Íñigo hi venia a resar sovint i hi va tenir diferents visions. Al marxar de Manresa a aquesta casa va deixar el bol de fusta que feia servir per a menjar. Avui es conserva a la Cova. La creu es va malmetre, però el medalló, on hi ha una imatge del Sant Crist, es va portar a la Cova per guardar-lo. L’any 1627, l’esposa d’un notari va anar a resar a la “coveta” davant el medalló i es va adonar que de les llagues de la imatge i de la corona d’espines li rajava sang. Es va instruir un procés eclesiàstic per esbrinar el què havia passat.

Esglésies, ermites i convents on anava a pregar

La Seu, Convent de Santa Clara, Convent dels pares dominics, Convent de Sant Pau, Creu i Ermita de la Mare de Déu de la Guia, Capella de la Mare de Déu del Pòpul, Ermita de la Salut de Viladordis, Creu del Tort, Creu del Pla de Cal Gravat, Creu de la Culla, Imatge de la Immaculada al carrer de santa Llúcia…

La Salut de Viladordis

A l’ermita de la Salut hi anava sovint i allí hi va deixar Íñigo el cinyell que duia per cenyir-se el vestit. Avui es conserva a La Cova.

Casa Amigant

Aquest lloc és avui un espai de culte: la Capella de Sant Ignasi Malalt, s’ha restaurat i a l’interior hi ha una pintura de la família Amigant cuidant el pelegrí.

Pou de la gallina

Després que Íñigo deixés Manresa la devoció popular estava mol extesa i es començaven a recollir dades per a la canonització. El 1602, 80 anys després, va passar el fet que a una nena li va caure una gallina en un pou que hi havia al carrer de Sobrerroca i se li va ofegar. La nena, per por de ser renyada, es va encomanar a Íñigo i la gallina va sortir viva.

Porta de l'acollida

Es un monument nou situat a la plaça de Fius i Palà, on hi havia l'antiga església dels predicadors. De fet l'obra està dedicada a les Íñigues, les dones manresanes que d'una manera o altra varen acollir Ignasi. A la porta hi podem veure el bol on menjava, agafat per unes quantes mans, i una reproducció del seu cinyell. La textura rugosa de la porta ve a representar la indumentaria que duia Íñigo i que va donar lloc a ésser conegut com "l'home del sac”.

europa lll - quo vadis europa?

L'Europa d'avui

Feia temps que volia tornar a parlar d’Europa, de l'Europa somiada pels  quatre "pares fundadors": Konrad Adenauer, Jean Monnet, Robert Schuman i Alcide de Gasperi –aquests dos amb el procés de beatificació iniciat–, una Europa d'inspiració cristiana, amb voluntat d'atendre i resoldre problemes de la gent. Però toca parlar d'una altra Europa, de l'Europa actual, d'una Europa envellida, descreguda, orgullosa, plena de corrupció, individualista, incapaç d’atendre i resoldre les necessitats pròpies i les dels que se’ns atancen. Un cicle de conferències de la Fundació Joan Maragall sobre Política i religió en els fonaments de la construcció europea, el Discurs del Papa Francesc al rebre el premi Carlemany, i l’article El retorn de Carlemany de López-Burniol a LV (l’he ressuscitat del 1994), m’han estalviat de pensar com enfocar el tema.

El premi Carlemany va ser instituït el 1950 a la ciutat d’Aquisgran pel comerciant Kurt Pfeiffer i la seva finalitat és tot un programa ple de bones intencions però que molt poques són efectives:

“El premi actua cap al futur i comporta un deure de contingut summament ètic. Es dirigeix, regenerat per una nova força, a la unificació dels pobles europeus per defensar els més alts valors humans: la llibertat, la humanitat i la pau, per ajudar els pobles oprimits i marginats, i per assegurar el futur dels fills i dels néts”.

L'Imperi Carolingi

Avui cal que ens preguntem seriosament: ¿què és Europa? ¿Quina Europa volem els europeus i quina Europa ens proposen els polítics?: ¿l’Imperi Carolingi dels francs de Carlemany?, ¿un quart Reich, fill del Sacre Imperi Romanogermànic que generen els saxons amb Otó I i Otó II el sanguinari? ¿O la poc coneguda Europa d’Otó III? Val la pena estudiar els curts anys del regnat d’aquest emperador, que va ser erigit a la mort del seu pare, quan tenia només 3 anys. Fins els 15 anys, que va ser coronat, van fer de regents primer la seva mare Teofania –princesa bizantina– i després la seva àvia, Adelaida de Borgonya.

¿Què té de particular Otó III? Doncs a mi em recorda el papa Francesc quan parla de les perifèries. Francs i saxons, de Carlemany a Otó II,  consideraven els pobles veïns, els de l’est, perifèrics, sense drets, amb l’objectiu de conquistar militarment el seu territori. Ells, els saxons, eren el centre i els que tenien drets sobre tots els altres, sobre els veïns, sobre les perifèries.

Otó III, emperador del
Sacre Imperi Romanogermànic

Otó III vol canviar això, vol reformar la idea de l’imperi i per això cerca l’ajuda de Gerbert d’Aurillac, futur papa Silvestre II, i d'Adalbert de Praga, bisbe que missionarà les terres de l'est. Vol retornar a l’esplendor de l’Imperi romà. Per a ell l’imperi és tota la cristiandat. L’imperi és qui ha d’enviar missioners al pobles veïns per tal que difonguin la idea cristiana entre els pagans, perquè l’imperi ha de ser per l’acceptació d’un model de civilització, el model cristià, però sense forçar ningú.

Aquest tarannà fa que alguns prínceps veïns desitgin acostar-se al món civilitzat medieval i obrin les fronteres a missioners cristians. Otó III enviarà Adalbert als països de l’est i així evangelitzarà Bohèmia, Polònia Hongria i Prússia. Constituïa regnes independents i sobirans i generava una dinastia a cada terra nova: Sant Esteve d’Hongria n’és un exemple.

Per Otó III Europa és una unitat cohesionada per una manera de ser, no és territorial, no és estatal, és una unitat de civilització moral, de cultura, de la mateixa escala de valors, però tothom té la seva autonomia. Tot era centralitat, no hi havia perifèries! La seva mort prematura no va deixar continuar aquesta tasca ja que el seu successor, Enric II (germà del seu avi Otó I), desconnecta d’això i torna a les pràctiques saxonianes. Fins avui!

La Unió Europea, l’Europa d’avui, ¿quin model cerca? ¿Imposar el model franco-alemany, amb drets de sang, oblidant les perifèries i constituint sentiments de xenofòbia? ¿O ser terra d’acollida de tota la gent que s’acosti i acceptar i respectar –mútuament– les diferències culturals com a motor de desenvolupament?

*           *           *

Lliurament del Premi Carlemany al papa Francesc
a la Sala Règia del Palau Apostòlic del Vaticà

El Papa no ha anat a rebre el premi a la Sala de la Coronació de l’Ajuntament d’Aquisgran, sinó que ha fet venir tots els polítics al Vaticà, i els ha reunit a la Sala Règia del Palau Apostòlic, des de l’alcalde d’Aquisgran, Marcel Philipp, el president de la Fundació Carlemany, Jürgen Linden i el Cor de la Catedral d'Aquisgran, fins els factotum europeus Merkel, Junkers, Schulz i Tusk. El papa Francesc ha fet com el papa Lleó III amb Carlemany l’any 800: s’erigeix amb protagonista i els diu –en clau de somnis– què han de fer i què no han de fer per Europa.

Repassem alguns retalls del seu discurs. 

¿Què t'ha passat Europa humanista, defensora dels drets humans, de la democràcia i de la llibertat? ¿Què t'ha passat Europa, terra de poetes, filòsofs, artistes, músics, escriptors? ¿Què t'ha passat Europa, mare de pobles i nacions, mare de grans homes i dones que van ser capaços de defensar i donar la vida per la dignitat dels seus germans?

Les arrels dels nostres pobles, les arrels d' Europa es van anar consolidant en el transcurs de la seva història, aprenent a integrar en síntesi sempre noves les cultures més diverses i sense relació aparent entre elles. La identitat europea és, i sempre ha estat, una identitat dinàmica i multicultural.

Davant la situació desesperada i desesperançada que viu Europa  el Papa  recorda les paraules de Robert Schuman:

«Europa no es farà d'una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes, que crein en primer lloc una solidaritat de fet, perquè la pau mundial no es pot salvaguardar sense esforços creadors equiparables als perills que l'amenacen»,

d’Alcide De Gasperi: 

«Tots, animats igualment per la preocupació del bé comú de les nostres pàtries europees, de la nostra pàtria Europa, comencem de nou, sense por, un treball constructiu que exigeix ​​tots els nostres esforços de pacient i àmplia cooperació»,

i d’Erich Przywara, el jesuïta polac-alemany autor de la magnífica obra La idea d'Europa que ens repta a considerar la ciutat com un lloc de convivència entre diverses instàncies i nivells:

«La bellesa arrelada en moltes de les nostres ciutats es deu al fet que han aconseguit mantenir en el temps les diferències d'èpoques, nacions, estils i visions. Només cal mirar l'inestimable patrimoni cultural de Roma per confirmar, una vegada més, que la riquesa i el valor d'un poble té precisament les seves arrels en el saber articular tots aquests nivells en una sana convivència. (…) Els reduccionismes condemnen a la nostra gent a l'exclusió i els provoca mesquinesa».

El papa acaba el discurs amb “els seus somnis sobre Europa”, somnis que espera que entre tots,  ciutadans i polítics, siguem capaços de fer-los realitat per no acabar essent l’última utopia:

Amb la ment i el cor, amb esperança i sense vana nostàlgia, com un fill que troba en la mare Europa les seves arrels de vida i fe, 

Somio un nou humanisme europeu, «un procés constant d'humanització», per al que cal «memòria, valor i una sana i humana utopia». 

Somio una Europa jove, capaç de ser encara mare: una mare que tingui vida, perquè respecta la vida i ofereix esperança de vida. 

L'Europa que somia el Papa Francesc

Somio una Europa que es fa càrrec del nen, que com un germà socorre el pobre i als que vénen a la recerca d'acollida, perquè ja no tenen res i demanen refugi. 

Somio una Europa que escolta i valora els malalts i els ancians, perquè no siguin reduïts a objectes improductius de descart. 

Somio una Europa, on ser emigrant no sigui un delicte, sinó una invitació a un major compromís amb la dignitat de tot ésser humà.

Somio una Europa on els joves respirin l'aire net de l'honestedat, estimin la bellesa de la cultura i d'una vida senzilla, no contaminada per les infinites necessitats del consumisme; on casar-se i tenir fills sigui una responsabilitat i una gran alegria, i no un problema a causa de la manca d'un treball prou estable. 

Somio una Europa de les famílies, amb polítiques realment eficaces, centrades en els rostres més que en els números, en el naixement de fills més que en l'augment dels béns.

Somio una Europa que promogui i protegeixi els drets de cadascú, sense oblidar els deures envers tots. 

Somio una Europa de la qual no es pugui dir que el seu compromís pels drets humans ha estat la seva última utopia. Gràcies.