me too! you too?

Un aclariment per començar: s’ha d’acabar amb els abusos i violacions sexuals, i amb les morts violentes de tantes dones i criatures. Però en aquesta nostra societat democratitzada i liberal s’ha de poguer parlar de tot i no es pot prohibir cap comentari discrepant en contra d’una idea per part dels que es consideren “amos-amas” i “senyors-senyores” de la veritat ni crear un ambient de por que obligui a callar per no ser cremat a la foguera de la nova inquisició sota l’omnipresent mirada orwelliana des de l’habitació 101. ¿Quin és l’origen d’aquesta situació nefasta i insostenible que fa que l’home continuï essent el llop per a l’home?

*      *      *

La persona és un ésser social. Només pot viure en la seva relació amb els altres i el seu entorn li permet alimentar-se, vestir-se, allotjar-se, moure's i perpetuar-se. Viu sota la mirada de l'altre a través de la solidaritat, l'amistat i l'amor per l'altre. No som totalment lliures ja que tots depenem els uns dels altres.

A la llum d'aquesta evidència, la societat postmoderna s'ha fixat l'objectiu de promoure l'individu aïllat per tal d’aconseguir una llibertat il·limitada, un gaudi sense restriccions i l'exaltació d'un-mateix-o-d'una-mateixa. Aquestes són les bases sobre les quals, ara, tots podem i hem de confiar.

El filòsof coreà Byung-Chul Han, professor a la Universitat de Berlín, diu: «quan l’amor és possessió i domini es genera una dinàmica on no es mira l’altre com una possibilitat de bé, sinó com un objecte per consumir. L’altre desapareix en la nostra societat narcicista. Només quedo jo, el meu propi ego i la teranyina que atrapa la meva personalitat. L’altre és una projecció de mi mateix. Jo només aspiro a treballar, a ampliar i mantenir els meus béns i a submergir-me en la malaltia del nostre temps: la depressió».

En aquest entorn individualista i llibertari, la roba ocupa un lloc especial, ja que envolta la persona i en certa manera la "qualifica". Avui en dia, els “fabricants” de la “moda femenina”, oblidant l’entorn en el que viuen i el respecte vers els altres, en nom de la llibertat i l'individualisme, “vesteixen” (sic!) les dones com ells desitgen: faldilles curtes, pantalons molt ajustats, escots ben oberts, vestits de bany gairebé inexistents i la més gran exhibició possible del cos de la dona (i aquí ningú es queixa!).

Veure la porqueria de vestimenta que cada vegada més es presenta a les passarel·les pretenent modernmitat i estar al dia és una vergonya. I les dones són les que accepten aquestes situacions per tal de no perdre l’estatus de model que han aconseguit. Si no es dobleguen a les exigències de les firmes ja es poden despedir de la següent passarel·la. I s’hi dobleguen, i segueixen desfilant, i continuen fent anuncis de perfums on elles es converteixen…, també, en agressores sexuals. ¿O no mireu la tv?

Homes i dones no som iguals per molt que es vulgui fer-nos-ho creure. Som iguals en dignitat però no en sentiments ni en emocions. El que no mou una dona pot exasperar un home. Que una noia vegi el cos nu d’una dona la deixarà indiferent, però no passa el mateix amb si és el noi qui ho veu; si és normal sentirà una atracció que haurà de dominar…, i si no la domina… pot caure en l’abús. Si no al moment, l’endemà.

La mirada de l’altre, del noi, de l’home, no es té en compte davant d’aquestes situacions. I aquesta manera de fer les coses pot despertar en l’altre, en els qui ens trobem al seu entorn, el desig, la concupiscència, la grolleria, la vulgaritat. Però això no té cap importància: els mass media i les xarxes socials ja s’encarregaran de dir, en cas d’abús o d’agressió, que no hi ha cap responsabilitat per part de la noia abusada. Totes les culpes les tenen els homes!

#MeToo va néixer a rel de la denúncia de les periodistes Kantor i Twohey contra el magnat Weinstein pels seus abusos sexuals continuats a actrius, tapats amb diners i favors. L’actriu Rose McGowan va ser la primera en reconèixer aquests abusos i darrera d’ella se n’hi va apuntar un munt. Res a dir, però… si fins aleshores no havien dit res… és que hi estaven d’acord. ¿O no? Em sorprèn que totes aquestes actrius hagin sigut capaces d’amagar fins avui una situació que ara els sembla denigrant. ¿Fins ara no ho era? ¿O és que hi ha interessos ocults al darrera? Angeline Jolie, Gwyneth Paltrow, Cara Delavigne, Mira Sorvino i una llarga llista d’actrius conformen les denúncies.

Me too!, van dir totes. De veritat, you too? Em sorprèn que algunes de les actrius denunciants, que es queixen pels abusos sexuals d’aquest tipus impresentable, després elles van al llit amb l’actor de torn, per exigències del guió (sic!), en en les pel·lícules que en són protagonistes. Ah!: “–És que aquí ho faig voluntàriament i l’altre em va tocar sense permís!”.

MeToo ha aconseguit criminalitzar tots els homes i ha deïficat totes les dones. Personatge de l'any a la portada de Time. Totes les denúncies que han aparegut després d’aquesta primera ni han estat demostrades, ni tenen la mateixa gravetat i moltes són anònimes. És igual! El que és important és que les xarxes socials i els mass media han aconseguit “criminatlitzar l’home, el patriarca, el pare, que ja feia massa temps que es passejava per tot el món com si fos la seva masia”. Els mitjans de comunicació amplifiquen la confusió ja que generen tal quantitat de dades i informació i tant de soroll, que anul·len la possibilitat d’articular el pensament i així es deforma la realitat.

Katie Roiphe en el seu llibre L'endemà al matí diu: «en molt casos de suposada violació, les dones són, en part, responsables de les seves accions. ¿No és responsable, la dona, d´haver pres drogues o alcohol? Un home li ho pot oferir, però ella mateixa, lliurement, decideix prendre-les o no. Si les dones no son totes indefenses i ingènues haurien de ser responsables de l’elecció de beure o drogar-se. Si la dona queda afectada en el seu capteniment per actuar i té relacions sexuals, no sempre és culpa de l’home, no necessàriament és sempre una violació». Què va haver dit! Va rebre insults de costa a costa del continent americà pels moviments feministes fins que es va reconèixer que era un llibre «eloqüent, reflexiu i finament argumentat, criticat per feminist@s poc honrats-honrades i deshonest@s ».

Quan Roiphe va parlar sobre el tema Weinstein i va dir que “s’havia de distingir entre una agressió física i una mirada de reüll a l’oficina” els twet la van crucificar: els més süaus li van dir ogra, arpia, escòria, puta… I quan Matt Damon es va atrevir a dir que «no és el mateix tocar el cul a una dona que violar-la, però amdós comportaments s’han d’erradicar» es va tirar de cap en una piscina plena de cocodrils.

Brigitte Bardot i Catherine Deneve  també s’han atrevit a denunciar aquest moviment. La BB a Paris Match el va atacar dient que “les actrius que es queixen d’abús sexual el que cerquen és publicitat i la majoria son hipòcrites i ridícules ja que juguen amb els productors per aconseguir un paper i després diuen que varen ser abusades. A mi em satisfeia que els homes em diguessin que era bonica”. I la Deneve va signar a Le Monde un manifest, juntament amb un centenar d’actrius, on denuncien que “s’ha arribat massa lluny i han creat un ambient totalitari. La violació és un delicte, però no són una agressió maxista ni voler lligar ni la cavallerositat”. I afegeixen que aquesta campanya d’acusacions públiques “ha posat a persones que no s’ho mereixen al mateix nivell que delinqüents sexuals sense tenir l'oportunitat de defensar-se”.

#MeToo s’ha convertit en un lobby que fa, encara que sembli mentida, que ens haguem de creure tot el que diu i promou com si fos la pura veritat. Ha aconseguit criminalitzar un home perquè una dona diu que l’ha “mirat amb ulls de luxúria”. Ha aconseguit que es denunciï i prohibeixi el “piropo”. ¿O és que tot això és pura estètica per tal de quedar bé i sortir a les primeres planes dels diaris i tv’s dient una bajanada per tal que tothom l’aplaudeixi?.

"el negici és el negoci"

"la pela és la pela"

L'agressió sexual que patim avui és alarmant i ara afecta totes les edats. La transformació del cos femení en objecte es desenvolupa a pas ràpid i transforma la bellesa de la creació en un objecte mercantil. El consum immediat dels cossos és essencial i reemplaça la relació de fusió duradora. En aquesta evolució el desvergonyiment pren el seu lloc, es desenvolupa a pas ràpid i inquietant, és part d'aquests assalts públics que patim cada dia les persones ja sigui en llocs públics o privats (tanques publicitàries, quioscos, tv's, web’s, ràdios, canals pornogràfics d'internet, premsa, cinema…), d'aquesta pendent fatal que alimenta l’actual deriva pornogràfica que està assolant el món.

En mig d'aquest ambient, és més que mai necessari reafirmar que la modèstia és una virtut essencial, constitutiva de la bellesa de la persona. Modera les nostres accions, fa que no passem "línies vermelles", millora i preserva el misteri de la persona, imposa distància i respecte. Hi ha una bellesa del cos que s'adorna a si mateixa i permet endevinar més del que llueix: la conformen l’elegància i la discreció.

Fa falta fer una campanya per tal de revaloritzar la modèstia com una virtut essencial, tant en les famílies com en la societat en general: la modèstia protegeix la bellesa com la rosada embelleix la natura. Avui, sembla que no hi ha alternativa per a la dona occidental entre el top-less i el burka.

Carl Jung ja va deixar clar que no només els homes pateixen neurosis i traumes, les societats senceres emmalalteixen, també, sovint, en la seva psique col·lectiva.

persones 6 – mariano fortuny de madrazo II: un geni desconegut

La genialitat

Mariano Fortuny al Palazzo Orfei

El geni neix, no es fa, però per tal de forjar-se cal que les circumstàncies li siguin favorables. La genialitat no es pot transmetre de pares a fills per molt que ens hi entestem, però l’entorn del Mariano Fortuny de Madrazo va ser tan excepcional que per això va arribar on va arribar. La seva mare, Cecília de Madrazo, es va encarregar de conrear en els dos fills, María Luisa i Mariano, un culte gairebé reverencial al record del talent i la personalitat del seu marit, Marian Fortuny i Marsal, un home que va passar per aquest món amb la brillantor i fugacitat d’una llàgrima de sant Llorenç però que va complir amb el destí romàntic dels escollits pels déus: viure intensament i no sobreviure a la joventut.

Mariano fill pinta, canta, toca el piano, investiga la llum, descobreix el teatre, es vol convertir en un artista ple a l’estil wagnerià i per això s’endinsa en el lirisme convuls de la música del polèmic compositor Richard Wagner i el pensament de Schopenhauer, el filòsof que sustentava tota la bastida wagneriana. El simbolisme, el moviment postromàntic que revaloritzava allò que és misteriós com a font de bellesa, que entreveu la correspondència entre música i pintura, on els colors poden suggerir sons i els sons colors i que amdós poden originar idees, és un camí pel qual transita també Mariano. El simbolisme, l’Art Nouveau i la filosofia wagneriana conformen l’esperit de l’art total que conrearà Mariano. Conrearà totes les disciplines i acabarà, com Wagner, recluit a Venècia, la ciutat on el temps està parat, on l’esperit sensible troba lloc i espai per a viure i crear al marge del món.

Cecilia de Madrazo

Cecilia de Madrazo, aquarel·la de Marian Fortuny

Cecilia de Madrazo –filla d’un pintor famós, casada amb un pintor famós, mare d’un pintor, dissenyador i inventor que arribarà a ser famós– viuda i amb dos fills petits María Luisa i Mariano, es trasllada de Roma a París. Mariano té 3 anys i se n’hi estaran 15, els suficients perquè Mariano visqui l’entorn del món de l’art i el disseny. Quan Mariano en té 18 la mare decideix marxar de París i s’instal·len a Venècia, prop del Gran Canal, al Palazzo Martinengo, la ciutat des d’on ànimes sensibles i no tan sensibles, excèntriques, cultivades i adinerades somien en poder tocar l’altre costat de la lluna. La profunda personalitat, la teranyina de màgia i esplendor que batega a les entranyes de la ciutat atraparà la família Fortuny per sempre més. 

Venècia

Venècia és una ciutat que flota entre el cel i el mar. Venècia s’ha convertit en la ciutat de les apariències, en la ciutat on es cultiva l'esplendor, el luxe i la frivolitat, la ciutat on la gent de la societat es baralla per posseir tot allò que es pot exhibir: palaus, joies, art, vestimentes, mobles, robes… Allí hi van a raure potentats, escriptors, artistes, intel·lectuals… tota aquella gent que sent la necessitat de pau, d’intimitat i d’assossec per tal que floreixi la seva creació.

Aquí Mariano crearà el seu propi univers, un món sense temps, original, únic, ple de fantasia, un paradís màgic on farà que estrobin Orient i Occident. Venècia és un espai petit on es practica la convivència, on tots es coneixen i s’alimenta la inspiració d’escriptors i artistes. Un grapat de dones amb marcada personalitat acullen, a les habitacions dels seus palaus, hostes il·lustres i escriptors. Cecilia i María Luisa, mare i filla, obren el Palazzo Martinengo, amb soirées musicals i literàries, a l’aristocràcia i la intel·lectualitat de Venècia entre els que s’hi troben els amics Josep M Sert, Isaac Albéniz, Martín Rico, Henri de Régnier…

La llum

Vista actual del Palazzo Orfei 

En aquesta època apareixen grans avenços tècnics: el telègraf, el cotxe i la llum, sobre tot la llum. A Mariano li apassiona la pintura però ara que encara és jove explora altres territoris. Amb 18 anys, passeja pels canals i ponts de Venècia amb una de les primeres càmeres fotogràfiques Kodak captant l’ombra dels antics palaus o la llum esbiaixada sobre la porta d’un temple; o va amb el cavallet amunt i avall a la recerca d’alguna església per copiar un llenç de Tintoretto.
A mesura que Mariano va creixent, l’ambient que respira fa que treballi activament en la creació. És un apassionat dels teixits que té per casa, pinta sense parar, viu de forma intensa i se sentirà atret per les coses estranyes, ocultes o misterioses. Amb 25 anys continua retratant façanes d’edificis i té una tècnica impecable com a gravador. En aquest món misteriós del Palazzo Martinengo, entre les enigmàtiques dues dones que hi viuen, Mariano flota, creix i intenta mantenir la seva personalitat artística i sostreure’s del poderóas influx que ambdues exerceixen sobre la seva persona.

Amb 30 anys Mariano continua pels carrers amb la càmera fotogràfica captant paisatges, racons o enquadraments per fer-ne un decorat teatral. Mariano ensuma, cerca, troba i se submergeix en tot allò que li crida l’atenció. La càmara li serveix per emmagatzemar informació que més tard treballarà artísticament. Al final de la seva vida té un catàleg de dos-cents àlbums amb uns dotze mil negatius. Però el que l’atrau de veritat des de petit és la llum.

La llum! La llum era l’anunci de la modernitat. A París el 1889 hi ha l’Exposició Universal i la Tour Eiffel, aquest mecano de ferro de 300 metres d’alçada, emet un feix de lluminàries que il·luminen la nit de forma màgica. Mariano inicia els estudis sobre la llum i la luminotècnia fins que arriba a elaborar un sistema personal d'il·luminació indirecta per escenaris teatrals basats en la reflexió de la llum: làmpades d'arc que reflecteixen la llum sobre superfícies esmerilades; evita ombres, enlluernaments i aconsegueix tonalitats i canvis de llum espectaculars així com també projectar imatges al fons de l'escenari.

El treball i la investigació sobre la llum el portarà a fer el Projecte Luminotènic per l’Òpera de París; una demostració a Londres; il·lumina les pintures de Paul Baudry al foyer de l’Òpera de París; il·lumina l’Exposició d’Art Francès a Londres; il·lumina l’exposició sobre Tintoretto a San Roco; il·lumina la Asunción de Tiziano i el Cicle Pictòric de Carpaccio a Venècia.

L’escenografia

Els seus viatges a Bayreuth per captar l’escenografia wagneriana fan que Mariano se senti atret pel teatre, sobre tot per l’escenografia i els problemes lumínics no resolts.

«Tot el que vaig veure i sentir en el viatge que vam fer a Baviera, va incrementar el meu desig de realitzar formes noves i nous aspectes per augmentar els efectes generals del teatre. Recordo una escena de L’Or del Rin que va decebre la meva fantasia. L’efecte del riu a l’horitzó mancava de realisme per culpa d’una mala il·luminació».

Era conscient que la il·luminació era tan o més important que l’audició i la visió del drama musical. Tot havia evolucionat en el teatre menys la il·luminació. La llum provenia dels llumeners instal·lats al terra. ¿Quina és la situació real de la llum? ¿On és el sol? ¿Per on entra la llum als temples? ¿D’on ve la llum al camp? Sempre ve per dalt!, doncs ¿per què s’il·lumina l’escenari contra natura, des de baix? Amb aquest sistema els actors no tenen una expressió humana. S’ha de reproduir la llum de la naturalesa, aquest és el repte de l’escenografia.

L’any 1899 és fonamental en la vida de Mariano. Amb 29 anys surt del Palazzo Martinengo, on viu amb la seva mare i germana, i lloga unes golfes al Palazzo Pesaro degli Orfei. És l’inici de la seva activitat creativa professional. Li encarreguen l’escenografia de l’opereta Mikado que es representarà al palau d’una comtessa. L’any següent rep l’encàrrec de l’Scala de Milà de l’escenografia completa de Tristany i Isolda, de Wagner, dirigida per Toscanini. Èxit total!, ha aconseguit l’anhelada harmonia escènica de Wagner.

Estat actual del taller del Palazzo Orfei
on Mariano creà el Sistema Fortuny d'il·luminació

Mariano estudia, observa i treballa. Un dia, de sobte, mentre treballa a les golfes va veure “…entrar un raig de llum per la finestra i va envair el sòl…”. Ressegeix el raig de llum amb la mirada des de la finestra fins el sòl… i, ràpid, agafa un full de paper blanc i el posa al mig del raig… Sobre el sòl s’origina un efecte diferent. Ha nascut el que Mariano anomenarà Sistema d’il·luminació escènica per llum indirecta, conegut com a Sistema Fortuny d’il·luminació. Registra el sistema a Venècia i després el patentarà a París. Aquesta passió per l’escenografia i la il·luminació el portarà a llogar un estudi a París.

Tant a París com a Venècia Mariano es mou com peix a l’aigua en mig d’artistes i gent exigent i va teixint una sòlida xarxa d’amistats. Els treballs sobre la il·luminació continuen i patenta nous sistemes: fins a 10 patents registra a París sobre il·luminació i escenografia. Però continua investigant i inventa un aparell escenogràfic que anomena Cúpula Fortuny, un enginy genial amb que preten fer visible, per mitjà de la llum, “l’infinit en el finit”. Ho explica així ell mateix:

«En l’escenari, sota el teló un doble foyer voltaic il·lumina el decorat; cap tela al fons, sinó una gran cúpula folrada de blanc; donarà la sensació d’estar a l’interior d’un globus. A mesura que passin pel davant, la cúpula agafarà el color blau d’un matí de juny, els colors dels primers símptomes d’una tempesta o els grocs i vermells d'una posta de sol».

La Cúpula Fortuny és una gran carcassa flexible, de ferro, amb forma semiesfèrica, recoberta amb dues teles impermeables que pretén reproduir el cel a l'escenari. A París coneix el suís Adolphe Appia, també obsessionat per la llum, i aquest reconeix la importància del descobriment de Fortuny:

«Un artista ben conegut a París, Mariano Fortuny, ha trobat un sistema d’il·luminació basat en les propietats de la llum indirecta. Els resultats són extraordinaris i positius. Aquest invent genial provocarà en la posada en escena teatral, una transformació radical a favor de la il·luminació.»

Appia proposa a Fortuny col·laborar en el muntatge de Tristany i Isolda a casa la comtessa Béarn, a la seva Sala Bizantina. La comtessa convoca la flor i nata de París per mostrar la remodelació del teatre i el nou sistema d’il·luminació que l’artista Mariano Fortuny ha creat per a ella. La sala està plena d’artistes, intel·lectuals i la crème de la crème parisina contemplant extasiats el ballet de Charles-M Widor i com les ballarines de l’Òpera de París es mouen sota l’innovador invent. Èxit rotund! Glòria per a l’inventor Fortuny! L’embaixador d’Alemanya i el director general de la companyia alemanya AEG son allà i pacten amb Fortuny crear una societat per comercialitzar el sistema. Els viatges a Berlin li serveixen per conèixer dos grans directors teatrals: Max Reinhardt i Hugo von Hofmannsthal, amb qui farà l’escenografia d’Electra.

* * *

Obté la Medalla de Plata pel Projecte de Cúpula a l’Exposició Internacional de París. Instal·la cúpules i sistemes d’il·luminació a diferents teatres: a la Sala Bizantina del teatre privat de la comtessa Béarn; als Teatres Kroll, Lessingtheater, Schauspielhau, Deutsche Opernhaus i Neuefreie Volsbühne de Berlín; al Schauspielhaus de Dresde; a l’Scala de Milà i al Politeama de Florencia. El Teatro Real de Madrid i el Liceu de Barcelona deicideixen no instal·lar la Cúpula.

I en el camp de l’escenografia d’òperes, ballets i teatre fa Francesca di Rimini, Mikado, Tristany i Isolda, Electra, Mestres Cantors, El Marxant de Venècia, Otelo, Carmen; Le Dieu bleu, ballet de Nijinski; Santa Juana, teatre de Bernard Show; Vida brve, de Manuel de Falla.

europa VI: ja hi ha sentència: europa no és democràtica!

Fa unes setmanes comentava que el 23 d’abril hi hauria la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la impugnació que One of Us va presentar contra la decisió de la Comissió Barroso de no tramitar l’ICE que demanava la prohibició del finançament europeu de programes que impliquin la destrucció d'embrions i fetus humans.

La petició és perquè la Unió Europea doni un sí a la vida per damunt del sí a la mort que la Comissió Barroso aprova al sacrificar el respecte de la vida humana a l’interès del gran negoci de la tecnociència sobre dels embrions i fetus humans per part de multinacionals farmacèutiques i al control demogràfic dels països pobres per part de les pròpies nacions.
Doncs bé, ja hi ha hagut sentència! I podem constatar que encara hi ha sentències salomòniques, tant a nivell d’estats com a nivell de la Unió Europea.

La sentència toca dos aspectes: un tècnic, institucional, com és la validesa de l’ICE en el que One of Us ha guanyat; i un ètic, sobre els poders de la Comissió, on One of Us ha perdut. En síntesi diu:

1. Donar la raó a One of Us pel que fa a l’aspecte institucional del recurs, és a dir que l’ICE té efectes jurídics i que per tant, es pot tramitar davant el Tribunal de la Unió Europea, ja que si no fos així es comprometeria l’objectiu de “fomentar la participació ciutadana en la vida denmocràtica”, però…

2. “…la comissió disposa d’un ampli poder d’apreciació per decidir si emprendre o no una acció proposada per una ICE” i que aquesta decisió “s’ha de sotmemetre a un control limitat per part del Tribunal”.

Malgrat això aquesta iniciativa ha permès:

• Fer arribar amb gran força el testimoni de la humanitat del valor de cada vida individual, des d'abans del naixement fins la seva fi natural;
• Reunir, al voltant de One of Us, un gran nombre de persones i organitzacions que porten aquest testimoni per tot Europa, i
• Col·locar la Unió Europea davant les seves grans contradiccions democràtiques i fer que el poder de la Comissió Europea sigui una mica menys arbitrari.

Si aquesta ICE fós per protegir animals en comptes de persones probablement s’hauria aprovat.

europa V: …democràtica?

One of Us, ¿te'n recordes? Gairebé vam arribar a 2 milions de signatures  recollides a tot Europa! Una ICE (Iniciativa Ciutadana Europea) impulsada no pels polítics, sinó per la societat civil. Dotzenes d'associacions i milers de voluntaris vam treballar a títol personal per recollir signatures a tot Europa per tal de demanar la prohibició del finançament europeu de programes que impliquin la destrucció d'embrions i fetus humans, ¿te’n recordes? Iniciada a l’inici del 2012, aquesta ICE, One of Us, va ser la major iniciativa ciutadana en la història de la Unió Europea (UE) i que va rebre la certificació preceptiva del Parlament de Luxemburg per tramitar-la. ¿Hi vas participar, tu?

Amb l’instrument de les ICE la UE vol escoltar els ciutadans d’Europa per tal que hi hagi una major “democràcia participativa”. És un instrument de democratització de la UE, que vol apropar la Unió als ciutadans. Va ser introduït pel Tractat de Lisboa en 2007 i pel Reglament 211/2011 del Parlament Europeu i del Consell de la Unió.

Inicialment la Comissió encarregada de tramitar les ICE va admetre l'admissibilitat de l'ICE One of Us. Malgrat tot One of Us va haver de superar el dèficit democràtic d'una Unió que, des del seu origen, va deixar el monopoli de la iniciativa legislativa al poder "burocràtic" de la Comissió Barroso que, fent-se jutge de la oportunitat política de tramitar o no la proposta legislativa i davant l’èxit de la iniciativa de One of Us, la Comissió va ignorar amb hipocresia el veritable propòsit de la proposta i fent una acció d’abús de poder, es va negar a tramitar a la iniciativa en defensa de la vida humana.

Si s’admet a tràmit, ¿per què no es tramita? ¿Per què deixar que els ciutadans europeus facin l'esforç d'obtenir dos milions de signatures de suport a una ICE si la Comissió té un poder arbitrari per refusar en última instància la proposta?

One of Us va impugnar aquesta decisió al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. L'audiència es va dur a terme el 16 de juny de 2017 i la sentència s'emetrà el dilluns que ve, el 23 d'abril de 2018. És una extraordinària oportunitat per revisar aquest important cas.

A l'impugnar la decisió de la Comissió davant del Tribunal General, One of Us invita als jutges a fer efectiu el mecanisme de l’ICE en reconèixer que la decisió de la Comissió pot estar subjecta a revisió judicial. En aquest cas, el Tribunal té l'oportunitat de democratitzar la Unió Europea en posar fi al monopoli de l’ICE que gaudeix la Comissió Europea.

Les diferents posicions que el Tribunal podria adoptar són les següents:

1. Si el Tribunal declara efectiva la negativa de la Comissió a complir l'ICE, confirmarà el monopoli de la Comissió i li reconeixerà la facultat per desestimar, sense cap recurs possible, les iniciatives aportades per milions de persones. Aquest instrument de democràcia participativa seria fictici, seria una il·lusió democràtica.

2. D'altra banda, si els jutges consideren impugnable l'acció de la Comissió i, per tant, acorden prendre una decisió sobre el fons de la qüestió, llavors donaran una eficàcia real al mecanisme de l’ICE. Això seria una profunda commoció institucional per a la UE: la Comissió Europea perdria el monopoli d'iniciativa legislativa i estaria obligada a compartir-la amb els ciutadans europeus, sota el control del Parlament Europeu. One of Us hauria aconseguit una gran victòria, però no definitiva, ja que la Comissió podria ap·pelar.

persones 6 – mariano fortuny de madrazo l: l’home

Avui enceto un primer escrit sobre Mariano Fortuny de Madrazo per conèixer una mica l’extraordinària activitat que va dur a terme i de quina manera va enlluernar la societat de la seva època. Però parlar de Mariano Fortuny de Madrazo no ho podem fer sense unes pinzellades sobre el seu pare, Marian Fortuny i Marsal, la seva mare, Cecília de Madrazo, la seva esposa Henriette Nigrin, la saga dels Madrazo i l'entorn artístic i cultural de l'època. 

*          *          *

Fa uns mesos vam anar a Venècia. Un dels llocs previstos per visitar era el Palazzo Fortuny, un palau de finals del sXV, abans Palazzo Pesaro, després Palazzo degli Orfei, perquè allotjava l’Accademia Filarmonica degli Orfei, i ara Palazzo Fortuny. ¿Per què Palazzo Fortuny? Doncs perquè des que el 1899 fins la seva mort hi van viure i treballar Mariano Fortuny de Madrazo i la seva esposa Henriette Nigrin. Ells dos van materialitzar tot l’enginy i inspiració que duien dintre en el camp de la pintura, la fotografia, la llum, la moda i el disseny. Mariano, de nacionalitat espanyola i Henriette, francesa, es van afincar a Venècia i van ser protagonistes de l’època daurada de l’Europa de la Belle Époque.

Marian Fortuny i Marsal

Marian Fortuny i
Cecília de Madrazo

Els Fortuny, pare i fill, Marian Fortuny i Marsal (1838-1874) i Mariano Fortuny de Madrazo (1871-1949) són dos personatges poc coneguts. El pare, nascut a Reus, afincat a Barcelona, es dedica a la pintura. Fa estades al Marroc (on s’enlluerna amb la llum nordafricana), es casa amb Cecília de Madrazo, s’instal·len a Granada, Sevilla, Madrid i després van a Roma, on neix la filla María Luisa. Van a París i tornen a Granada, on neix Mariano, i altra volta a Roma on mor el pare als 36 anys. La família va decidir guardar el seu cor per a l'eternitat i avui es troba a la Prioral de Reus en una urna amb aquesta llegenda: Dipòsit del cor de Fortuny. Va donar la seva ànima al cel, la seva fama al món, el seu cor a la seva pàtria. Va ser un pintor prolífic i va pintar uns quadres extraordinaris: La batalla de Tetuán, La vicaria, Corrida de toros, Picador herido, El coleccionista de estampas… però de la seva producció pictòrica i de tot el que ell tenia ens queda molt poca cosa ja que a la seva mort prematura la viuda va creure convenient que, ja que aleshores era famós, trauria més rèdits de la venda en aquell moment que si esperava uns anys i queia en l’oblit, així que gairebé tota la seva obra es va dispersar en vendes i subhastes. Malgrat els seus 36 anys, el seu estil i la seva obra el defineixen com un autèntic geni que va poder revolucionar la pintura espanyola però, com diu Lafuente Ferrari, la culpa que no ho fes «no només va ser degut a la seva mort prematura, sinó també a la societat del seu temps».

El taller de Mariano Fortuny en Roma,
per Ricardo de Madrazo

Marian Fortuny i Marsal va ser el pintor espanyol amb més projecció internacional del segle XIX, però no es va quedar aquí, a més va ser aquarel·lista, gravador i un gran col·leccionista. Va reunir objectes artístics de primera qualitat sobretot de tipologia hispano-musulmana. L'atelier d'aquest artista va ser molt més que un lloc de treball, era "un temple de l'art". Va ser un lloc de reunió i d'exhibició, on rebia les visites i així podien admirar la col·lecció d'objectes que atresorava. El quadre El taller de Mariano Fortuny en Roma (1874), oli del seu cunyat Ricardo de Madrazo (avui al MNAC) és un fidel retrat del seu estudi.

Mariano Fortuny de Madrazo

Los hijos del pintor, Mariano i María Luisa Fortuny de Madrazo
pintats pel seu pare Marian Fortuny Marsal

En aquest entorn va néixer, a Granada, el seu fill, Mariano. La família Fortuny-Madrazo es trasllada a Roma i allí va morir el pare. La viuda decideix anar, ambs els dos fills petits, a viure a París,  i després a Venècia on es va afincar fins la mort. Desgraciadament avui molts només recorden els Fortuny y els Madrazo pels noms dels carrers de Barcelona i Madrid (i potser ni això!).

Instal·lats a Venècia, al Palazzo Martinengo, els Fortuny són: la mare,  Cecilia de Madrazo, i els dos fills, María Luisa y Mariano Fortuny de Madrazo. Més endavant Mariano comprarà el Palazzo Orfei i installarà allí el seu “laboratori” on treballarà amb la seva companya i esposa, Henriette Nigrin, fins la seva mort.

L’escriptor i poeta Henri de Régnier al seu llibre La altana o la vida veneciana (1899) parla dels Fortuny i diu:

Palazzo Martinengo - Mare i filla:
Cecília de Madrazo i María Luisa Fortuny

«L’antic Palazzo Martinengo, del sXVIII, amb una estructura robusta però amb no massa gràcia, amb el seu aspecte gris i crepuscular, i tot i que la gòndola acostuma a estar amarrada al seu embarcador, té l'aire d'estar deshabitat. Madame Fortuny ens vol ensenyar l’admirable col·lecció de teixits antics que ha reunit. És la mare de Mariano Fortuny, pintor de talent i amb un esperit dotat de d’una curiositat molt aguda. Amb un geni inventiu extraordinari Mariano està implicat en vàries investigacions tècniques. Com els mestres del Renaixement no es dedica a una sola activitat, sinó a vàries i ben diverses a la vegada: la llum –sobre tot la llum–, i la il·luminació escènica; els procediments de la tintura i l’ornamentació dels antics teixidors; crea i fabrica tapissos i vestits amb teixits meravellosos. La seva mare, madame Fortuny, ens acull amb la seva amabilitat i ens ensenya la gran galeria del palau Fortuny, una gran sala amb sostre altíssim  i a les parets esbossos de Fortuny pare i interessants estudis del fill Mariano. Ens confessa que sempre ha tingut el gust per les teles antigues, per qualsevol peça escapada del temps que permeti evocar intacte tot el seu esplendor. La primera peça que va comprar va ser a Espanya: un antic vellut porpra amb reflexos de sang amb una decoració de magranes madures. A Venècia, de tant en tant, venia al palau alguna velleta veneciana i li ensenyava una peça preciosa, relíquia de la família, restes del passat que ella comprava. Madame Fortuny i la seva filla s’acosten a un gran bagul i obren la pesant tapa: allí descansen, perfectament plegats i exposats els teixits que ens van treient i ensenyant amb molta cura: el primer de tots un admirable teixit de vellut estampat amb arabescos, del sXV, d’un blau fosc estrany, profund i pur que és com el mateix vestit de la nit. Després els pesats velluts de Venècia, Gènova o Orient, suntuosos i delicats, brillants i estampats amb rams vegetals i figures i fulles, velluts que podien haver vestit els duxs i els califes, brocats, sedes, tafetans sembrats de flors i vaixells que al sXVIII duien els vestits d’homes i dones, i teles de tots els colors i de tots els teixits, uns amb la forma del cos i d’altres llargues peces o retalls… Madame Fortuny dirigeix el sorprenent concert de teles enmig del del sicenci del crepuscle venecià».

Aquesta sola estampa ja demostra el tarannà dels Fortuny. «Renegar de la tradició és renunciar a l’art, no hi ha art sense tradició com tampoc no hi ha arbres sense arrels». Aquestes paraules de Mariano Fortuny són l’essència de la seva vida.

Parlar d’aquest personatge és endinsar-nos en un món gairebé desconegut per la majoria dels mortals espanyols. Mariano Fortuny de Madrazo va viure a cavall dels sXIX i XX. Inventor, escenògraf, esteta, pintor, escultor, gravador, fotògraf, alquimista, industrial, tintorer, creador de colors inimaginables amb fòrmules secretes, teixidor, dissenyador tèxtil de vestits, xals, bosses, alfombres i coixins –tot de seda i vellut–, empresari, comerciant, col·leccionista… El “mag de Venècia”: ell va ser qui va “vestir” la llum amb els seus dissenys i creacions de làmpades. Un mag de la moda: ell va ser el creador de dues peces inigualables i inimitables, el xal Knossos i el vestit Delphos. Encara avui, més de cent anys després, ningú sap com va fer la majoria d’aquestes coses. Es va endur el seu secret a la tomba. Per fer tot això va necessitar l'ajut incondicional de la que serà la seva esposa, Henriette Nigrin, de qui en parlarem en un altre escrit.

Els Madrazo

José de Madrazo
(17891-1859)
fundador de la saga

Mariano Fortuny de Madrazo, orfe de pare des dels 3 anys, va viure immers en l’ambient de la família dels de Madrazo fins la seva mort. Els Madrazo eren una saga de pintors que es remunta al sXVIII. Un santanderí, José de Madrazo, pintor de cambra de Carles IV i Ferran VII, es casa amb la polaca, Isabel Kuntz, filla del pintor Tadeusz Kuntz. Acadèmic de l’Accademia Nazionale di San Luca de Roma, director de la Academia de Bellas Artes San Fernando i director del Museo del Prado. El seu fill Federico també serà pintor de cambra de la reina Isabel II i director de la Academia de Bellas Artes San Fernando i del Museo del Prado. La saga Madrazo que envolta la família dels Fortuny es compon de tres fills pintors, dos néts pintors, una néta artista que canta i toca el piano, Cecilia Madrazo, casada amb el pintor Mariano Fortuny i Marsal. Enmig d’aquest aiguabarreig viu un dels bésnets de la saga: Mariano Fortuny de Madrazo. Aquesta barreja de cultures i el moure’s amb soltura entre Madrid, Paris i Roma fa que vagin fent amistats, relacions i aconsegueixin èxits a mitja Europa: són part de la high class painting europea. Set personatges Madrazo ronden pels voltants de la casa dels Fortuny: la mare, la germana, oncles i cosins… tots artistes.

Entorn artístic i cultural

Marcel Proust, autor de
A la recerca del temps perdut

No només els Madrazo formaran l’entorn cultural i artístic de Mariano Fortuny. Proust i d’Annunzio van ser els dos màxims divulgadors dels vestits de Fortuny. Proust el cita moltes vegades a A la recerca del temps perdut i sobre tot a La presonera és on més vegades apareix Fortuny citat.

«I aquesta robe de chambre que fa tanta mala olor, fosca, envellutada, motejada, amb estries d’or en forma d’ales de papallona…?

–Ah!, és de Fortuny.

El que més agradava era tot allò que feia Fortuny. Fortuny amb aquests vestits, fidelment antics però poderosament originals, fa aparèixer la Venècia saturada d’Orient, recobra el passat, però no per fer una mala còpia, o una senzilla còpia, sinó per reinterpretar aquest passat, aquests teixits i fer amb ells una cosa extraordinàriament moderna». (La presonera, Marcel Proust).

Era el temps de la Belle Époque. La Ciutat de la Llum acollia aristòcrates que regentaven salons on coïncidien amb la burgesia, intel·lectuals, dandis, i artistes consagrats i novells, tots plenament insertats en el vèrtex de la cúpula de l’estabishment cultural, tots pertanyen a la cresta de l’ola de la vida d’aquest moment. Així escriptors com Baudelaire, Valéry i Mallarmé –que l’introdueixen en el simbolisme–, Bergson, d’Annunzio, A. France –premi Nobel el 1921–, M. Proust, JJ. Rousseau, T. Gautier, O. Wilde, H. James, J. Ruskin…; pintors com Cézanne, Dalí, Degas, Delacroix, Klimt, Manet, Monet, Renoir, Sert, Van Gogh…; aristòcrates com Holenhole, Layard, Albrizzi, Curtis…; músics com Cosima Liszt –esposa de Wagner–, Albéniz…; arquitectes com Hoffmann, Haussmann…; modistes com Poiret, Worth, Doucet… Tots aquests, joves i no tan joves, conformen la societat parisina d’aquest moment.

Richard Wagner (1813-1883)

Mariano va tocar innombrables tecles i totes bé, com un “home del Renaixement”. Cap estament va deixar d’influir en la formació de Mariano Fortuny. Tenia la idea, com Miquel Àngel, com Leonardo, com Wagner, de l’artista total, això el marcarà tota la vida i consolidarà la seva personalitat artística. Mariano abraçarà aquesta estètica wagneriana després dels viatges que, des dels 19 anys, fa a Bayreuth on descobrirà que l’òpera és el compendi de totes les arts, no un drama al que se li subordina la música: l’art engloba totes les disciplines. El seu lloc d’inspiració és el món i per això no s’estava mai quiet, encara que afincat a Venècia viu i viatja contínuament a Granada, Roma, París, Bayreuth, Barcelona, Madrid, Marroc, Grècia, Egipte, Sudan… Però per damunt de tot, tot els seus viatges seran entre Venècia, París i Bayreuth.

*          *          *

Mariano Fortuny de Madrazo va morir a Venècia als 78 anys d’edat. La seva tasca com a pintor i decorador (innombrables quadres i dibuixos); com a inventor d’estris sobre la llum i l’escenografia (10 patents); com a dissenyador i modista (quatre patents); com a industrial teixidor (fàbrica a la Giudecca); com a comerciant (palau Orfei, quatre tendes a Paris, una a Londres, dues a New York)… li va reportar moltes distincions i reconeixements. La seva viuda, Henriette Nigrin va continuar la tasca fins on va poder. Es va vendre la fàbrica a una dissenyadora americana i amiga seva, Elsie Mc Neill Lee. Aquesta queda viuda i es casa amb el comte italià Alvise Gozzi i es converteix en Elsie Lee Gozzi, “la contessa”. Aquesta la va vendre als actuals propietaris, la família d’origen àrab Maged Riad, pare, i els fills Mickey i Maury, que continuen amb la fàbrica a la Giudecca i la tenda a New York.

Pintura

En el camp de la pintura als 22 anys pinta La meva germana Maria Lluïsa i Sigmundo y Sigilinda (per aquest quadre obté la 2ª medalla a l’Exposició Internacional de Munich); als 23, fa la primera exposició a la Guildhall Gallery de Londres i pinta Parsifal, Las muchahas Flores (Medalla d’Or de Segona Classe a l’Exposició Internacional de Munich) i Nu femení; als 24, Mujer con vestido rosa acarreando un cubo de agua i Estudio de cabeza de mujer; als 25, Retrat de Giorgia Clementi; als 27, Parsifal se prepara para matar al cisne; als 28, retrat de la Princesa Zita Holenhole, exposa a las Galerias Layetanas de Barcelona, pinta un Retrat de la seva mare, nova versió de El abrazo de Sigmundo y Sigilinda, pinta Henriette con vestido Pompeyano; exposa a Paris; fa una exposició antològica a Milà: 89 pintures, 4 gravats, 7 còpies de grans mestres, dissenys teatrals, peces tèxtils; pinta Vistas de Egipto, Henriette contemplando estampas; fa una sèrie de Autoretrats; exposa a la Biennal de Venecia.

Distincions que va rebre

Acadèmic d’honor de la Accademia di Belle Arti de Venècia (26 anys), Comissari vitalici de la Biennal de Venècia, Acadèmic de la Academia de Bellas Artes San Fernando de Madrid, Cònsul honorari d’Espanya a Venècia, Comissari organitzador vitalici del pavelló d’Espanya a la Biennal de Venècia, Medalla de Plata al Mérito al Trabajo, Ufficiale de l’Ordine della Corona d'Italia, Chevalier de l’Orde National de la Légion d’Honeur de França, Encomienda de la Orden de la Segunda República Española.