persones 1 - Dante Alighieri l - l'home

El Dant retratat per Giotto

Parlar de Dante Alighieri no és possible fer-ho sense deslligar-lo de la Divina Comèdia, obra mestra i immensa de la literatura universal. El Dant és un temple vivent que conté tota la ciència del món de la seva època, tresor infinit d’erudició. El Dant és un home d’una figura tràgica, en estat de perpètua protesta, en batalla sense treva contra el món, amb una indignació implacable fruit de la seva implicació política, cultural i religiosa al bàndol dels güelfs blancs. Apassionat, nerviós, violent, perseguit, desterrat, privat dels drets, exclòs d’una amnistia i condemnat a ésser cremat si tornava a la seva estimada Florència… Home de partit, coneixedor del poder, immers en les lluites polítiques, florentí, profeta de la monarquia universal, partidari de l’emperador germànic, enemic del papa Bonifaci VIII, coneixedor de Grècia i Roma i les seves  mitologies, de la Bíblia, de l’esperit medieval, de l’univers sencer natural i diví, poeta de l’amor i de l’amistat, apocalíptic…

La gran personalitat intel·lectual del Dant fa que sigui un filòfof-poeta, polític i teòleg. El seu geni ha arribat a l’alçada universal. El Dant pertany a l’Edat Mitjana i a l’Humanisme. La intensitat amb la que el Dant va viure la seva pròpia vida fa que allò que és el més característic de la seva obra sigui la virtut de transfigurar en dimensions d’ultratomba el seu propi segle i els segles passats. Aquest fervor personal, que farà d’ell un home desgraciat, amararà tota la seva producció literària i com tot gran creador de la història desperta respecte i simpatia.

Dante Alighieri neix a Florència el 1265 en una família, acomodada, arrelada a la Toscana i que estava vinculada al moviment dels güelfs (mercaders i burgesos) que defensaven el Papat davant el poder temporal. S’hi oposaven els gibel·lins (nobles), que volien més poder per l’Estat. La lluita per aquests poders venia des del segle XI, quan l’Església es va voler independitzar del poder tempopral que elegia els càrrecs eclesiàstics. El 1122 amb el concordat de Worms s’acaba aquesta lluita per les investidures.

Tauler d'escacs on es representa la lluita
entre els güelfs blancs i els negres

Quan neix el Dant és l’època en la que güelfs i gibel·lins estan en guerra declarada. El 1260 els gibel·lins derroten els güelfs i passen per la pedra tots els güelfs que troben. El pare del Dant i la seva família no va ser venjada ni va haver-se d’exiliar, cosa que va donar-li certa posició a Florència. El conflicte s’acaba el 1289 quan els güelfs derroten definitivament els gibel·lins. Però entre els güelfs van sortit dues faccions: els blancs, que s’oposaven a la influència del papat de Bonifaci VIII, que volia tornar a elevar el poder papal per sobre del temporal, i els negres, que defensaven el Papat. El Dant estava amb els blancs i el 1302, quan els negres agafen el control, el Dant s’ha d’exiliar de la seva natal i amada Florència i ja no hi va poder tornar mai més. Va “estar” (que no viure, ja que només podia viure a la seva estimada Florència) a Verona, Pisa, Sarzana, Lucca, i Ravenna, on mor el 1321, als 56 anys.

Beatriu pintada per Marie Spartali

Als 9 anys coneix Beatriu, una nena que va veure un bon dia, de la que s’enamora a l’acte i per la que sent un somni passional que fa que li dediqui tot el seu amor. No la va tornar a veure fins nou anys després, pel carrer, quan ell en tenia 18. Ell la saluda i ella no li fa cas. Malgrat això el seu amor no defalleix i composa per a ella un primer sonet. Beatriu mor el 1290, als 23 anys. Però, fins i tot morta, Beatriu serà la musa que inspirarà  tot el seu escriure. Els tres grans poetes d’aquesta època, els Tre Corone, se senten inspirats per les estimades a les que dediquen els seus poemes: Beatriu-Dante, Laura-Petrarca, Fiammetta-Boccacio.

Però la vida real del Dant no anava pel camí de Beatriu. Quan tenia 12 anys, la seva família va concertar el matrimoni de Dant amb Gemma Donati i es van casar quan ell en tenia 26. Van tenir quatre fills. Des del 1302, quan ha de marxar a l’exili, la seva dona cau en l’oblit.

Poc se sap de la formació acadèmica del Dant, però és molt probable que cursés, en llatí, totes les disciplines de les set Arts Liberals de les escoles medievals que componien el Trivium (gramàtica, dialèctica i retòrica) i el Quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música), així com estudis de teologia i filosofia. Als vint-i-pocs ja coneixia Aristòtil i Sant Tomàs.

Els estats de la península italiana

La producció literària del Dant està lligada a la seva vida, a la terra, a la llengua, a la filosofia i a la política. Comença amb La Vita Nuova (1292-93) i segueix per la Commedia (1304-1321) –anomenada més tard Divina per Boccacio– passant pel Convivio (1304-07), De Vulgari Eloquentia (1305-07), De Monarchia (1309?-1318?), tretze Epistolae (1310-1315), dues Eglogae (1319?) i la Questio de aqua et terra, un tractat de física, escrit a Verona el 1320, per demostrar que l'esfera de l'aigua i de la terra no són concèntriques.

la moda ll

Hem de tenir clar que ens vestim per a tres coses: per protegir-nos del fred i de la calor, per preservar la nostra intimitat i dignitat, i per agradar els demés. En el vestit s’hi reflecteix el concepte de persona i d’intimitat, l’escala de valors que vivim, la idea que tenim de nosaltres mateixos. Com més sensible és una persona té més necessitat de preservar la seva intimitat, i com menys cultivada, té menys inconvenients a airejar allò que és íntim. El filòsof Ricardo Yepes diu que “per tal que la dona i l’home sàpiguen preservar la seva dignitat com a persones cal que posin en joc la rica família d’actituds humanes com el pudor, la vergonya i l’elegància”.

L’elegància –que ve d’elegant, derivat d’eligere, escollir– és allò que està dotat de gràcia, de noblesa, de senzillesa, que és suau de moviments, allò que és airós, ben proporcionat, de bon gust… L’elegància no la creen els dissenyadors. L’elegància és el resultat de la bellesa de la prenda i de la personalitat del qui la vesteix. Ni es compra, ni es ven, ni s’estudia. Es té. Va per dintre. Forma part de la persona, de la seva manera de parlar, de moure’s, de menjar, de com s’asseu, de vestir. És un do natural amb el que es neix o s’aprèn. No podem deixar que l’elegància desaparegui del mapa i que el vestir d’una manera cutre, com portar texans amb un blazier o passejar per les passarel·les amb pantalons estripats, s’associï a moda i elegància. Versace va dir que “la moda està cercant, una vegada més, l’equilibri”. Està clar que mai hem de vestir com el hippy de l’illa de Whigte.

També hi ha qui es vesteix del que no vol, a vegades amb allò que ni tan sols li agrada, per la senzilla raó que està de moda. I t’adones que a l’armari no tens cap brusa blau elèctric, color que sempre has avorrit, però que és el que es portarà aquesta primavera i tots els aparadors en van plens. Has d’anar cuita corrents a la botiga o bé comprar-la on-line per tal de no quedar-te sense la brusa que “no necessites” però que podràs lluir. Així podràs convertir-te en una més de les innombrables fashionvictims.

22 de novembre de 1963

Hi ha hagut moments que un fet concret ha imposat una moda determinada. West Side Story va ser una pel·lícula que va immortalitzar els texans i des d’aleshores s’han escampat per tot arreu. L’assassinat de Kennedy va fer que el vestit que duia Jackie aquell dia es convertís en una icona. Era un vestit dissenyat per Coco Chanel però comprat a Chez Ninone, de New York per tal d’aparèixer com a patriotes davant el votants americans. Vestit de llana bouclé, de doble botonadura, color rosa maduixa –color que es va posar moda aleshores– amb coll, ajustos de mànigues i butxaques blaumarí, barret pastiller, i collaret i bolso també blau marí.

Desdejuni amb diamants

Fa uns anys, la presentació de la col·lecció de moda femenina a la Fashion Week de New York estava ambientada amb una música suau que tenia com a leitmotiv la frase: Sisplau, sigues una senyora aquesta nit. Degut als moviments cíclics de la vida (la vida és rodona com la Terra i tot va, i vé, i torna) tots els models eren hiperfemenins i donaven un tomb de 180 graus al que es portava aleshores. Sabates, vestits, maquillatge i pentinat mostraven uns models amb una silueta pulcra i simple. La revista Times se’n va fer ressò i a la portada hi sortia Claudia Shiffer amb un tailleur blanc sota un titular que deia: Simply Beautiful. A dintre comentava que  la inspiració passa per dos grans dones: Audrey Hepburn i Jackie Kennedy.

Les claus del bon gust en el vestir són aquells aspectes que marquen el nostre lifestyl, el nostre estil de vida. Es poden sintetitzar en aquests quatre punts:

• Conèixer-se un mateix en l’aspecte físic per saber quines formes colors i teixits s’adequen millor a la meva fisonomia
• Guerra a la disfressa: vestir-se amb bon gust per agradar els demés, no per cridar l’atenció
• Un vestit per a cada ocasió: no és el mateix anar al súper, a jugar a paddle o a sopar
• Jo sóc el meu dissenyador: no seguir les tendències que s’imposen. Saber triar aquelles que em van bé a mi

En tot aquest lifestyl hi juguen un paper important els coolhunter, els caçadors de tendències (autonomenats investigadors de tendències) per tal de detectar i predir futures inclinacions dels mercats i així poder-se anticipar i adaptar els gustos de la gent a les marques i productes amb que ens bombardejarà la publicitat. Però si bé és important que cada persona tingui un lifestyl, és molt més important que cada persona tingui el seu mindstyl, que sàpiga tenir el cap clar a l’hora de marcar el seu propi estil de vida i no es deixi endur per les  tendències que s’imposen a cada estació, ja sigui primavera, estiu, tardor o hivern.

la moda l

De les nines de retallar
a la Barbie

La paraula “moda” designa un fet distintiu de la personalitat humana i ve del llatí modus, que significa norma, mesura i tot el que això comporta d’unió, d’equilibri i d’harmonia entre elements dispars i que marquen o modifiquen la conducta de les persones. El concepte “moda” es pot aplicar a qualsevol camp de l’activitat humana ja sigui en l’àmbit de la cultura (en la pintura, en l’arquitectura, en la música, en la literatura…), com en l’esport, en els estudis, en el parlar, en l’estil de vida, en la manera de comportar-se o en el vestir…

 L’estar de moda –que apliquem a qualsevol moviment que sigui usual durant un temps– podem constatar que posa l’accent en allò que és nou i efímer, fugisser, hi ha qui està de moda un sol dia! La moda est l'art de la beauté qui passe. Però no sempre és així. Hi ha coses, moviments, que des que emergeixen no han deixat de ser usuals, corrents, no han passat mai de moda… Són els clàssics:  n'hi ha a tots els camps.

 El comentari d’avui està centrat en el camp del vestir, ja que quan es parla de “moda” en el 95% dels casos es vol dir vestit. Originàriament el terme le mode, en masculí, es fa servir a França per designar la manera de vestir de la gent i els diferents detalls de la roba. Poc després es feminitza la paraula i apareix la mode, tal vegada per trencar la tendència masculina i donar-li un aire flexible, intuïtiu, de caprici, de vitalitat, de varietat… i passa a ser quelcom voluble i és aquí on, aparentment, radica la seva gràcia. Però això comporta el perill, molt freqüent avui dia, de la insensatesa: deixar-se portar pel caprici, fer qualsevol cosa per cridar l’atenció a qualsevol preu, fer l’esnob, el ridícul, ser cursi. Coco Chanel, que va inventar la dona elegant, deia que “la moda ha de fer somriure, no riure” i que “si no pots ser elegant, sigues extravagant”.

Femenina i masculina la moda ha arrelat profundament en tota la societat. Si bé al començament estava adreçada sobre tot a la dona, després es va adreçar a les adolescents. Però els magnats del consumisme es van adonar que perdien el 50% del mercat i es van dedicar a fer mirar al mirall als nois. I ho han aconseguit. Avui els nois tenen per model Adonis, icona de proporcions clàssiques, sense ni un pèl ni al pit ni a les cames.  Són joves que, sense cap esforç personal, només amb els efluvis que desprèn el seu cos després de ruixar-se amb colònia, desodorant i perfum, tot ho aconsegueixen. I aquest tot no és qualsevol cosa, no és ni tan sols una cosa (o sí?)… sempre és un objecte de plaer, una noia! I les noies aconsegueixen… un noi!

Avui la moda obté la seva força i el seu prestigi en les convencions socials per la seva condició de pura forma buida de contingut. La moda és un joc al que hi juga tothom. Un joc d’aparences, d’innovació, de canvis continuats. Un joc divertit i festiu ja que embelleix, adorna, celebra. En una festa el més important és el vestit. D'aquí a dos dies es celebrarà la festa dels Oscar. La pasarel·la més important del món no és a Barcelona, Madrid, Milan, Paris, Londres o New York. És la Red Carpet del fins ara Kodak Theatre de Los Ángeles i ara rebatejat com Hollywood & Highland Center. La millor manera de vendre un model és que el porti una guanyadora que es passegi per la catifa vermella amb una estatueta daurada.

La moda s’ha convertir en un objecte de consum, ja no només venen vestits, sinó que hi ha un mercat de complements al seu voltant que gira milions: perfums, colònies, joies, bosses, sabates… Modistes, modistos i dissenyadors aconsegueixen tiranitzar la societat que, perfectament manipulada, ja no balla al so de la inspiració personal sinó de la música contagiosa dels seductors més arribistes que necessiten servir-se de personatges cèlebres per fer d’altaveu de les seves tendències. La identitat, l’existir, implica exterioritzar i aquí el mimetisme juga un paper molt important que fa que es vengui aparença com si fos identitat.

La moda no és frívola ni seriosa, ho són les persones segons com es vesteixin. Enrique Loewe diu que "la moda és un fenòmen que surt de la personalitat de l'individu". Però es continua reflectint una falta de respecte a la persona i en concret a la dona, ja que en les passarel·les es manifesta una actitud masclista on la dona encara és un objecte de plaer. Elio Berhanyer confessava fa uns anys: “de tan en tan faig una concessió a la premsa, que sempre s’interessa per allò escandalós i fotogènic, com transparències i coses així, però la gran classe és la roba ben feta”. Cristóbal Balenciaga va elevar la moda a la categoria d’art i era l’únic que sabia dissenyar, tallar, muntar i cosir un vestit.

les virtuts 1: la sinceritat

Fa un temps vam parlar de la virtut des d’un punt de vista genèric. Vam parlar primer de la diferència entre virtut i valor i en un segon escrit sobre les virtuts cardinals, aquelles que són el fonament de tota la resta de virtuts humanes. Avui enceterem uns comentaris sobre cada una de les diferents virtuts. I comencem per la sinceritat.

Sine cera. Aquestes dues paraules llatines tenen, en català, el sentit de sencer, si ens referim a les coses, i sincer, sense dissimulació, veraç, si fem referència a les persones. La sinceritat és, doncs, una virtut relacionada íntimament amb la veritat.

Pinotxo i la seva consciència: Pepet el Grill

¿I d’on li ve aquest sentit? Conta la tradició que els romans quan feien una escultura o una peça de ceràmica per a ús de la casa, com una copa o una gerra, si se’ls hi esquerdava hi posaven cera per tal de dissimular l’esquerda. Així hi havia peces esquerdades dissimulades amb cera i peces sense esquerdes, sense cera (sine cera), senceres, íntegres.

La sinceritat, per tant, és el dir sempre la veritat, és el ser veraç en tots els aspectes de la vida, és mostrar-nos externament tal com som per dintre, manifestant la veritat en paraules i en fets, en pensaments, obres i actituds, evitant la duplicitat, la simulació o la hipocresia. Es tracta d’explicar allò que és prudent, en el moment oportú, a la persona adequada. Ser sincer és ser honrat, ser just. És el contrari de la mentida, que consisteix en dir una cosa falsa amb la intenció d’enganyar qui ens escolta.

Ser sincer és:

• tenir amor a la veritat
• no tenir por a quedar malament
• no mentir, corregir petites mentides
• ser autèntics, d’una peça
• saber rectificar

De vegades la sinceritat ens espanta ja que si demanem a algú que sigui sincer amb nosaltres, i ho és, ens sentim ofesos si ens diu la veritat crua sobre algun aspecte important de la nostra manera de ser. Així no cerquen la veritable sinceritat, sinó una opinió que reforci la nostra. Reclamem la opinió com una cosa bona i necessària, però la castiguem si no ens agrada, si no encaixa amb el que volem sentir. Hi ha qui, quan diu que vol que li diguin la veritat, el que en realitat vol és que li diguin la seva veritat. I això és demanar que li diguin una mentida.

Plató i Aristòtil, fragment del quadre
l'Escola d'Atenes de Rafael Sanzio

Ja Aristòtil, en la seva Ètica a Nicòmac, ens parla de la sinceritat. Parla de l’home vanitós, aquell que vol fer creure als demés que posseeix unes qualitats que no té o que les té en major grau del que realment són, i del pusil·lànime, aquell que rebaixa o amaga les qualitats que té. I ens diu que l’home sincer és el que es troba enmig d’ambdós, aquell que es presenta tal com és, tan veraç en la seva vida com en el seu llenguatge; quan parla d’ell mateix s’atribueix les qualitats que té, però ni les engrandeix ni les rebaixa. Aquest home –veraç, sincer– és digne de lloança.

Avui el jovent tributa un apassionat culte a la sinceritat, la qual cosa és positiva, però generalment es confon amb l’espontaneïtat. S’identifica espontani amb sincer, però moltes vegades aquesta espontaneïtat és una falsa manifestació de la sinceritat. La veritable sinceritat neix del servei al proïsme, no vol escandalitzar, no vol ofendre. És modesta, desinteressada i difon pau. La falsa sinceritat sembra inquietuts. Amb aire de sinceritat es ven arrogància, grollería, provocació, exhibicionisme, desesperacions, desfogament dels instints… Són figures tristes de persones sense fre que es deixen portar pels instints més primitius, que no han assolit la maduresa de la seva personalitat.

Des de Freud es parla dels efectes patològics de tota repressió i es jutja saludable qualsevol explosió instintiva que desvetlli intimitats. Un psicoanàlisi barat i vulgar qualifica de “natural” tot alliberament i satisfacció d’instints, i com a “tabú” i contrari a la naturalesa, tota repressió o fre dels mateixos. Qualsevol desmesurament serà titllat d’autèntic, natural i sincer, mentre que la continència, el domini o la temperança seran relegats al pla de lo antinatural i hipòcrita. L’autoalliberament de complexes i la destrucció de tabús avui es cotitzen a l’alça.

Per tal de viure la sinceritat cal que tinguem ben formada la consciència que ens durà a cercar la veritat i viure d’acord amb ella, encara que ens costi; ens durà a no acceptar la mentida ja sigui per comoditat o per mandra; a no ser hipòcrites; a no vantar-se d’un mateix… La sinceritat garanteix les amistats, ens fa honestos, dignes de confiança, autèntics. La sinceritat és necessària per a tenir equilibri.

música 1: jazz l

Tio, deixa de pensar i toca! Amb aquesta frase, que Thelonius Monk va dir a John Coltrane mentres tocaven en un concert, podríem sintetitzar tot el que es el jazz. O aquella altra, també de Monk, a un trompetista que no entenia una partitura: La música és a la trompeta, treu-la!

Per entendre el jazz hauríem d’endinsar-nos en un dels capítols més desagradables de la història de la humanitat: el tràfic d’esclaus que hi va haver durant els segles XVI al XVIII entre l’Àfrica Occidental les dues Amèriques per treballar a les plantacions agrícoles. Els nadius eren segrestats al Senegal, Gàmbia, Sierra Leona, Libèria, Ghana, Benín, Nigèria, Congo i Camerun i venuts com esclaus als blancs propietaris de les plantacions de canya de sucre i cotó que tenien a la vora del Mississippi.

El sud dels Estats Units es va poblar de milers d’esclaus negres que no tenien cap dret, que tenien prohibida l’alfabetització, que malvivien en aquest port de la desembocadura del Mississippi i que enriquien amb el seu treball els seus amos blancs. Però ens van deixar un llegat musical i artístic que ens ha arribat fins avui i que, a la llarga, es va barrejar amb les tradicions dels blancs espanyols, francesos i anglo-saxons. La història dels negres nordamericans està indissolublement lligada a la de la Nordamèrica blanca. Black, Brown and Beige de Duke Ellington n’és la mostra.

Per entendre el jazz hauríem d’haver viscut a La Nouvelle-Orléans, a l’estat de Louisiana, al delta del Mississippi, a finals del segle XIX, abans de la Guerra de Secessió (1861-1865). Aquesta ciutat es troba situada sota el nivell del mar i està flanquejada al sud per tres dels meandres del Mississippi i al nord pel llac Pontchartrain. La ciutat té un port molt important, el més important del comerç d’esclaus a l’època de l’esclavatge.

La música entre els negres va començar amb els crits de camp entre ells, cants de crida i resposta mentre treballaven a la plantació. Llençaven un so des d’un punt de la plantació i esperaven la resposta que arribava des d’un altre punt molt llunyà. Amb el temps adquireix ritme i es converteix en una cançò rural, els cants de treball, i és una de les primeres manifestacions musicals de la comunitat negra americana esclava i una manera de mantenir viu el sentiment de seguir lligats al loc on pertanyien. Quan es podien reunir, d’amagat, cantaven cançons de pregàries que van aprendre convivint amb les comunitats cristianes dels seus amos i que d’una manera espontània evocaven el dolor i la nostàlgia de la seva terra natal. Així va néixer, també el cant espiritual que derivaria al gospel.

Al delta del Mississipi, a La Nouvelle-Orléans és el primer lloc on els esclaus, els diumenges, es poden reunir per cantar i ballar, amb instruments rudimentaris, a la Place de Negres (rebatejada més tard com Circus Square, Place Congo i, finalment, Congo Square). D’aquesta manera neix el blues que recull l’essència d’aquestes lamentacions i l'ànsia de llibertat, és la música de l’ànima, de la tristesa, de la melanconia i ho fa com una cançó, amb una estructura harmònica ben definida plena de l’expressivitat de la nostàlgia de l’esclau negre. Aquí pren forma aquest estil de blues rural abans de convertir-se en l’estil que va impactar l’ambient musical de finals del XIX i principis del XX. El blues suposa l’aparició de la individualitat artística dintre del món de la música afroamericana. Els principals músics d’aquesta època van tenir una vida curta i una existència tràgica i anònima.

I ¿què és el blues?, ¿com el podríem definir? En una imaginària definició d’Art Pepper, el blues és… un tio sol, tancat en algun lloc perquè es va ficar en un lio sense tenir-ne la culpa. I està pensant en la seva noia i en que no sap res d’ella des de fa un munt de temps. I aquest dia és dia de visita i tots els fulanos veuen les seves dones o nòvies. I ell es queda a la cel·la pensant en ella, desitjant veure-la i sabent que l’ha perdut. I gairebé no es recorda de com és ja que fa mol temps que només veu noies en cartells penjats a la paret, no noies de veritat. Tan de bó hi hagués algú que m’esperés… Pensa en com ha passat la seva vida i com ho ha embolicat tot. Tan de bó ho pogués canviar tot i sap que no ho pot fer… això és el blues.

Els cants ja no són només de veus i instruments de percussió africans, s’allunyen d’allò que és pròpiament rural i ara s’hi sumen altres instruments que els negres aprenen a tocar a la seva manera. Buscant una millora personal, música i cants, ja amb guitarres amplificades, bateria, piano i baix, se'n van al nord industrialitzat i arriben a Chicago i neix el blues de Chicago. I d’aquí a New York i a la resta del món. Avui el món sencer és Congo Square.

El blues i el gospel perviuen després de la moguda que hi va haver acabada la Guerra de Secessió, però arriben nous estils. El ragtime s’imposa com un estil barrejat d’elements afroamericans i el piano clàssic europeu. És un gènere pianístic en el que destaca una melodia sincopada a la mà dreta sobre un compàs uniforme en estil de marxa a la mà esquerra. El gran mestre del ragtime va ser Scott Joplin (1868-1917) i la composició més destacada Maple Leaf Rag.

Havien passat dècades des que va acabar la guerra i, desaparegut l’esclavatge, els negres podien comprar a preu de saldo els vells instruments musicals abandonats per les bandes militars de l’exèrcit vençut. La música estava evolucionant i una nova sonoritat estava a punt de néixer amb força i espontaneïtat, sense coneixements musicals però amb el desig de fer sonar un instrument. Músics autodidactes que tocavenn clarinets, trombons i trompetes dels que conseguien fer sortir el seu propi so.  Estava naixent el jazz.