el regne independent de mallorca l

 La importància de la mar els segles xiii i xiv

Si la conquesta actual de l'espai ens dóna idea de la capacitat de la intel·ligència humana per aconseguir fites insospitades, massa vegades no ens adonem que fa temps, segles, l'home ja havia intentat aventures semblants. I una d'aquestes és la conquesta dels mars, de tots els mars. La immensa quantitat d'aparells que avui solquen l'espai és semblant a la quantitat de vaixells que a l'edat mitjana, solcaven la Mediterrània i, més tard, l'Índic, l'Atlàntic i el Pacífic.

El mar −tots els mars− és un element que estableix vincles entre els homes. Vincles que abasten grans espais i que han contribuït a establir relacions entre pobles, religions i civilitzacions. Viatgers, navegants, pelegrins, comerciants, mercaders, mercenaris, missioners, emigrants… tots ells són aventurers que han descobert altres cultures en els desplaçaments dels que han participat en algun moment, ja sigui per terra o per via fluvial. Però els vincles forjats per mar acoblen, de cop, mons molt distints i allunyats. Pensem en les aventures de Vasco da Gama, Colom o Magallanes. Ells van fer possible unir el món dels continents i les illes d'una manera inèdita. 

Darrera els exploradors van sorgir els comerciants i mercaders que van establir uns enllaços sòlids i una teranyina de noves i ambicioses rutes d'una longitud impensable fins aleshores i que es podien transitar amb fiabilitat i regularitat. Més endavant, al costat d'aquests pacífics comerciants, va sorgir la pirateria que també solcava els mars d'una punta a l'altra del planeta. Eren −són−individus que robaven, saquejaven i atacaven vaixells a alta-mar per aconseguir riqueses de tota mena. Van començar els víkings i després van sorgir bucaners i filibusters que operaven al Carib. Més endavant va néixer el corsari, un pirata que exercia la feina per encàrrec d'algun govern. Era una pirateria permesa, estesa per la Mediterrània, i d'on va sorgir l'expressió tenir patent de cors.

En aquest Mediterrani, en aquest mar entre dues terres, en aquest Mare Nostrum, hi solcaren fenicis, grecs, romans, genovesos, venecians, mallorquins, catalans i tot el món musulmà de la Barberia fins l'Egipte…Tots hi van deixar una empremta inesborrable. Les característiques de mar tancat però obert pel seu extrem és essencial per a la seva supervivència. Els corrents marítims mediterranis −que van de Gibraltar al Líban passant pel nord d'Àfrica i  es fiquen per l'Egeu, l'Adriàtic i el Tirrè, llepen les costes francesa i espanyola i tornen cap a Gibraltar− foren vitals en l'època de rems i veles per establir les rutes comercials.

*          *          *

Al mig d'aquest formiguer de vaixells d'exploradors, comerciants i mercaders que solcaven la Mediterrània les illes Balears eren el centre de totes les rutes comercials entre el nord d'Europa, Castella, França, Itàlia i la Barberia i de tot el comerç entre orient i occident, entre el nord i el sud que passava pel Mare Nostrum. Els tres nuclis més importants d'aquestes rutes comercials eren Ciutat de Mallorca, Perpinyà i Montpeller.

Mallorca és l'epicentre d'aquesta teranyina comercial que formaven les Balears i els territoris continentals del Regne Independent entre els regnes de la Península, el sud de França, Itàlia i Àfrica. L'economia depenia del comerç internacional i Ciutat era el punt de trànsit i el centre distribuïdor de mercaderies.

Mallorca era el veritable eix de l'espai mediterrani ja que no era tant important el que les Balears produïen, sinó el fàcil accés que oferia cap el nord d'Àfrica i els mallorquins foren els primers en establir llaços comercials entre el Mediterrani i el Mar del Nord.

Fa fredat veure la quantitat de rutes marítimes que hi havia en aquesta època a la Mediterrània. Les Balears n'eren el melic. Totes sortien de les illes, punt d'arribada i de sortida dels vaixells que transportaven mercaderies per intercanviar o per vendre, ja fossin aliments, metalls, espècies o esclaus. De les Mallorques anaven cap a tots els ports de la Península, i cap a l'Occitània, Marsella, Niça, Gènova, Pisa, l'Alguer, Nàpols, Sicília; i cap a la Barberia: Tànger, Larache, Tunis, Bugia, Alger, Ceuta, Melilla, Orà; i cap a l'Egipte i Síria, a  l'Alexandria o Tir… I després, passat Gibraltar, cap a Anglaterra i Flandes.

Amb aquesta teranyina d'interessos per part de catalans, aragonesos, pisans, genovesos, sicilians, el papat, venecians, àrabs, turcs… Jaume I "creà" el Regne de Mallorques, Regne privatiu de Mallorca o Regne independent de Mallorca, una entitat un xic confusa que va sobreviure en una època de grans moviments i desplaçaments, amb grans interessos polítics i comercials, des de 1276 fins 1343. Abastava una combinació de territoris illencs i continentals que anava des de Formentera fins a Montpeller passant per la Cerdanya i el Rosselló. 

La conquesta i colonització de Jaume I a Mallorca és el preludi fonamental per la creació no només d'un "espai" catalano-aragonès en el mediterrani occidental, sinó d'un període d'expansió continuada. A principis del XIV Mallorca era un dels majors centres de coneixement geogràfic i un dels primers regnes que va iniciar la "carrera de l'espai".

El Regne privatiu de Mallorca fou un regne efímer, només durà 67 anys, per la contínua intenció dels reis de la Corona d'Aragó i de França de voler imposar la seva autoritat fins que ho van aconseguir. El Regne privatiu de Mallorca, a més, ha estat una gran llacuna, fins fa poc, en l'atenció que ha rebut per part dels historiadors.

 

Els inicis balears

Poc se'n sap de quan comença la història de Mallorca. Però se sap que els foners de Balears, un cos d'exèrcit mercenari que tan aviat estava al costat de Roma com de Cartago, ja intervingueren en les guerres púniques al costat dels cartaginesos l'any 218 aC. L'any 123 aC el cònsol romà Quint Cecili Metellus Balearicus va envair Mallorca al·legant que era un niu de pirates. Fou rebut pels foners però incorporà Mallorca a l'Imperi i fundà les ciutats de Palma i Pollença.

El 409 dC els vàndals, arrians, entren a la Península Ibèrica. El 465 saquegen les Balears i s'hi s'estableixen fins el 534 que arriben els bizantins procedents del Nord d'Àfrica i Sardenya. L'ocupació durarà fins el 909 amb l'arribada dels sarraïns, però durant els segles VIII i IX les Balears són "terra de ningú" ja que Bizanci és lluny i els moros hi van fent incursions de pirateria.

 

Mallorca musulmana

El 711 els musulmans arriben a la península, però les Balears seguiren vinculades al món bizantí. No va ser fins el 902 que l'emir de Dènia va conquistar Mayurqa. I des d'aquí fins el 1229, que Jaume I la conquesta, van passar moltes coses.

Durant l’alta edat mitjana l’activitat comercial a Mallorca va ser força reduïda a causa de la necessitat d’organitzar el territori després de l’ocupació islàmica, les necessitats de repoblament i els conflictes bèl·lics amb el reialmes musulmans veïns. Els mercats urbans començaren a animar la vida econòmica a partir dels segles IX i X. Al segle XI les primeres fires incrementaren el comerç però és al XII quan es prepara la gran expansió comercial que arribarà al segle XIII.

L'illa de Mayurqa, en un primer període (902-1015) va dependre del Califat de Còrdova. En un segon període (1015-1075) de l'emir de Dènia. En un tercer període (1075-1116) s'independitzà de Dènia i es constituí la Taifa de Balears. Aquesta, degut a la falta d'aliments, es dedicava a la pirateria en tota l'àrea mediterrània. El 1114 hi ha una Croada pisano-catalana per conquerir Mallorca. Si bé aconseguiren acabar amb el pillatge, no hi va haver un assentament definitiu ja que catalans i pisans marxaren de Mallorca sabent que els almoràvits estaven a punt d'arribar. Comença el quart període (1116-1203) en que els almoràvits es feren Mallorca seva. I queda el cinquè període (1203-1229) quan entren els almohades a la Península i a Mayurqa on es feren els amos: es dedicaren a conrear la terra i, sobre tot, al comerç i a la pirateria.

Mallorca cristiana

En tots aquests períodes Mayurqa va viure del comerç i amb els almohades continuà l'expansió comercial. Medina Mayurqa era una plaça interessant per la seva situació estratègica i per la sal d'Eivissa i Formentera.

A principis del XIII des del regne d'Aragó i del Comtat de Barcelona es plantejà la conquesta de Mayurqa per foragitar els musulmans i acabar definitivament amb la pirateria. El 1229 Jaume I comandà la flota que −amb el bisbe de Barcelona i un exèrcit de nobles i comerciants catalans, provençals i del Llenguadoc− conquistà Mayurqa. Volia també l'ajut de comerciants de Pisa i Gènova establerts a l'illa, però no ho va aconseguir ja que a ells ja els hi anava bé amb els musulmans.

Un cop conquistada Medina Mayurqa, convertida des d'aleshores en Ciutat de Mallorca, Jaume I va repartir l'illa entre els nobles que l'havien ajudat en funció de l'ajuda que havien aportat. Catalunya, Marsella i Montpeller varen ser recompensades i els mercaders pisans i genovesos van aconseguir també privilegis malgrat inicialment s'haguessin oposat a l'empresa del rei. La part de Llevant se la quedà Nuno Sanç, el Ponent, fins la Dragonera, el bisbe de Barcelona. Als conreadors que hi volguessin anar els concedí molts avantatges, això va fer que molts catalans i occitans s'hi establissin.

 

La Mallorca de Jaume I

Entre la conquesta de l'illa el 1229 per Jaume I i el 1276, quan mor, hi va haver una transformació radical del territori musulmà en cristià tant en les seves estructures polítiques com demogràfiques ja que els comerciants establerts a Mallorca van crear una comunitat mercantil de gran envergadura.

Mallorca mai va ser un regne viable com a estat independent ja que la majoria dels seus habitants eren catalans i provençals, amb generosos privilegis després de la conquesta, i necessitava imperiosament el comerç amb la península per a la seva supervivència i que la gent cultivés el camp. La gent arribada a Mallorca era colonitzadora ja que la societat musulmana es va anar evaporant contínuament: o bé abandonaven l'illa, o eren venuts com esclaus, o es convertien al cristianisme. Mallorca a principis del XIV era una societat cristiana amb una comunitat jueva important i una població musulmana insignificant. La campanya mallorquina va fer que les Balears fossin un punt estratègic pels vaixells cristians que navegaven per la zona. 

Amb els jueus Jaume I va veure en ells un potencial econòmic i va convidar als jueus de Catalunya i Provença a instal·lar-se a Mallorca per poder arribar al nord d'Àfrica des d'on provenia l'or de Níger i així poder establir Mallorca com un pont entre Catalunya i el Mediterrani musulmà.

Les mercaderies que traficaven entre Mallorca i el nord d'Àfrica eren de tot tipus: especies d'orient, lli, llana, sal, blat… i, sobre tot, esclaus que els catalans n'eren especialistes. Es venien per al servei domèstic de propietaris catalans i italians. A tot això els vaixells mallorquins tenien un flux constant de tràfec entre Aragó i Castella i el nord d'Àfrica. Salpaven tots els dies de l'any, no hi havia temporada baixa, ni tan sols el mes de gener. Va sorgir una supremacia naval comandada per catalans i italians, amb centre a Mallorca que va generar una extraordinària supremacia comercial.

Però Jaume I no pot estar a Mallorca ja que els temes de la Corona d'Aragó el fan tornar a la Península i hi deixa de lloctinent un oncle segon seu, l'infant Pere I d'Urgell (o de Portugal). Aquest tenia prestigi polític i social, sang del comtat de Barcelona, fama de cavaller errant, coneixedor del món islàmic… per la qual cosa va pensar que podia ser un bon element per gestionar un territori conquistat als sarraïns i del que es tenia de fer una Repartició entre els prohoms que ajudaren a la conquesta. 

Però Pere I era un bon vivant, sempre anava a la seva i feia llargues estades fora de l'illa,  per la qual cosa contínuament va tenir problemes amb el rei. Finalment aquest li va cantar les quaranta i es va posar a atendre les seves obligacions no sense baralles amb el bisbe de Barcelona i els senyors feudals per competències en el repartiment de les terres o de l'aigua. Com a coses positives cal esmentar la creació de la Quartera per l'emmagatzematge i repartició del gra (encara avui hi ha la plaça de la Quartera) i el restabliment de les relacions comercials amb els genovesos. Però continuà absentant-se de Mallorca i Jaume I va voler recuperar el domini sobre Mallorca, cosa que feu el 1254. El 1256 moria Pere I.

centenaris

Al llarg dels anys 2020, 2021 i 2022 hi ha hagut, i hi haurà, diferents centenaris de personatges que han deixat una empremta en la història. Alguns més coneguts que d'altres, però tots ells de gran calatge. En recordo alguns.

 

ANY 2020

LUDWIG VAN BEETHOVEN

Bonn, 16 desembre 1770 - Viena, 26 març 1827

250 anys del seu naixement

Músic, compositor, pianista i director d'orquestra. És el primer artista lliure de la història i ha deixat un llegat incommensurable dins el món de la música. Beethoven significa un abans i un després en la història de la música. Canvia la música en si mateixa, trenca les fronteres del seu temps per apuntar camins que trigaran un segle a ser transitats.  Beethoven va contribuir a modelar la manera en què escoltem música per l'evolució del seu geni creador. Escoltar les seves obres és una mena de viatge per la vida interior, ja que hi trobarem ressons d'entusiasme, de dolor, de tristesa, de malenconia, d'esperança i d'un profund amor per la vida.

El món sencer es va bolcar en celebracions de tot tipus malgrat la pandèmia no deixés fer-ho amb tots els honors i s'hagués d'escoltar i veure per internet. El genial músic, autor de "la novena", encara ens sorprèn cada vegada que l'escoltem. 

Vaig publicar al blog dos escrits:

https://tenirelcapclar.blogspot.com/2020/01/beethoven-250.html

https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=beethoven

 

ANY 2021

 

DANTE ALIGHIERI

Florència, 29 maig 1265 - Ravenna, 14 setembre 1321

    700 anys de la seva mort

La gran personalitat intel·lectual de Dante fa que pertanyi a l’Edat Mitjana i a l’Humanisme i que sigui un filòsof-poeta, un polític i un teòleg.La seva gran empresa lingüística va ser convertir les llengües “vulgars”, en una llengua literària i que fos la llengua d’Itàlia. Va construir un monument de veritable humanisme amb arquitectura medieval i posà les bases de l’italià modern. Ens va deixar una obra cabdal: la Divina Comèdia. Hi ha un abans i un després de Dante en el món literari.

Dante és un home d’una figura tràgica, fruit de la seva implicació política, cultural i religiosa al bàndol dels güelfs blancs. Apassionat, nerviós, violent, perseguit, desterrat, en estat de perpètua protesta, en batalla sense treva contra el món, amb una indignació implacable fins a la medul·la, exiliat, privat dels drets, exclòs d’una amnistia, condemnat a ésser cremat si tornava a la seva estimada Florència… Va haver d'emigrar i s'establí a Ravenna, on va morir.

Ha estat elogiat per molts papes i li han dedicat una Encíclica, Benet XV (1921), i dues Cartes apostòliques, Pau VI (1965) i Francesc (2021). 

He publicat al blog quatre escrits. Tres sobre la seva personalitat i la seva obra i un quart dedicat al centenari.

1 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2012/04/persones-1-dante-alighieri-l-lhome.html

2 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2012/05/persones-1-dante-alighieri-ll-obres.html

3 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2012/06/un-llibre-4-dante-alighieri-lll.html

4 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2021/03/dante-alighieri-700-anys-de-la-seva-mort.html

 

FERNANDO DE MAGALLANES

Sabrosa (Portugal), 3 febrer 1480 - Mactán (Filipines), 27 abril 1521

500 anys de la seva mort

Magallanes ha estat el navegant més gran de la Història. Va iniciar “la gran gesta immortal”, l'aventura més gran de la Història de la Humanitat  que va tornar obsoleta la cosmografia de grecs i romans i va fixar per sempre la mesura de l'òrbita de la terra. Va posar els límits al planeta, va donar la volta al món, obrint el camí pel Mar del Sud, a tocar de l'Antàrtida. Havia trobat les illes de l'especieria, havia tocat l’altre extrem de la Terra, havia guanyat per a la Corona espanyola illes riquíssimes… Molts infidels es van convertir, hi va haver la primera missa, la primera creu… I ho va haver de fer salvant tots els inconvenients derivats de la fam i dels desastres naturals; amb morts, desercions i traïcions dels seus; amb tempestes impetuoses, sense veure el cel ni cares noves durant mesos… i que no va poder culminar, per la seva mort prematura. Va perdre la vida, que no la victòria, en un lloc desconegut i a mans d’una munió d’illencs. 

La “revolució magallànica” va completar la circumval·lació de la Terra i amb ella començà la globalització: persones, comerç i diners viatgen plegats; tot el capital europeu dóna la volta al món; comença el comerç global, la geopolítica planetària, hi ha canvis en el tràfic marítim, el comerç i les finances. Canvia la motivació de l’or i metalls del Nou Món per les espècies d’Orient. Apareix un nou mecanisme de finançament: la col·laboració entre el capital públic (la Corona) i el privat (mercaders castellans) que recuperen els seus diners amb grans interessos.

Es van fer celebracions a Espanya i Portugal però no se li va donar la importància que hauria d'haver tingut. Per una part per culpa de la pandèmia, per altra per motivacions polítiques entre les dues nacions: Portugal pel seu naixement i Espanya per la seva adopció. I també per la figura d'Elcano que es va apropiar de la gesta de Magallanes.

Tinc cinc escrits al blog: quatre on es descriu la seva personalitat i la gesta de la circumval·lació de la Terra i un cinquè pel centenari.

1 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2015/05/persones-3-magallanes-i-os-lusiadas.html

2 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2015/06/persones-3-magallanes-ll-vida.html

3 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2019/06/persones-3-magallanes-iii-el-viatge-tot.html

4 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2019/09/persones-3-magallanes-iv-el-retorn.html

5 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2021/03/magallanes-500-anys-de-la-gesta-immortal.html

 

 CRISTIANISME A FILIPINES

Cebú, 31 de març de 1521. Diumenge de Pasqua

500 anys de la primera missa a terres asiàtiques

El cristianisme va arribar a la nació asiàtica en 1521,  gràcies a l'explorador i navegant portuguès Fernando de Magallanes. Després d'un perillós viatge, els exploradors  van trobar un tresor en els "cors d'uns simples pescadors" que els van acollir amb cordialitat i els desarmaren amb la seva generositat i compassió, oferint-los aixopluc, menjar, cures i la possibilitat d'enterrar els seus companys morts.

Els nadius van acollir l'expedició amb gran emoció i amabilitat i està molt ben detallada la primera missa celebrada al país el 31 de març de 1521, diumenge de Pasqua, amb una gran creu que la presidia. El 14 d'abril del mateix any  es van administrar els primers baptismes a Cebú i tot això es va fer amb esperit d'evangelització i no "a punta depistola". Fou l'inici d'una llarga història d'evangelització.

El Papa Francesc, amb motiu d'aquest aniversari els digué: Han passat cinc-cents anys des que l'anunci cristià va arribar per primera vegada a Filipines. Heu rebut l'alegria de l'Evangeli, i aquesta alegria es veu en el vostre poble, es pot veure en els vostres ulls, en els vostres rostres, en els vostres cants i en les vostres oracions. Les dones filipines són "contrabandistes de fe" perquè allà on van a treballar, també sembren la fe. Aquesta és -permeteu-me la paraula- una "malaltia hereditària", però una joiosa malaltia! Conserveu-la! Porteu arreu la fe, aquest anunci que vau rebre fa 500 anys.

Que l'Església catòlica filipina sigui reconeguda com "una casa de portes obertes, que ofereix esperança i força". Que així sigui, a Filipines  i a tot arreu del món.

MARIANO FORTUNY DE MADRAZO

Granada, 11 maig 1871 - Venècia, 3 maig 1949

150 anys del seu naixement

El geni neix, no es fa, però per tal de forjar-se cal que les circumstàncies li siguin favorables. La genialitat no es pot transmetre de pares a fills per molt que ens hi entestem, però l’entorn de Mariano Fortuny de Madrazova ser tan excepcional que per això va arribar on va arribar.

Recuperar la memòria de Mariano Fortunyde Madrazo és un acte de justícia còsmica. Va ser un artista total. Pintor, inventor, gravador, esteta, pianista, escultor,fotògraf, escenògraf, renovador de la il·luminació teatral, dissenyador de làmpades elèctriques i de mobles, alquimista, industrial, tintorer, teixidor, dissenyador tèxtil de vestits, xals, bosses, catifes i coixins, creador de colors inimaginables amb fórmules secretes, empresari, comerciant, col·leccionista…Va elevar a la categoria d’art el vellut estampat o la seda prisada. Va crear el xal Knososque va lluir Isadora Duncani el vestit Delphosque va vestir Lauren Bacall, Lilian Gisho Peggy Guggenheim: un vestit que només els grans connaiseursreconeixen.

Amb un geni inventiu extraordinari, com els mestres del Renaixement, Mariano Fortuny de Madrazo no es dedicà a una sola activitat, sinó que s'implicà en vàries investigacions ben diverses a la vegada. ComMiquel Àngel, Leonardoo Wagner, tenia la idea de l’artista total, això el marcarà tota la vida i consolidarà la seva personalitat artística. Mariano ensuma, cerca, troba i se submergeix en tot allò que li crida l’atenció. Era el “mag de Venècia”. Un mag de la moda. Encara avui, més de cent anys després, ningú sap com va fer la majoria d’aquestes coses. I tot això abans dels 40 anys! Es va endur el seu secret a la tomba. 

El simbolisme, l’Art Nouveau i la filosofia wagneriana conformen l’esperit de l’art total que conrearà Mariano i acabarà reclòs a Venècia, la ciutat on el temps està parat, on l’esperit sensible troba lloc i espai per viure i crear al marge del món.

La seva tasca li va reportar moltes distincions i reconeixements a Itàlia, França i Espanya. Però a casa nostra encara continua oblidat.

No sé si se li farà cap homenatge, però encara que sigui oblidat els genis sempre se'ls ha de recordar.

Tinc tres escrits al blog.

1 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2018/04/persones-6-mariano-fortuny-de-madrazo-l.html

2 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2018/05/persones-6-mariano-fortuny-de-madrazo.html

3 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2019/01/persones-6-mariano-fortuny-de-madrazo.html

 

FRANCISCO DE GOYA Y LUCIENTES

Fuendetodos, 30 de març de 1746 - Bordeus, 16 d'abril de 1828

275 anys del seu naixement

Pintor i gravador. La seva obra abasta la pintura de cavallet, el mural, el gravat i el dibuix. El seu estil va evolucionar passant del rococó, al neoclassicisme i d'aquí al preromanticisme. Sempre amb una interpretació personal i original i sempre amb uns trets subjacents de naturalisme. Per Goya la pintura és un vehicle d'instrucció moral, no un simple objecte estètic. Els seus referents van ser Tiépolo, Mengs, Velázquez i Rembrandt.

L'art de Goya és precursor d'algunes  avantguardes pictòriques de segle XX, especialment l'expressionisme i se'l considera un dels grans mestres de la història de l'art mundial. A més, la seva obra reflecteix el convuls període històric en què viu, particularment la guerra de la Independència, de la qual la sèrie d'estampes dels desastres de la guerra és gairebé un reportatge modern de les atrocitats comeses i compon una visió exempta d'heroisme on les víctimes són sempre els individus de qualsevol classe i condició. 

L'obra de Goya inclou uns cinc-cents olis i pintures murals, a més de prop de tres-cents aiguaforts i litografies i centenars de dibuixos. La majoria es conserva en el Museu de El Prado, tot i que també hi ha un bon nombre d'obres a França, especialment en el Museu de Louvre, així com en els de Agen, Baiona, Besançon, Castres, Lille i Estrasburg. 

El 1781 és nomenat pintor de la cort, primer de Carles III i després de Carles IV, monarques tots dos als que va retratar amb freqüència. El 1792 una greu malaltia el va portar a apropar-se a una pintura més creativa i ens va deixar una sèrie de quadrets, en llauna, als que ell mateix denominava LosCaprichos.Amb ells inicia la fase madura de l'obra de l'artista i la transició cap a l'estètica romàntica.Després va tenir un moment veritablement esplendorós: va pintar els frescos de Sant Antoni de la Florida, La família de Carles IV i les dues Majas. 

El 1808 va patir una nova crisi a causa de la Guerra de la Independència, d'aquest moment són els quadres l'Afusellament de el dos de Maig, els Desastresi la Tauromàquia. 

Els últims anys els va passar, malalt, a La Quinta del Sordo, on va decorar les parets amb el que es coneixen com Pintures Negres, primeres manifestacions del caràcter veritablement modern de Goya: un model romàntic per als romàntics; un impressionista per als impressionistes, un expressionista per als expressionistes i un precursor del surrealisme per als surrealistes.

En 1823 la situació a Espanya era insofrible per a ell per la repressió que exercia la monarquia, per la qual cosa decideix abandonar el país i instal·lar-se a França, on moriria en 1828. 

 

El Govern d'Aragó i la Diputació de Saragossa retran homenatge a Goya amb un ampli programa d'activitats, en més de 30 accions programades al llarg de l'any 2021 per tal de reivindicar el seu caràcter universal i actualitzar la difusió de l'obra de pintor. Els actes comprenen tant exposicions com la publicació de llibres i l'organització de jornades i espectacles, dins d'una tasca de difusió del pintor que inclourà així mateix una activitat de recerca i creació al voltant de l'artista. 

L'activitat expositiva, abasta diferents facetes i moments de l'activitat pictòrica de Goya. 

Fuendetodos

Acull exposicions a les tres seus amb què compta el Consorci: Casa Natal de Goya, Sala d'Exposicions Ignacio Zuloaga i Museu del Gravat de Goya. 

Zaragoza

Exposicions al Palau de Sástago, al Museu de Saragossa i al Museu Pablo Serrano sobre les pintures que Goya va pintar a l'església de Fuendetodos i sobre el viatge a Itàlia i la seva influència posterior. 

Osca

Al Museu d'Osca s'inclouen actuacions en termes d'actualització museogràfica així com presentacions de continguts inèdits o singulars. 

D'altra banda, dins de l'activitat de recerca i creació es preparen residències artístiques per posar en relació a Aragó amb Bordeus a través de Goya i l'ampliació del catàleg on-line de Goya. 

Un apartat divulgatiu, abasta des de activitat editorial fins a accions de comunicació, creació de contingut digital, impuls de visites a llocs emblemàtics o actualització de material didàctic.

 En darrer terme, es plantegen altres activitats lligades a àmbits de el temps goyesc, com la música o la dansa, a través d'espectacles creats per a l'ocasió, com de la inclusió de contingut afí en programes i línies existents. 

ANY 2022

SANT IGNASI DE LOIOLA

Azpeitia, 23 octubre 1491- Roma, 31 juliol 1556

500 anys de la seva estada a Manresa

Manresa és una de les ciutats que van marcar profundament la vida de Sant Ignasi. Després de la seva "conversió" decideix anar a Jerusalem embarcant a Barcelona. Per culpa de la pesta s'ha de quedar a Manresa durant un any, entre 1522 i 1523. Aquí va tenir un “rapte espiritual” i una “exímia il·lustració” que li van marcar el camí. Més endavant fundà la Companyia de Jesús.

La precària salut d’Íñigo va fer que l’estada a Manresa fos possible gràcies a l’ajut de diferents famílies i dones devotes –conegudes com “les Ínyigues”– que el van acollir i auxiliar quan estava malalt i mentre feia vida de penitent, però això  no li permetia la solitud que cercava.

El lloc adequat per estar sol i meditar el va trobar en una balma situada sota l’ermita de Sant Bartomeu, a tocar del Pont Vell, de cara el riu Cardener, resguardada del vent fred del nord, amagada entre esbarzers i des d’on es veia la muntanya de Montserrat. Encara avui es poden veure unes creus, suposadament gravades a la pedra pel propi Ignasi, en el lloc on pregava i on va començar a escriure els Exercicis Espirituals. 

La seva estada a Manresa pot dividir-se en tres períodes: un primer període de calma interior; un segon de malalties i terribles lluites i dubtes, i un tercer de llums, consolacions i il·lustracions divines, que van tenir per objecte el misteri de l'Eucaristia i la Santíssima Trinitat. En aquest període és quan té el Rapte i l’Exímia il·lustració i comença a escriure els Exercicis Espirituals, una manera d'examinar la consciència, amb la finalitat de buscar i trobar la voluntat divina, un "manual d’usuari" per aprendre a resar. El 1537 va a Roma i es queda allí fins la seva mort.

Tinc cinc escrits al blog sobre ell i la Companyia

1 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2016/04/sant-ignasi-de-loiola-l-presentacio.html

2 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2016/04/persones-5-sant-ignasi-de-loiola-ll-la.html

3 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2016/07/persones-5-sant-ignasi-de-loiola-lll.html

4 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2016/10/persones-5-sant-ignasi-de-loiola-lv.html

5 - https://tenirelcapclar.blogspot.com/2017/02/persones-5-sant-ignasi-de-loiola-v-la.html

magallanes: 500 anys de la gesta immortal

Magallanes va morir el dia 27 d'abril de 1521, ara farà 500 anys. Va ser l'home que va iniciar la gesta més gran de la Història de la Humanitat, “la gran gesta immortal” que no va poder culminar per la seva mort prematura, a les Filipines, als 41 anys.

Magallanes va iniciar un viatge en el que volia arribar a les illes de de l’especiaria de l'Orient per prendre’n possessió en nom de l’Emperador i fer-se'n l’amo. Va aconseguir això i molt més: donar la volta al món, obrint el camí pel Mar del Sud, a tocar de l'Antàrtida.

Magallanes va tornar obsoleta la cosmografia de grecs i romans i va fixar per sempre la mesura de l'òrbita de la terra. Va posar els límits al planeta. Va tardar 3 anys en aconseguir-ho. I ho va haver de fer salvant tots els inconvenients derivats de la fam, dels desastres naturals, amb morts, desercions i traïcions dels seus, amb tempestes, sense veure cares noves… 

Magallanes va voler fer una primera demostració de força a la petita illa de Mactan davant un insignificant rajà i va pensar que amb poca gent els sotmetria, però el rajà va respondre que també ells tenien llances i que les sabien fer servir. Magallanes opta per les armes. Fa una expedició de càstig per tal que la resta d’illes vegin la força dels espanyols, però no li va sortir bé i va morir en el combat. El cos de Magallanes, va ser un trofeu que el rajà va mostrar a tot l’arxipèlag. No en va quedar cap rastre, va desaparèixer en el  misteri de tot allò que és desconegut.

Magallanes, el navegant més gran de la Història, qui dominà els elements, va vèncer tempestes i va sotmetre homes, ho havia aconseguit tot. Havia trobat el pas pel sud del continent americà, havia trobat les illes de l'especieria, havia tocat l’altre extrem de la terra, havia guanyat per a la Corona espanyola illes riquíssimes… Gràcies a ell molts infidels es van convertir, hi va haver la primera missa a les Filipines, la primera creu… Tot li havia sortit bé, ¿què més podia desitjar? Esperava tornar a casa i veure la dona i els fills i retre homenatge a l'Emperador. Res d'això va poder ser. En el moment més alt i magnífic de la seva vida, d’una manera insensata, va perdre la vida, que no la victòria, en un lloc desconegut i a mans d’una munió d’illencs. La seva dona i els dos fills van morir prematurament.

Magallanes va fer la “revolució magallànica”, va completar la circumval·lació de la Terra i amb ell començà la globalització: persones, comerç i diners viatgen plegats; tot el capital europeu dóna la volta al món; comença el comerç global, la geopolítica planetària, hi ha canvis en el tràfic marítim, el comerç i les finances. Canvia la motivació de l’or i metalls del Nou Món per les espècies d’Orient. Apareix un nou mecanisme de finançament: la col·laboració entre el capital públic (la Corona) i el privat (mercaders castellans) que recuperen els seus diners amb grans interessos.

Pigafetta, el cronista i biògraf italià de l'expedició, l’únic fidel a Magallanes des del primer moment, mai va oblidar la seva gran gesta. El retrata així:

 Amb seixanta homes i ell al capdavant pensa que amb quatre tirs i dues fuetejades quedarà assentada la intangibilitat de la corona hispànica. Però les roques de corall impedeixen que els bots arribin a la platja, i ni bales ni fletxes arriben als enemics. A Magallanes el fereixen en una cama i el persegueixen a mort. Cau bocaterrosa cosit per les llances i les armes dels indis. I d’aquesta manera van llevar la vida al qui era el nostre mirall, el nostre consolador i el fidel cabdill.

Espero que la fama d'un capità valerós com Magallanes mai s'esborrarà de la memòria del món. Entre les moltes virtuts que l’adornaven, sobresortia la de la fermesa fins i tot davant de la major desgràcia. Va suportar la fam amb més paciència que qualsevol altre. No hi havia, en tota la terra, un home tan entès en el coneixement dels mapes, de les rutes i de la nàutica. I la veritat d'això es manifesta en que va dur a terme allò que abans ningú va saber descobrir o no va tenir ànims per arribar a fer-ho".

Pigafetta ha llegat a la posteritat la fama del gran oblidat Magallanes.

 

 

persones 3 – magallanes lV – el retorn sense Magallanes

El 26 de setembre de 2019 farà 500 anys que l’Armada de Fernando de Magallanes salpà de Sanlúcar de Barrameda per trobar un pas, pel sud d’Amèrica, que el dugés a les illes de les espècies, les Moluques, per l’Oest per no haver de passar per Àfrica ni pels dominis portuguesos. Eren cinc vaixells i 265 homes. El 6 de setembre de 1522, tres anys després, mort Magallanes, entra pel Guadalquivir el que queda de l’Armada: un vaixell i divuit homes capitanejats per Juan Sebastián Elcano. I així va ser com Elcano es va apropiar de la fama, mèrit i honors deguts a Magallanes.

*          *          *

Però ¿qui era Elcano abans d’embarcar-se en l’Armada de Magallanes?

Juan Sebastián Elcano, primogènit de nou germans, va néixer el 1476, a la vila de Guetaria, província de Guipúscoa, territori llavors de la corona de Castella. La seva família eren pescadors i marins acomodats, amb casa i embarcació pròpia. Des de molt jove, es va enrolar en vaixells pesquers i comercials, de manera que va adquirir gran experiència marinera.

Juan Sebastián Elcano

En 1509 comptava amb una nau de dues-centes tones amb la qual va prendre part en l'expedició del Cardenal Cisneros contra Alger i en la segona campanya del Gran Capità contra Itàlia.

En aquesta campanya, Elcano va haver d'hipotecar la seva nau a uns mercaders savoians per a poder pagar els sous que devia a la seva tripulació. Elcano esperava l'arribada de la compensació econòmica de la Corona pels serveis prestats a Itàlia, però aquesta no arribava. Incapaç de saldar el deute, va lliurar la seva nau als saboians. En fer això Elcano va incórrer en un delicte, ja que una llei vigent en l'època prohibia vendre embarcacions armades a estrangers en temps de guerra.

En 1517, amb 41 anys, i convertit en un fugit de la justícia espanyola, es va establir a Sevilla, on va tenir coneixement del projecte de Magallanes i es va assabentar que estava reclutant mariners per a l’empresa. L'incert del viatge feia molt difícil trobar tripulació, de manera que aquesta estava formada, en bona mesura, per desesperats, deutors, malfactors i fugits de la justícia com el propi Elcano.

Va ser així com en 1519 Elcano s’allistà a l'expedició de Magallanes. La seva experiència d'home de mar li va valer, més endavant, que Magallanes li perdonés la vida després d’amotinar-se contra ell a Puerto San Julián.

"El destí, moltes vegades, s’inclina a favor dels qui no s’ho mereixen i la raó la tenen, sempre, els vius sobre els morts".

*          *          *

La mort inesperada de Magallanes el 27 d’abril de 1521 trasbalsa tota l’expedició, des dels capitans fins els mariners i també el rei de Cebú. Magallanes havia intentat impedir que els mariners, després de tant de temps a alta mar, deixessin d’assetjar les dones indígenes, però amb la seva mort ni els propis capitans es van aguantar. Duarte Barbosa i João Serrão, elegits caps suprems de l’expedició per la pròpia tripulació, també viuen la disbauxa. Obliden la intenció de Magallanes de mantenir les Filipines pel rei d’Espanya i només pensen en la manera de fer negoci ràpid i tornar aviat.

Abans de marxar de Cebú cap a les Moluques, necessiten del fidel criat Enrique, que els fa de traductor, per tal de bescanviar articles. Enrique està dolgut per la mort del seu amo, que sempre l’ha tractat com una persona, i ara, ferit, descansa a bord. Però Barbosa i Serrão el tracten com un esclau, l’insulten i li diuen que és un gos gandul, de manera que ja es pot alçar i ajudar al bescanvi de material. Enrique, ferit el seu orgull per la provocació, pensa fer-los pagar car aquest tracte vexatori.

Monument a Lapu-Lapu a la
ciutat de Lapulapu, a l'illa
de Mactán, a les Filipines

Planeja la venjança mentre va fent de traductor en la compra i venda de les mercaderies. Parla amb el rei de Cebú i li diu que els espanyols, que ja tenen els vaixells plens, pensen marxar l’endemà al matí sense pagar. I suggereix al rei que si dóna un bon cop de mà es pot quedar amb les mercaderies i els vaixells. Els dos preparen el cop.

Enrique comunica a Barbosa i Serrão que el rei de Cebú ja ha rebut les medalles que pensa enviar al rei d’Espanya. Per tal de fer el lliurament en persona el rei de Cebú cita els capitans i altres personatges distingits a terra, a la recepció que els fa el rei abans de salpar. L’1 de maig de 1521 vint-i-nou mariners van a la recepció i són dels millors pilots i navegants. Els reben en un bosc on pensen sopar. Un grapat d’indígenes, festius, els van encerclant amb tota cordialitat. Carvalho y Gómes sospiten de la amabilitat i fugen cap al vaixel per demanar ajut, peò quan arriben a bord senten uns crits esfereidors que venen de terra: els indígenes han atacat els espanyols i aquests no han tingut ocasió de defensar-se.

Carvalho, que ja s’ha fet amb el comandament, pensa un atac amb canons i fan uns primers trets, però veu que João Serrão ha pogut escapar i va cap el mar per demanar ajut als seus però els indigenes l’atrapen. Indefens, crida demanant ajut als seus companys i que enviïn un bot amb mercaderies per bescanvair-lo per ell. Quan ja tenen el bot a punt els indígenes exigeixen que els portin els bots a la platja però Carvalho lleva àncores, issa les veles i enfila a mar obert. Cravalho l’ha traït! Els indígenes, maten Serrão i trinxen la creu que va erigir Magallanes per culpa de les bajanades dels seus successors.

Amb Magallanes van arribar a l’illa com si fossin déus i ara els que queden fugen de Cebú com delinqüents perseguits i plens d’ignomínia. Han perdut els millors pilots i nautes qualificats i Enrique els ha abnandonat. Queden cent quinze homes per tres naus i són massa gent. Faran naufragar el Concepción, que està molt malmès i difícilment aguantarà la travessa fins Espanya. La caravel·la és incendiada.

El Trinidad i el Victoria continuaran la ruta prevista, però l’absència de Magallanes es nota: el relaxament i la disciplina afloren continuament. Amb Magallanes no hi havia pillatge a terra ni pirateria al mar. Hi havia ordre i control. Durant mig any naveguen entre aquell mar d’illes sense saber trobar les Moluques. Sense cap mena d’escrúpols Carvalho fa pillatge quan li convé i porta tres dones a bord amb l’excusa que son “un present per el rei d’Espanya”. Carvalho és destituït i agafen el comandament Espinosa al Trinidad i Elcano al Victoria.

La missió de Magallanes queda oblidada i van fent ziga-zagues per l’intrincat mar d’illes amb pillatge, presoners i bescanvi de mercaderies però sense trobar la sortida. Un dels presoners és de Ternate i coneix Francisco Serrão, amic de Magallanes i això fa que els tregui d’aquell intrincat laberint.

El 8 de novembre 1521 arriben a Ternate. Per fi han aconseguit arribar a les Moluques dsprés de vint-i-set setmanes a la deriva. El somni de Magallanes i Serrão s’ha aconseguit, però s’ha guanyat un cop morts els dos, doncs a Francisco Serrão fa unes setmanes que l’han enverinat.

A les Moluques tot és generós: les espècies, l’or, els menjars… i ho bescanvien amb el rei musulmà, que els rep amb les mans obertes, per camises, bsallestes, fusells, capes i corretges. Ara han de preparar la tornada a casa i veuen clar que només una de les naus pot resistir el viatge de tornada. El Trinidad es resisteix a navegar i el deixaran a Ternate per reparar amb una cinquantena de mariners que accepten quedar-se més temps en aquell paradís i quan estigui reparat tornaran a casa. El Victoria no pot estar ancorat mentre reparen l’altre i aprofitant el vent que bufa de l’est envien missatge a l’emperador dient que “el viatge de Magallanes ha estat un èxit, que ha complert la seva promesa al preu de la seva vida”.

El Victoria lleva àncores amb quaranta-set homes. La resta es queda a Ternate. Els anys de penes i fadigues en comú han fet d'aquella tripulació de la vella Armada, constituïda per individus de totes les races i llengües, un tot indivisible, no hi ha diferències ni disputes que els separin i els que es queden s’acomiaden efusivament dels que marxen.

La ruta de la tornada

El 15 de febrer de 1522 inicien la tornada des de l’Arxipèlag Malai a Sevilla. Aparentment no hauria de ser massa difícil ja que des de fa cinquanta anys els vaixells portuguesos van i venen continuament i es coneixen les rutes i les factories portugueses a les costes índies i africanes. Però Elcano ha d’afrontar la pitjor dificultat: el rei Manel de Portugal, assabentat de la gesta, dicta “ordre d’apressament dels vaixells de Magallanes” i quan els trobin “que els tripulants siguin fets presoners i els tractin com si fossin pirates”.

Això fa que Elcano hagi de travessar l’Índic d’una tirada, traspassar el Cap de Bona Esperança i enfilar tota l’Àfrica sense fer escala a cap port, una gesta que àdhuc avui seria una aventura per un bon transatlàntic. Setmanes i setmanes navegant per l’Índic amb la monotonia per companya: cel i més cel, mar i més mar, sense veure ningú, ni un vaixell, ni una vela, ni un so… tot buit. I torna a aparèixer la fam: la carn es fa malbé i només queda arròs i aigua.

Torna l’escorbut i moren mariners. Alguns d’aquests proposen a Elcano atracar en un port portuguès i que es doni vaixell i mercaderies als portuguesos. Elcano, que en vida de Magallanes volia fer marxa enrera, ara doblega la voluntat dels mariners per tal que aguantin amb valentia i així quan arribin a Sevilla dirà a l’Emperador que “vam decidir morir tots abans de donar el vaixell als portuguesos”. Continuen sense aigua ni fruita. Els cellers estan plens d’espècies, però aquestes no alimenten. Cada dia mor algun mariner i ja només en queden trenta-un.

Al cap de cinc mesos arriben a les illes de Cabo Verde, colonia portuguesa. Entrar al port voldria dir sotmetre’s als enemics, capitular, però la fam no els dóna altra alternativa. Elcano intentarà enganyar els portuguesos: envia dos homes en un bot a comprar queviures però amb el jurament de que no diran a ningú que són la tripulació supervivent de la flota de Magallanes: són tripulants d’un vaixell espanyol que una tempesta ha empenyut cap aquells dominis, tenen el màstil trencat i les veles malmeses. Els portuguesos se’ls creuen i fan dos o tres viatges de la costa al vaixell amb queviures. En el darrer viatge el bot no torna. Elcano sospita que algún d’ells ha xerrat més del compte i quan veu un vaixell portugués que se’ls apropa decideix deixar els del bot en terra i fugir cuita corrents. Només queden divuit homes a bord, pocs, però si no marxa no arribarà a Espanya victoriós. Ës el dia 13 de juliol de 1522.

Monument a Magallanes
a Punta Arenas, a l'Estret
de Magallanes, a la
Zona Austral de Xile

Pigafetta, el cronista que va anar anotant dia a dia, durant tres anys, tot el que passava, ara s’adona que el mariners que han anat a la costa diuen que és dijous, quan segons els seus càlculs, anotats dia a dia sense error, és dimecres. ¿Com pot ser? El pilot, que també anota dia a dia el que passa, també té dimecres. ¿Què ha passat? Quatre-cents anya abans de Crist, Heráclit tenia la hipòtesi que la terra es movia sobre el seu eix i qui viatgés d’Orient a Occident podia guanyar temps. Magallanes ho ha confirmat.

Elcano i els seus divuit homes lluiten contre els elements ja que al Victoria se li va desencaixant el fustam i fa aigua per tot arreu. Els mariners suggereixen llençar a l’aigua part dels set-cents quintars d’espècies que no es poden menjar, però Elcano sap que això és de l’Emperador i no ho vol perdre. Dia rera dia han de fer les tasques pròpies del vaixell: cuidar les veles, governar el timó, fer de guaita… i treure l’aigua que entra per les juntures.

El 4 setembre 1522 albiren el cap San Vicente la punta on, per ells, comença Europa. Dos dies després, el 6 de setembre, arriba a Sanlúcar de Barrameda un vaixell, el Victoria, amb només divuit homes capitanejats per Juan Sebastián Elcano. S’han perdut quatre vaixells i 247 homes. El Victoria ja no pot més i un remolcador l’arrossega Guadalquivir amunt  fins a Sevilla. S’ha tancat la gesta de Magallanes: la descoberta de la ruta a les Moluques per l’oest i han donat la volta al món.

*          *          *

Quan el 6 de setembre de 1522 el Victoria entra a Sanlúcar de Barrameda, els mariners que havien desertat amb el San Antonio, i que feia un any que havien arribat, es veuen perduts ja que sospiten que Magallanes els delatarà. Però quan s’assabenten que Magallanes ha mort i qui porta la nau és Elcano es queden més tranquils, ja que Elcano era un fugit de la justícia i va ser uns dels sublevats a Puerto San Julián. No serà ell el seu acusador, sinó el seu còmplice! Benvinguda la mort de Magallanes i el testimoni d’Elcano.

Quan arriben a Espanya l’Emperador crida a la cort a Elcano amb dos dels seus homes de confiança i que li porti tots els papers referents al viatge. Hi van Pigafetta i el capità Albo, però Elcano no li dóna cap dels  papers escrits per Magallanes. El cronista Pigafetta ofereix el seu diari a l’Emperador, però… oh sorpresa!, amb el temps també desapareixerà el diari original. Elcano quedarà fora de tota sospita d’haver anat contra Magallanes i com a únic triomfador de la gesta.

L'emperador Carles V

L'escut d'Elcano

L’Emperador atorgà a Elcano una pensió vitalícia de cinc-cents florins d’or, l’elevà a la categoria d’hidalgo i li donà un escut que reflecteix la gesta: el camp té dues branques de canyella creuades, llavors de nou noscada i claus d’espècie, tot ell realçat amb un casc, l’esfera terrestre i una llegenda que diu: “Primus circumdedisti me”, has estat el primer en rodejar-me. Estêvão Gomes, que va ser qui va desertar i va tornar un any abans amb el San Antonio assegurant que Magallanes no havia descobert res, rep un títol nobliliari “per haver trobat el pas com a guia i primer pilot”.

Tota la fama, tot el mèrit de Magallanes, va recaure en aquells qui més aferrissadament van voler impedir la que va ser l’empresa de la seva vida, la gesta més gran de la història de la Humanitat. Estevão Gomes va desertar i Elcano, en la sublevació de San Julián, es va posar al costat dels amotinats. Magallanes, indulgent, li va perdonar la vida. La glòria, els honors de la gesta i les estrelles de la immortalitat que li corresponien a Magallanes lluiran per sempre més sobre Elcano. 

Abans d’iniciar l’aventura Magallanes va fer testament: “Quan aquesta vida terrenal se m’acabi i comenci l’eterna…”. Preveu el lloc del seu enterrament tant si la seva mort és a Espanya com si passa durant el viatge, el lloc on l’han d’enterrar, les misses que li han de dir, la llibertat del seu esclau Enric i la pensió que ha de rebre, la conservació del nom de l’estirp i l’escut per als seus descendents, i els diners que deixa a la dona i fills… Res d’això aribarà a fer-se realitat. Res es complirà: Magallanes morí a Mactán i el seu cos va quedar a  mercè de Lapu-Lapu, a Espanya ni tan sols li van fer un funeral. També havien mort la seva esposa i els seus dos fills. Enrique es va quedar a les Moluques.

Pigafetta va ser l’únic fidel a Magallanes des del primer moment. Mai va oblidar la seva gran gesta i gràcies a ell ha llegat a la posteritat la fama del gran oblidat. Al final del seu relat no es digna ni citar a Elcano: "Espero que la fama d'un capità valerós com Magallanes mai s'esborrarà de la memòria del món. Entre les moltes virtuts que l’adornaven, sobresortia la de la fermesa àdhuc davant de la major desgràcia. Va suportar la fam amb més paciència que qualsevol altre. No hi havia, en tota la terra, un home tan entès en el coneixement dels mapes, de les rutes i de la nàutica. I la veritat d'això es manifesta en que va dur a terme allò que abans ningú va saber descobrir o no va tenir anims per arribar a fer-ho".

Mapamundi abans de Magallanes

Articles anteriors:
1. Magallanes1
2. Magallanes 2
3. Magallanes 3