matrimoni i família l

Diumenge passat es va iniciar a Roma el Sínode de Bisbes –en el que hi participen bisbes, religiosos i laics, homes i dones– i que tractarà sobre “Els desafiaments pastorals de la família en el contexte de l’evangelització”. Ara comentaran els temes durant quinze dies, però el treball durarà tot un any. El tema és actual, el més important que avui hi ha sobre la taula: matrimoni i família. Els temes de treball són: ancianitat, vellesa, malaltia, desocupació, precarietat, divorci, droga, celibat, homosexualitat, esterilitat, sagraments, violència, guerra, sofriment dels pares… res es quedarà al tinter.

Sempre que hi ha un aconteixement a l'Església tothom hi diu la seva i sobre el Sínode no és diferent, els comentaristes dels diaris, creients o no creients, compromesos o no, van entaforant falques per tal d’informar i orientar els seus lectors. Però com que avui mana el relativisme total, tot es veu sota d’aquest prisma i, per tant, qualsevol positura és vàlida: casar-se per l’església, casar-se pel civil, no casar-se, viure plegats, home i dona, dos homes o dues dones… La por al compromís i a l’amor per sempre –la donació fidel, fecunda i indissoluble– és el preu que està pagant l’home relativista.

L’Església, catòlica, missionera, fa la funció d’un “hospital de campanya” i va més enllà de les seves fronteres visibles. En la llei del més fort, els més febles són els qui paguen la factura: infants, persones grans i dones, recorda el Papa. En venir a menys el concepte de llei natural, es tendeix a disslodre el vincle entre amor, sexualitat i fertilitat, entesos com a essència del matrimoni, i molts aspectes de la moral sexual de l'Església avui no s'entenen.

Tot val en la nostra actual vinya relativista, tot és igual de vàlid, tothom pot fer el que li sembli i ningú por dir que algú fa una cosa mal feta. Fa uns dies el director d’un diari, al·legant la misericòrdia, ja deixava entreveure que això de l’adulteri és una cosa que fa que quan es desperta a mitja nit es trobi a l’edat mitjana.

Robert Spaemann és un filòsof alemany, professor emèrit de Filosofia a la Universitat de Munich, que acaba de publicar un treball –Divorce and Remarriage– on explica l’atractiu del matrimoni catòlic i el revulsiu que l’ensenyament de l’Església suposen en un context d’acceptació generalitzada del divorci.

Spaemann s’alarma davant les xifres de ruptures matrimonials en les societats occidentals, però li preocupa més la mentalitat divorcista que s’ha extès entre els catòlics. Pels creients també el matrimoni ha deixat de considerar-se una realitat nova i independent que es troba per sobre de la individualitat dels esposos i que no es pot dissoldre ni per voluntat dels conjuges ni per la decisió d’un sínode o del Papa.

Creu que no ens podem rendir davant certs “valors” actuals ja que, des de sempre, –des de la mateixa època romana– el missatge cristià ha contrastat amb el modus de vida predominant. L’Església, avui, ho vulgui o no ho vulgui, s’està convertint en una contracultura i el seu futur dependrà de la fidelitat als ensenyaments de l’Evangeli, amb independència d’allò que accepti la societat.

Spaemann es dol de veure com molts catòlics contrauen matrimoni sense estar convençuts de la seva indissolubilitat. Es casen sense saber les implicacions del sacrament. La culpa, en gran part és de la mateixa Església que en la preparació del matrimoni cristià no presenta a les parelles una imatge clara de les responsabilitats que assumeixen. Si ho fes, molts decidirien no casar-se per l’Església. Però a d’altres, una bona preparació els ajudaria a decidir la seva conversió.

No es poden cercar alternatives per tal de disminuir les responsabilitats que comporta el compromís conjugal. Cal promoure l’atractiu de la concepció cristiana del matrimoni i la bellesa de la vida matrimonial amb les seves exigències, sense diluir-les, sense rebaixar-les. Si no fos així, desapareixeria.

Spaemann creu que hi ha un gran atractiu en la idea de que la unió d’un home i una dona res la pot destruir; que existeix “en la juventut i en la vellesa, en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa…”. Aquesta convicció és una estimulant i meravellosa font de goig i fortalesa per aquells esposos que passen per moments de crisi matrimonial i que cerquen encendre, novament, el seu bell i antic amor.

Un altre aspecte que el preocupa, i molt, és l’opinió d’alguns clergues i bisbes que en comptes de reforçar l’atractiu natural i intuitiu del matrimoni indissoluble “recomanen” o suggereixen “tenir en compte una altra opció”: un “segon matrimoni” que l’Església beneiria en nom de Déu. Això és una alternativa a la doctrina cristiana i és una capitulació a la voluntat de Jesús.

Spaemann diu que aquesta manera de pensar es basa en un greu error: el pas del temps no restaura la inocència, i l’amortiment progressiu del sentit del pecat que genera el pas del temps, no fa que el pecat desaparegui. L’adúlter, tornat a casar, voldria tronar al si de l’Església, estaria disposat a confessar la culpa, però no està disposat a pagar el preu de la continència. Si l’Església beneís aquesta segona unió la persona abandonada veuria com el seu abandonament rep un segell d’aprovació eclesiàstica.

Si fos així, diu que s’hauria de canviar la fòrmula del compromís i en comptes de dir fins que la mort us separi dir fins que l’amor d’un dels dos es refredi.

la tercera guerra mundial

Avui es pot parlar d'una tercera guerra combatuda "per parts", amb massacres, crims, destruccions... La primera pàgina dels diaris hauria de portar el titular: ¿A mi què m'importa? En paraules de Caín: ¿Sóc jo el guardià del meu germà?

Aquesta expressió és la que ha fet servir el Papa per denunciar la quantitat de conflictes bèlics que actualment hi ha arreu del món. Uns més esbombats i d’altres covardement silenciats. 
El Papa Francesc no calla, no silencia aquests fets: ho denuncia cada dia. No calla mai davant la guerra i les injustícies, davant la tracta de persones… En el marc del centenari de l’inici de la Gran Guerra, fa uns dies va anar a Redipuglia, a Fruili Venecia Giulia, a visitar i a resar a dos cementiris: l’austrohongarès i el militar. Allà va resar pels morts de la Gran Guerra, de totes les guerres. També les d’avui.

Sobre l'entrada a aquest cementiri, s'alça el lema desvergonyit de la guerra: ¿A mi què m'importa? La humanitat va dir: ¿A mi què m'importa?

També avui hi ha moltes víctimes… perquè també avui, a l'ombra, hi ha interessos, estratègies geopolítiques, cobdícia de diners i de poder, la indústria armamentista… I aquests planificadors del terror, aquests organitzadors del desencontre, així com els fabricants d'armes, porten escrit en el cor: ¿A mi què m'importa?

En la homilia va recordar els nombres dels caiguts: 8 milions de joves soldats i  7 milions de persones civils.

Això ens fa entendre que la guerra és una bogeria de la qual la humanitat no ha après encara la lliçó, perquè després d'aquesta hi ha hagut una Segona Guerra i moltes altres que avui estan en curs. Però ¿quan aprendrem la lliçó? Convido a tots a mirar Jesús crucificat, per entendre que l'odi i el mal són derrotats amb el perdó i el bé, que la resposta de la guerra només aconsegueix augmentar el mal i la mort.

També va recordar les paraules dels papes anteriors sobre les guerres.

Benet XV (1914): Reflexionin sobre la seva greu responsabilitat davant Déu i davant els homes de les seves resolucions dependrà la pau i l'alegria d'un sens fi de famílies, de joves, la felicitat de la gent mateixa, que vostès tenen el deure absolut de proporcionar

Pius XII (1939): La política emancipada de la moral traeix aquells mateixos que així la volen. Res no es perd amb la pau. Tot es pot perdre amb la guerra. Tornin els homes a comprendre’s, a tractar amb bona voluntat i amb respecte els drets de tothom. I se sentiran grans si estalvien la sang dels germans i la ruïna de la pàtria.

Joan Pau II (1989): Que mai es pugui repetir el conjunt de causes capaç de desencadenar un conflicte semblant: la divisió arbitrària de les nacions, els desplaçaments forçosos de les poblacions, el rearmament, l'ús incontrolable d'armes, la violació dels drets fonamentals, la imposició d'ideologies totalitàries… no poden portar més que a la destrucció de la humanitat.

Benet XVI (2012): El soroll de les armes i el crit de les vídues i els orfes  es continua escoltant: la violència i l'odi envaeixen les seves vides. ¿Per què tant d'horror? ¿Per què tanta mort? Apel·lo a la comunitat internacional que proposi solucions que respectin la dignitat de tota persona humana, els seus drets i la seva religió. Si es vol construir la pau s’ha de veure en l’altre una persona que s'ha de respectar i estimar, no un mal que s’ha d'eliminar.

I ha continuat amb l’homilia furant amb dit dintre la llaga:

Veient la bellesa del paisatge d'aquesta zona, en la que homes i dones treballen per tirar endavant les seves famílies, on els nens juguen i la gent gran somia… aquí, en aquest lloc, només encerto a dir: La guerra és una bogeria, és la destrucció: créixer destruint!

Mentre Déu porta endavant la seva creació i nosaltres, els homes, estem cridats a col·laborar en la seva obra, la guerra ho destrueix tot, també el més bonic que Déu ha creat: l'ésser humà i les relacions entre germans.

L'avarícia, la intolerància, l'ambició de poder… són els motius que alimenten l'esperit bèl·lic, i troben justificació en una ideologia; però abans hi ha la passió, l'impuls desordenat… i quan no és la ideologia, és la resposta de Caín: ¿A mi què m'importa? ¿Sóc jo el guardià del meu germà?

Aquesta actitud és justament el contrari del que Jesús ens demana l'Evangeli: Ell, el Rei, el jutge del món, és el famolenc, l'assedegat, el foraster, l'empresonat… Qui s'ocupa del germà entra al goig del Senyor; qui diu: ¿A mi què m'importa?, queda fora. Avui, des d'aquí, recordem a totes les víctimes de totes les guerres.

El cor corromput dels qui especulen amb la guerra ha perdut la capacitat de plorar. Aquest ¿A mi què m'importa? els impedeix plorar. Caín no va plorar. L'ombra de Caín ens cobreix en aquest cementiri. Es veu en la història que va de 1914 fins als nostres dies i es veu també avui aquí. 

Amb cor de fill, de germà, de pare, demano a tots i per a tots la conversió del cor: passar d'aquest ¿A mi què m'importa? al plor… La humanitat té necessitat de plorar, i aquesta és l'hora del plor.

where is everyone? on han anat tots?

Amb aquesta pregunta encapçalo el tema d'avui i penjo una altra notícia que, en principi, no tenia previst fer-ho.
A l'estiu sempre passen coses. Aquest estiu ha estat generós amb notícies i no precisament bones. Unes passen lluny -i sembla que no ens afecten- i d'altres pasen a casa i s'origina una tempesta de llamps i trons que no sembla que s'hagi d'acabar aviat, ans el contrari.  Però de les que passen lluny n'hi ha de molt tristes, com la de l'escrit anterior. La que explico aquí n'és una altra.

Metges Sense Fronteres (MSF) denundcia l'ONU i les ONG’s: aquests organismes se’n van d’allà on fa més falta que es quedin.

Des de fa anys les desgràcies humanes no minven, ans al contrari. Aquest estiu, ple de desgràcies a mig món, ja sigui per guerres, migracions o catàstrofes naturals, qui hauria de fer la feina per ajudar aquesta gent desarrapada, són l'ONU i les ONG’s. Doncs bé, sembla que no és pas així. “Quan l’assistència és vital i imprescindible, quan l’emergència és més greu, els treballafors humanitaris internacionals són evacuats o se sotmeten a un període d’hivernació i els projectes són suspesos”. Aquest és el diagnòstic de MSF.

“Agències de l'ONU i les ONG’s són terriblement burocràtiques, tenen aversió al risc, la seva acció falla, no té impacte, és ineficaç”. Així ho denuncia MSF fent referència a Sudan del Sud (2011-12), a la República del Congo (2012-13) i a la gestió dels refugiats arribats a Jordània des de Síria (2012-13).

“Tenim més recursos que mai, peró ni l'ONU, ni les ONG’S, ni els donants (governs, UE…) han  prioritzat la resposta a les emergències. L'ONU és el centre de totes les disfuncions per la falta d’agilitat i per jugar un triple rol: donant, coordinador i executor, cosa que fa que hi hagi conflicte d’interessos.”

L’ACNUR (Agència de l'ONU per als refugiats) “no sap interpretar bé cap d’aquests papers: es dóna compte tard de la dimensió de les crisis i té dificultat per mobilitzar personal qualificat. A més no sempre faciliten l’ajuda a qui realment ho necessita, als més dèbils, independentment del seu estatus jurídic. Hi ha hagut moments que les ajudes atorgades a persones allotjades en campaments oficials va ser molt més gran que la que van rebre les que estaven en altres campaments”.

Pel que fa a les ONG’s “no han sabut atendre com cal les víctimes de guerres i catàstrofes. Han perdut capacitat tècnica, i en els temes de salut, aigua i sanejament no fan propostes ràpides ni de qualitat. Moltes d’elles busquen 'objectius' fàcils, sense complicacions, cosa que fa que deixin les poblacions inaccessibles abandonades a la seva sort. Troben l’emergència 'massa dura' i hi ha poques organitzacions desitjoses i capaces de fer el treball difícil”.

El sistema de recollida de fons és “inflexible i burocràtic”. De vegades tarden tres mesos a arribar els recursos: això no és una “resposta d’emergència”. Els donants (tant els governs com la Unió Europea…) haurien de preocupar-se més per demanar comptes a les ONG’s de com gasten els diners que reben, cosa que no fan.

Una vegada més cal recordar aquelles paraules que un pare Trinitari, missioner a l’Àfrica, contestava a la pregunta d’un periodista: “¿Quina diferència hi ha entre una ONG i vostès? –Doncs que quan a la ONG se li acaben els diners se’n va i nosaltres ens quedem”.

estat islàmic

A primers d’agost el Sant Pare va enviar una carta al Secretari General de l’ONU on li renovava la seva crida urgent a la comunitat internacional per tal que intervingués per posar fi a la tragèdia humanitària d’Irak: coloco davant vostè les llàgrimes, els sofriments i els crits desesperats dels cristians i d'altres minories religioses de l’estimada terra d’Irak.

Tres dies després, el Consell Pontifici per al Diàleg Inter-religiós va fer la declaració més contundent conta el restabliment de l’Estat Islàmic (EI). 

Incloc un video. No hi poso més imatges perquè amb el vídeo n'hi ha prou i de sobres. Per si algú cregués que les expressions del text són exagerades, només cal que mireu aquestes imatges.
Poseu-vos a resar un Parenostre… abans del klik.

El text de la Declaració és aquest:

1.  El món sencer ha presenciat, estupefacte, això que ara anomenem “el restabliment del califat” que va ser abolit el 1923 pel turc Kamal Atatürk.

2.  La protesta d’aquest “restabliment” per part de la majoria de les institucions religioses i polítiques musulmanes no ha impedit als jihadistes de l’EI cometre i continuar cometent accions criminals indescriptibles.

3.  Nosaltres i tots aquells compromesos en el diàleg intereligiós, els seguidors de totes les religions i tots els homes i dones de bona voluntat, denunciem i condemnem aquestes pràctiques indignes de l’home:

a.   massacrar persones pel sol fet de professar una religió

b.   la decapitació, la crucifixió, el penjar cadàvers a les places públiques, el forçar a cristians i jasidíes entre la conversió a l’islam, el pagament d’un tribut o l’èxode

c.  l’expulsió forçada de milers de persones àdhuc nens, ancians, dones embarassades i malalts

d.  el segrest de noies i dones pertanyents a comunitats jasidís o cristianes com a botí de guerra,

e.  la imposició de la pràctica salvatge de la infibulació, la destrucció de llocs de culte i mausoleus cristians i d’altres comunitats religioses

f.    l’ocupació forçada i la desacralització d’esglésies i monestirs, la remoció dels crucifixos i altres símbols religiosos cristians i d’altres comunitats religioses

g.  la destrucció del patrimoni religiós-cultural cristià, de valor inestimable, la violència abjecta amb la finalitat d’aterroritzar les persones i obligar-les a rendir-se o a fugir 

4.   Cap causa pot justificar una barbàrie d’aquest envergadura i menys religiosa. És una ofensa extremadament greu sobre la humanitat i sobre Déu. Musulmans i cristians han pogut viure plegats –amb alts i baixos, certament– durant segles, construint una cultura i una civilització de convivència.

5.  La dramàtica situació dels jasidís i d’altres comunitats religioses i ètniques, minoritàries en número a l’Irak, exigeix una presa de posició clara i valenta per part dels responsables religiosos, fins i tot dels mususlmans, de persones compromeses en el diàles inter-religiós i de totes les persones de bona voluntat. Tos han de ser unàmins en condemnar, sense cap ambigüitat, aquests crims i denunciar la invocació a la religió per justificar-los

6.   Els responsables religiosos estan cridats a exercir la seva influència sobre els governs per tal que acabin aquests crims, es castigui a qui els comet, es restableixi un estat de dret a tot el territori i es garanteixi el retorn dels expulsats. És moralment condemnable ajudar, finançar i armar el terrorisme

7.   El Consell Pontifici agraeix a tots els qui han alçat la seva veu per denunciar el terrorisme, sobre tot sobre els que usen la religió per justificar-lo.

8.   Unim la nostra veu a la del Papa Francesc: Que el Déu de la Pau susciti en tots un desig d’autèntic diàleg i de reconciliació. ¡La violència no es venç amb la violència. La violència es venç amb la pau!

un llibre 5 - italo calvino

¿Quins títols són clàssics universals, els veritables bestsellers, que han deixat i deixen empremta, però no surten a les llistes dels top ten ni apareixen a les llibreries per Sant Jordi? Hi ha moltes obres que encara avui es llegeixen i algunes es fan llegir, i criticar, a les facultats i no de Lletres, precisament, sinó de Dret, Medicina o Arquitectura, per tal de modelar la formació dels alumnes.

Obres posades al cim de la literatura universal n’hi ha moltes. Res a veure amb els bestsellers d’avui, molts prefabricats, escrits per encàrrec, sense qualitat literària, amb un marketing que els programa per una acceptació massiva i els ensalça al primer lloc de vendes per desaparèixer del mapa en poc temps.

¿Algú recorda els darrers premis Nadal, Planeta, Ramon Lllull, Josep Pla o Sant Jordi, per citar només els de casa nostra? Segur que molts recordaran Nada, de Carmen Laforet, el primer Nadal i el primer premi de tots, però la gran majoria d’obres premiades passa sense pena ni glòria, tot i que s’hagi triat, d’antuvi, el personatge famós que l’ha de guanyar: el 1994 va guanyar el Planeta Camilo José Cela i van renunciar a rebre’l tant Miguel Delibes com Ernesto Sábato, que no van voler entrar al joc quan els ho van proposar.

De premis literaris-literaris, avui no en queden ja que tots són comercials. A casa nostra tenim: Premi Nadal (1944, Editorial Destino, avui Planeta); Premi Joanot Martorell (1947, Aymà Editors, avui Enciclopèdia Catalana-Òmnium Cultural i des de 1959 Premi Sant Jordi); Premi Planeta (1952, Editorial Planeta); Premi Josep Pla de narrativa (1968, Editorial Destino, avui Planeta; Premi Ramon Llull de literatura catalana (1981, Editorial Planeta).

Tornem als clàssics: podem parlar d’Homer, de Sòfocles, de Virgili, d’Ovidi, de Dante, de John Milton, de Ramon Llull, de Joanot Martorell i de la resta dels salvats de la foguera al Quixot…, i podríem seguir amb Balzac, Petrarca, Cervantes, Lope de Vega, Quevedo, Shakespeare, Dostoievki, Molière, Verne, Saint-Exupéry, Rablais, Tolstoi, Machado, Darío… i no acabaríem.

Avui us vull parlar de Perché leggere i classici en la versió castellana Por qué leer los clásicos, obra pòstuma d’Italo Calvino. Italo Calvino va ser un escriptor italià nascut el 1923 a Santiago de las Vegas, Cuba, i mort el 1985 a Siena, Itàlia. Afiliat a les brigades Garibaldi i després al PC, deixa el partit el 1957. Inicia estudis d’agronomia, els deixa i el 1947 es gradua en literatura a la Universitat de Torino. Publica la seva primera novel·la Els camins dels nius d’aranya i comença a escriure, a les files del neorealisme italià, en temes fantàstics i al·legòrics. 

Cal citar la trilogia Els nostres avantpassats: El vescomte  migpartit, El baró rampant i El cavaller inexistent, narracions fantàstiques; Marcovaldo, és a dir les estacions a la ciutat, crítica al mercantilisme del món actual amb un estil poètic i preciosista on el protagonista és un personatge buf, modern, salvatge, que va a cercar la naturalesa en mig de l’asfalt de la ciutat i on només hi troba el caos, i El castell dels destins encreuats que Calvino considerava un dels seus millors llibres i el més fantàstic de tots. Va ser nominat al Premi Nebula (USA) a la millor novel·la fantàstica.

Calvino sabia que, malgrat hi hagi clàssics universals, tothom té la seva llista i en aquest escrit hi surten aquells pels quals ell sentia una particular admiració, però que el clàssic de cada un és aquell que no pot ser-te indiferent i que serveix per definir-te a tu mateix en relació i –tal vegada– en contrast amb ell.

Calvino comença el llibre amb aquesta definició de clàssic:

• Clàssics són aquests llibres dels quals se sol sentir dir: Estic rellegint… i mai Estic llegint…

Rellegir…, aspecte molt important pel que fa a la lectura d’un llibre. La juventut comunica a la lectura un sabor particular i una particular importància; en la maduresa s’aprecien molts més detalls, nivells i significats. Tota relectura d’un clàssic és una lectura de descobriment com la primera. Martí de Riquer deia que és molt important rellegir, ja que quan es rellegeix un llibre es descobreixen moltes coses que havien passat per alt en la primera lectura, i l'actual Papa, Jorge Mario Bergoglio, explica que per les vacances descansava resant i llegint –rellegint– els clàssics i afegia: Cuánto hemos perdido culturalmente en la ruptura con lo clásico.

Quan un clàssic funciona com a tal, estableix una relació personal amb qui el llegeix: si no salta la “xispa” no hi ha res a fer. Llegir un clàssic per primera vegada en l’edat madura és un plaer extraordinari.

Calvino continua amb  altres definicions de clàssic:

• Clàssics són aquels llibres que constitueixen una riquesa per a qui els ha llegit
• Un clàssic és un llibre que mai acaba de dir tot allò que ha de dir
• Els clàssics són aquests llibres que ens arriben portant rera seu l’empremta que han deixat a les cultures
• És clàssic tot allò que tendeix a relegar l'actualitat a la categoria de soroll de fons
• És clàssic allò que persisteix com a soroll de fons fins i tot allà on l'actualitat més incompatible s'imposa
• Els clàssics serveixen per entendre qui som i on hem arribat

Calvino acaba les seves reflexions dient: no us cregueu que els clàssics s’han de llegir perquè “serveixen” per alguna cosa. L’única raó que es pot adduir és que llegir els clàssics és millor que no llegir els clàssics.

Cal llegir-lo, és una bona lectura per aquest estiu i ens ajudarà a fer la "nostra" llista de clàssics.