s'acosta el nadal

Fa uns dies he tornat de Noruega, on fa temps que hi vaig per motius familiars. Allà es comença a viure l’ambient nadalenc, com a la resta de països del nord, amb més anticipació que aquí. Fa més fred, ja neva, el dia s’ha escurçat molt... i els carrers s’omplen de lluminària i de cançons. Tot l’ambient és nadalenc des de fa dies… i això m’ha fet recordar un text d’Edith Stein*, de l’any 1931, i que porta per títol El misteri del Nadal. Comença amb el seu record d'aquest ambient fred i hivernal del seu país quan s’acostaven aquestes diades:

Arbre de Nadal
a Aker Brigge,
Oslo

«Quan els dies són cada vegada més curts, quan en el curs d'un hivern normal cauen els primers flocs de neu, s'obren camí amb timidesa i humilitat els primers pensaments del Nadal. D'aquesta senzilla paraula emana una fascinació misteriosa a la qual molt difícilment pot sostreure’s un cor. També els qui professen una altra fe i els no creients, als quals res diu l'antic relat de l'Infant de Betlem, preparen la festa i procuren irradiar per tot arreu un raig d'alegria. Una festa d'amor i d'alegria: aquesta és l'estrella cap a la qual tots van en els primers mesos hivernals».

Continua recordant-nos que

«per un cristià la festa de Nadal té un altre gruix tal com ens ho anuncia l’Advent: ¡El Senyor s’acosta! ¡Adorem-lo! ¡Vine Senyor, no tardis! Sí, quan de nit els arbres de Nadal brillen i sonen les campanes de mitjanit, una nostàlgia no satisfeta ens impulsa vers una altra llum resplandent… I el Verb es feu carn. Aquest és el moment en el qual la nostra esperança queda satisfeta de felicitat».

Storgata, Oslo. 4 de la tarda.
Moltes llums il·luminen els carrrers

Nosaltres ara acabem d’encetar el temps d’Advent, aquest temps tant important que li dediquem quatre setmanes. Però... ¿som conscients del que representa aquest temps?, ¿sabem què vol dir i per què el celebrem?

Com moltes paraules del nostre idioma la paraula ve del llatí adventus que vol dir “presència”, “arribada”, “vinguda”. No és una paraula encunyada pel cristianisme, sinó que ja era utilitzada pels romans en l’àmbit profà per designar la primera visita d'un personatge –el rei, l'emperador o un funcionari– amb motiu de la seva presa de possessió.

Els cristians van adoptar el terme per expressar la seva relació amb Jesucrist. En dir adventus, els cristians afirmem, senzillament, que Déu és aquí, que el Senyor no s'ha retirat del món, que no ens ha deixat sols, encara que no el puguem veure ni tocar. I a nosaltres ens toca viure i recordar, any rera any, aquesta realitat tan fonamental. Això és el que celebrem en el temps d’Advent: el temps amb el qual hem de tenir el desig de preparar la vinguda del Senyor.

D’una manera molt bonica Edith Stein, en el seu escrit, ens visualitza i esbossa la imatge del Nadal:

Pessebre en una llibreria d'Oslo

«Un pessebre i el Nen de qui sentim el batec del seu cor. I la seva Mare i Josep… i els pastors… i els Mags…, representants dels que busquen des de tot arreu i des de tots els pobles. Davant del Nen en el pessebre els esperits es divideixen i apareix també la nit de l’enduriment del cor, de la incomprensible ceguesa dels escribes i Herodes. El Nen ens situa davant la decisió d’escollir entre la llum o les tenebres».

I continua amb aquesta preciosa imatge de la nostra filiació divina:

«Amb la seva encarnació Déu es va convertir en un fill dels homes perquè aquests poguessin convertir-se en fills de Déu. Si posem les nostres mans en les del Nen i diem que ¡sí! al seu ¡segueix-me!, caminarem donant la mà a Déu. Aquesta és la base de la llibertat i l'alegria del fill de Déu… Així tindrà lloc en nosaltres un autèntic canvi de mentalitat i no tindrem por que el camí que parteix de Betlem avanci, necessàriament, cap al Gòlgota, que es dirigeixi des del pessebre fins a la creu».

Si som capaços d'ampliar l'horitzó del nostre cor, de que la vida no depengui de les nostres seguretats i de no fer resistència quan el Senyor ve a canviar-la, sabrem viure i transmetre aquestes senzilles vivències als nostres familiars i amics, i de ben segur que els ajudarem a viure l’Advent i el Nadal amb una dimensió més bella i més gran.

*          *          *

*Edith Stein neix el 1891 al si d'una família jueva a Breslau, Alemanya (avui Wroclaw, Polònia). Petita d'onze germans, d'una elevada intel·ligència i cultura va ser deixebla de d'E. Husserl i M. Scheller i arribà a ser professora de filosofia. Deixà la pràctica jueva i es feu atea. Als 30 anys llegeix una biografia de Santa Teresa i es converteix. Als 40 anys entra al convent de carmelites de Colònia on professa amb el nom de Teresa Bernadeta de la Creu. El 1942, als 51 anys, és arrestada i deportada a Auswitch, amb el número 44.074, on és cremada. El 1998 el Papa Joan Pau II la va canonitzar i el 1999 la va nomenar co-patrona d'Europa.

la mort pot arribar a ser bonica…

Cementiri a la ciutat d'Oslo
És al centre de la ciutat, és un lloc que t'invita a la pregària i a la pau
 i on la gent també hi fa vida: les mares joves hi venen a passejar
amb els cotxets i la gent gran hi ve a prendre el sol

Cada any el mes de novembre tenim un record pels difunts, per  a totes aquelles persones que ens han precedit en aquesta vida i ja ens han deixat. Cada any les recordem i –si som creients– resem per a elles, per a totes aquelles que no coneixem però que tenen necessitat de les nostres oracions, per a aquelles que poden estar al Purgatori i esperen les nostres oracions per a ser-ne alliberades.

Aquesta és la tasca que ens toca fer als cristians i que l'Església ens recorda cada mes de novembre. I fer això vol dir tenir present la mort, aquest pas inexorable que tots hem de fer un dia o altre, més aviat o més tard, de jove o de gran. És un pas que tots hem de fer però que no sabem quan serà. Un pas que ens espanta. Un pas vers l’infinit. Però com deia Santa Teresa parlant de la mort d’un conegut seu: desde a ocho días vino la nueva como era muerto, o comenzando a vivir para siempre, para mejor decir.

Una estela vers l'infinit…

Fa uns dies vaig assistir al funeral d’una mare-àvia que ha mort relativament jove, després de lluitar contra la malaltia durant dos anys dia rera dia, mes rera mes. No va ser una mort sobtada sinó que la vam veure venir, poc a poc, ens adonàvem de com cada dia s’acostava. Marit, fills, néts, germans i altres parents vam anar vivint com s’escolava aquesta vida encara plena de ganes de viure. Nostre Senyor la volia per Ell i se la va endur.

Els dies previs a la mort, el mateix dia de la defunció, l’endemà al tanatori i el dia del funeral es respirava una serenor que no es veu sempre en aquestes ocasions. Va ser un exemple per a molta gent. Però el que ara jo us vull transmetre són les paraules que digué la seva filla un cop acabada la cerimònia i que a tots ens va deixar un regust de joia, de felicitat, de pau…

Transcric, sense cap més comentari, aquestes profundes paraules i us encoratjo que les mediteu. Jo les he llegit i rellegit i cada vegada que ho faig quedo…

Mai hauria pensat que la mort pogués arribar a ser bonica. És per això que em pregunto: ¿són les coses de la manera que pensem que són? Prestem massa atenció a l’enyor i a la tristesa i restem protagonisme a la pau i la serenor que deixa algú que estimes quan se’n va. Donem més importància al “mai més” que a l’alliberament absolut que l’altre està a punt d’experimentar.

Avui, us puc parlar de la plenitud d’haver-la acompanyat en tot el seu procés des del primer dia. La tranquil·litat d’haver-li dit tot el que li volia dir. El goig d’haver-li xiuxiuejat a cau d’orella coses que només ella i jo sabem. La joia d’haver estat amb el meu germà i el meu pare al seu costat. Donant-li la mà permanentment mentre els tres intentàvem que el seu trànsit fos plàcid. …i quina Pau que sento ara.

I també us puc parlar de l’experiència de la mort des de la bellesa. La bellesa d’un rostre que va perdent rigidesa i es prepara per abandonar-se a la immensitat. D’uns ulls que es tanquen per deixar-se endur per Déu. D’un pit que respira cada cop més lentament per llençar-se a l’eternitat, d’on, d’altra banda, mai se n’ha anat.

Èxtasi de Santa Teresa (1650)
Església de Santa Maria de la Victoria, Roma
Escultura en màrmol de Gian Lorenzo Bernini,
obra mestra de l'escultura barroca

La mare, va morir bella. Perquè va néixer bella. Com Santa Teresa, esculpida per Bernini. També ella haurà estat recompensada amb l’èxtasi. Així ho anunciava el seu cos al llit de mort. La mà li queia suaument. Entreoberta, no tenia forces per sostenir una petita creu que li vam posar al palmell. El cap l’inclinava lleugerament enrere pel coixí que la sostenia. La boca, es mig obria tímidament com una petita porta per on, al cap d’un poc temps, hi sortiria el darrer alè de vida en l’últim viatge cap al plaer absolut.

La mare m’ha ensenyat que la mort també pot ser bonica. Quin contrasentit per a molts. La mort, també pot ser bonica.

Al cap i a la fi, les coses no són com pensem que són. Sinó que són tot just a la inversa. Perquè morir no és morir, sinó néixer.

Tant pànic li tenim a la mort que no en parlem per superstició d’atraure-la. I com que ignorem que les coses són a la inversa de com pensem que són, no podem comprendre que, en realitat, parlar de la mort i preparar-se per quan ens arribi, és preparar-se per viure millor. Amb més intensitat. Amb més força. Amb més consciència. Amb més plenitud. …i quina plenitud que sento ara.

La mort d’un ésser estimat ens fa a tots més grans. I això no és un motiu de tristesa sinó d’alegria. Cal saber-la entendre, a la mort, com una de les millors instruccions que ens dóna la vida per créixer. Per perdre-li la por. La por que jo mateixa sentia.

Mare, gràcies a tu he nascut. Gràcies a la teva mort, m’he fet més gran.

La teva filla Pia

persones 5 - sant ignasi de loiola lV: parís-venècia-roma

París

Quan Íñigo surt de la presó de Salamanca, veient tancades les portes de l’apostolat decideix abandonar Espanya i anar a París a continuar els estudis. Hi va sol, els seus amics el deixen i no l’acompanyaran. Arriba a París el mes de febrer de 1528 i s’hi passarà 7 anys. Ara en té 37, cap estudi i no té mitjans econòmics. Els dos primers anys els dedica a perfeccionar el llatí, al Collège Montaigu. Després es matricula a Filosofia al Collège Sainte Barbe, depenent de La Sorbona. Els estius dels anys 1529 i 1530 viatja a Bruixes i Anvers a veure els comerciants espanyols per tal que li donin almoines per a viure i així passa els anys amb aquests ajuts i els que li arribaven de Barcelona. El 1531 va a Londres i torna amb més diners que les altres vegades i així pot mantenir-se ell i ajudar a altres estudiants.

Continua estudiant Filosofia al Collège Sainte Barbe. Allí, a més d’estudiar, intensifica les converses espirituals i dóna els exercicis a dos estudiants que canvien totalment la seva vida, són Pierre Favre (Pedro Fabro), saboià, i Francisco Jasso de Javier (Francisco Javier), navarrès, que eren companys d’habitació. Això molesta al director i fa que Íñigo sigui assotat públicament i el delatat a la inquisició.  Se’l deixa lliure sense cap càrrec, el director li demana perdó públicament i continua els estudis al mateix Collège. El 1532 obté el gau de Batxiller, el 1533 el de Llicenciat i el 1534, als 43 anys, el de Magister. Un cop aconseguit aquest títol decideix estudiar Teologia i comença els estudis que farà durant un any i mig però no els acabarà.

Sembla ser que és en aquest moment, amb l’obtenció del títol de Magister, que decideix canviar-se el nom basc d’Íñigo, poc conegut en els ambients romans del Vaticà, pel llatí d’Ignatius per la devoció que tenia a Sant Ignasi d’Antioquia. Més endavant signarà Ignacio (Ignasi en català).

Als companys Fabro i Javier se’ls hi van ajuntar, el 1533, un grup de quatre que el seguiran per sempre més: el portuguès Simão Rodrigues i els castellans Diego Laínez, Alfonso Salmerón i Nicolás de Bobadilla. Ignasi els explica el que havia experimentat a Manresa i van començar a fer oració plegats, a parlar de la vida cristiana i del desig de cercar Déu. Enfortits per aquestes experiències espirituals decideixen fer-se sacerdots i anar a exercir a Jerusalem. Ignasi veu com va progressant  la formació cristiana dels seus companys: vesteixen com la gent del poble per no cridar l’atenció i els exercita en l’oració, en el dejuni, en la pobresa… i intensifica l’estudi, els exercicis espirituals i l’almoina.

15 agost 1534 - Chapelle du Martyrium: Pedro Fabro
presideix la Missa on els set companys segellen el "projecte"

El maig de 1534 Pedro Fabro s’ordena sacerdot (ja n’era estudiant quan es van conèixer) i el 15 d’agost els set companys segellen el seu “projecte” en una missa presidida per Pedro Fabro a la Chapelle du Martyrium, a Montmartre. Aquí fan els vots de pobresa, castedat i peregrinar a Jerusalem i, si això no fos possible, anar a Roma a oferir-se al Papa:

“a fin de que él los envíe a donde juzgue que será más favorable a la gloria de Dios y utilidad de las almas”.

Aquest pla el van renovar al mateix dia els dos anys següents. Després d’aquests vots s’incorporaren al grup tres amics de Pedro Fabro: el saboià Claudio Le Jay i els francesos Jean Codure i Paschase Broët.

La vida que duien a París no era de “rosetes”. Tots continuen amb els estudis però la calor, el fred, els estudis, l’apostolat, l’atenció als pobres, les persecucions, la presó, els judicis, l’haver de mendicar diners, la vida pobre que duien… fan que Íñigo emmalalteixi, la seva salut es ressenteix i els metges li aconsellen que torni a casa seva a prendre millors aires fins que es curi. Això fa que hagin de posposar el viatge a Jerusalem. A cavall, sol i en ple hivern, el mes de març del 1535 surt de París i arriba a Azpeitia el mes d’abril després de tretze anys de ser fora.

Venècia

El mes de juliol del mateix any, ja curat de la malaltia, surt d’Azpeitia i va a València per ambarcar cap a Venècia on s’havia de trobar amb els altres nou companys per fer el viatge a Jerusalem. Tot l’any 1536 se’l passa a Venècia estudiant teologia, fent apostolat i promovent els Exercicis mentre esperava l’arribada dels seus companys des de París. Viu de les almoines que li envien els amics de Barcelona i s’hospeda a casa del prior de la Trinitat. El 15 de novembre 1536 surten de París cap a Venècia els altres nou i hi  arriben el 8 de gener del 37, després d’un viatge de gairebé dos mesos, accidentat per les inclemències hivernals.

El mes de març tots, menys Ignasi, fan un viatge a Roma per demanar el permís al Papa per viatjar a Terra Santa i demanar llicències per ordenar-se sacerdots. Tornen a Venècia amb el permís per ordenar-se i el 24 juny de 1537 són ordenats sacerdots tots els altres excepte Alfonso Salmerón que era molt jove, tenia 22 anys. Ignasi ja en tenia 47. Entre el mes de setembre i octubre tots celebren la primera missa excepte Ignasi que la retarda amb el propòsit de preparar-se millor i celebrar-la a Betlem.

La guerra entre Venècia i l’Imperi Otomà fa que no surtin vaixells cap a Terra Santa per la qual cosa desisteixen del viatge i decideixen anar a Roma a posar-se a les ordes del Papa. Ja comencen a denominar-se entre ells “Compañía de Jesús” i al seu nom hi afegeixen les inicials S.J. (Societatis Jesu). El nom de Compañía el suggereix Ignasi pel seu esperit militar que, malgrat hagués deixat la milícia, l’esperit el duia a dintre. Poc abans de marxar de Venècia Ignasi és acusat de ser un fugitiu de la Inquisició d’Alcalà, de Salamanca i de París, així doncs es va instruir un procés contra ell però li van donar una sentència absolutòria.

Roma

El mes d’octubre de 1537 el grup decideix anar cap a Roma. Hi arriben el novembre i poc abans d’arribar a la capital, a La Storta, Ignasi té una visió trinitària que narra així l’Autobiografia:

“He visto a Cristo con su cruz a cuestas y a su lado al Padre Eterno que le decía a su Hijo: ’Quiero que tomes a éste como servidor tuyo’, y Jesús me dijo: ‘Yo quiero que tú nos sirvas’“.

Mentre Ignasi, Pedro Fabro i Diego Laínez es queden a Roma per preparar la visita amb el Papa els altres companys van, en parelles, als pobles universitaris del voltant a fer apostolat. Els tres de Roma, també fan apostolat i Ignasi dóna tandes d’exercicis. Una vegada més persones influents de Roma escampen rumors –que han iniciat un frare i un laic a qui se li havia negat l’admissió– contra la seva vida i doctrina i repetint que són fugitius processats en altres ciutats per la Inquisició. Això va fer que alguns fidels se’ls apartessin i temien que si prosperaven les calumnies no podrien dur a terme el projecte que anaven madurant. Ignasi força que hi hagi un procés formal i una sentència. El mes de novembre de 1538 el governador de Roma dicta una sentència favorable i s’acaba, de moment, un altre malson.

La nit de Nadal d’aquell any, davant la impossibilitat de viatjar a Betlem, Ignasi oficiarà la seva primera missa, per la que tant es va preparar, a Roma, en una capella de la basílica de Santa Maria Maggiore.

Per fi van aconseguir ser rebuts pel Papa Pau III. Li van explicar les seves intencions i se li ofereixen per a qualsevol missió que els confiï. Sent de països tan diferents pensen que "més val que ens mantinguem de tal manera units i lligats en un sol cos, que cap separació física, per gran que sigui, ens pugui separar" i per això decideixen formar un nou orde religiós. La primera "Fórmula de l'Institut" és sotmesa a la consideració del Papa i el 27 setembre de 1540 signa el document d'aprovació.

En 1541 Ignasi fixa la seva residència en una vella casa situada al centre de Roma enfront d'una capella dedicada a la Santa Maria de la Strada. La Companyia de Jesús rep la responsabilitat de la parròquia, i Ignasi s'instal·la en unes petites dependències properes al presbiteri. El seu principal treball allí va ser la redacció de les Constitucions de la Companyia de Jesús, la qual cosa va fer fins a la seva mort. En aquesta redacció sempre va incorporar les observacions dels seus companys i les noves experiències.

Aquest mateix any de 1541 Ignasi, contra la seva voluntat –i després d’haver rebutjat per dues vegades el vot unànim dels seus companys– va ser elegit Prepòsit General i ho serà durant quinze anys, fins la seva mort. El 31 juliol 1548 el Papa Pau III aprova i recomana el Llibre dels Exercicis Espirituals. La salut d’Ignasi es va ressentir tota la vida de les aspres penitències practicades després de la seva conversió. Va morir en la matinada del 31 juliol 1556 a Roma. Va ser beatificat el 27 juliol de 1609 i canonitzat per Gregori XV el 12 març 1622.

El seu cos va ser sepultat a la petita església de Santa Maria de la Strada i, després de successives translacions, actualment està dipositat en altar dedicat a ell a l'Església del Gesù, a Roma. Beatificat el 27 juliol 1609 va ser canonitzat per Gregori XV el 12 març 1622 juntament amb Francesc Xavier, Teresa de Jesús, Isidre Llaurador i Felip Neri. El 1922 Pius XI el va nomenar patró dels Exercicis Espirituals.

*           *           *

Sant Ignasi va ser, a un mateix temps, un incansable home d'acció i un fervent contemplatiu que va experimentar especials comunicacions divines. El seu més noble ideal va ser promoure la major glòria de Déu per tots els mitjans al seu abast. La seva unió amb Déu  adquiria el to més elevat en la celebració de la Missa. A vegades no podia celebrar-la per la debilitat de la seva salut, a la qual perjudicaven tan fortes emocions. Dedicava temps a l’oració i recomanava als altres l’exercici de buscar Déu en totes les coses.

Com a home de govern, va dirigir als seus súbdits amb prudència i discreció. Estimava tots amb amor de pare, i tots se sentien estimats per ell. Va posar un accent especial en la virtut de l'obediència, tant com a exercici de virtut, com per a ser instrument de cohesió i eficàcia en la tasca apostòlica.

Sant Ignasi va ser "contemplatiu en l'acció". Així el va definir el seu íntim amic mallorquí Jeroni Nadal, aquell del qui Sant Ignasi deia que “s’en fiava més que d’ell mateix”.

europa lV - erasme de rotterdam: origen de la consciència d’europa

L’Europa actual està desinflada, desencaixada, sense rumb, amb un problema migratori sense possibilitat de resoldre’l aviat, amb crítiques que li venen de tot arreu, mirant sempre cap a l’altra banda quan es presenta un problema groixut, s’ha de replantejar com sobreviure. El Papa Francesc –més clarivident que ningú– va comparar Europa “amb una dona estèril, incapaç de tenir fills”.

Angela Merkel el va telefonar, enfadada, i li va preguntar si de veritat creia que Europa no podia tenir fills. El Papa li va contestar: “Crec que sí, que encara pot tenir-los, perquè té arrels sòlides i profundes, perquè ha tingut i pot tenir un paper fonamental i perquè en els moments més obscurs ha demostrat sempre tenir capacitat de recursos”.

Pel que sembla Merkel no va entendre el discurs del Papa al Parlament Europeu el novembre de 2014 i va ignorar que ella i cinc dones més del seu Executiu van renunciar a la maternitat per dedicar-se exclusivament a la política. No ha fet el mateix la ministra del seu gabinet Ursula von der Leyen, metge de professió, 58 anys, set fills, que ha estat ministra de Treball i Afers Socials,  d’Assumptes familiars i de la dona i actualment Ministra de Defensa. L’anomenen “la mare de la nació”. Conta que quan era als EEUU “allà em donaven feines pel fet de tenir fills, mentre que a Europa me les donarien per no tenir-los”.

Però Europa no és el que era, ha deixat de ser un referent pels propis europeus i per altres continents. Davant totes les desgràcies dels moviments migratoris una dona siriana deia, plorant, davant les càmeres de televisió, mentre se’n tornava cap al seu país: “Si m’hagués pensat que Europa era això, no hagués sortit de casa meva”.

*      *      *

L’Europa actual no es pot entendre sense conèixer tres personalitats que van conviure a cavall dels segles XV i XVI: Erasme de Rotterdam (1466-1536), Giovanni de Medici (1475-1521) –el Papa Lleó X de 1513-1521–, i Martí Lutero (1483-1546). Amb Erasme s’origina la consciència d’Europa i la seva decadència, i critica durament la hipocresia del món i dels estaments eclesiàstics de l’època. Lutero es fa ressò d’això, trenca amb Roma i fomenta la Revolta dels camperols. Lleó X no va poder, no va saber –o no va voler– aprofitar la situació per reformar la mundanitat de la Curia.

L'Europa actual tampoc es pot entendre sense conèixer el floreixement de l'Humanisme que va arribar de la mà de tres personatges fora mida:  Erasme de Rotterdam, Tomàs Moro i Joan Lluís Vives. Moro i Vives coïcideixen a la cort d’Anglaterra com a consellers del rei; Erasme i Vives es relacionen a la Universitat de Lovaina; Moro i Erasme a més d’humanistes eren amics ("Moro és el meu millor amic") i durant una època, aquest fa estada a casa de Moro. Els tres sovint es relacionen i es cartegen. Els tres influiran, decisivament, en l’Europa del Renaixement.

Erasme, lumen mundi, és el primer “cosmopolita” i el primer “europeu conscient de ser-ho”. Resident a cap país, mai reconegué la superioritat de cap nació sobre les demés. Erasme no tenia un aspecte físic formós, però era espiritualment ric. El seu rostre reflectia que no vivia en la vida sinó en l’intel·lecte. Cos raquític, salut poc fiable, neurastènic, hipocondríac, amb problemes d’estòmac, de reuma, de pedres, de gota… Però és curós en el menjar i amb la neteja (sobre tot en una època de pesta). Solitari, no era gens agosarat i va haver de viure enmig del Renaixement i de la Reforma, per això s’esmunyia davant una situació que preveia tumultuosa. No vol prendre decisions per tal de no haver d’adquirir compromisos. Quan algú li retreia això deia: “no soc un soldat suís, soc un home de lletres”.

Joan Lluís Vives, lector al Col. legi
Corpus Christi d'Oxford i canceller 
d'Anglaterra amb Enric VIII, 
nomenat pel cardenal Wolsey

Però si una cosa té Erasme, fora de dubtes, és un cervell infatigable que mai no deixa de treballar, des dels primers anys fins la mort irradia claredat i força. Dorm poc i la resta d’hores escriu, llegeix, disputa, coteja, corregeix…, sense tribulacions, sense fadiga, sense vacil·lacions, sense inseguretat, des de casa seva o des de la taula d’una taverna. Ho sap tot, ho coneix tot, irradia llum com un far i unes qualitats intel·lectuals que fan d’ell un home d’una precisió insuperable.

En Erasme s’hi acumulen tots els contraris: audaç i temorós, incisiu i dubitatiu, lluitador i pacifista, intel·lectual vanitós i persona humil, escèptic i idealista… Del seu pensament surten la Reforma, la Il·lustració, la idea d’Europa i l’Humanisme modern sense que tot això sigui obra seva. Ell fa el primer pas, dóna la primera empenta, posa els problemes en moviment, però deixa el moviment enrera. Erasme va ser la llum del seu segle, va il·luminar el camí, però ell va quedar a l’ombra mentre uns altres el transitaven.

Dibuix de Hans Holbein
el Jove en una edició de
l'Elogi de la Bogeria

El 1511, als 45 anys, escriu Elogi de la bogeria, l’obra seva més coneguda i universal. Escrita en set dies –mentre feia cura de repòs, per un dolor de ronyons, a la casa de camp de Tomàs Moro– ell mateix diu: “em vaig posar a compondre-la com un joc de la meva imaginació, per distreure’m de la meva forçada postració”. En ella s’hi sumen la broma, l’erudició, la burla i la sàtira, es desemmascara la complicitat i la hipocresia del món en el que viu per fer conèixer que a la felicitat s’hi arriba pels camins més insospitats: un tret directe al cor del seu temps.

Tomàs Moro, humanista,
Gran Canceller d'Anglaterra,
amb Enric VIII, fet decapitar pel
mateix rei per no acceptar
el seu divorci 

Erasme comença el llibre amb una carta-dedicatòria a Tomàs Moro a qui li envia un exemplar: «Entre els meus amics –advocat, el talent del qual, únic, resol les causes més complexes– tu ocupes, estimat Moro, el primer lloc i he pensat que aquest joc de la meva imaginació t’agradarà mès que a ningú. El gran abast de la teva intel·igència t’eleva per damunt de la gent comuna gràcies al teu caràcter i et mostres amb tothom com “l’home de totes les hores”».

En aquesta obra la Bogeria cita la frase de l’Eclesiastès que diu “El nombre de bojos és infinit” i aprofita per criticar tots els vicis que floreixen en la seva època. La Bogeria critica tots els estaments de la societat sense nomenar ningú en particular: cultivadors de les belles arts, comerciants, gramàtics, poetes, enamorats, retòrics, escriptors, soldats, jurisconsults, notaris, advocats, secretaris, recaptadors, dialectics, sofistes, filosofs, astrólegs, teolegs, religiosos, monjos, predicadors, reis, princeps, cortesans, sacerdots, cardenals, bisbes, papes…

Per a Erasme la política pertany a la categoria de l’ètica, contrari a Maquiavel pel qui és una ciència amoral. El pensament d’Erasme no ha tingut mai una influència perceptible en la formació del destí europeu. El gran somni humanista d’Erasme segueix essent una utopia. Però això no vol dir que aquesta idea sigui falsa o estigui vençuda. Encara que es retardi continua exercint l’efecte, en cada generació, d’un element d’impuls moral. El llegat d’Erasme és la humanització de la humanitat i el triomf de la raó, clara i justa, sobre les passions egoistes i efímeres dels homes.

un llibre 8 - els dimarts amb morrie

Vaig descobrir Mitch Albom llegint Els dimarts amb Morrie. Mitchell David Albom (1958) va néixer a New Jersey (USA) i es va graduar en Sociologia a la universitat de Brandeis, Mass. Amb el títol a la butxaca decideix que vol ser músic, cosa que ja feia mentre era estudiant. Toca el piano a clubs nocturns dels USA i Europa. Torna als USA, s’estableix a New York i treballa per la indústria musical, composa i forma algunes bandes musicals.

S’adona que té qualitats per escriure, torna a la Universitat de Columbia i es gradua en Periodisme mentre continua tocant el piano per sobreviure. S’especialitza en periodisme esportiu i treballa en diferents periòdics. La seva columna esportiva al Detroit Free Press i després una altra d’opinió el van fer popular. Ha estat premiat més de dues-centes vegades per les seves columnes periodístiques.

El primer llibre el va escriure el 1989, als 31 anys. Era una biografia d’un llegendari entrenador de futbol americà: Bo Schembechler. Èxit de vendes. El segon, el 1994, als 36 anys, va ser una història dels inicis de l’equip de bàsquet de la Universitat de Michigan. Segon èxit de vendes.

El 1995 Morrie Schwartz, antic professor de Sociologia de Mitch a la Universitat de Brandeis, està afectat d'una malaltia terminal, l'ELA, i és entrevistat al programa Nightline, de la cadena de TV ABC, on parla de Lliçons sobre la vida. Mitch veu l’entrevista i recorda el seu vell professor. Decideix anar a veure’l i es tornen a trobar, cada dimarts, en un suburbi de Boston per parlar de la vida i la mort.

Mitch “assisteix” a un curs molt especial que li “impartirà” el seu vell professor, un curs en el que parlaran de tots els temes de l’existència i gràcies al qual Mitch arribarà a entendre el veritable sentit de la vida. Les últimes classes de Morrie ensenyaran a Mitch el valor de les paraules, la riquesa de les emocions i el plaer de la ironia, però, sobretot, la dignitat de què es pot ser capaç davant l’adversitat.

Els dimarts amb Morrie (Tuesdays with Morrie, Martes con mi viejo profesor, en castellà), conta aquesta historia real, profundament humana, és un testimoni extraordinari, un magnífic relat, molt senzill però intens, que porta a reflexionar sobre les profundes veritats de la vida: l’amistat, l’amor, el perdó, la mort… Es una veritable lliçó de vida per a tots, un relat directe, emocionant i captivador que ha colpit la consciència de milions de lectors i que explica amb senzillesa el curs natural de la vida.

Mitch vol ajudar Morrie a pagar les despeses mèdiques de la seva enfermetat i decideix publicar les converses que ha tingut amb ell al llarg d’aquestes setmanes. Després de moltes negatives va trobar un editor que li va publicar 20.000 exemplars del llibre. La sorpresa va ser per a tots ja que de la incredulitat inicial de pensar que no era una història per a publicar va arribar a estar al primer lloc de la llista de supervendes del New York Times durant 205 setmanes! S’ha traduit a 41 idiomes, ha venut 15 milions  d’exemplars i és el llibre de memòries més venut de la història: Mitch va poder pagar les despeses del seu professor.

Però Mitch Albom no es va quedar aquí, sinó que va crear una fundació Tuesdays with Morrie Foundation per ajudar persones necessitades. Mitch continua composant i tocant en una banda de música, Rock Bottom Remainders, formada per escriptors com Scott Turow (Presunto Inocente), Amy Tan (El club de la buena estrella), Stephen King (Carrie), Ridley Pearson (Undercurrents) i Dave Barry (premi Pulitzer 1988) per tal de recaptar fons per projectes relacionats amb nens necessitats a tot el seu país.

Tot un personatge.